El desfici d'un volcà refredat

Títol: De l’inconvenient d’haver nascut
Autor: Cioran
Empúries
Barcelona, 2019
Trad. d’Andreu Gomila
235 pàgines

  Quan s’ha llegit molt Cioran, preferentment en la joventut, u acaba vacunat contra moltes coses. El seu nihilisme elegant, al cap i a la fi, rima bé amb l’estat perpetu de malestar de la cultura occidental, sempre presa per una sensació d’estar ocupant-se d’alguna cosa diferent al que seria essencial. Descobrir ara Cioran, anant bé, hauria de ser innecessari, però redescobrir-lo és un plaer que ens proporciona Empúries traduint De l’inconvenient d’haver nascut. Els aforismes continguts en aquest llibre, publicat originàriament en 1973, proporcionen un accés més que plausible a l’obra del gran pensador romanès. Conjuminant la filosofia i l’estil literari, Cioran va demostrar que la profunditat no ha d’estar necessàriament renyida amb la bellesa. Els seus temes recurrents hi són a l’abast. La seua nostàlgia del “temps abans del temps” es resol en una teologia negativa. El problema no és encara Déu, sinó els seus ridículs seguidors: ell no es considera ni creient ni ateu, prefereix Buda a Jesucrist i de la mateixa manera que constata que “tot el que es viu en el folklore ve d’abans del cristianisme”, acaba concloent que “passa el mateix amb tot el que es viu en cadascun de nosaltres”.
  Cioran no creu en el Progrés ni en la Raó, ans exalça la superioritat de les sensacions pures (“No hi ha sensació falsa”, recorda). El seu estat ideal seria la inactivitat (“Donaria tot l’univers i tot Shakespeare per un bri d’ataràxia”) d’aquí que es postul·le, sense renuència, com “un monstre rosegat per la serenitat”. A Nietzsche (“un fals iconoclasta”) prefereix Montaigne, per la senzilla raó que “no ha inspirat cap tribu”, però en aquest punt caldria corregir-lo. No és que Montaigne siga el pare de tots els addictes a això que ara s’anomena “literatura del jo”, sinó que és l’iniciador d’una estirp molt més seriosa: la dels qui consideren que, en les seues pròpies paraules, “el més difícil és ser d’un mateix”.
  Amb aquest panorama al davant, el més temptador –ja que el suïcidi és inútil, perquè sempre esdevé massa tard- és deixar-se abraçar per la plenitud del fracàs. És probable que ell es considerara, simplement, un fracassat més. Al capdavall, sent com era un mestre de la sentència curta i fecunda era així com la definia: “L’aforisme? Foc sense flama. S’entén que ningú no vulgui escalfar-s’hi”. No tenia, per cert, millor opinió de la crítica literària: “En una obra de psiquiatria només m’interessen les frases del malalts; en un llibre de crítica, les citacions”. Doncs res més a al·legar, senyoria.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-2-2020

Notícia del Purgatori

Títol: Esperant Godot
Autor: Samuel Beckett
Proa
Barcelona, 2019
Traducció de Josep Pedrals
110 pàgines

  Segons el catolicisme, el purgatori és un estat transitori entre terra i cel ocupat per ànimes que han pecat però que encara poden aspirar a la salvació. El gran Samuel Beckett (Premi Nobel del 1969) converteix aquest inconcret “estat” en l’escenari nu d’un teatre, amb un arbre –un salze- com a tot atrezzo. Aquest espai metafísic està poblat per dos estranys personatges, Vladimir i Estrabó, que dialoguen estrafolàriament mentre esperen un misteriós Godot. A ambdós s’afegiran després Pozzo i Lucky, una parella encara més estrambòtica i enigmàtica: Pozzo sembla l’amo de Lucky, a qui força a carregar amb tot d’andròmines i sobre el qual exerceix una crual tirania.
  El clàsic de Beckett es veu ara rescatat per Proa amb una nova i excel·lent traducció de Josep Pedrals, demostrant que els anys no han alterat la capacitat suggestiva d’un text immortal.
  Mentre assistim als avatars de l’excitació dialògica d’aquesta doble parella teatral, se’ns hi van fent evidents alguns referents bíblics que, si cap, afegeixen més confusió a la representació. En el primer acte se suggereix que Vladimir i Estragó podrien ser els dos lladres cruficats amb Jesucrist al Gòlgota. En un rampell cioranesc, Vladimir mormola al seu company: “I si ens en penedim?”. A la qual cosa Estragó retruca: “D’haver nascut?”...
  Al segon i últim acte, són Pozzo i Lucky els comparats amb Caïm i Abel, però d’una manera estranyament perversa: el tirànic Pozzo seria Abel i Lucky, la víctima, seria Caïm. Per a ambdós, però, sembla ja massa tard: amb el canvi d’acte Pozzo s’ha tornat cec i Lucky és mut. Així ho explica el primer: “Un dia com un altre es va quedar mut, un dia jo em vaig quedar cec, un dia ens quedarem sords, un dia naixem, un dia morim, el mateix dia, el mateix instant, no en té prou?”.
  Un cinquè personatge, humil, tanca tant l’acte primer com l’acte segon. Es tracta d’un noi, un pastor de cabres, que ve a dir en totes dues ocasions que Godot no vindrà avui, però potser ho farà demà. Davant aquesta improbable certesa, Vladimir i Estragó pensen a penjar-se de l’estrany salze que no els fa ni ombra. Però no hi tenen una bona corda. “Ens penjarem demà, si no ve Godot”, conclou Vladimir, el més despert del duo inicial.
  ...i Godot, és clar, no hi compareix perquè és propi de la vida que les preguntes essencials no ens siguen contestades. El purgatori, de sobte, deixa de ser un procés transitori i es converteix en una residència permanent, on tot és convenientment absurd, amb l’estranya lògica que tenen les coses desenraonadament incongruents i paradoxals.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-2-2020