La soledat i el seu territori de caça

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Editorial Les Hores
Barcelona 2017
Trad. de Ramon Farrés
312 pàgines

  La infantesa i l’adolescència són territoris fascinadorament propicis per a la literatura i tot aquell alliberament d’energia purament creativa. No és estrany, doncs, que Benedict Wells haja plantejat Del final de la soledat com una història de tres germans que, esdevinguts orfes per la sobtada mort dels pares, han d’apredree a fer-se valdre en la vida amb el desemparament traumàtic que els esdeveniments els han procurat.
  Els tres germans són Jules, Marty i Liz. Jules és el narrador. Si dels pares heretem secrets, manies i predisposicions de tota mena, perdre’ls en plena infantesa suposa tallar un fil que no s’havia acabat de descabdellar, deixar sense curar una ferida massa profunda. “Una infantesa difícil –diu Jules- és com un enemic invisible, vaig pensar. No saps mai per on t’atacarà”. Els tres germans acaben en un internat on cadascú desenvolupa la seua personalitat. La Liz és una trencacors: “Per ser una noia era més alta del normal, ben bé metre vuitanta, però encara li agradava més córrer que caminar, confonia sovint l’admiració amb l’afecte i feia el que li donava la gana. La Liz tenia una curiositat juganera pel cos masculí, quan algú li agradava, no dubtava o temptejava, sinó que simplement atacava. Durant les vacances sovint sortia amb coneguts més grans, i dues vegades ja –no sense orgull- la policia l’havia hagut de portar a casa“.
  Marty, al seu torn, era més reservat i estrafolari: “Semblava un petit criminal de Filadèlfia  que en qualsevol moment podia assaltar un supermercat i fugir amb cinc dòlars i una bossa de llet”. Jules, probablement, era el preferit del seu pare. Com aquest volia, acaba fent de fotògraf i, en un moment donat, el descobrim preparant una sèrie d’imatges anomenada “La bellesa de les coses insignificants”. Aquest podria ser també el rètol que més escau a aquest llibre. És impossible no empatitzar amb les coses petites, entranyables, potser també un poc carrinclones. L’estil àgil de l’autor, de gran economia expressiva, molt basat en la força directa dels diàlegs, ens forneix uns passatges delicats que faran les delícies dels amants de la literatura densament emotiva.
  La narració comença en 1980 i acaba en 2008. Els protagonistes es fan grans. Jules retroba l’Alva, molts anys després, quan ja té l’edat dels seus pares en morir. Amb ella va coincidir a l’internat. Llavors llegien plegats El cor és un caçador solitari, però el temps no ha passat en va. El cor continua de caça. La soledat encara hi és.

Joan Garí

Publicat en Ara, 16-12-2017

D'entre els morts: dietaris pòstums

Títol: Diari de Sotaia
Autor: Joan Pellicer
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
102 pàgines

Títol: Oh! Dietaris inèdits
Autor: Joan M. Monjo
Lletra impresa
Gandia, 2017
200 pàgines

