L'home que desitjava la pluja

Títol:  Les petjades de l’home invisible
Autor: Manel Alonso
Quorum Llibres
Valls, 2017
236 pàgines

  En la contraportada d’un llibre, el lector habituat troba de seguida la carta de presentació més ràpida i pràctica del volum en qüestió. A poc que el propi autor o, en el seu cas, els editors hi siguen mitjanament hàbils, es pot aprehendre amb eficàcia que ens aportarà aquest títol, quines rutes ens proposa i quin horitzó d’expectatives literàries hi podem trobar. Escriure textos de contraportada és una habilitat absolutament clau i per això resulta doblement significativa la breu nota que trobem en Les petjades de l’home invisible. “El nostre país –podem llegir-hi- és ple de personatges subterranis, uns individus que conviuen amb una altra mena de fauna humana, la dels escriptors amb una trajectòria intensa i extensa que no aconsegueixen visibilitzar-se en una societat que els ignora, els dóna l’esquena o els menysprea directament; homes i dones invisibles que, aliats amb els personatges subterranis, mantenen la flama d’una cultura que molts voldrien anihilar. El nostre autor és un d’ells”.
   Després d’aquesta carta de presentació, es fa difícil no empatitzar amb Manel Alonso, l’autor del llibre que tenim entre mans. Les petjades de l’home invisible és un dietrari que en recull textos escrits entre 2014 i 2016. Partint del seu sentiment d’illa absoluta en un país bibliòfag, és natural que Alonso s’escandalitze el dia que s’assabenta, mitjançant una enquesta publicada, que només un 2% de la població valenciana tria el seu idioma propi com a vehicle lector habitual. Aquesta xifra redona provoca la tristesa del dietarista: “Un escriptor que empra el valencià com a matèria primera –confessa- és un individu estrany el qual una gran part de la societat no acaba d’entendre ni de comprendre, un individu la motivació i l’objectiu del qual són analitzats amb desconfiança. Què hi anem a fer! No res. Carregar-se una falsa esperança a les esquenes i eixir al carrer, a l’escenari i continuar llegint amb una certa emoció aquests artefactes que anem component en solitud, tot esperant un lector que un dia vulga fer-s’ho seu”.
  Comprenc el desànim de l’autor. Al capdavall, un escriptor valencià és, en el seu context, aproximadament com un captaire. Se’l tolera un instant però només si fa gràcia; després, és oblidat. Hi faria, però, algunes precisions. En realitat, aquest 2% (conec l’enquesta) seria la massa de lectors de pedra picada, és a dir, dels qui llegeixen sempre en valencià. Després hi ha una frontera més difusa formada per un altre contingent de possibles lectors que trien indistintament el valencià o el castellà segons el llibre. Això obri, diguem-ne, una perspectiva un poc més afalagadora. En realitat, passa que els lectors llegeixen el que els abelleix, d’acord amb les seues possibilitats. Això no treu ferro ni indignació a les xifres reals, però és una escletxa interessant per als escriptors una mica ambiciosos. Fer-se llegir és un art duríssim, i més en un país com el valencià, però no crec que els col·legues castellanoescrivents encenguen puros amb bitllets de curs legal... La faena de l’escriptor és terrible per a tots, al País Valencià. Amb comptades excepcions (comptadíssimes...) tots som escriptors subterranis. Alguns supleixen això fent-se una colla d’amics/admiradors i fent la viu viu. Els qui no som gregaris, fet i fet, piquem pedra tots els dies. I així passa la vida -i la literatura.
  Més enllà de les seues sensacions psicològiques, Alonso fa al seu diari un recorregut per la nòmina  del sector cultural valencià. Tot hi és un poc misèria i companyia, però això no el desanima. Ell segueix publicant els seus llibres i els seus articles, procurant arribar a final de mes. Molts dels textos d’aquest llibre podrien ser perfectament articles de premsa. Tenen la claredat, la concisió i la correcció sintàctica exigides al bon columnisme. En alguns punts, la visió de l’autor es torna lírica: “Tinc un gran desig de pluja –escriu en juliol. És un desig carnal, sensual, de carícies líquides, fresques, minúscules sobre la meua epidermis. És un desig provocat en part per l’enyorança”; en d’altres, tota l’èpica possible és dissol enmig de les veritats més elementals: “M’obligue a escriure per oblidar-me del pensament de la mort que em persegueix des que era un infant”. Sempre, però, l’experiència sempiterna d’arena a la boca, a la vegada com a escriptor i com a home: “Tinc la sensació que la vida se m’escapa, que he perdut no un sinó uns quants trens i que estic condemnat a rondar per aquesta estació grisa i bruta del fracàs”.
  Autor prolífic i sempre inquiet, Manel Alonso ens ha proporcionat un diari de maduresa, de replantejament de la vida viscuda, on potser només trobem a faltar un poc més de densitat i d’elaboració literària. Com a dietarista, ens conta els seus alifacs, i això els permet confrontar-los amb els nostres. La confessió, així, actua d’espill. Per a això serveix precisament un diari, i no és estrany que el gènere concite tan poca atenció per part dels lectors. Al capdavall, ¿a qui li agrada col·locar-se un espill al davant quan es pot utilitzar aquest estri per fer joguinejar el sol reflectint-s’hi contra la resta dels mortals? Millor, doncs, seguir sent subterrani...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 27-1-2018

