Donar menjar a les gallines

Títol: Estranya forma de vida
Autor: Ferran Sàez
A contravent
Barcelona, 2016
234 pàgines

  Encara ens queden alguns dics sòlids contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle. A la cultura catalana, Ferran Sáez és una d’aquestes baluernes. El sentimentalisme més o menys pronogràfic és l’excipient més eficaç de la decadència, i contra aquesta (l’altre nom de la vulgaritat) s’aixeca, implacable, el Gran Ferran. Decadència? Una simptomatologia molt detallada: “metàfores pobretes, idees sargides, literatura de prospecte, powerpoints salmodiats en penombra amb efectes narcòtics sobre l’auditori, frases precàries del Twitter, tristors, cosetes petites”.
  Sáez és dels meus: considera que el món –la “realitat”- està organitzat en forma de preguntes complexes, així que és perfectament ingenu oferir-hi respostes simples. Aquesta mena de respostes, ipso facto, es converteixen en idées reçues. Exemples, a punta pala: “unitat indissoluble”, “independència”, “consolidació fiscal”, austericidi” (sic)… Els tòpics van per barris i cadascú dispara contra els de l’altra vorera, perquè el foc amic és la pitjor traïció. La perversió de posar la ideologia per damunt de les idees provoca l’entronització de crosses una mica lamentables, l’única funció de les quals és estalviar de pensar amb propietat. I ara, Ferran, permís per fer un aforisme: La ideologia és a les idees el que l’amigdalitis a l’amígdala. Una inflamació.
  Estranya forma de vida –ja és hora de dir-ho- és una collecció d’assajos, ordenats alfabèticament, on Ferran Sáez vehicula les seues més saludables obsessions mentre fa un diagnòstic no gaire afalagador del món al seu voltant. La seua afició als instruments musicals antics i exòtics va aparellada a la seua escriptura, que també ens sembla, sovint, “antiga i exòtica”: ja no s’estila ser tan intel·ligent. El seu secret, en tot cas, està a l’abast de tothom i rau tot just a ser un bon lector. Ara que tots volen escriure (o “ser escriptors”, ai!), es fa difícil explicar que, per infantar una sola sentència amb sentit –no diguem ja tot un llibre- cal haver llegit abans centenars, milers de pàgines.
  Com ell mateix ens conta, la hiperacúsia i certs problemes visuals l’han fet refugiar-se a la seua bibioteca, com ja va ensenyar profitosament Montaigne. Des d’allí, ha esmolat el seu singular talent per a la frase. Quan dispara la seua invectiva contra els adagis hem de llegir-lo –o més bé desllegir-lo- atentament per entendre què vol dir (entre parèntesis: és curiós com cap poeta occidental ha fet mai –i mai vol dir mai- un bon haikú però és que, coneixeu algun escriptor japonés destre amb els aforismes?).
  Què més puc verbalitzar d’un llibre que m’ha semblat luxós, suggeridor i divertidíssim? Simplement que compartisc amb el seu autor la passió per Bach (el Puto Amo), la mateixa llengua materna (la ironia) i una escassa capacitat de comprensió davant la imbecil·litat.
  A l’epígraf “Gallines”, l’autor manifesta la seua desficiosa admiració davant la sentència que tanca l’Obra Completa de Josep Pla: “Quan s’arriba a una masia i es demana per parlar amb algú, sovint us responen: la persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines… Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir!”.
  Com a epitafi, no està malament. I si ho convertim en una metàfora una mica esmolada? Al capdavall, “donar menjar a les gallines” és el que ha mantingut sempre tots els tinglados (que diria Fuster) en peu. Ara, ha vingut la crisi. Totes les crisis són crisis de subministrament de pinso. Penseu, penseu, que el món s’acaba…

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.689

L'animal que desitja callar

Títol: El desapercibido
Autor: Antonio Cabrera
Pepitas de calabaza
Logroño, 2016
161 pàgines