  De tots els subgèneres literaris, potser el dietari és el que més s’assembla a la fotografia. Al capdavall, tots dos treballen amb el temps, cada un a la seua manera. Fixar el temps, congelar-lo en un ara etern, detindre el curs d’aquest inexorable riu cabalós. Les sensacions que un dietarista vol salvar de l’oblit són com aquestes imatges d’un moment concret –irrepetible, únic, incommensurable- que la foto rescata de l’acte impercetible de viure, de transcórrer i lliurar-se en l’acte de la vida. Per això el valor autèntic d’un dietari i d’una fotografia s’estableix amb el pas dels anys, quan la distorsió que procura el present s’ha resolt en una perspectiva aclaridora, en el punt de vista definitiu.
  Es publiquen ara dos dietaris que els seus autors van deixar inèdits en morir. En un dels casos, el Diari de Sotaia de Joan Pellicer (1947-2007), són anotacions preses entre el 1984 i 1985, en una de tantes experiències que l’autor es va procurar en comunió directa amb la natura. En l’altre, Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo (1956-2007), s’apleguen fragments que Monjo va anar escrivint (i, en alguns casos, publicant) entre 1978 i 2006.
  Es tracta de dos volums amb poques semblances. Els papers de Monjo –figura de la generació dels 70 de qui recorde la lectura d’una vigorosa novel·la fallida, Ducat d’ombres- són molt diversos i irregulars, producte de la seua confessada grafomania. S’hi revela un escriptor enamorat de la vida. Especialment les seues primeres anotacions forneixen les característiques inequívoques de la literatura adolescent: exaltada, avassalladora, exclamativa, imperfecta. La importància dels signes d’exclamació, en aquesta escriptura, va aparellada a l’estranya barreja de lirisme i grolleria que practica Monjo. El resulta és una mica polimorf, i s’hi revela més entusiasme que qualitat literària. Així i tot, és innegable el compromís amb el fet d’escriure amb què el gandienc abordava la seua activitat: un home tan lligat a la vida és lògic que contemplara l’escriptura com una maledicció. I, tanmateix, escrivia.
  Cap al final de la recopil·lació, la presència de la malaltia i la preocupació per la mort doten Monjo per primera vegada en tot el volum d’una gravetat literària i una certa profunditat, com si l’antic lirisme adolescent s’haguera vist impel·lit a madurar per una terrible causa major.
  Diari de Sotaia, de Joan Pellicer, és un text molt diferent. Per començar, el propi autor va iniciar el procés de revisió final per ser publicat, però la mort el va sorprendre abans. A diferència de Oh! s’hi nota el caràcter de volum unitari, dota de coherència, ben assaonat i pastat. Pellicer hi consigna les seues impressions de naturalista militant que viu en un llogarret de Bellreguard que anomena Sotaia. Com Monjo, Pellicer és un vitalista, profundament enamorat del seu paisatge i, a través d’ell, dels topònims, dels noms de les plantes i dels ocells, de la llengua tota que impregna la natura feréstega, a la manera de Walt Whitman:

La meua llengua, cada àtom de la meua sang
Fets amb aquesta terra, amb aquest aire

  Jorge Cruz Orozco, en la introducció del volum ens remet a Montaigne, però la referència més òbvia és Thoreau. Com l’autor de Walden, Pellicer viu una profunda immersió en el medi físic que l’envolta. Parla amb els pastors de la zona (en replega mots i fraseologia), revisa les Observaciones de Cavanilles (com Thoreau llegia la Ilíada) i no s’oblida de posar al seu sarró els millors prosistes catalans del segle XX: Ruyra, Segarra, Gaziel, Pla. D’aquest darrer pren la lliçó estilística dels adjectius. De tots aprén que escriure és, sobretot, una manera de mirar. Com a conseqüència de tot això, Diari de Sotaia és un opuscle molt agradable de llegir, instructiu i fructífer.
   És lògic que els hereus i els amics d’aquests dos autors hagen volgut rescatar de calaixos massa polsosos els apunts que ara ja són llibre. Aquells fulls adormits se’ns apareixen aleshores com fotografies antigues on va quedar fixada una imatge irrepetible. El temps dota de valor aquesta mena d’imatges. I com tot el que es rescata del gran foc de l’oblit, té la subtil tendresa de la vida que, tan sols per un moment, deixa de ser anònima.

