Leonard Cohen: et deia que va haver un diluvi

 L’any 1990 vaig passar un llarg i inoblidable trimestre als Estats Units. Vivia i treballava entre un petit enclavament de Nova Hampshire i Nova York –separats per poques hores en cotxe- i no se m’ocorre un contrast major. El meu cap, Richard Hermann, era un aviador cosmopolita, típicament liberal, amo i senyor del camp d’estiu Interlocken. Gràcies a un programa de la YMCA, que buscava proveir de monitors d’arreu del món per aquesta mena de llocs de treball americans, alguns milers de jóvens europeus vam tindre l’oportunitat d’experimentar la nostra pròpia quota de l’american dream, fora això el que fora.

  Un dia, en un mall (aquestes característiques grans superfícies, ara ja tan habituals al nostre país) vaig fer una troballa essencial, que vaig narrar al meu llibre Història d’Amèrica (A contravent): “Recorde bé la jornada del mall perquè Eric Talerico i jo vam fer un descobriment uníson. Oblidats en un prestatge, ocults per quaderns molt més obvis, hi havia un parell d’exemplars amb les partitures de New Skin for the Old Ceremony, de Leonard Cohen. L’alegria ens inundà especialment en saber que no hauríem de barallar-nos-hi, perquè n’hi havia dos.  Era un quadern de 64 pàgines pel mòdic preu d’un dòlar. Comprat a ulls clucs, el devoràvem amb intensitat a la part de darrere del Ford, conduït per Liz. Tancàvem les finestres del darrere per a què la conductora haguera d’obrir la seua –el vehicle no comptava amb aire condicionat. Ens agradava veure onejar la melena de Liz, en homenatge a Richard Ehui –tot talment com una cançó de Cohen.
  Al llibre hi havia tots els temes de l’àlbum més una generosa introducció encarregada d’escatir la greu qüestió de per què Cohen no era popular als Estats Units. Al canadenc li passava com a Woody Allen: era més apreciat a Europa que al seu territori natural. “Si una xica francesa només té un disc a casa, les possibilitats que siga de Leonard Cohen són molt grans” (aquesta frase em va impressionar, i em vaig posar a somiar de seguida amb aquesta “xica francesa”, amb ulleres, amb els cabells curts i amb un nasset deliciosament arromangat). Interrogat sobre això, el propi Cohen no sabia què contestar. Per a un tipus anglòfon que vivia a Montreal sentir-se apàtrida arreu era una professió, una manera de ser al món. També va viure vuit anys a una illa grega i un any a Nova York. Tot plegat, un estranger d’ell mateix”.
  Molts anys abans, jo havia descobert el Cohen cantant i l’escriptor gairebé alhora. Tinc per casa els discos i els llibres: els Poemas escogidos en versió bilingüe de Jorge Ferrer-Vidal (Plaza & Janés) i les novel·les Los hermosos vencidos (Fundamentos, 1975; edició original de 1966) i El juego favorito (Fundamentos, 1980; edició original 1963).
  Els seus textos narratius tenien la força experimental que algun crític remetia directament a James Joyce. Com en els seus versos, Cohen fusionava les ànsies de rebel·lió pròpies de la dècada amb una intensa imatgeria religiosa: “Sempre viag voler ser estimat pel Partit Comunista i per la Mare Esgésia. Volia viure en una cançó folk com Joe Hill. Volia plorar pel poble innocent, al qual la meua bomba havia de mutilar...”.
  Recorde un poema de The spice-box of earth que em va colpir especialment, “Tot el que cal saber sobre Adolf Eichmann”. Fa així:

“ULLS: Normals
CABELL: Normal
PES: Mitjà
ALÇADA: Mitjana
TRETS IDENTIFICADORS: Cap
NOMBRE DE DITS A LES MANS: Deu
NOMBRE DE DITS ALS PEUS: Deu
INTEL·LIGÈNCIA: Normal

Què esperàveu?
Urpes?
Ullals fora mida?
Saliva verda?
Follia?”

  Com en el cas de Bob Dylan, és obvi que la qualitat lírica de Cohen haguera quedat en un segon pla sense la seua extraordinària potència musical (per això Suzanne és alhora un bon poema i una bona cançó). A mi, que m’agraden ambdós, les seues filosofies artístiques respectives em plantegen un dilema. Per un costat hi ha el perfeccionisme de Leonard Cohen, que es tradueix en uns directes on els temes originals sonen sempre immaculadament idèntics. D’altra banda, Bob Dylan converteix cada exhibició davant el públic en una confusa cerimònia on les cançons que tots conservem a l’hipocamp es converteixen en una melopea indistinta i monocord (alguns anomenen aquesta cerimònia de l’autodestrucció “reinventar-se”). Siga com siga, el meu amor està dividit entre l’ultraperfeccionisme de Cohen i el desgavell intuïtiu de Dylan.
  A ambdós els he escoltat en directe. L’experiència amb Dylan ja l’he contada en Història d’Amèrica. A l’autor de I’m your Man el vaig anar a visitar al Festival de Benicàssim, al juliol del 2008. L’home tenia, en aquell moment, la respectable edat de 73 anys i feia tres lustres que no actuava a Espanya. Duia amb ell una fabulosa banda, destacant-hi el guitarrista Javier Mas. Arribava a l’ancianitat en una forma estupenda, sense cap tara en aquella veu greu i profunda, conservada en bóta de roure.
  El concert va durar una hora exacta, de huit a nou. Va ser tan puntual que fins i tot es veié en l’obligació de demanar disculpes per començar tres minuts tard. Des de les primeres notes de Dance me to the end of love, que obria la nit, tots vam comprendre que viuríem un temps excepcional, ple de suggeriments sonors i d’un gran treball musical. Un poc com el resum de tota una vida.
  La vesprada s’havia anat resolent en una boirina nuvolosa. Atrinxerat sobre les muntanyes, el sol –l’inclement sobirà del juliol- feia pampallugues, però proporcionava una visibilitat perfecta a l’escenari. Com no sóc, ni he sigut mai, un habitual dels concerts a l’aire lliure, ja no recordava com pot ser d’aclaparadora la gentada suorosa, amuntegada i sorollosa. Era un públic, però, que sabia perfectament qui era Cohen i celebrava igual els vells temes com els èxits més recents dels anys 80 i 90 (la segona edat d’or del de Montreal).
  A dalt del seu cadafal, aquest senyor amb armilla i barret sabia d’alguna manera que la meua pell era una extensió automàtica de la seua veu, dels seus arpegis i dels seus versos. La seua poderosa fragilitat s’encarnava en un cos prim però encara àgil, que semblava per un moment dissonar d’aquesta veu de baix rica en suggeriments, fonda i profunda com el solatge del vi guardat en l’espai més sagrat del celler.
  Quan mamprengué Bird on a wire –la cançó que molts voldríem utilitzar d’epitafi a les nostres tombes- la multitud roncà de satisfacció, com una mascota aviciada, i jo em vaig deixar submergir en una sensació esborronadora. És notòria, d’altra banda, la càrrega de sensualitat que continuava carrejant aquest vell cantautor a les velleses. Com escenificant això, la direcció musical de l’esdeveniment l’havia dotat de la companyia d’un cor de tres belles cantants, una negra, una rossa de llarga cabellera i una altra jove blanca de cabells castanys. Tot semblava perfecte –i ho era. Quan va interpretar Suzanne, però, és ell qui va agafar la guitarra i tots al seu voltant –el cor femení, les cordes de Mas i els altres músics- es transformaren en un mormoleig que va servir d’excipient per a la nostàlgia.
  Dels vells temps emergí també Who by fire (amb un solo vibrant al llaüt per part de Mas) i de l’etapa més recent Everybody knows, The future o First, we take Manhattan. Algú, darrere meu, va fer notar l’absència de Take this waltz, el poema de Lorca que va musicar per a Poeta en Nueva York.
  Tot es va resoldre, al final, amb un únic bis, So long Marianne, la cançó que tantes vegades he interpretat amb la meua guitarra. Aquesta guitarra feia temps que dormia el son dels justos, però Cohen no m’havia defraudat. A la seua edat, dominava l’escenari com el gat vell que no es resigna a no eixir de nit –tot i que insisteix a colgar-se enjorn. Hi vaig saldar un deute antic. Quan ell va acabar, me’n vaig anar.  Era el final, com en el seu vers: et deia que va haver un diluvi. Però jo sabia que aquella nit formaria part destacada de la meua biografia emocional. So long, Leonard. Fins sempre.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 31-12-16

El benefici de la ciència

Títol: Sobre l’alquímia de la vida
Autor: Joan Borja
Editorial Onada
Benicarló, 2016
183 pàgines