Versos de la terra per a la vida

  Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella (tot i que nascut a la Vall d'Uixó), ha escrit un nou llibre. Es tracta d'un conjunt de peces líriques i proses poètiques titulat Petites postals per a Grupeco. Grpeco és una cooperativa de productes ecològics que Abad i un grapat de persones amb senderi mantenen a Nules. Els poemes d'aquest llibre són també ecològics, perquè naixen de la terra (el poeta cava amb la seua ploma, diu Seamus Heaney i ens recorda l'autor de les postals al seu pròleg) i estan destinades a ser consumides per la terra.

  Reconeixeré que sóc un mal lector de poesia -ni que aquesta, com és el cas, vinga servida pels bons oficis de la prosa. Sempre he pensat, però, que Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que tenim al País Valencià, gent que fa el seu ofici -i el fa bé- però que està lluny de l'afalac rutilant dels premis i els grans circuits de la paraula (Talment com en el Resumen de noticias de Silvio Rodríguez: "No he estado en los mercados grandes de la palabra,/Pero he dicho lo mío, a tiempo y sonriente"). Gent com Josep Lluís Abad són els qui mantenen un País, una Literatura. Són, a la seua manera, els imprescindibles.
  Només em queda, doncs, recomanar-vos la lectura de Petites postals per a Grupeco. Ací vos en faré un tast -també petit.

"Aín.
Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d'hivern. Ella s'enrosca al matalàs viatger; l'acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana, dorm.
  Dissabte, al coixí dels somnis, l'alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat, un cor plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar.
La Vilavella".

  Fidel als seus amics, sempeternament acompanyat pel seu tu en l'espill (la gossa Jana), Josep Lluís Abad celebra la vida i els dons de la terra amb aquest llibre especial, que vos podeu descarregar al seu blog Espai Claudàtor. Descobrireu un univers menudet amb versos, cançons i altres estris tecnològics, perquè la novetat no està renyida amb la tradició. I si voleu llegir més sobre Abad, recupereu una antiga entrada del meu propi blog: En els límits de l'odi i de l'amor. Com diria Josep Pla, "la vida és més llarga que l'eternitat". D'ací la necessitat de poesia.

Joan Garí

Variacions del relat fundacional

Títol: L’última temptació de Crist
Autor: Nikos Kazantzakis
Editorial Adesiara
Barcelona, 2017
Trad. de Pau Sabaté
612 pàgines