  Publica Antonio Cabrera dos llibres simultanis: el poemari Corteza de Abedul (Tusquets) i la col·lecció de proses El desapercibido (Pepitas de calabaza). D'Antonio he llegit versos que m'han trasbalsat però també peces prosístiques que  m'han fet pensar en la grandesa de la seua escriptura, potser eclipsada -injustament!- per altres castellanoescrivents de la seua generació. Recorde per exemple el volum El minuto y el año (Ediciones La Palma), recopil·lació d'articles apareguts originalment en l'edició valenciana del diari ABC. Amb una glossa d'aquest llibre suggeridor vaig inaugurar, com aquell qui diu, la meua secció setmanal (que després seria diària) en Público, que en pau descanse. 
  Un poc de la rara intensitat d'aquell El minuto y el año m'ha retornat, ara, amb les peces curtes de El desapercibido. No són proses de periòdic, però podrien ser-ho (mentre la premsa espanyola continue volent que els escriptors hi participem...). El temes? Tots el de la vida, diria. La llum del rovelló acabat de trobar (com un eco de "la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador tiomfant", en les tardes plujoses en què el petit Vladimir Nabokov i sa mare eixien a buscar bolets... i en trobaven! -tot descrit en aquell estil superb de Parla, memòria, els inoblidables records del Sant Petersburg pre-revolucionari); la dificultat -i la necessitat- d'estar sol; la millor hora del dia (les sis de la vesprada, segons Cabrera, i potser té raó: a mi és el moment d'una jornada en què ja no sent l'imperi violent de llegir Pessoa), la constatació -terrible però exacta- de formar part d'aquella mena d'hòmens que no hem fet res de profit (m'hi incloc!) abans dels trenta anys...
  Llegint Antonio Cabrera aprens coses de tu que no sabies (i, francament, no se m'ocorre un elogi major...), potser perquè ell mateix s'aplica aquella frase implacable de Canetti: "Cal defensar-se de tot el que som, però de manera que no ho destruïm". Al poeta valler això li sembla més raonable que el "sigues tu mateix" dels llibres d'autoajuda o la vella tautologia de Píndar, "arriba a ser el que ets".
  No discutiré amb Antonio de filosofia. És un tòpic (que jo mateix he practicat...) referir-s'hi com el "poeta filòsof" o el "filòsof poeta". En realitat, la càrrega sapiencial del que diu és perfectament escadussera. L'important és açò: en les seues mans, la llengua castellana sembla un instrument estranyament dúctil, una argila dòcilment i infinitament adaptable a l'habilitat dels dits. El seu llibre està farcit de belles troballes metafòriques, d'associacions literàries l'audàcia de les quals  ens sembla inevitable, i aquest és el triomf suprem de l'escriptor. 
  La tàctica compositiva d'aquestes proses em subjuga: moltes d'elles comencen amb una frase rotunda, apodíctica, generosament suggeridora. Exemples: "Quien mejor siente es aquel que no siente con demasiada facilidad. Me espantan los sensibles". A vegades, la sentència rotunda és al final, a mode de conclusió inapel·lable: "Miro un árbol y veo en tregua el vértigo terrestre". En altres ocasions, espigolem aquestes troballes enmig del text, com qui no fa: "El hombre es un animal que desea callar".
  La mirada del savi, del qui estima el paisatge, la fauna i la flora, del qui calla perquè, quan haja de parlar, les seues paraules estiguen prenyades de sentit: no m'imagine Antonio participant en l'incendi de les xarxes socials a propòsit de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan. Ell sap bé que la poesia està oculta en les raconades més inimaginables. Per exemple, en el record d'aquella vespa blava que li va regalar son pare en fer els díhuit anys.
  La vespa blava. És curiós com les motos són masculines i les bicicletes, femenines (ara seré un poc incorrecte políticament: no em crucifiqueu massa...).  Deixeu-me divagar un poc, finalment, tal com ja vaig fer en un altre lloc: mentre Fernando Trueba preparava El artista y la modelo, Gilles Bourdos rodava a França Renoir, que es va presentar l'any 2012 al festival de Cannes.
   Ambdós pel·lícules, més enllà de les coincidències estètiques, tenen maneres diferents d'aconseguir l'excel·lència artística, l'una amb l'ús de la llum (en el prodigiós blanc i negre de Trueba), l'altra amb el tractament del color (obra del director de fotografia, Mark Lee Ping-Bin). Òbviament, no és aquest el lloc on oferir un estudi doctoral dels títols en qüestió, ni jo hi tinc més autoritat que la del tastaolletes impenitent. Només voldria, però, focalitzar una escena sorprenentment coincident en ambdues obres: el passeig de la model en bicicleta.

  Efectivament: tant en la pel·lícula de Trueba com en la de Bourdos hi ha una escena en què Aida Folch i Christa Theret (la bellíssima actriu que fa el paper d'Andrée Heuschling) es passegen en bicicleta, en el primer cas davant la mirada extasiada -se li ha vist una cuixa!- d'un grup d'infants pastorejats per un ridícul capellà (Imatge 1), i en el segon entre una colla de soldats, amb horribles malformacions, que descansen a vora carretera (Imatge 2).