  Joan Borja és una rara avis en el món acadèmic valencià. Sent com és filòleg i havent assolit una còmoda posició en l’establishment acadèmic, s’obstina a interessar-se pel camp científic (al qual ha dedicat títols com Comunicar la ciència o La utopia de la ciència). Hauria de ser normal que un universitari tinga aquesta curiositat –o qualsevol altra fora del seu corral-, però per desgràcia és notòriament improbable. No ha sorprés, en tot cas, que Borja dedique ara el seu nou llibre a transcriure una llarga conversa que ha mantingut amb el genetista Xavier Vendrell.
  Per què la genètica? Qualsevol que haja vist la pel·lícula Gattaca (Andrew Niccol, 1997) ho sap de seguida. Els qui encara dubten de les inquietants perspectives que obri la manipulació genètica, però, farien bé de llegir també Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari. Preguntat pel tema, Vendrell fuig d’estudi: diu que està fart que qualsevol, a les conferències que imparteix, l’acuse de voler jugar a ser Déu. Contra això, addueix els principis bàsics de la bioètica: que el benefici que aconseguisca amb el seu treball siga major que el malefici (tan ambigu com això, li fa notar Borja...).
  El llibre apunta temes molt interessants, a banda del repte de la manipulació embrionària. En una vesprada interminable desfilen les tècniques de fecundació in vitro, la descodificació del DNA, l’elecció del sexe dels fills,  la seqüenciació massiva de genomes, la importància de la divulgació científica, les misèries acadèmiques, la intersexualitat i el tercer sexe...
  En realitat, tot va començar un dia en l’institut de Sueca, el poble natal de Xavier Vendrell. La seua professora de Biologia va explicar a classe què era la leucèmia, la malaltia que havia matat la seua filla. En aquell moment el jove Xavier va sentir un clic i va saber de seguida a què volia dedicar la resta de la vida. Els pares el van voler forçar a estudiar medicina, però el seu destí ja estava escrit. Ara és Director de la Unitat de Genètica Reproductiva de Sistemes Genòmics, membre de la Societat Espanyola de Fertilitat, de l’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció, de l’European Society of Human Reproduction and Embryology i de la PGD International Society. Ha publicat bona cosa d’articles en les més prestigioses revistes internacionals i les seues investigacions han collit premis de molta anomenada. I quan selecciona personal, mira que parlen català. Però això no és genètic: és ambiental.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-12-2016

Elegia pels últims masovers

Títol: El guardià de les trufes
Autor: Fèlix Edo Tena
Editorial Barcino
Barcelona, 2016
164 pàgines

   A casa sempre s’ha comprat la revista Hola. Cada dimecres, dins la rutina diària, ma mare no ha oblidat mai anar al quiosc i adquirir aquest acolorit magasín, que després ha estat en un lloc ben visible del menjador per poder ser consultat a pler tot al llarg de la setmana. Del seu paper couché de molt generós gramatge han emergit aquestes fotografies espectaculars dels membres de l’aristocràcia mundial i les femelles més belles i desimboltes (sovint, ai!, un poc putes) de la jet set. La fama i el luxe han encandilat els seus lectors com la visió del saló de la granja a través de la finestra fascinava Cathy i Heathcliff en aquella escena impagable de Cims borrascosos, de William Wyler.
  M’ha fet gràcia, per això, descobrir que fa uns mesos, en una de les seues seccions (un apartat de breus anomenat “Siete días”), un redactor anònim explicava –i cite literalment- “la curiosa historia de Sinforosa i Juan, los únicos habitantes de un pueblo de Teruel”.
  Aquests dos mesurats octogenaris són els darrers habitants de La Estrella, el poble aragonés que tantes vegades he travessat anant a peu des de Vilafranca fins Sant Joan de Penyagolosa. Per recórrer aquesta jornada, cal canviar de país. S’abandona els Ports i, abans d’ingressar en l’Alcalatén, es penetra en terme de Mosqueruela (o Mosquerola, com diuen a Vilafranca), plenament aragonès. Des de fa més de trenta anys, La Estrella és un aldea abandonada i els fiduciaris d’aquesta immensa soledat són Sinforosa Sancho i Juan Martín Colomer. Jo sempre els he conegut com Sinforosa i Martín. Fan la vida que han fet sempre els masovers d’aquests paratges, una ataràxica existència pautada per les hores de llum, les tasques de llaurança i pasturatge i el ritme de les estacions.  I ara hem pogut veure tots Sinforosa i Martín a la mateixa pàgina que la reina Sofia d’Espanya, la princesa Beatriu d’Holanda, la tenista Serena Williams, la model Gigi Hadid o Michael Jackson. No m’ha estranyat gens contemplar-los enmig de reines i princeses. Crec que és el seu territori natural, sent ells també monarques inexpugnables d’un imperi que no baratarien per tot l’or del món.
  La desaparició dels indis americans va ajudar a propiciar un vigorós i immortal subgènere cinematogràfic, el western. L’odissea dels últims masovers, en canvi, passa sense pena ni glòria, com aquell qui diu. Fèlix Edo Tena, que es va criar en un mas (el de Forès, a Vilafranca) ha escrit ara una novel·la per restaurar la memòria del seu besavi i tots els descendents. Al capdavall, els masovers de la zona han hagut de suportar les penalitats bèl·liques del carlisme, la guerra civil i la confrontació entre maquis i franquistes, com si no tingueren prou amb el rigor propi del clima i la muntanya.
  Fèlix Edo hi demostra un profund coneixement del paisatge i les seues lleis, que resol amb vigor narratiu i un estilisme de filigrana. És obvi que és algú que s’ha criat observant els nius de verderols entre els ginebres, les “cuirasses de crustacis ossificats d’un mar primitiu” (les populars “orelles de moro” de la zona) o l’amenaça atàvica dels escurçons.
  No hi falta res, en aquesta crònica notarial d’un món que desapareix: el besavi desaparegut al final de la guerra, el mestre republicà al seu exili interior en l’Escoleta del Canto, la sega a l’estiu, la batuda, el vent de mestral. Un món s’acaba i el que el substitueix no vol fer-se càrrec del patiment i la felicitat amb què s’ha viscut als masos. Que ho pregunten, si no, a Sinforosa i Martín.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.697

El futur i la meua olla de carabassa

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Edicions 62
Trad. d’Esther Roig
577 pàgines