Joan Garí

Publicat a Posdata, 16-12-2017

L'aventura de l'amor desigual

Títol: Sodoma i Gomorra, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2017
Trad. de J.M. Pinto
336 pàgines

  És lògic que Proust desperte amor o odi entre els seus possibles lectors, sense terme mitjà. Els qui l’estimem sabem que, per trobar una frase immortal o unes poques pàgines meravelloses haurem de travessar digressions sense fi o escenes fatigosament repetitives. Els qui l’odien no estan disposats a picar tanta pedra per trobar un petit diamant. I és així com es va passant la vida –i la Recerca.
  Els qui havien començat la lectura de Sodoma i Gomorra imaginant-se tot de promeses d’una sensualitat més o menys exasperada van a parar, en les pàgines d’aquesta segona part, en una nova apoteosi de la literatura de saló. En aquesta ocasió, els personatges es deleixen en disquisicions inacabables sobre el significat dels topònims normands i els cognoms il·lustres. El narrador, al seu torn, continua amb les seues obsessions més delicades. Viu a Balbec (la ciutat imaginària inspirada en Cabourg) i es desplaça en cotxe per anar, el mateix dia, a La Raspelière per sopar a cals Verdurin (que reben dimecres) i a l’església de Saint-Jean-de-la-Haise, on Albertine fa de pintora.
  De nou les millors pàgines del volum, les més líriques i emotives, són les dedicades a la seua relació amb aquesta “noia en flor”, inspirada, com sabem, en el jove de qui Proust estava enamorat en la vida real. Etimologies? És molt lògic que el narrador pare atenció de manera tan exhaustiva als significants. Potser això puga explicar que Albertine siga, en veritat, un Albert… (I Lacan, de segur, en va treure molt més suc).
  El Baró de Charlus –sempre observat meticulosament per l’ull entomològic del protagonista- es presenta ara en societat acompanyat per un bell violinista, Morel. Tots presumeixen quina mena de relació mantenen els dos hòmens, però això no és una cosa que preocupe el baró. En la seua obsessió per seduir Morel, s’inventa un duel imaginari contra algú que hauria ofès el violinista, per estimular els seus sentiments. El narrador, que se les dóna d’heterosexual, assisteix a aquests esdeveniments com en la llotja de l’òpera. Tanmateix, quan li retorna la vella gelosia per les amistats femenines d’Albertine (que freqüenta el cercle de la senyoreta de Vinteuil, d’apetències sàfiques), tot el seu món s’ensorra.
  L’home que condueix la Recerca com un majestuós cotxe de cavalls és feliç al costat de la seua promesa, però aquesta felicitat oculta un intens patiment. Li regala un mirallet per no veure’s privat de la seua presència quan se n’anava al bany a arreglar-se. N’està tan profundament enamorat que pensa a deixar-la, tot seguint la seua lògica paradoxal: “Les amants que he estimat més no han coincidit mai amb el meu amor per elles. Aquest amor era veritable, ja que jo ho subordinava tot a veure-les, a servar-les per a mi sol, ja que sanglotava si, un vespre, les havia esperat. Però més que ser la imatge d’aquest amor, tenien la propietat de desvetllar-lo, de portar-lo al seu paroxisme. Quan les veia, quan les sentia, no trobava en elles res que s’assemblés al meu amor i el pogués explicar”.
  La sospita lèsbica fa esclatar el narrador en una direcció sorprenent. Es refugia en sa mare i li confessa, alterat: “Cal absolutament que em casi amb l’Albertine”.
  Mentrestant, el temps transcorre lent però implacable a Normandia, com un tren regional (la metàfora exacta de la prosa proustiana: cadenciosa i inacabable, capriciosa i rectilínia). A cals Verdurin la senyora de Cambremer volia ser presentada al baró de Charlus, però aquest, que la reputa de Cambremerda (els significants, sempre), no s’hi rebaixarà. Tot es manté immutable al petit nucli (le petit noyau), allà on acudeix la flor i nata (la fleur de chic), en una gradació que inclou la gent molt bé (gens très bien) i la gent del bo i millor (tout ce qu’il y a de mieux). El narrador hi és sempre benvingut, però el seu cap està massa ocupat amb Albertine (“cella perquè amor és desigual”, com diria Ausiàs Marc). La seua felicitat en depèn fins límits inexplicables. En serà ella conscient alguna vegada?

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-12-2017