  Yuval Noah Harari, en Sàpiens, ens situava fa dos-cents mil anys, en aquella sabana africana on el nostre avantpassat més genuí li va guanyar la mà al neandertal no per la força bruta (on aquest darrer tenia avantatge), sinó per la seua eficàcia a contar històries, a construir ficcions. La hipòtesi és més que suggestiva. No seria descabellat pensar en alguna tribu perduda reunida entorn al foc, escoltant com el qui feia de líder assegurava que l’home havia sigut creat per una intel·ligència superior. La paraula Déu, en algun moment, va fer-hi acte de naixença en alguns llavis tremolosos.
  Tant de temps després, el conjunt d’històries aplegades a la Bíblia continua sent un dels relats més formidables de la història de la Humanitat. Ha ocasionat la mort indigna de milions de persones, però també el consol, el sacrifici i i la generositat d’uns altres tants. Específicament en el Nou Testament, un conjunt d’escriptors realment inspirats ens han llegat la història de Jesucrist, que per als cristians és el fill autèntic de Déu. Aquesta faula basada en fets reals (Jesucrist és un personatge documentat històricament) no ha deixat de ser mormolada a l’orella d’alguns dels escriptors més ambiciosos del nostre temps. De Saramago a Coetzee, són molts els qui han volgut reescriure la Història Sagrada. Nikos Kazantzakis, als anys 50, va ser un dels primers, després de la Segona Guerra Mundial, a intentar la proesa.
  L’última temptació de Crist és una reinterpretació estricta dels fets dels apòstols. Kazantzakis ha pres els més coneguts elements de la vida de Jesucrist –les anècdotes, els miracles, els episodis documentats històricament- i els ha barrejat amb algunes insinuacions dels evangelis anomenats apòcrifs. En aquests darrers textos, no reconeguts per l’Església, hi ha per exemple referències més abundants als germans de Jesús i també a la seua particular relació amb Maria Magdalena. La hipòtesi d’un Jesús atret com a home per la prostituta més famosa d’Occident no ha deixat de seduir la imaginació de mig món en aquests dos mil anys. Kazantzakis ens dibuixa un Jesús profundament humà, ple de contradiccions i de dubtes. Amb la Magdalena, però, rebutja tot contacte físic que no forme part de la temptació...
  L’autèntic antagonista d’aquesta història és Judes. Com han sospitat molts teòlegs i ha verbalitzat magistralment un escriptor com Amos Oz, Judes és la peça necessària per al sacrifici i la transcendència de Jesús. Sense traïció no hi ha salvació possible. El Judes d’aquest llibre és un rebel fenomenal, còmplice dels zelotes, un milhomes trapatroles que acaba sent el més fervent seguidor del Crist. És Jesús, molt versemblantment, qui encomana explícitament a Judes la traïció, perquè el món puga ser salvat.
  L’última temptació de Crist és una bella novel·la, no exempta d’incongruències o sobreactuacions d’alguns dels seus personatges, sàviament corregides en la versió fílmica que en va realitzar l’any 1988 Martin Scorsese. Amb guió de Paul Schrader, The Last Temptation of Christ compta amb uns magnífics David Carradine i Harvey Keitel en els rols, respectivament, de Jesús i de Judes, i una bella Barbara Hershey en el paper de la seua vida, Maria Magdalena.
  Sense dubte aquesta interpretació de Jesucrist amb una argamassa massa inequívocament humana encara podria escandalitzar alguna vella mòmia integrista. No ho sé. Tanmateix, hi ha intuïcions en aquest llibre que són perfectament justes, com ara la introducció de l’humor en la peripècia cristiana, cosa inaudita als evangelis canònics. “S’esdevenen grans coses quan es barregen Déu i l’home”, escriu Kazantzakis. El seu llibre parla del que hi ha de Déu en l’home i del que hi ha de l’home en Déu. Tot com en una contalla sentida vora el foc, mentre espetarreguen unes branques a la foguera i cada homo sàpiens se sent, al seu interior, com una criatura única que mereix, sense cap dubte, la immortalitat.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-1-2018

Nous tebeos per a intel·lectuals

Títol: Veus de ciència
Autor: Martí Domínguez
Onada edicions
Benicarló, 2017
270 pàgines