  Dissabte passat vaig fer, per a dinar, una olla de carabassa.  Vaig comprar ossos de corbet (la primera vèrtebra del porc) i de pernil, vaig tallar a daus una formidable carabassa d’un quilo (d’una carabassera adobada amb fem de cavall, de manera absolutament ecològica), una creïlla i una ceba mitjanes  (tallades a trossets menuts) i ho vaig reblir tot d’aigua. Quan va bollir hi vaig tirar un bon doll d’oli d’oliva. Va estar al foc gairebé una hora, fins que la carabassa es va desfer. Després vaig ficar cent cinquanta grams d’arròs i una quantitat semblant de fesols, vaig deixar que bollira un poc més i quan l’arròs va estar cuit vaig afegir-hi unes suculentes i llustroses botifarres de pa. Va reposar un termini prudencial i vaig escudellar.
  Això ha sigut, efectivament, una autèntica recepta de cuina. Més concretament, per dir-ho així, un exemple perfecte d’algorisme o algoritme. Una noció clau per entendre l’últim llibre de Yuval Noah Harari.
  Aquest professor d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem és l’autor de dos títols fascinants publicats dins del mateix lustre: Sàpiens. Una breu història de la humanitat (2011; publicat en català el 2014) i Homo Deus. Una breu història del demà (2015; traduït el 2016). L’adjectiu “breu”, naturalment, és relatiu: Sàpiens té 600 pàgines i Homo Deus gairebé. Quantes pàgines té, però, la humanitat o el demà? Aquesta mena de preguntes.
  L’aparició del primer títol va suposar un autèntic esdeveniment editorial. Si Obama o Mark Zuckerberg recomanen el teu llibre ja tens un primer punt guanyat. Arribar al milió d’exemplars venuts a tot el món és el pas següent. Però tots els dies –això és un fet demostrable- es vénen desenes de milers de volums que no tenen el menor interès, que no valen ni la tinta que s’hi ha gastat en la impressió. Sàpiens no era un d’aquests textos. Harari, amb la seua careta de no haver trencat mai un plat, hi exercia un virtuosisme sorprenent: se n’anava dos-cents mil anys enrere, en aquella sabana africana on el nostre avantpassat més eficaçment commovedor –l’homo sàpiens- li va guanyar la mà al neandertal no per la força bruta (on aquest darrer tenia avantatge), sinó per la seua eficàcia a contar històries, a construir ficcions. Partint d’aquesta arriscada però suggestiva hipòtesi, Harari començava la prestidigitació: aquell ésser simiesc, que s’inventava contalles vora el foc, va evolucionar ràpid: va inventar les religions, els imperis i els diners, els tres factors que han contribuït –segons l’autor- a unificar la humanitat. Però també va ser un “assassí ecològic en sèrie” i va acabar convertint-se en un petit “déu insatisfet”.
  És en aquest punt on Homo Deus pren el relleu de Sàpiens. La llarga cursa d’aquell mico erecte ens ha dut fins el segle XXI. De totes les invencions clau en la història, només la dels diners ha continuat edificant el nostre món. Les religions van i tornen, i així els imperis (Harari, per cert, anomena també “religions” el socialisme, el liberalisme o el nazisme: de fet, aquestes són, al seu parer, les tres branques essencials de l’humanisme en tant que ideologia del nostre temps). La invenció de la moneda, però, va suposar la posada en funcionament de la creença intersubjectiva –la ficció- més decisiva. I ara, quan ens trobem en una cruïlla decisiva per al futur de la humanitat, de nou tot es resoldrà com una batalla entre rics i pobres.
  Harari no és marxista. Però la diferència entre classes és tan òbvia que ocultar-la seria ridícul i intel·lectualment sospitós. La cruïlla decisiva: el regnat de l’Homo Sàpiens s’acaba, és a punt d’entrar en escena l’Homo Deus.
  Aquest canvi ja s’està produint. La bioenginyeria comença a assajar els canvis en el codi genètic, l’alteració dels circuits cerebrals, la modificació de l’equilibri bioquímic i fins i tot la substitució de parts completes del cos per elements tecnològics. Són els cíborgs, els primers d’una estirp de déus menors.
  Per a qui encara crega que tot açò són fantasies d’escriptors de ciència ficció, li recomanaria la lectura atenta d’aquest llibre. No hi ha ací cap afirmació que no estiga fonamentada en estudis científics absolutament actuals. Com a assagista, Harari és convincent i detallista, i no estira mai el braç més que la mànega. A més, és un bon escriptor, és a dir, sap com disposar el seu material narratiu. El que ve a contar-nos no és una història de por sinó una mena de crit d’alerta per a la humanitat, cas que aquesta vulga ser alertada.
  Diu Harari: “El canvi d’autoritat dels humans als algoritmes està passant al voltant nostre, no com a resultat d’una decisió governamental crucial, sinó d’una allau de decisions quotidianes”.
  Els algoritmes, en fi. Què és un algoritme? Ignorar-ho, d’ara endavant, serà ignorar, purament i simple, el concepte més important del món actual. Un algorisme és un seguit de passos metòdics que utilitzem per fer un càlcul, resoldre un problema o prendre una decisió. Quan jo he de fer l’olla de carabassa, si no em vull fiar de la memòria, consulte la recepta i tot va com una seda. Això és un algoritme. Ara resulta que la ciència ens està dient que “el 99% de les nostres decisions –incloses les decisions vitals relacionades amb cònjuges, professions i habitatge- estan preses amb algoritmes altament refinats que anomenem sensacions, emocions i desitjos”. Som pur algorisme però és que, tot al nostre voltant, també comença a ser-ho. L’algoritme de Facebook, per exemple, coneix millor les reaccions humanes que els seus propis usuaris. Podria votar per nosaltres, per exemple. I això no és ciència-ficció, és 2016 pur. Prompte l’autoritat, a poquet a poquet, passarà dels humans als algoritmes no humans. Les noves classes socials seran els “humans millorats” (els nous déus) i la resta. Aquesta aristocràcia humana potser tractarà el nou lumpen –aventura Harari- com l’Homo Sàpiens ha tractat la resta dels animals (ai!)... I és que els animals també són algoritmes (“ells també tenen consciència –reflexiona- i un món complex de sensacions i emocions”). Però els hem esclavitzat, els hem torejat i ara els estem exterminant. L’univers canvia, ja hi ha música i haikús reeixits compostos per ordinador (que també són campions d’escacs). És imaginable un algoritme no orgànic (sí: un robot) que tard o d’hora copie eficaçment o supere els orgànics. En aquest punt les màquines hauran substituït en gran part dels àmbits els éssers humans, que d’altra banda no deixaran de reproduir-se. Llavors, què fem amb totes les “persones supèrflues”?
  Un detall especialment dedicat als estudiants de tots els nivells: llegia fa poc a la premsa que el 75% de les professions de l’immediat futur encara no sabem quines seran. És de pensar, després de llegir Homo Deus, que moltes estaran gestionades per robots. Només els éssers humans ben formats –llegits-, versàtils, capaços de canviar de faena sense problema, podran competir en aquest món, i no sense dificultats...
  S’acaba el meu espai, però. Si tot és un algorisme, la meua olla de carabassa és un dels més deliciosos, i les sinapsis cerebrals se’m posen de punta només de pensar-hi. Potser arribe la fi de la humanitat tal com la coneixem, però això serà despús-demà. El llibre de Harari, això sí, m’ha fet profit. L’olla més, és clar...

Joan Garí

Publicat en Posdata (Levante), 10-12-2016

El malentès de l'amor

Títol: El petó de bona nit
Autor: Nicolas Grimaldi
Edicions de 1984
Barcelona, 2016
Trad. de Josep Alemany
126 pàgines

  La llengua catalana s’emmiralla excessivament en l’espanyola, amb el seu estàndard fèrriament centralitzat. Un exemple? L’absurda polèmica que ha envoltat les traduccions de À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust.

  La primera versió completa, a càrrec de Jaume Vidal Alcover (Columna, 1990-1991) i completada pòstumament per Maria Aurèlia Capmany, va ser motiu d’una riota autosuficient –tan pagada d’ella mateixa com perfectament ridícula. El “pecat” d’Alcover va ser utilitzar lèxic de la llengua viva d’aquest escriptor mallorquí. Així, la primera i celebèrrima frase de la Recherche (“Longtemps, je me suis couché de bonne heure.”) sonava així en la interpretació alcoveriana: «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn».

  En realitat, el modisme “dejorn” ja l’havia usat Miquel Llor, el primer a enfrontar-se a la colossal tasca de girar una de les obres fonamentals de la literatura europea contemporània al català. Jo mateix a Borriana, a casa, he sentit sovint “enjorn” en el mateix sentit, però potser jo (com Alcover, o Llor...) no parle un català tan fastuós com el del barri de Sagrià de Barcelona. Siga com siga, quan Josep Maria Pinto i Valèria Gaillard van començar la seua pròpia traducció de la Recerca per a Viena i Labutxaca, respectivament, a alguns els va faltar temps per celebrar que «Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora” era per fi una traducció “normal” per al nostre idioma...

  No faré ara, per descomptat, un “manifest subnormal”, com hauria agradat a Vázquez Montalbán. Cadascú que s’apame amb la mesura que vulga. El cas és que el filòsof Nicolas Grimaldi va tindre la feliç pensada de bastir una teoria sobre la concepció literària de Proust a partir d’aquella mítica primera frase, i 1984 ho ha traduït per a felicitat dels seus lectors. És un opusclet dens, que reconforta el paladar més exigent. Grimaldi veu de seguida una cosa que forma part de la fascinació que ens desperta Proust: en la Recerca, l’amor sempre és un malentès. El narrador pateix amb la realitat: aquesta no s’assembla mai a la intensitat amb què havia sigut imaginada. De fet, la presència de la persona amada (“Albertine”, siga qui siga “Albertine”) li provoca una tristesa impacient, perquè no el sadolla com esperava. D’aquí la importància del record: evocat, el passat té més presència que el propi present. La rememoració ens fa sentir la realitat més intensament que la vivència estricta.

  Tot naix del petó (a casa en diem “bes”, som així de primitius...). El narrador, infant, l’espera de sa mare cada nit i el rep com un do, més concretament, “com una hòstia”. La dimensió sagrada de la mare, és clar (Freud, després, s’hi posaria les botes). Però el petó –el bes- no aporta plaer a qui el rep: només alleujament. “L’amor –reflexiona Proust- consisteix només en la nostra necessitat de veure els nostres sofriments atenuats per l’ésser que ens ha fet sofrir”.

  Aquesta ferida essencial, aquest desdoblament del subjecte, només pot ser paliat per la pròpia Literatura. Grimaldi –concís, efectiu, clarivident- ho entèn bé: “La literatura ha de ser alhora una ascesi i una creació (...) Com més exacta sigui l’obra així creada, més límpid serà el mirall on reconeixerem la realitat del que hem viscut”. Proust, finalment: “la vida veritable, l’única vida realment viscuda, és la Literatura”.

