Un divertimento per a semiòlegs

Títol: La setena funció del llenguatge
Autor: Laurent Binet
Edicions del 1984
Trad. de Josep Alemany

  Vaig llegir amb plaer HHhH, l’opera prima de Laurent Binet. Aquell curiós artefacte al voltant de com fer una novel·la a partir de materials meticulosament reals (la participació de Reinhard Heydrich en l’anomenada Solució Final, i la seua aparatosa mort a Praga) desplegava una seductora operació literària que tenia el seu què. Tanmateix, l’amic Joan Daniel Bezsonoff m’advertia, a l’espai que compartim en El Temps, que els escrits de Binet “presenten l’interès del manual d’ús d’un tractor redactat en uzbek medieval”. Al final, Bezsonoff, t’hauré de donar la raó. Llegida ara la seua segona novel·la, La setena funció del llenguatge, m’adone que alguna cosa s’ha disparat alarmantment en la juguesca metaliterària d’aquest autor.
  A partir de l’accident automobilístic que causarà la mort de Roland Barthes, al març del 1980, Binet converteix de nou un fet real en motiu per a una peripècia detectivesca. Per al meu gust, però, ací ja desbarra completament. Les elucubracions entorn de Heydrich encara resultaven mínimament motivadores. Convertir la mort de Barthes, però, en una comedieta de sèrie negra, sembla un pas de rosca més difícil de justificar. A pesar d’això, L’express saludava aquest llibre com “un dels imprescindibles en la rentrée literària” i Page hi amollava una pròdiga sucreria: “deliciosa, divertida i enginyosa”.
  Que l’autor s’ho ha passat bé escrivint la seua obra, d’això no en tinc cap dubte. També n’hauran rigut molt tots els estudiants de lingüística i de semiòtica, ja que el text ens fa contínuament l’ullet a propòsit de les grans figures d’aquesta darrera disciplina, de Roman Jakobson a Umberto Eco. Igualment, hi apareixen com a personatges els grans déus de la intel·lectualitat francesa posterior al maig del 68, com ara Lacan, Althusser o Julia Kristeva. Les suposades converses entre ells sovint busquen l’esprit, però cauen en l’error de base de tot el llibre: una frivolitat massa lleugera.
  Per què Binet ha escollit Barthes per al seu nou divertimento és una cosa que se m’escapa. L’autor de Fragments d‘un discurs amorós (el llibre que li va donar més popularitat ajust abans de la seua mort) era qualificat literàriament com a infollable (imbitable) per la seua extraordinària recerca de la precisió i pels matisos pregonament filosòfics de la seua prosa. Convertir-lo en el personatge d’una peripècia detectivesca protagonitzada per un veterà d’Algèria (l’inspector Bayard) que considera Barthes i els altres intel·lectuals del moment “una colla de marietes estrafolaris” pot fer gràcia molts lectors. No en sóc un.
  Binet fa el seu joc. Se succeeixen els ensurts i els assassinats. La “setena funció del llenguatge” –de Jakobson a Austin- passa per ser una cosa tan revolucionària que la gent mata per posseir el seu secret. Fins i tot Althusser assassina la seua dona seguint el fil d’aquesta trama. Tot em sembla un excés on, tanmateix, també hi ha alguns elements d’interès, com ara la consideració de La Rochefoucauld com a semiòleg prematur o la reconstrucció hipotètica de la conversa que degueren tindre Mitterrand i Barthes en vespres de l’atropellament del segon. El futur president de França era l’etern aspirant al tron laic de la República, en un moment de desorientació del gaullisme i quan Le Pen tot just hi bivaquejava.
  Fins i tot dels llibres que no t’han agradat pots aprendre alguna cosa. Aquesta veritat violentament elemental batega amb tanta força que esborra qualsevol altra consideració. I així ha sigut en aquest cas.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.715

El misteri de la passió

Títol: La ballarina de Berlín
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2017
134 pàgines