  Joan Fuster, sempre tan prolífic a l’hora d’encunyar etiquetes enginyoses sobre qualsevol cosa, anomenava “tebeos per a intel·lectuals” els assajos que ell i altres perpetraven en els anys heroics anteriors a la despenalització del nostre idioma. El rètol m’ha tornat al cap en llegir Veus de ciència, de Martí Domínguez. En aquest llibre, que acaba d’editar l’editorial Onada producte del II Premi de Divulgació Científica, l’autor de El secret de Goethe ha reunit un seguit de petits textos divulgatius de la cultura científica. Domínguez és un expert en el tema i si es queixa d’alguna cosa és de la incomunicació cada vegada més punyent entre el món literari i el món científic. “Si Émile Zola -escriu- va emprar els estudis genètics per a la seua bèstia humana, o si Marcel Proust cita Charles Darwin i Jean-Henri Fabre per a la construcció dels seus personatges, als nostres literats les darreres troballes antropològiques o genètiques els són del tot desconegudes. En molts sentits, desenvolupen una literatura anacrònica amb el seu temps científic. Molts d’ells com a molt són freudians , i ja se sap que Freud de ciència tenia ben poc: paradoxalment, tot en ell és literatura”.
  En l’altre camp, però, el diagnòstic no és millor: “L’home de ciència –rebla Martí- cada vegada és més àgraf, cada vegada és més incapaç de transmetre amb un estil propi la seua investigació. No hi ha res més desolador i avorrit que l’actual prosa científica (i més si aquesta és en anglès)”.
  Enfront d’aquesta realitat, l’autor no s’està de recordar que un volum com L’origen de les espècies de Darwin està escrit amb un gust estilístic i retòric notable. La cita no és casual. És conegut que Domínguez sent una devoció especial pel clàssic de Darwin. I té, quan en defensa la seua bella prosa, més raó que un sant. El text fundacional del naturalisme modern és una pulcra peça prosística ja des del seu llegendari inici:

“When on board H.M.S. Beagle as naturalist, I was much struck with certain facts in the distribution of the inhabitants of South America, and in the geological relations of the present to the past inhabitants of that continent…”

   (“Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a l’Amèrica del Sud i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d’aquell continent”. Trad. de S. Albertí i C. Albertí)

  Al pròleg de la traducció de L’origen de les espècies editada per Edicions 62 en ocasió del seu 150è aniversari (2009), Martí Domínguez ens recordava oportunament que “Darwin va crear d’alguna manera la Biologia moderna: una ciència laica, aconfessional, destinada a conèixer el perquè de la vida i el lloc que hi ocupa l’home”. No és estrany, doncs, que el darwinisme esquitxe, amb la seua insolència encara vigorosa, els textos de Veus de ciència.
  No és només el vell Charles el protagonista, però. Domínguez s’hi proposa reunir els autors més destacats que no poden faltar en tota biblioteca acurada. L’aplec prové, en gran part, dels articles publicats en la secció de cultura de La Vanguardia.
  En realitat, si alguna cosa li sobra a Martí Domíngez és coneixement enciclopèdic i talent per a la divulgació. Per les pàgines de Veus de ciència passen Stephen Hawking o Desmond Morris, Jay Gould o Lynn Margulis, Roger Bacon o Ernst Mayr. Sovint Domínguez juga amb els seues autors partides d’escacs, com ara quan enfronta Karl Popper a Thomas Kuhn o Einstein a Picasso. Els temes tractats es van encadenant amb naturalitat: la ciència i la religió, la sexualitat humana, la possibilitat de vida extraterrestre, el canvi climàtic… Tot d’anècdotes sobre els científics i les seues teories van encatifant una obra servida amb un to senzill, on l’ambició estilística es troba supeditada a una intenció primordialment didàctica.
  El llibre acaba amb una reflexió sobre l’Homo Deus de Yuval Noah Harari. No repetiré el que ja vaig escriure sobre aquest extraordinari text a l’entorn del futur de la raça humana (Posdata, 10-12-2016), però és evident que també es tracta d’un volum que no hauria de faltar als nostres prestatges. Martí té raó: és excessivament intolerable la separació entre cultura literària i cultura científica. Conforme està el món, és un luxe que no ens podem permetre. El seu llibre vol ser una aportació en el sentit correcte. I només per això, no hauríem de deixar de llegir-lo.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 13-1-2018