  Llegiu Grimaldi. Després, desfeu-vos del seu llibre. Torneu a Proust (comenceu-hi, si en sou novençans). Potser també recordeu el rostre de la vostra santa mare acostant-se a una rosada galta infantil. Després, amb el temps, buscareu aquesta sensació en tots els rostres convocats per la torbació amorosa. I no la retrobareu, és clar. El malentès és, sobretot, un desconcertant malefici.

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-12-2016

Una casa envoltada pel desert

Títol: El desert i altres 
palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Editorial Gregal
Maçanet de la Selva, 2016
198 pp.

  Fa anys que Enric Balaguer practica un tipus d'escriptura paraacadèmica molt estimulant. Ho definisc així perquè no sé molt bé com fer-ho, òbviament: els textos com el seu no són literatura (com si que ho era el seu excel·lent dietari, La casa que vull) però tampoc són una d'aquestes "publicacions" que es veuen obligats a fer els professors universitaris del ram de les lletres si volen veure actualitzat el seu salari.
  L'autor de Contra la modernitat i altres quimeres, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies o Constel·lacions postmodernes torna ara a l'atac amb un recull d'escrits perfectament suggestius. No hi ha tema que puga escapar-se a la seua perfeccionada manera de mirar: les llengües i el llenguatge, el futur de les humanitats, el món afectiu de la sexualitat, la memòria històrica, la violència, la globalització... Balaguer observa les mateixes coses que molts altres, però ell en trau una punta específica. Parla de tot i de res: parla amb bon coneixement de causa.
  En aquest nou llibre, però, destaquen clarament dos títols: "El magnetisme del desert" i "Els escriptors i les cases". Semblen dos contraris absoluts, de fet: el desert i la casa. L'autor es pregunta per què ens fascina el desert i per què els escriptors estimen tant les cases on viuen. Són dos preguntes molt pertinents (la intel·ligència de les persones, ja ho haureu comprés, es mesura per la qualitat de les qüestions que es plantegen, no per l'encert de les respostes).
  Balaguer passeja la seua perplexitat a l'entorn del primer ítem. "Les tres religions monoteistes -afirma- varen nàixer en una regió desèrtica i qui sap si en són totalment deutores". I després segueix amb un refrany tuareg: "Al·là va crear els oasis perquè la gent fos feliç, i va crear els deserts perquè cadascú pogués trobar-se a si mateix".
  Ja hi tenim el desllorigador, doncs. Un escriptor necessita una casa -un oasi. Però aquesta casa ha de ser ritualment abandonada i novament consquistada: el tancament perpetu és absolutament estèril. El model perfecte d'aquesta pulsió casa versus desert és Montaigne i la seua torre. Hi acabe de dedicar tot un llibre. Es titula L'única passió noble. Converses amb madame Mähler Besse sobre els valencians i el seu país i és, entre altres coses, una reflexió al·lusiva al dilema que planteja la dicotomia de què venim parlant. Per això m'ha agradat trobar aquestes reflexions al llibre de l'amic Enric Balaguer.
  Hi ha molts models de cases d'escriptor. La meua està repartida entre Borriana i Vilafranca, entre la mar i la muntanya. Nabokov, exiliat, considerava una única residència com a pròpia: la que va haver d'abandonar després de la Revolució a Sant Petersburg (allà on va passar els llargs hiverns de la infància). Això ho he contat fa poc en un article en El País, "Pasiones rusas", que es recrea precisament en les cases d'escriptor més famoses d'aquesta ciutat bàltica: la de Dostoievski, la de Nabokov, la d'Anna Akhmàtova i la de Joseph Brodsky.
  Els escriptors necessitem una casa perquè la soledat requereix una logística. I després hi ha l'eternitat allà a fora. Balaguer en diu desert i m'agrada: això és el més semblant que trobaríem ara al mite kavafià d'Ítaca, aquesta illa de què contínuament estem eixint i a què contínuament estem arribant. El desert ben entès és un espill del nostre interior: cal anar-hi per descobrir plecs del nostre esperit a què no havíem tingut accés.
  Una casa habitada per un escriptor és un oasi enmig d'un desert. I cal que siga així perquè l'ofici que s'hi desenvolupa siga plenament fructífer.

Joan Garí

 

Soliloqui del farer

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Editorial Afers
Catarroja, 2016
309 pàgines

  Josep Igual publica el contingut del quadern que va redactar diàriament durant l’any 2011 i l’enceta amb una cita d’Henri-Frédéric Amiel: “El temps dels grans homes se’n va i ariba l’època del formigueig, de la vida múltiple. Per l’anivellament continu i la divisió del treball, la societat arribarà a ser-ho tot, i l’home no res (…) L’estadística registrarà un progrés creixent i el moralista una decadència gradual; serà el progrés de les coses i la decadència de les ànimes”.
  Això és un dissabte, 1 de gener. Al dia següent, el dietarista se’n va a dinar a ca sa mare, que fa arròs. La “decadència” és això: pensar que el món s’acaba (i s’acaba tothora), que la societat no té guia ni nord, però saber també que mentre hi haja una pauta que dispose l’arròs seguint la gradació immortal sec-melós-caldós la vida humana serà encara possible, i les ànimes confortades…
  M’ha agradat llegir L’incert alberg perquè hi he retrobat un escriptor a qui no se li ha dedicat l’atenció que mereix. Dir això, tractant-se d’un autor en català, té escàs sentit, perquè és una obvietat tan dolorosa com escadussera, però no està de més recordar-ho. Fa anys vaig reclamar una mica de llum sobre Josep Igual, en atenció al seu “bisturí estilístic”. La metàfora continua semblant-me dolça a la boca: Igual té l’aptitud del cirurgià que tallarà on calga tallar, amputarà, drenarà, i no dubtarà a clavar-se ell mateix el ganivet, com el doctor John Thackery (interpretat magistralment per Clive Owen) en The Knick. Al seu text, és líric sovint però de vegades té una acidesa que resol el lirisme en un ullet sardònic. Té talent per a l’aforisme (tot i que li n’he llegit de millors en Twitter) i tocs surrealistes que fan somriure (i no només en la transcripció del seu bigarrat món oníric).
   Quant a l’argument del llibre, és evident que no n’hi ha: passa la vida i amb ella la notació diària del dietarista. El narrador és un tipus que s’aixeca matí (no li agrada tranuitar), observa el fraret del seu higròmetre i escruta el paisatge, agafa l’autobús i té una peripècia social prou variada: troba gent, escolta música (i en fa), llegeix llibres (i n’escriu)... A vegades la nota climàtica del principi del dia (“Claror de pell de codony a primera hora”; “Nuvolades baixes. Ullades de safrà unànime. Assaig tímid de vent a estones”; “Teranyina de núvols baixos i ullades de ressol cru”) podria semblar el més interessant per a un tipus que, com l’antic farer de les Illes Columbretes, escruta el dia sol enmig d’una mar interior –i tot el que ve després ja seria més prescindible.
  Que li falta alguna cosa és evident, si no no escriuria un diari. Potser això que li manca té a veure amb la sensació d’èxit o de fracàs, però això ja està dit: en la cultura catalana són termes molt relatius. Potser la mancança és més íntima. En un moment donat, el diari constata la mort del pare. És un fet biogràfic suficientment contundent com per justificar un llibre. Llavors algú que és poeta s’adona del sentit exacte d’aquells famosos versos de Gil de Biedma, en una peça superba (No volveré a ser joven) que fa així: “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes yo vine/a llevarme la vida por delante./ Dejar huella quería/y marcharme entre aplausos/-envejecer, morir, eran tan sólo/las dimensiones del teatro./ Pero ha pasado el tiempo/y la verdad desagradable asoma:/envejecer, morir/es el único argumento de la obra”.
  En aquest moment la vida pren l’exacta dimensió d’un alberg incert. I nosaltres som els seus hostes.