  Joan Daniel Bezsonoff sempre ha anat un poc a la contra. Escrivint en català al nord de les Alberes, alguns potser esperaven d’ell que es dedicara a cantar les excel·lències folclòriques de la patria chica (com es diu o es deia al sud). Bezsonoff, però, s’ha entossudit a bastir un corpus novel·lístic localitzat, si cal, a Indo-xina o a Algèria, i ara també a l’Alemanya de Hitler. D’alguna manera, sembla voler convertir-se en una mena de Stephan Zweig adaptat a les necessitats moderadament exòtiques del lector català. La ballarina de Berlín, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en aquesta plèiade seua de lectures de l’anecdotari propiciat per les convulsions del segle XX. No està sotmès, però, a la dèria historicista, i per això el que conta en aquesta nova novel·la és en realitat un altre relat de passió i mort ambientat en vespres de la segona gran hecatombe bèl·lica.
  Bezsonoff ha focalitzat la seua atenció en el capità de l’exèrcit polonés Jercy Sosnowski i en la ballarina jueva Lea Niako. Són vides de pel·lícula, les seues: Sosnowski espia per als polonesos i Niako per a l’Abwehr. El primer, en realitat, és un diletant només interessat en les dones, el joc i la cavalleria, així que va trobar en Lea Niako una partenaire ideal. El sensualisme fora mida de la ballarina, que havia endandilat els jerarques nazis (amb una impagable escena cropofílica protagonitzada pel propi Führer), l’arrossega a dies i nits de passió contínua que no acaba fins que la Gestapo fa bé la seua faena.
  Com a gènere, la novel·la esdevé en mans de Bezsonoff un material dúctil i deliciosament frívol, un estri mal·leable que no dóna maldecaps al lector sinó que li ofereix amenes contalles informades pel ja característic estil de l’autor. Aquest comunica als seus relats la seua joie de vivre, una voluptuositat innata i una concepció estrictament plaentera de la vida.
  Com sol fer sovint als seus llibres, Bezsonoff aprofita també aquest per reflexionar sobre el misteri de la seducció i de la passió, allò que mou tothom a tothora. La ironia és marca de la casa: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”.
  Però aquesta és una història real. Sosnowski va morir a Katyn, assassinat pels russos. Lea, a Berlín, en un misteriós atemptat. Ni ell era un imbècil ni ella una dona sense interès. Degueren fer molt bona parella.

Joan Garí

Publicat en Ara, 15-4-2017

Telèmac vol tornar a l'escola

Títol: La hora de clase. Por una erótica de la enseñanza
Autor: Massimo Recalcati
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Trad. de Carlos Gumpert
167 pàgines

