Autor: Patrick Leigh Fermor
Quid Pro Quo
Pollença, 2018
Trad. de Marcel Riera
89 pàgines
¿Un reputat escriptor de viatges fent un llibre sobre la seua experiència als monestirs? Res més lògic, si bé ho pensem. Tot i que l’edició original d’aquest volum ja té algunes dècades, cau amb el seu propi pes la constatació que ja no es pot viatjar enlloc, perquè masses afamades de turistes calciguen immisericordement qualsevol racó del planeta cada dia de l’any, sense pausa ni repòs. Si quedava algun espai verge, no dubteu que, en arribar-hi, algun japonès amb cara de pòquer hi estarà fent fotos, i una remor perfectament reconeixible ens indicarà la ubicació d’un venturós Kentucky Fried Chicken. El món se’ns ha quedat petit i ja tots els itineraris són domèstics i totes les experiències purs dejà vus.
Ara qualsevol xitxarel·lo amb diners i amb ínfules agafa un vaixell i fa niu a l’Antàrtida, o puja a l’Everest, o es fa un selfie a les mines del rei Salomó. Ja no queden paradisos perduts, ni experiències torbadores, ni el viatge pot propiciar relats de transformació com els dels agosarats d’antany. No m’estranya, en aquest sentit, que ja s’estiguen formalitzant escapades turístiques a la Lluna o a Mart, on milionaris a la recerca d’un espill plausible es donaran el gust d’experimentar les sensacions que abans eren exclusives del desert libi, de les selves birmanes o de la tundra siberiana.
Els únics viatges interessants, així les coses, són els interiors, però per bussejar-hi es necessita foradar una densa capa civilitzatòria que ens impedeix reconèixer-nos. Patrick Leigh Fermor sentia una atracció fatal pels monestirs i es va dedicar a visitar-los: La Pierre qui Vire, Saint Benoît-su-Loire, Fossanova, Trisulti, Monte-Olivetto, Subiaco... Va necessitar fer sojorns prolongats en alguns d’ells –com ara Saint-Wandrille o l’abadia de Quarr- per trobar-se amb el revers exacte de la vida exterior. Segons les seues paraules, “el període durant el qual els criteris normals reculen i un món estrany i nou esdevé realitat és lent i, d’entrada, intensament dolorós”.
Sota la regla de Sant Benet o l’encara més dura de la Trapa (allà on els monjos, quan es veuen, se saluden amb un “Frère, il faut mourir”) Fermor va aprendre algunes de les qualitats del temps i també del tempo. “La velocitat d’aquest lapse temporal –reflexiona- es un fenomen que noten tots els monjos: sis mesos, un any, quinze anys, tota una vida, passen de seguida”.
Per a un escriptor com ell, aquest era sense dubte el viatge definitiu: aquell on el màxim descobriment era saber-se sol en un món demogràficament esclatant.
Joan Garí
Publicat en Ara, 17-11-2018