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.693

El símbol de l'espill

Títol: Noche es el día
Autor: Peter Stamm
Acantilado
Barcelona, 2016
Trad. de J. Aníbal Campos
170 pàgines

Pot passar que, arribats a un punt específic del que podríem anomenar la “decadència” de la civilització occidental actual (que comença en Spengler i acaba, de moment, en Ferran Sáez), es puga trobar a les llibreries una gran quantitat de títols ben escrits, amb històries atractives, capaços de sadollar un lector culte mitjanament exigent (que n’hi ha, encara). Però aquests llibres, alhora i paradoxalment, susciten una certa fredor precisament per la seua extrema correcció, per l’excés d’un estàndard de qualitat raonable.
  Noche es el día està basat en dos poderosos tòpics literaris: l’accident que et canvia la vida i la desfiguració del rostre, que et fa replantejar-te una identitat psicològica íntimament unida a l’evidència corporal i, específicament, facial. És el que li passa a Gillian, una exitosa periodista televisiva. Una ensopegada brutal –on mor el seu marit, Matthias- l’aparta del curs confortable de l’existència. Es desperta en un llit d’hospital, amb la cara desfeta. De sobte, enfrontada al mirall, Gillian s’adona que tota la seua vida anterior era falsa. És el moment de recordar aquells petits detalls d’una vida rutilant i rutinària, com quan es preparava per eixir en antena i la maquilladora sempre acurava especialment el que anomenava les “zones problemàtiques” del seu rostre. Ara tota la seua cara s’ha convertit en una voraç “zona problemàtica”, un colossal mapa de regions devastades, un abisme vertiginós. On abans hi havia la seguretat d’unes faccions immutables, ara hi ha la faç impossible, incompleta, d’una desconeguda.
  Com he escrit un dens assaig –Un cristall habitat (1999)- sobre el símbol de l’espill en la cultura occidental, m’estalviaré qualsevol divagació erudita o qualsevol excursió literària sobre el tema. Només diré que aquest volum de Peter Stamm m’ha semblat ben escrit i no dubte que molts el llegiran amb plaer i profit. Jo, però, l’he abandonat a la pàgina 60. Com a lector, hi tinc dret. Sent com sóc, a més, un tipus a qui paguen per explicar la seua opinió sobre el que llegeix, hi tinc un deure inexcusable. Òbviament, aquesta opinió és totalment subjectiva i absolutament personal (sospite que és això el que es paga o hauria de pagar-se, però reconec que no ho he preguntat).
  Com hi ha tantes pàgines escrites al món actual, i la vida és tan curta, amb l’edat m’estic tornant exigent fins un punt neurastènic i això es trasllada, inevitablement, a aquests papers crítics. El senyor Stamm em perdonarà si he estat injust amb ell.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-11-16

Amèrica no s'acaba mai

Títol: Sabadell Grand Central, Nova York Rambla
Autor: Manuel Foraster
Tusquet Editors
Barcelona, 2016
281 pàgines

  La novel·la pòstuma de Manuel Foraster (1949-2016) de què avui m’ocupe completa una trilogia començada amb Factures pagades i Lisboa direcció París. Qualsevol que tinguera dinou anys en 1968 sap que “París” vol dir molt més que “París”, i així amb “Nova York”. Membre d’una generació que va atendre per igual la pulsió de les arrels i la imperiosa necessitat del cosmopolitisme (dues coses que negava l’”España cañí” de Franco) Sabadell Grand Central, Nova York Rambla és una bella concreció d’aquest doble impuls cap endins i cap enfora. I si, a més de tot això, u s’anomena “Foraster”, el cognom marca: normal que trobe a la Gran Poma l’únic lloc on es pot viure realment, exceptuant la memòria.
  M’ha agradat llegir aquesta narració perquè ens retrotrau a aquelles novel·les que es feien a les acaballes del franquisme i amb la democràcia encara auroral (però sense l’experimentalisme desbocat de llavors). Foraster té la gràcia de retornar-nos, específicament, el sabor de finals dels 80, quan el seu narrador (“Fu”) viatja a Nova York per trobar-se amb el seu amic Miquis, un “comunista del morro fort” que arrossega la síndrome de la bufeta hiperactiva (sic) com a record entranyable d’una topada amb la policia franquista. Eren aquells anys: el Marat-Sade al Poliorama i els ensurts a la comissaria de la Via Laietana (o viceversa…).
  Fu i Miquis posen a treballar totes les connexions novaiorqueses que fan al cas. A Manhattan, cada u té el seu hotel i després hi ha el Chelsea, que és l’hotel de tots, allà on Leonard Cohen rememorava cert encontre mític amb Janis Joplin, “giving me head on the unmade bed”, que en català vol dir simplement –sí, el seriós i circumspecte Cohen- “mamant-me-la al llit desfet” (Chelsea Hotel #2). 
  L’hotel de referència de Fu hi és l’Algonquin, al carrer 44 Oest (el meu era el Sloane House YMCA, molt més barat, al carrer 34). La llibreria de referència, la Gotham Book Mart, on jo mateix vaig comprar (fa un quart de segle!) l’últim exemplar disponible de la traducció del Tirant lo Blanc que havia fet David Rosenthal. Aquest jueu culte, catalanòfil i amant del jazz, dissortadament desaparegut en la flor de la vida, és un dels personatges reals que apareixen en aquesta novel·la, que té molt, òbviament, de relat generacional.
  Si Miquis és marxista, Fu és un “iberista de Sabadell” partidari dels Països Catalans. Així, tot pot barrejar-se: la crònica del Nova York de Reagan (sida, desgel de la guerra freda, revolució conservadora) s’empiula amb normalitat amb la història familiar sabadellenca del narrador/autor. A l’hotel Algonquin feien tertúlia Dorothy Parker i Harpo Marx (que, naturalment, no era mut). A l’estació Grand Central (on va deixar ratlles fetes –la volta catalana, de rajola vista- l’arquitecte valencià del XIX Rafael Guastavino, un precedent seriós de Calatrava) , els personatges seuen, riuen i ploren. Atlantic City es visita com en una escena de Midnight cowboy (això ja ho vaig explicar en Història d’Amèrica: viatjar als Estats Units no és viatjar a un país, sinó a cent novel·les i cinquanta mil films). A la maleta es porta el Week-end d’estiu a Nova York, de Josep Pla, allà on compara els gratacels de Manhattan amb un “manat d’espàrrecs”. I, una vegada, instal·lat, el que hi cal llegir sempre és la novel·la Call it sleep, de Henry Roth, l’excel·lent traducció catalana de la qual, Digueu-ne son (El Gall Editor, 2008), va passar molt naturalment desapercebuda…
  El relat acaba en Las Vegas. Cap lloc millor? Se sent Le jeu est fait, le jeu est fait de manera insistent i el narrador ja sap que Amèrica no s’acaba mai. Però la vida sí.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-11-2016

Donar menjar a les gallines

Títol: Estranya forma de vida
Autor: Ferran Sàez
A contravent
Barcelona, 2016
234 pàgines

  Encara ens queden alguns dics sòlids contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle. A la cultura catalana, Ferran Sáez és una d’aquestes baluernes. El sentimentalisme més o menys pronogràfic és l’excipient més eficaç de la decadència, i contra aquesta (l’altre nom de la vulgaritat) s’aixeca, implacable, el Gran Ferran. Decadència? Una simptomatologia molt detallada: “metàfores pobretes, idees sargides, literatura de prospecte, powerpoints salmodiats en penombra amb efectes narcòtics sobre l’auditori, frases precàries del Twitter, tristors, cosetes petites”.
  Sáez és dels meus: considera que el món –la “realitat”- està organitzat en forma de preguntes complexes, així que és perfectament ingenu oferir-hi respostes simples. Aquesta mena de respostes, ipso facto, es converteixen en idées reçues. Exemples, a punta pala: “unitat indissoluble”, “independència”, “consolidació fiscal”, austericidi” (sic)… Els tòpics van per barris i cadascú dispara contra els de l’altra vorera, perquè el foc amic és la pitjor traïció. La perversió de posar la ideologia per damunt de les idees provoca l’entronització de crosses una mica lamentables, l’única funció de les quals és estalviar de pensar amb propietat. I ara, Ferran, permís per fer un aforisme: La ideologia és a les idees el que l’amigdalitis a l’amígdala. Una inflamació.
  Estranya forma de vida –ja és hora de dir-ho- és una collecció d’assajos, ordenats alfabèticament, on Ferran Sáez vehicula les seues més saludables obsessions mentre fa un diagnòstic no gaire afalagador del món al seu voltant. La seua afició als instruments musicals antics i exòtics va aparellada a la seua escriptura, que també ens sembla, sovint, “antiga i exòtica”: ja no s’estila ser tan intel·ligent. El seu secret, en tot cas, està a l’abast de tothom i rau tot just a ser un bon lector. Ara que tots volen escriure (o “ser escriptors”, ai!), es fa difícil explicar que, per infantar una sola sentència amb sentit –no diguem ja tot un llibre- cal haver llegit abans centenars, milers de pàgines.
  Com ell mateix ens conta, la hiperacúsia i certs problemes visuals l’han fet refugiar-se a la seua bibioteca, com ja va ensenyar profitosament Montaigne. Des d’allí, ha esmolat el seu singular talent per a la frase. Quan dispara la seua invectiva contra els adagis hem de llegir-lo –o més bé desllegir-lo- atentament per entendre què vol dir (entre parèntesis: és curiós com cap poeta occidental ha fet mai –i mai vol dir mai- un bon haikú però és que, coneixeu algun escriptor japonés destre amb els aforismes?).
  Què més puc verbalitzar d’un llibre que m’ha semblat luxós, suggeridor i divertidíssim? Simplement que compartisc amb el seu autor la passió per Bach (el Puto Amo), la mateixa llengua materna (la ironia) i una escassa capacitat de comprensió davant la imbecil·litat.
  A l’epígraf “Gallines”, l’autor manifesta la seua desficiosa admiració davant la sentència que tanca l’Obra Completa de Josep Pla: “Quan s’arriba a una masia i es demana per parlar amb algú, sovint us responen: la persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines… Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir!”.
  Com a epitafi, no està malament. I si ho convertim en una metàfora una mica esmolada? Al capdavall, “donar menjar a les gallines” és el que ha mantingut sempre tots els tinglados (que diria Fuster) en peu. Ara, ha vingut la crisi. Totes les crisis són crisis de subministrament de pinso. Penseu, penseu, que el món s’acaba…