  No estic segur de fins a quin punt el professorat de la meua generació és conscient de com ha mutat el seu ofici. Ha sigut un gegantesc truc de prestidigitació: vam entrar dins el barret –especialment en Secundària- com a professors de diferents matèries i n’hem eixit convertits en una barreja de pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu.
    Ja no importa gaire el que vulgues explicar a classe. El que importa és el seguiment que faràs –atenció individualitzada, en diuen- a les mil i una patologies d’una aula poblada per uns alumnes volàtils, hiperactius, desmotivats, ineducables. En consonància, el paradigma didàctic ja està canviant. En algunes institucions educatives, públiques i privades, a més d’introduir els ginys tecnològics del moment, s’estan eliminat els pupitres, la tarima del professor, els exàmens, la disciplina vertical (alguns d’aquests elements, és evident, estaven ja ostensiblement caducats). Tots, educadors i educands, seuen en un rogle enmig de la classe, cadascú amb la seua tauleta, i diu que aprenen jugant.
  No seré jo qui blasmaré les potencialitats educatives del joc. Aquests experiments, però, em semblen l’indici lògic de l’adaptació de l’educació a la revolució propiciada per internet: ara ja no cal saber res en concret, si està en la xarxa, ara calen destreses pràctiques.
  A la llum d’això, s’entén millor la insistència a favor de la “intel·ligència emocional” dels darrers anys. El desprestigi de la intel·ligència tout court és el correlat necessari d’una constatació: els cervells són ara les màquines. Té sentit, doncs, que les persones, com a reacció, exacerbem allò que ens fa específicament humans, les emocions.
  El vell professor dalt de la seua tarima, especialista en el segle XIX, o en Shakespeare o en àlgebra ja no hi té res a fer. Les màquines ens traduiran, ens proporcionaran les dades exactes que ja no tindrem a la nostra memòria, ens pastorejaran mentre  nosaltres serem feliços jugant, potser en una adolescència perpètua…
  Enmig d’aquestes cavill·lacions gremials –tant típiques de final d’època-, ha vingut Massimo Recalcati amb el seu llibre L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Em sembla plenament oportuna una reflexió que partisca d’un fet irrebatible: per més que canvie l’ensenyament –i ho està fent a marxes forçades- el paper del professor és i serà insubstituïble. Com diu Recalcati, a ell li correspon la funció d’obrir el subjecte a la cultura com a lloc de la “humanització de la vida”, allà on es fa possible la trobada amb la “dimensió eròtica del coneixement”. És el professor qui, amb el seu carisma, amb la força enigmàtica de la seua enunciació, erotitza l’ensenyança i fa possible el miracle de la transmissió del saber.
  Aquesta teoria no podia ser més oportuna. Recalcati ens recorda la recent abolició de l’”espessor simbòlic” (m’encanta la terminologia de la psicoanàlisi, aquesta ciència inútil bellament literària) de la paraula del mestre –i, per tant, del pare. La crisi generalitzada de l’educació –des de Primària fins a la Universitat- ha provocat la humiliació social i econòmica dels professors. En l’escola neoliberal, ja és factible somiar amb un sistema que vernise els alumnes amb allò que a Itàlia s’anomena les tres is –impresa, informatica, inglese- i que en aquest costat del Mediterrani ens resulta tremendament familiar.
  Recalcati localitza en la revolta del 1968 l’origen de la crisi actual de l’ensenyament. El que va quedar ferit de mort llavors va ser l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, allà on fills i pares se subsumien en una melassa indiferenciada, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte generacional entre docents i progenitors va quedar trencat. Aquest és el model que patim ara, on el fill, quan va a queixar-se a son pare del seu professor, troba en aquest comprensió i ira cap al docent, i ni rastre de la vella complicitat que feia dir als progenitors d’antany, amb una truculència reveladora: “Vosté, si el meu fill no fa cas, pegue-li un bon calbot. Amb la meua benedicció” (sic).
  Davant aquest panorama, l’autor proposa un nou model educatiu, que anomena Escola-Telèmac.  Seria el moment del retorn a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill), plenament renovellades i adaptades a la nova realitat. Sincerament, aquesta teoria em sembla d’un optimisme tenaç. No veig indicis que el sistema escolar, des d’Infantil fins les aules universitàries, camine en aquesta direcció. Tot sembla haver entrat en una deriva més sinistra, més obtusa i més pavorosament ineficaç…
  El vell professor especialista en alguna cosa, haurà de convertir-se necessàriament, si vol sobreviure, en la barreja que enunciava al principi: pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu. Només així podrà competir eficaçment amb les màquines. En el que té raó plenament Recalcati és en la càndida confessió que no es pot ensenyar a aprendre, que les raons per les quals algú aprén alguna cosa són i seran un misteri. Per això educar (educere) s’assembla tant a seduir (seducere) i la transmissió del saber només es pot provocar per contagi.
  L’ora di lezione acaba amb la rememoració dels anys escolars de Recalcati. A les primeres aules –allà on la llengua materna és substituïda per la llengua paterna (l’alfabet)-, el van considerar un idiota, absolutament incapaç d’aprendre. Però una mestra –Giulia- va canviar el seu destí. Les últimes pàgines del volum li estan dedicades, en homenatge a tots els professors que han adreçat la vida dels seus alumnes –respectant la seua personalitat- en algun moment del llarg període escolar. De vegades una sola hora de classe pot obrir un futur inesperat. Els miracles factibles són tots d’aquesta mena.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 15-4-2017