La redempció (im)possible

Títol: Els dies bons
Autora: Aina Fullana
Bromera
Alzira, 2021
256 pàgines 

 En una primera novel·la s’aboca tot, però el resultat és delicat perquè pot marcar, per a bé o per a mal, la trajectòria d’un escriptor.

Als vint i pocs anys, la manacorina Aina Fullana Llull ha utilitzat una fórmula realista per a contar-nos la història d’una família marcada per la drogoaddicció del pare. L’autora s’hi ha plantejat un tour de force narratiu de què surt indemne. Es tractava de contar la peripècia del protagonista des de tres punts de vista: el seu pròpiament dit, el de la seua dona i el de la seua filla.

  Aquest propòsit comportava uns riscos evidents, perquè havia de dotar d’una veu singularitzada cada personatge i reflectir, a través del llenguatge, el seu caràcter irreductible. Aina Fullana hi excel·leix, revelant una maduresa creativa notòria per a la seua edat. La història del pare, amb una llengua aspra i crua, ens el delata com un addicte impenitent, que entra i ix del Projecte Home sense deixar-se ajudar mai en realitat. Un tipus corretjós però sociable, avesat des d’adolescent al consum de tota mena de drogues, i que només trobarà una petita treva en el seu matrimoni. La dona, al seu torn, és un caràcter més poc expansiu, i suporta en silenci la pertorbació marital fins que recorre a la taula de salvació del divorci. I en la filla, finalment, és on recau la missió autoimposada de reconstruir la memòria familiar. Refugiada primer en una concepció massa idealitzada de l’amor i després en una espiral d’autodestrucció promíscua, només trobarà un recés i un sentit a tot plegat quan podrà fer les paus amb son pare i descobrir el poder lenitiu i transformador de la literatura. 

  Siga quina siga la part real –biogràfica- d’aquesta història, en el moment en què es col·loca sota el rètol “novel·la” passa a oferir-se al lector amb totes les servituds, però també els avantatges, de la ficció. Els dies bons, en realitat, pot llegir-se com una faula estupefaent sobre la impossibilitat de la redempció si no és a través de la transformació literària. La seua jove autora maneja amb gràcia el difícil equilibri entre el registre oral i el pròpiament culte i demostra una oïda excel·lent per a reproduir la varietat mallorquina col·loquial de la llengua comuna. 

  La moralitat d’aquesta història podria ser que patir, a la vida, no serveix de res, excepte com a al·licient per a l’experiència artística. Com a debut literari, el d’Aina Fullana és molt notori. Merescudament, el llibre va estar guardonat a València amb el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2021.

Joan Garí

Publicat en Ara, 22-1-2022

L'amor amb màcula

Títol: El carrer de baix

Autor: Vicent Flor

Edicions 62

331 pàgines

Barcelona, 2022

 

 Una primera novel·la sempre és una criatura privilegiada. Com un primer fill, probablement. Quantes fotos teniu del segon, si en teniu més d'un (de fills)? Doncs això. La novel·la, a més, com és ficció, sempre fa més goig. Ja podem publicar tota mena de llibres que, fins que no abordem la nostra primera narració fictícia, seguirem sent, d'alguna manera, verges. I la societat ens mirarà amb la commiseració amb què es mira els outsiders. Però quan l'abordem, paradoxalment, no podrem evitar abocar-hi tot de material autobiogràfic. Són les lleis de la frontera, em tem.

  Vicent Flor, conegut per les seues monografies sociològiques, ha escrit la seua primera faula llarga. Parla d'un editor que té un fill adoptat, viu a València (on ha nascut) però troba un refugi anímic més definitiu a la Vall de Gallinera (Marina Alta). El fill adoptiu és drogoaddicte i festeja amb la delinqüència. La cosa acabarà com acabarà, però el narrador (aquesta màscara més o menys impertorbable de l'autor) no pot evitar deixar d'estimar-lo. Aquesta contradicció, aquesta lluita ferotge entre el destí del fill i l'amor del pare és un dels actius fonamentals de la novel·la.

  El carrer de baix, fet i fet, és una història tendra i commovedora sobre el sentiment de paternitat. I després té altres subtemes, com ara la peripècia d'aquests urbanites que han necessitat desbrafar el seu esperit buscant aixopluc en la ruralitat desfermada.

  Tots els qui hem entrat per primera vegada en la vall de Gallinera (jo ho vaig fer fa molts anys, i encara la duc a la meua memòria retiniana) hem experimentat la sensació de pau i de relax que explica molt bé el narrador d'aquesta història. Al seu bell mig, Carles Font (el protagonista), té la sort de trobar-se amb un amic, l'excapellà Joan, que serà el seu Naphta (o el seu Settembrini, depén). A mi m'ha recordat el personatge de Sòcrates Miró -que era, això sí, ben real- de la meua novel·la El balneari, que jugava a ser un eco de La muntanya màgica.

  Jo no sé fer novel·les a partir de la ficció absoluta. Les tres que he publicat (On dormen les estrelles, La balena blanca i El balneari) tenien totes un canemàs real que no és que no oculte, sinó que he procurat potenciar. Soc un novel·lista sense imaginació, vet-ho ací, així que els consells que hi puc donar són molt limitats. Vicent Flor, al seu torn, sabrà què hi ha de real en el seu relat. De moment -i això és el que interessa- ha demostrat que sap ordir una trama novel·lística, amb un llenguatge pausat i reflexiu, simple però eficaç. Sense grans ambicions literàries, però provocant en el lector la il·lusió de passar pàgina. Sense aquesta il·lusió, un llibre -i més una novel·la- cau inexorablement de les mans. No és el cas de El carrer de baix.

  La primera novel·la és com la primera relació sexual: a l'implicat li pot semblar que tot ha sigut un poc desastrós, però el que ha ocorregut ja és irreversible i establirà un abans i un després.  El que passe d'ara endavant portarà sempre l'aroma d'aquest primer intent. L'amor amb màcula és l'autèntic amor.

Joan Garí