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.689

L'animal que desitja callar

Títol: El desapercibido
Autor: Antonio Cabrera
Pepitas de calabaza
Logroño, 2016
161 pàgines

  Publica Antonio Cabrera dos llibres simultanis: el poemari Corteza de Abedul (Tusquets) i la col·lecció de proses El desapercibido (Pepitas de calabaza). D'Antonio he llegit versos que m'han trasbalsat però també peces prosístiques que  m'han fet pensar en la grandesa de la seua escriptura, potser eclipsada -injustament!- per altres castellanoescrivents de la seua generació. Recorde per exemple el volum El minuto y el año (Ediciones La Palma), recopil·lació d'articles apareguts originalment en l'edició valenciana del diari ABC. Amb una glossa d'aquest llibre suggeridor vaig inaugurar, com aquell qui diu, la meua secció setmanal (que després seria diària) en Público, que en pau descanse. 
  Un poc de la rara intensitat d'aquell El minuto y el año m'ha retornat, ara, amb les peces curtes de El desapercibido. No són proses de periòdic, però podrien ser-ho (mentre la premsa espanyola continue volent que els escriptors hi participem...). El temes? Tots el de la vida, diria. La llum del rovelló acabat de trobar (com un eco de "la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador tiomfant", en les tardes plujoses en què el petit Vladimir Nabokov i sa mare eixien a buscar bolets... i en trobaven! -tot descrit en aquell estil superb de Parla, memòria, els inoblidables records del Sant Petersburg pre-revolucionari); la dificultat -i la necessitat- d'estar sol; la millor hora del dia (les sis de la vesprada, segons Cabrera, i potser té raó: a mi és el moment d'una jornada en què ja no sent l'imperi violent de llegir Pessoa), la constatació -terrible però exacta- de formar part d'aquella mena d'hòmens que no hem fet res de profit (m'hi incloc!) abans dels trenta anys...
  Llegint Antonio Cabrera aprens coses de tu que no sabies (i, francament, no se m'ocorre un elogi major...), potser perquè ell mateix s'aplica aquella frase implacable de Canetti: "Cal defensar-se de tot el que som, però de manera que no ho destruïm". Al poeta valler això li sembla més raonable que el "sigues tu mateix" dels llibres d'autoajuda o la vella tautologia de Píndar, "arriba a ser el que ets".
  No discutiré amb Antonio de filosofia. És un tòpic (que jo mateix he practicat...) referir-s'hi com el "poeta filòsof" o el "filòsof poeta". En realitat, la càrrega sapiencial del que diu és perfectament escadussera. L'important és açò: en les seues mans, la llengua castellana sembla un instrument estranyament dúctil, una argila dòcilment i infinitament adaptable a l'habilitat dels dits. El seu llibre està farcit de belles troballes metafòriques, d'associacions literàries l'audàcia de les quals  ens sembla inevitable, i aquest és el triomf suprem de l'escriptor. 
  La tàctica compositiva d'aquestes proses em subjuga: moltes d'elles comencen amb una frase rotunda, apodíctica, generosament suggeridora. Exemples: "Quien mejor siente es aquel que no siente con demasiada facilidad. Me espantan los sensibles". A vegades, la sentència rotunda és al final, a mode de conclusió inapel·lable: "Miro un árbol y veo en tregua el vértigo terrestre". En altres ocasions, espigolem aquestes troballes enmig del text, com qui no fa: "El hombre es un animal que desea callar".
  La mirada del savi, del qui estima el paisatge, la fauna i la flora, del qui calla perquè, quan haja de parlar, les seues paraules estiguen prenyades de sentit: no m'imagine Antonio participant en l'incendi de les xarxes socials a propòsit de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan. Ell sap bé que la poesia està oculta en les raconades més inimaginables. Per exemple, en el record d'aquella vespa blava que li va regalar son pare en fer els díhuit anys.
  La vespa blava. És curiós com les motos són masculines i les bicicletes, femenines (ara seré un poc incorrecte políticament: no em crucifiqueu massa...).  Deixeu-me divagar un poc, finalment, tal com ja vaig fer en un altre lloc: mentre Fernando Trueba preparava El artista y la modelo, Gilles Bourdos rodava a França Renoir, que es va presentar l'any 2012 al festival de Cannes.
   Ambdós pel·lícules, més enllà de les coincidències estètiques, tenen maneres diferents d'aconseguir l'excel·lència artística, l'una amb l'ús de la llum (en el prodigiós blanc i negre de Trueba), l'altra amb el tractament del color (obra del director de fotografia, Mark Lee Ping-Bin). Òbviament, no és aquest el lloc on oferir un estudi doctoral dels títols en qüestió, ni jo hi tinc més autoritat que la del tastaolletes impenitent. Només voldria, però, focalitzar una escena sorprenentment coincident en ambdues obres: el passeig de la model en bicicleta.

  Efectivament: tant en la pel·lícula de Trueba com en la de Bourdos hi ha una escena en què Aida Folch i Christa Theret (la bellíssima actriu que fa el paper d'Andrée Heuschling) es passegen en bicicleta, en el primer cas davant la mirada extasiada -se li ha vist una cuixa!- d'un grup d'infants pastorejats per un ridícul capellà (Imatge 1), i en el segon entre una colla de soldats, amb horribles malformacions, que descansen a vora carretera (Imatge 2).

   La model a dalt d'una bicicleta. Curiosa coincidència. En què pensaven els respectius realitzadors? La bicicleta és una màquina la perfecció de la qual rau en la seua senzillesa, en l'obvietat del seu funcionament. El cos de la dona, a la seua manera, també és com una màquina (en el sentit que potser hauria donat a aquest terme Leonardo da Vinci), la més bella de totes les que s'han inventat. Anar en bicileta és com fer l'amor: tant com ens havia (pre)ocupat aquesta funció fisiològica quan érem desmanyotats adolescents, després es converteix en una mecànica impossible d'oblidar. D'aquí la fascinació eròtica d'una dona jove a dalt d'una bicicleta. Contemplant-la, tots podem sentir-nos, per un moment, pintors. La coincidència, doncs, es converteix gairebé en una pura banalitat. I per aquestes coses, per aquests petits i gojosos descobriments, és perquè ens agrada vore cine.

  Sí, me n'he anat: tornem al llibre d'Antonio Cabrera. L'he subratllat immisericordement (amb llapis...), el recomane a crits, és d'una qualitat que ja fa mal. Voleu dir que podreu passar sense llegir-lo?

