Criatures perdudes de la vida

Títol: No sabràs el teu nom
Autor: Vicent Usó
Bromera
Alzira, 2020
163 pàgines

  Carmeta, del Mas de les Òlibes, està prenyada de Daniel. Ella parla de casar-s’hi, però els pares, horroritzats, la porten amb un capellà amic de la família perquè proveïsca una solució. El capellà utilitza constantment aquesta expressió, “solucionar el problema”, però no en dona més detalls. Mentrestant, va minant l’ànima de la xica: “Tant de temps d’escoltar una vegada i una altra que era el meu comportament indigne que havia dut la desgràcia a la família, i que ara l’havia de porgar per reconciliar-me amb Déu, van acabar per convéncer-me que, en efecte, jo era la culpable de tot, que si haguera sabut comportar-me com s’ha de comportar una dona honesta, una dona com cal, res d’allò no hauria passat”.
  A partir d’aquest inici, Vicent Usó basteix un relat que al·ludeix els xiquets robats durant el Franquisme (donats en adopció només nàixer d’amagat de les respectives mares) i ho fa jugant amb les veus narratives i els punts de vista. No debades Usó és l’autor de L’arquitectura de la ficció, un manual de tècniques literàries de què ja em vaig fer ressò en aquestes pàgines.
  Carmeta és internada en una casa del carrer Sedassers de València especialitzada a acollir fadrines embarassades, normalment de famílies “amb possibles”. Com no és el seu cas, la hi fan treballar. El que ve després podem imaginar-ho (però no ho desvelaré al lector amant d’un cert enjòlit). La peripècia de Carmeta, narrada en primera persona, té un aire inevitablement rodoredià. Altres veus, després, en prendran el relleu. A banda del que li van prendre a València, Carmeta ha tingut una filla, Balma. Un dia, mare i filla veuen a la tele un documental sobre xiquets robats (com a corol·lari de les singulars teories psiquiàtriques del sinistre doctor Vallejo-Nájera) i això les posa sobre la pista del que va passar tants anys enrere.
  Després, en un gir narratiu arriscat, compareix el propi autor en la narració, Vicent Usó. Pren les regnes del relat, en primera persona, i estira el fil fins el fill perdut, mentre en capítols alternats (“Les veus”) sentim el monòleg sincopat d’aquest.
  Usó du a terme, en aquesta novel·la, una recreació dels usos col·loquials de la llengua, sempre dins els límits de l’estàndard. Com el bon narrador que és, fa sentir les emocions a flor de pell dels personatges –com no podia ser altrament, donat el tema tractat-, que apareixen davant el lector com criatures perdudes de la vida, sotmeses a les arbitrarietats amargues del temps de canalles i d’infàmies que els ha tocat viure.

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-9-2020
 

El gran sedàs de la memòria

Títol: Els fantàstics setanta 1969-1974
Autor: Josep Piera
Institució Alfons el Magnànim
València, 2020
235 pàgines

  L’escriptor Josep Piera es troba ja en aquella edat en què la memòria ha deixat de ser un sistema d’organització del passat i ha esdevingut una part bategant del present. El memorialisme, en aquest sentit, és el projecte narratiu que hi té més sentit, per això Piera s’ha sentit en la necessitat d’evocar els seus anys d’aprenentatge a les acaballes del franquisme, entre 1969 i 1974.
  Els fantàstics setanta, així, esdevé la crònica d’un jo i un nosaltres que rebutjaven els models vigents (els models literaris, socials i polítics) i s’obrien a un món convuls d’influències de tot tipus. Després aquella colla seria anomenada la “Generació dels 70” i assajaria un formalisme refistolat com a reacció al realisme social de la dècada anterior.
  Eren els anys en què la ciutat de València vivia un somni (im)possible de modernitat, on criatures excessives com Amadeu Fabregat (que escarotaria el galliner amb Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc) exemplificaven les possibilitats de rebel·lió generacionals, abans de convertir-se en el ca cerber de Joan Lerma en la futura Ràdiotelevisió Valenciana.
  Piera projecta una mirada només un punt nostàlgica sobre els seus anys juvenils. La desorientació, llavors, era total: sexualment, idiomàticament i vitalment. Comença a escriure en castellà per falta de models. Els realistes de la generació anterior, com Vicent Andrés Estellés, no li serveixen. Viu una gran passió homosexual abans de comprometre’s amb Marifé, la bellesa andrògina de la qual sadolla completament el seu interès per ambdós sexes. La vida, de sobte, és un gran bol de iogurt natural que l’aprenent de poeta voldria apurar a grans cullerades. A poc a poc, va trobant viaranys per a construir un futur professional, literari i vivencial. Després d’uns primers llibres en castellà, se’n passa definitivament al català, i aquesta decisió li canvia la vida. I és ací on es clou la rememoració, al tall de la gran sotragada (la mort de Franco) que obriria de sobte tots els panys.
  Els fantàstics setanta, que revela un autor amb un estil literari ja perfectament madur, inclou també algunes reflexions actuals, com a contrapunt als records. Els alifacs de la vellesa mosseguen el poeta i la seua dona. El to, llavors, esdevé melangiós: “El jove vol sentir la vida sense por. El vell no vol patir-la. La vol sense dolor”. Quan van ser joves, els del 70 van imaginar un món nou en un escenari regit per la raó d’Estat de totes les vellúries. El que va vindre després va decebre i exaltar a parts iguals. La memòria, ara, ho filtra tot convenientment.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-9-2020