Desordenar el llenguatge, ordenar la vida

Títol: Sic transit gloria, mindundi
Autor: Josep J. Conill
In Púribus Llibres
Tavernes Blanques, 2016
217 pàgines

  Sent com sóc un apassionat de la literatura aforística (gènere que he practicat ocasionalment), he de confessar, d'entrada, que feia temps que no en llegia -i menys amb el català com a llengua original- un devessall tan profund i impactant com Sic transit gloria, mindundi. Josep J. Conill, sociòleg del llenguatge (és a dir, un "desil·lusionista", en les seues paraules), és probablement el deixeble més brillant de Lluís Aracil. Atent a les ensenyances del mestre, ha sabut destriar el que hi havia de caos en el fundador de la sociolingüística catalana i convertir-ho en un ordre fecund. El resultat són llibres com aquest, un aplec d'alguns centenars de sentències afilades com punyals, i que només admet una lectura possible: una lectura a la contra.
  Llegir a la contra és no donar res per admès, acceptar el joc, la partida de pilota. Al cap i a la fi, aquests aforismes de Conill tenen alguna cosa d'arguments d'un diàleg, no d'un monòleg. Necessiten un lector que porte la contrària, que estiga disposat a discutir-hi -ni l'admiració ni el blasme, en aquest sentit, són de cap utilitat. És el que fa ell mateix amb els seus autors de capçalera -Nietzsche, Joubert, Fuster-, per posar les bases d'una formidable lluita contra els tòpics i contra els estralls del sentit comú ("la forma més popular de la paranoia").
  En mans de Conill, el llenguatge esdevé una argila propiciatòria, el llegendari i dúctil instrument amb què va somiar el primer escultor (Déu? Sí, el solitari engendrador de mons, una tasca "fatalment onanista"....). Amb aquesta eina, no hi ha aspecte de la realitat que deixe d'escodrinyar. La figura literària bàsica hi és la paranomàsia: el "cordó umbabelical tallat entre la Humanitat i Déu", "esperits castrats, que passen per la vida sense penis ni glòria", "El murgatori, l'únic lloc de l'altre món on admetrien certs predicadors", "Quixoputa: malparit idealista"... L'interès per aquesta figura li ve a l'autor potser d'una intuïció engrescadora: que el desordre del llenguatge és l'única cosa que propicia la recomposició de la realitat, la pal·liació del caos inicial.
  Si "viure és habitar en el vertigen de la caiguda", com vol Conill -i haguera plagut Cioran-, hem de preparar aquest viatge cap a dins amb la certesa que el nostre final no ha de deixar ningú indiferent: "Molt insignificant ha de ser una persona si quan es mor no es pot trobar ningú que se n'alegri". I què és la mort sinó "la cancel·lació d'un punt de vista"? Tot es resol -fins l'epitafi- amb una frase breu. Com ha de ser.

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-6-2016

Teoria i pràctica d'una orquídia

Títol: Sodoma i Gomorra, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2016
Trad. de J.M. Pinto
314 pàgines