Joan Garí 

(Publicat en Posdata, 12-11-2016)

El luxe de ser humà

Títol: Sobretot no facis mal
Autor: Henry Marsh

Salamandra
Barcelona, 2016
Trad. de Jordi Cussà
317 pàgines

  Els llibres de memòries serveixen, fonamentalment, perquè la vida de cada ésser humà concret no semble inútil. Com cada persona és única, el seu testimoni és primordial –únic també. No cal abordar la pròpia vida amb ambició literària –tot i que s’agraeix-, és prou amb una alfabetització bàsica. A no ser que es crega en el magnífic conte de fades de la vida ultraterrena (o fins i tot així), resumir les ensenyances atresorades en una biografia, explicar el detall del pas dels anys, deixar testimoni que s’ha viscut és el petit luxe que tots ens hauríem de poder permetre.
  Sobretot no facis mal és el compendi manual que Henry Marsh, prestigiós neurocirurgià de l’Hospital St. George de Londres, ha volgut llegar en arribar a una edat prudencial, aquell petit pujol des d’on per fi es veu en perspectiva tot el camí fet. No és més important Henry Marsh que qualsevol dels seus pacients, a efectes de memòria. Però Marsh té el privilegi d’obrir cervells i, ara que s’ha posat a contar-ho, ho ha fet amb un bon estil d’escriptura, claredat sintàctica i estratègia compositiva. Obrir cervells? Sí, una mica la visió de Déu, d’un déu artesà, poc pretensiós, perfectament conscient de la gosadia: “El fluid cefaloraquidi circula, tan nítid com si fos cristall líquid, pels filaments de l’aracnoide, brillant i llampegant com plata fosa sota la llum del microscopi. A través d’aques teixit, puc veure la superfícia suau i groguenca del cervell en si, cisellada amb diminuts vasos sanguinis vermells (les arterioles) que formen un brancatge preciós, com els afluents d’un riu vistos des de l’espai. Tot de venes lluents de color lila fosc circulen entre els dos lòbuls, davallant cap a l’artèria cerebral central on trobaré l’aneurisma”.
  Ah, els poetes! Farien bé de llegir aquest llibre. Diu Ian McEwan –gens sospitós d’incompetència literària- que “la neurociència ha trobat el seu Boswell en Henry Marsh”. Però no és ben bé així. Marsh no és un Boswell: és un Samuel Johnson. La vida de Samuel Johnson, de James Boswell, és considerada unànimement el cim de les biografies en llengua anglesa. Boswell, com Eckermann, aborda la vida d’un altre –el sorrut, malparlat i genial Doctor Johnson-, s’hi subordina. Marsh parla d’ell mateix, de l’home que, amb un bisturí a la mà, exerceix el poder suprem sobre pacients indefensos absolutament conscient d’una constatació terrible: “L’èxit i el fracàs sovint no queden en mans del metge”. El llibre, així, busseja per tot l’anecdotari d’un home privilegiat, que només procura fer bé el seu treball –aquesta mena d’herois- i ho fa, això sí, amb una profunda humanitat. “Humanitat” és un terme fàcil de definir: aquella qualitat sovint més dolorosament rara en la raça pròpiament humana.
  Molts descobreixen que són hòmens i dones quan els diagnostiquen una malaltia devastadora. Aquí intervé Marsh. Sobretot no facis mal (el consell d’Hipòcrates) hauria de ser, en realitat, no un lema per a metges, sinó la consigna estricta –la mínima moralia- de tota professió. Dels metges, però també dels jutges, dels polítics, dels periodistes o dels escriptors (sobretot d’aquests darrers…).
  Josep Maria Espinàs solia repetir una frase memorable (i cite de memòria): “El metge soterra els errors, l’advocat els tanca a la presó i l’escriptor els publica”. Si la teua professió, però, és la de “desactivador d’explosius” (a això és el que més s’assembla, segons el doctor Marsh, operar un aneurisma), si una altra vida en depèn, faràs bé de ser humil, de ser meticulós i sobretot, profundament humà. Aquest luxe.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-10-2016

Paràbola del bon caçador

Títol: La finestra de Vermeer
Autor: Pere Rovira
Edicions Proa
Barcelona, 2016

  Un escriptor s’assembla prou a un caçador. Cal eixir a l’alba amb l’escopeta greixada, no tindre pressa, conéixer bé el terreny i, sobretot, estar preparat per a la gran lliçó cinegètica: massa dies es torna amb el sarró buit. Són molts els qui busquen la perdiu mítica –la perdiu salvatge- però aquest estrany ocell és difícil de capturar. Si s’ha criat en llibertat, és un animal ràpid i esquiu, i el seu gregarisme, al contrari del que passa entre els humans, no és un mecanisme de subordinació i de por, sinó una estratègia discrecional.
  L’escriptor que s’asseu davant la pàgina en blanc ha de saber que no tots els signes que hi gargoteja tenen sentit o utilitat. Per a trobar la paraula exacta, la metàfora perfecta (que és sempre la més útil, no la més entortolligada) s’han de llançar molts fulls a la parepera. És un procés monstruosament exasperant i per això la majoria dels qui volen esciure s’acontenten amb qualsevol miserable troballa. Tornen a casa feliços perquè els han posat al davant quatre perdius de granja, de vol gallinaci, i les han mort a gorrades.
  Per què s’escriu un dietari? Perquè es busca una veritat sobre un mateix. També la ficció pot vehicular aquesta veritat, però la qualitat específica del diari consiteix a mostrar-se un mateix amb l’antifaç escollit en el sentit que Nietzsche va entendre millor: “Tot el que és profund vol una màscara”. No es pot escriure res autèntic si no s’és persona (paraula que, en llatí, vol dir “màscara”). Així, quan assistim a una revelació fefaentment personal, ens sentim commoguts: s’ha encés un far en l’oceà de vulgaritat habitual en què xipolleja allò humà.
  Pere Rovira ens lliura ara el dietari que va redactar al llarg de l’any 2013. Poeta, narrador, professor: per damunt de tot, un caçador d’instants, de sensacions, de la mena de claredat que Vermeer introduïa als seus quadres des d’un fora de camp misteriós i sagrat. Aquesta llum és exterior i, alhora, es comunica secretament amb una d’interior. Sense aquesta comunicació, no hi ha literatura possible.
  He acompanyat Rovira en les seues llargues expedicions de cacera a la recerca de la seua pròpia ànima. És un home ja madur, deslliurat dels buits convencionalismes acadèmics, que ha estimat les dones i les paraules, i que ha estimat sobretot un pare que torna en somnis com un Laertes no assassinat per un germà ambiciós, sinó pels sospitosos habituals: els anys.  Ell va ensenyar al fill els secrets de la vida i de la natura. I després, mentre neteja la seua biblioteca, aquest batalla amb els versos propis i aliens, somia a traduir tots els moralistes francesos i espia les orenetes al cel. Rovira ho va contant en un quadern intens, amb una prosa d’indubtable qualitat. Sabent –això ja ho va dir Poe- que ningú ha escrit un llibre que mostre de veritat el cor d’un home, potser perquè aquesta mena de coneixement és impossible, o inabastable o perillós. Si no sabem d’on venim o on anem, per què hauríem de saber qui som?
  El caçador, així, esperarà el final de la veda, escoltant Schubert amb un got de vi a la mà. Farà un dietari com qui construeix una paret de pedra seca: per delimitar, per sostindre, per senyalitzar. La vida hi circularà en el que té d’enigmàtic, de provocador, de magnífic. I un dia, inadvertidament, el caçador trobarà “en la partió de la nit i l’aurora” no la perdiu sinó el gall salvatge, com en un poema de Joan Vinyoli. El caçador, llavors, comprendrà que aquesta veu intacta no pot ser cobrada. Amb l’essencial après, l’escopeta ja no és necessària.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1685

Vida i literatura

Títol: La vida de Txèkhov
Autora: Irène Némirovsky
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2016
Trad. de Margarida Casacuberta
176 pàgines

El triomf pòstum és la gran cabronada que la societat dedica als millors escriptors. El cas d’Irène Némirovsky, però, és especial. Entre els anys 20 i els 30, aquesta novel·lista ucraïnesa d’expressió francesa va viure moments de petita plenitud al seu país d’adopció amb relats com David Golder o El ball. La història, però, li reservava una peripècia que ja és ben coneguda: deportada a Auschwitz, on mor, un mantell d’oblit va cobrir l’escassa glòria que havia pogut atresorar. L’any 2004, més de mig segle després del seu decés, la publicació de Suite francesa –un meravellós fresc inacabat sobre l’ocupació alemanya de França- obre un cofre de tresors innombrables. Comença llavors el moment Némirovsky: vells manuscrits polsosos veuen la llum, es reediten textos antics, li concedeixen els premis que l’autora no va somiar en vida.
  Una d’aquestes joies, ara recuperada en català, és La vida de Txèkov. No és estrany que una dona com Némirovsky, d’una intel·ligència literària tan aguda, se sentís atreta per una peripècia vital com la de l’autor de L’hort dels cirerers. A partir sobretot del dens epistolari del l’autor rus, Némirovsky reconstrueix la biografia d’un ésser “de províncies” (en els marges és on cal buscar les herbes més delicades), que escriu perquè no té cap altra manera d’evidenciar les complexitats de la naturalesa humana, aquesta mateixa naturalesa que se li presenta en forma de malaltia després de concloure els seus estudis de medicina. La mare d’Anton és filla d’un marxant i el pare ve d’una secular estirp de pagesos. Némirovsky posa a treballar la seua fecunda imaginació de novel·lista: el que no sap fefaentment, ho fabula. Va construint així un gran mosaic amb les peces que cal: els inicis com a escriptor, el descobriment fascinador del teatre a tretze anys, l’influx de Tolstoi. Aquest darrer, però, no té res a veure amb Txèkhov: “Tolstoi és ple de passió, d’obstinació sublim; Txèkhov és escèptic i distanciat de tot. L’un crema com una flama; l’altre il·lumina el món exterior amb una llum freda i suau”.
  Sigues tolstoià o bé txekhovià, amic lector, llegiràs aquesta obra com una excusa per meditar sobre el destí dels grans escriptors (i, d’entre els més grans, cap com els russos). Némirovsky hi parla de tu a tu. Al capdavall, el seu destí tràgic va aparellat amb l’altura de les seues pàgines, demostrant així que vida i literatura formen una unitat torbadorament inextricable.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-9-2016

