Autor: Valentí Puig
Proa, 2019
123 pàgines
Som molts els qui sospitem que progressisme i conservadorisme, en abstracte, són dues maneres d’entendre la vida que es necessiten mútuament. Això ve al cas del sòlid assaig sobre la cosmovisió conservadora que acaba de publicar Valentí Puig, Memòria o caos. Des d’aquest punt de vista, memòria és herència, civilització i cultura, i el que s’hi oposa només pot ser disgregació i entropia. Utilitzant el seu característic estil, hereu de l’”enumeració catòtica” que Leo Spitzer va observar com a característica de la poesia moderna, Puig identifica una llarga tirallonga d’operacions contra la memòria. Aquesta llista inclou des del turisme a la cirurgia estètica, la desaparició de la figura del pare, l’abús del victimisme o una peça de Bansky autodestruint-se. Ara que tothom és o se sent víctima d’alguna cosa, caminem cap al matriarcat com a única revolució possible i ningú vol agrair l’existència de la Seguretat Social, l’autor es veu en la necessitat de recordar que si substituïm la raó per l’imperi de les emocions ens carreguem tota una manera d’entendre el món: “Sense memòria, Pal·ladi i l’urinari de Duchamp són el mateix, sempre que ens emocionin”.
La referència a la Seguretat Social és simptomàtica. Al cap i a la fi, Puig és un conservador de la mena d’aquell personatge interpretat pel gran Spencer Tracy en Judgment at Nuremberg: un ianqui republicà que creia que Franklin Delano Roosevelt havia sigut “un gran home”. La memòria democràtica, doncs, també inclou els aconseguiments de l’Estat del Benestar i tot allò que ha singularitzat Europa entre les nacions del món.
Però Memòria o caos, fonamentalment, és el crit d’un apocalíptic (per usar la terminologia d’Umberto Eco) davant la societat de masses actual que ho banalitza tot i ens vol fer descobrir la sopa d’all a cada instant. “Qui sap –escriu- si haurem d’imitar els ordes religiosos que es van refugiar en els monestirs per a transcriure els escrits fonamentals del món clàssic”. L’exemple més inquietant d’aquesta decadència bàrbara és l’Educació. Abans els alumnes acudien als centres escolars, cadascú amb la seua llengua materna, a aprendre la llengua paterna. Aquesta és almenys la teoria de Massimo Recalcati i serà útil, en aquest sentit, recuperar les idees bàsiques del seu assaig L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Recalcati situa als anys 60 la mort de l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, on els fills i els pares se subsumien en un tracte indiferenciat, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte entre docents i progenitors es va trencar. Davant aquesta realitat, que és l’actual, l’única solució seria caminar a cap a un model d’Escola-Telèmac, retornant a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill) adaptades a la nova realitat social.
No crec que Puig, però, compartisca l’optimisme final de Recalcati. Telèmac no hi és, i tampoc se l’espera. És molt lògic, en aquest context, que la lectura haja entrat en una decadència imparable. L’experiència de tants –jo entre ells-, que ens va fer començar als anys adolescents amb Jules Verne i Emilio Salgari i això ens va permetre arribar a James Joyce i Thomas Mann, ara ja no té sentit. Els nous Verne i Salgari són els Iphones i els Androids...
Potser fidel finalment a la seua ideologia, a Puig li ha faltat esmentar com un altre símptoma de barbàrie les reticències de tants davant la “memòria històrica”. Amb cent mil cadàvers impertèrrits podrint-se a les cunetes d’una dissortada pell de brau no hi ha civilitat possible, ni decència. Al pare el van afusellar, la mare plora. El món ha heretat aquesta inquietant deriva.
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-1-2020