Amb el primer volum de Sodome et Gomorrhe arribem a l'equador de la Recherche proustiana. Conec algun lector que va començar la gran obra directament per aquest títol, atret per la concupiscent sonoritat -promesa de qui sap quanta frenètica sensualitat- de les dues ciutats bíbliques. A la meitat del seu herculi projecte, Marcel Proust fa entrar en bucle el relat: ja no hi ha personatges nous i els escenaris són també els que ja coneixíem (el saló dels Guermantes, Balbec). Però Sodoma i Gomorra és, abans que res, una vasta reflexió sobre l'amor i les vicissituds morals d'aquesta estranya malaltia. Un títol així, òbviament, no és casualitat. L'amor homosexual és el centre de l'atenció del narrador. Tot comença quan aquest sorprén el baró de Charlus en una cerimònia inequívocament sexual amb un altre home. L'aristòcrata havia estat introduït en A l'ombra de les noies en flor d'una manera un tant equívoca: el personatge usava una fraseologia més bé homòfoba, però la seua àvia, perspicaç, no s'estava d'observar que "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". L'escena sodomita ho aclareix tot (les àvies sempre tenen raó...). El narrador, llavors, tira mà de la seua dèria naturalista: compara Charlus i el seu amant amb una orquídia i un abellot. El subterfugi floral no ens ha de passar inadvertit. Ja Swann i Odette anomenaven "fer catleia" (faire catleya) al sexe. L'orquídia, a l'antiga Grècia, era un símbol de virilitat; a més, però, té els òrgans sexuals fosos en una sola estructura, que integra estams i pistils...
  El narrador, després de l'exemple de Charlus, es llança a una densa reflexió sobre l'amor entre persones del mateix sexe. Accepta que siga una "malaltia", però conclou, agudament, que "no hi havia anormals quan l'homosexualitat era la norma [a la Grècia de Sòcrates]", ni "anticristians abans de Crist". Tot seria una simple ocasió per a l'especulació gratuïta de no ser perquè aquest mateix narrador, tan aparentment flegmàtic i objectiu, té un ensurt quan descobreix Albertine en una actitud ambigua amb una altra dona.
  Durant tot el relat Albertine és una dolorosa absència. Si, segons Alfred de Vigny, "La dona tindrà Gomorra i l'home tindrà Sodoma", Albertine hi sembla irreversiblement empadronada. El narrador pateix, es desespera. El que sent per la primigènia "noia en flor" és profund, torbador i radical: "Una part de mi a la qual es volia unir l'altra era en l'Albertine"("Une partie de moi à laquelle l'autre voulait se rejoindre était en Albertine"). Però Proust no pot deixar de ser Proust: totes les emocions suscitades per l'amor i per la contrarietat es resolen en el llenguatge, en la pura especulació: "Estaríem guarits per sempre més del romanticisme si, per pensar en la persona que estiméssim, volguéssim mirar de ser aquell que serem quan ja no l'estimarem".
  Però, són veritat o mentida els rumors -i les aparences- lèsbics a l'entorn d'Albertine? El narrador li ho pregunta directament. Ella, indolent, ho nega tot. Ell es queda tranquil i tanmateix intoxicat finalment pel dubte.
  És bonic dur una orquídia al trau de la jaqueta (com el propi Proust en una coneguda imatge). Però el llenguatge de les flors és imprecís i enigmàtic... I mentrimentres "Gomorrhe, dispersée, tend, dans chaque ville, dans chaque village, à rejoindre ses membres séparés, à reformer la cité biblique tandis que partout, les mêmes efforts sont poursuivis, fût-ce en vue d'une reconstruction intermittente par les nostalgiques, par les hypocrites, quelquefois par les courageux exilés de Sodome..."

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.671

Contra l'afalac instantani del lector

Títol: D'incògnit
Autor: Ponç Puigdevall
Tusquets
Barcelona, 2016
347 pàgines

"Aleshores ja no li calia preocupar-se ni turmentar-se perquè tot es reduïa a esperar i ja s'havia demostrat a si mateix que en sabia prou, però quan el desenllaç va ser irremeiable -quan el desenllaç va ser el previst- havia constatat que tant les circumstàncies presents com les conjectures sobre el futur destil·laven buidor, que el tint de les perspectives adquirien una tonalitat diferent de la imaginada, i que no hi havia res a començar de nou perquè no hi havia res que no fos igual que abans".
  En un relat, la primera frase és decisiva per establir un to, un horitzó d'expectatives, un salconduit moral. D'incògnit comença proposant al lector un pacte inequívoc, d'una sinceritat brutal: heus ací -sembla dir-hi l'autor- un llibre monòton, una història grisa. Però la monotonia i la grisor no han de semblar-nos necessàriament conceptes negatius. De vegades ens endinsem en una novel·la com ho faríem en un riu: tentinegem, anem prenent seguretat, comprovem la temperatura de l'aigua. De sobte, comprovem que el corrent ens porta suaument, sense perills, amb una fermesa indolent. La confortabilitat ens guanya, no sentim fred ni calor. Sabem que no anirem lluny, però tampoc ens amenaça cap perill.
  D'incògnit és un riu amanós; la qualitat de l'aigua és remarcable i el lector s'hi sent suaument a estalvi. No hi busquem concessions sintàctiques (ni tan sols a la manera fàcil: posant punts i a part), però tampoc escarafalls o muntanyes russes emocionals. Aquest llibre és el contrari d'un best-seller: no busca l'afalac instantani del lector (aquest fer-li creure que tot pot ser entès fàcilment, que la complexitat no existeix o pot ser feliçment evitada), sinó que fa una indagació gnoseològica en l'existència d'un home madur en trànsit pels diferents estadis de la soledat. Una llarga odissea amb pocs agafalls i on fins i tot els parlaments entre els personatges han estat incorporats a la narració com a discurs indirecte.
  L'argument: un home agafa un tren de Barcelona cap a Girona, després de separar-se de la seua dona. Plou (aquesta pluja, al principi de la història, m'ha semblat que feia el mateix paper que la de la pel·lícula Psycho d'Alfred Hitchcock: fer de cortina d'entrada a un món privat, un revolt de la realitat amb lleis pròpies). Després tot d'esdevé monòtonament, implacablement, inexorablement.
  El lector de bagatel·les farà bé d'abstenir-se'n; el qui busque una experiència inequívocament literària hi tindrà la seua recompensa.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-6-2016