L'incident primordial

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial Proa
Barcelona, 2016
461 pàgines

En alguns manuals de teoria literària, allà on ensenyen els aprenents d’escriptor a construir un “conflicte narratiu”, se sol remarcar amb èmfasi la necessitat d’establir, al principi d’un relat, un “incident primordial”. Aquest episodi clau és el que donarà el to de la novel•la i permetrà modular la tensió emocional al llarg de les seues pàgines. El lector, amb aquest ham a la gola, no podrà abandonar la lectura: l’”incident primordial” haurà provocat en ell el mateix efecte que la porta entreoberta on s’aboca un infant. A l’altre costat hi ha un espectacle fascinador que no permet apartar la visió; un crim, un acte de sensualitat extrema, un enigma o una revelació. Tot lector és un xiquet que mira per la porta entreoberta i, si allò que veu l’enxampa, ja no aparta la mirada.
  Cal anotar, en aquest punt, la semblança d’aquesta teoria amb allò que, en aquesta superxeria ubèrrima que és la psicoanàlisi, s’ha anomenat també escena primitiva o primordial (Urszene, en alemany), és a dir, aquell moment en què un nen contempla –o imagina- la relació sexual dels seus pares. I és que ara ja sabem bé que el reverend Sigmund Freud va ser un científic pèssim, però un un colossal fabulador literari…
  Ramon Solsona, que és un tipus que sap molt bé què s’ha de fer amb una ploma quan es té a la mà, comença la seua nova novel•la, Allò que va passar a Cardós, amb una desena de pàgines de molt alt voltatge. Una nevada s’anuncia i algú, mentre tots es resguarden, és al carrer covant un crim. Cauen les primeres volves i l’ànim de l’assassí ha anat in crescendo. La seua víctima és un guàrdia civil. El motiu de l’acte?: cherchez la femme.
Aquest enterbolit venjador, que clava una piqueta a l’esquena de l’altre home, té la imatge d’una dona al cap. “No sé si passa sempre en els adulteris –reflexiona-, però jo vivia amb l’ai al cor, qualsevol contrarietat, per petita que fos, em semblava que m’havia de delatar, perquè l’acusació de l’amor prohibit s’estenia a tots els meus actes”.
  Heus ací l’incident primordial. El sexe, els cels, la mort: els sospitosos habituals. Però això desencadena una història llarga i complexa, que Solsona vehicula, sobretot, a través dels diàlegs dels personatges. Som a la vall del Cardós, als anys 60. Una caterva de gent s’ocupa en la transformació hidroelèctrica. Hi ha immigrants i gent del país, franquistes i antifranquistes. Solsona hi aplica una reconstrucció molt meritòria de la parla col•loquial de tots aquest individus. Els andalusos i els civils, lògicament, parlen en espanyol (si Tolstoi, en Guerra i pau, fa que els aristòcrates s’hi expressen llargament en francès, no sorprendrà que en una novel•la catalana el proletariat parle castellà).
  A poc a poc anirem posant noms als actors d’aquesta història. L’assassí primordial és Santi Vallory i la seua amant Rossita. Ell és tímid –les dones li fan un poc de por-, però amb Rossita s’aboca sencer. Ella és una senyora malcasada que ha trobat en Santi una mica de cortesia desesperada i un desllorigador sensual. La peripècia dels personatges avança com els rius del Pallars: amb una complexa virulència que alguns volen domesticar per convertir-la en simple fluid elèctric.
  Com les muntanyes, també els cors dels personatges d’aquest ambiciós relat pateixen sotracs profunds, espasmes d’una tectònica convulsa auspiciats pel grapat escàs de motius que determinen la sagrada continuïtat de la vida: amor, odi, poder. Aquest relat és un gran fresc dialogat, una radionovel•la que es centrifuga en un calidoscopi de bigarrada riquesa, on totes les vetes narratives s’entortolliguen fins confluir al final, també com un riu.
  La lliçó de tot plegat és que les motivacions de la gent són les mateixes a tot arreu, però cadascú juga, en el gran tauler biogràfic, amb el paper que pot o que li permeten. I és així com tot canvia però tot roman. I el que vulga contar-ho ha de saber que ja s’ha contat tot, però cal tornar-hi sempre, perquè cada lector és sempre el lector primordial.

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-9-2016

Les contradiccions dels països conte

Títol: Enlloc, mai
Autor: Iban Zaldua
Godall Edicions
Barcelona, 2015
Trad. de A. Munt i M. Colera
290 pàgines

  En l'"Apunt final" d'aquest recull de contes, l'escriptor donostiarra Iban Zaldua es refereix a una aguda teoria de Rodrigo Fresán a propòsit de les narratives nacionals. Segons Fresán "certes nacions són països conte i certs països són nacions novel·la", i ho exemplifica amb els casos d'Estats Units i d'Argentina. Els escriptors estatunidencs s'han passat la vida buscant una "gran novel·la americana" mentre Borges, per exemple -paradigma de l'escriptor argentí- no n'ha escrit mai cap. "Es necessita calma per escriure una novel·la -diu Fresán-; un conte es pot escriure des del centre exacte d'un terratrèmol". Zaldua, captivat per aquestes paraules, adapta al cas a la relació -literària- entre Espanya i Euskadi. Mentre els literats espanyols han buscat la novel·la perfecta, el títol més famós d'un autor basc contemporani és una col·lecció de contes (Obabakoak, de Bernardo Atxaga). I després hi ha "el tema": "Els gudaris d'ETA i els terroristes d'ETA són dos contes diferents, almenys".
  Tot això, al final d'un recull de relats breus. Algun sentit obvi? A l'hora d'abordar la presència d'ETA en les històries, per exemple. Com es parteix de la multiplicitat de punts de narració (no és la perspectiva unitària de la novel·la), s'hi acumulen diferents visions. En el conte Discutint amb mi mateix, per exemple, el protagonista acudeix a manifestacions a favor i en contra del terrorisme, com a exponent dels diversos jos que l'habiten. En Capbussar-te, una etarra que està sent torturada pel mètode de ser submergida en aigua pensa en els grans nadadors, en els oceans del món. En Què n'opines, del cessament de la lluita armada per part d'ETA?..., el punt de vista és inequívoc: el de les víctimes de la violència etarra. Llavors, què en pensa, Iban Zaldua, de l'assassinat polític? Que alguns el justifiquen i que altres el pateixen. Qua alguns el justifiquen i el pateixen alhora.
  Enlloc, mai, però, és molt més que un aplec d'històries al voltant d'ETA. Aquest és un tema entre més. Els contes més suggestius, al meu entendre, adopten una plasticitat com de realisme màgic hispanoamericà, filtrat per l'escepticisme irònic europeu (a la manera de Pere Calders, per fer-ho curt). D'aquí un personatge que, obsessionat per l'eterna joventut, viatja constantment cap a ponent, per evitar la nit (Cap a ponent). O aquella dona que acaba confessant-li al seu marit que és mort (el marit); aquest s'ho pren a bé, i acaben enraonant sobre el tema com cònjuges ben avinguts (Dilema moral).
  En general, aquest relats comencen amb una situació banal  i, de sobte, hi emergeix un element fantàstic (sovint relacionat amb la mort) que ens provocaria incredulitat, però el narrador l'integra hàbilment en el discurs, el disfressa, el neutralitza. En Les mosques, uns joves xarren. "Cada vegada hi ha més mosques", fa un. Fumen un cigarret i desenvolupen una conversa banal. De sobte, algú trau un comptador de radiació. El relat pren, llavors, un caire insospitat: ara s'afanyen, per algun motiu no explícit, a escampar la boira. El conte acaba i un món -subterrani- hi brolla. "Al cap d'uns instants sona la primera sirena d'alarma", és l'última frase del relat...
  Què n'hem de pensar, de tot plegat? Que un escriptor basc ha de parlar de la realitat basca, però també de la irrealitat basca. I, davant de qualsevol dubte, seguir sempre el consell de D.H. Lawrence: "No et creguis mai l'artista, creu-te el conte". No sol fallar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.680