   La model a dalt d'una bicicleta. Curiosa coincidència. En què pensaven els respectius realitzadors? La bicicleta és una màquina la perfecció de la qual rau en la seua senzillesa, en l'obvietat del seu funcionament. El cos de la dona, a la seua manera, també és com una màquina (en el sentit que potser hauria donat a aquest terme Leonardo da Vinci), la més bella de totes les que s'han inventat. Anar en bicileta és com fer l'amor: tant com ens havia (pre)ocupat aquesta funció fisiològica quan érem desmanyotats adolescents, després es converteix en una mecànica impossible d'oblidar. D'aquí la fascinació eròtica d'una dona jove a dalt d'una bicicleta. Contemplant-la, tots podem sentir-nos, per un moment, pintors. La coincidència, doncs, es converteix gairebé en una pura banalitat. I per aquestes coses, per aquests petits i gojosos descobriments, és perquè ens agrada vore cine.

  Sí, me n'he anat: tornem al llibre d'Antonio Cabrera. L'he subratllat immisericordement (amb llapis...), el recomane a crits, és d'una qualitat que ja fa mal. Voleu dir que podreu passar sense llegir-lo?

Joan Garí 

(Publicat en Posdata, 12-11-2016)

El luxe de ser humà

Títol: Sobretot no facis mal
Autor: Henry Marsh

Salamandra
Barcelona, 2016
Trad. de Jordi Cussà
317 pàgines

  Els llibres de memòries serveixen, fonamentalment, perquè la vida de cada ésser humà concret no semble inútil. Com cada persona és única, el seu testimoni és primordial –únic també. No cal abordar la pròpia vida amb ambició literària –tot i que s’agraeix-, és prou amb una alfabetització bàsica. A no ser que es crega en el magnífic conte de fades de la vida ultraterrena (o fins i tot així), resumir les ensenyances atresorades en una biografia, explicar el detall del pas dels anys, deixar testimoni que s’ha viscut és el petit luxe que tots ens hauríem de poder permetre.
  Sobretot no facis mal és el compendi manual que Henry Marsh, prestigiós neurocirurgià de l’Hospital St. George de Londres, ha volgut llegar en arribar a una edat prudencial, aquell petit pujol des d’on per fi es veu en perspectiva tot el camí fet. No és més important Henry Marsh que qualsevol dels seus pacients, a efectes de memòria. Però Marsh té el privilegi d’obrir cervells i, ara que s’ha posat a contar-ho, ho ha fet amb un bon estil d’escriptura, claredat sintàctica i estratègia compositiva. Obrir cervells? Sí, una mica la visió de Déu, d’un déu artesà, poc pretensiós, perfectament conscient de la gosadia: “El fluid cefaloraquidi circula, tan nítid com si fos cristall líquid, pels filaments de l’aracnoide, brillant i llampegant com plata fosa sota la llum del microscopi. A través d’aques teixit, puc veure la superfícia suau i groguenca del cervell en si, cisellada amb diminuts vasos sanguinis vermells (les arterioles) que formen un brancatge preciós, com els afluents d’un riu vistos des de l’espai. Tot de venes lluents de color lila fosc circulen entre els dos lòbuls, davallant cap a l’artèria cerebral central on trobaré l’aneurisma”.
  Ah, els poetes! Farien bé de llegir aquest llibre. Diu Ian McEwan –gens sospitós d’incompetència literària- que “la neurociència ha trobat el seu Boswell en Henry Marsh”. Però no és ben bé així. Marsh no és un Boswell: és un Samuel Johnson. La vida de Samuel Johnson, de James Boswell, és considerada unànimement el cim de les biografies en llengua anglesa. Boswell, com Eckermann, aborda la vida d’un altre –el sorrut, malparlat i genial Doctor Johnson-, s’hi subordina. Marsh parla d’ell mateix, de l’home que, amb un bisturí a la mà, exerceix el poder suprem sobre pacients indefensos absolutament conscient d’una constatació terrible: “L’èxit i el fracàs sovint no queden en mans del metge”. El llibre, així, busseja per tot l’anecdotari d’un home privilegiat, que només procura fer bé el seu treball –aquesta mena d’herois- i ho fa, això sí, amb una profunda humanitat. “Humanitat” és un terme fàcil de definir: aquella qualitat sovint més dolorosament rara en la raça pròpiament humana.
  Molts descobreixen que són hòmens i dones quan els diagnostiquen una malaltia devastadora. Aquí intervé Marsh. Sobretot no facis mal (el consell d’Hipòcrates) hauria de ser, en realitat, no un lema per a metges, sinó la consigna estricta –la mínima moralia- de tota professió. Dels metges, però també dels jutges, dels polítics, dels periodistes o dels escriptors (sobretot d’aquests darrers…).
  Josep Maria Espinàs solia repetir una frase memorable (i cite de memòria): “El metge soterra els errors, l’advocat els tanca a la presó i l’escriptor els publica”. Si la teua professió, però, és la de “desactivador d’explosius” (a això és el que més s’assembla, segons el doctor Marsh, operar un aneurisma), si una altra vida en depèn, faràs bé de ser humil, de ser meticulós i sobretot, profundament humà. Aquest luxe.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-10-2016