Dormir sol

Títol: Una cara coneguda
Autor: Alfred Hayes
Edicions 62
Barcelona, 2015
Trad. d'Albert Torrescasana
143 pàgines

 Dormir amb algú altre és una de les cerimònies més delicades de la vida quotidiana. Hi ha l'amor i el sexe, és clar (en aquest ordre o en qualsevol altra combinació aleatòria), però després ve l'acte fisiològic en si, la pura necessitat de conciliar el son amb una altra persona a escassos centímetres. El son és un repte que s'ha d'emprendre -com la mort- en solitari. Per això les vides dels matrimonis antics estan plenes de petites baralles i incruentes batalles a compte d'aquesta proximitat nocturna: flassades mal repartides, sorolls extemporanis, descompensacions tèrmiques...
  Al narrador d'Una cara coneguda li passa que ha coincidit amb una dona en una festa, hi ha compartit la primera nit i el resultat és ben poc prometedor: tots dos tenen malsons, ell es desperta a mitja nit i ella dorm intranquil·la, "com algú que no pot anar més lluny i alhora ja ha anat massa lluny". En realitat, ella no li agrada del tot, tot i que la seua bellesa és "indiscutible". És clar que les circumstàncies en què l'ha coneguda no semblen les més prometedores: la xica havia intentat suïcidar-se ofegant-se a la mar, i ho haguera aconseguit de no ser per la intervenció del narrador. Això tenia lloc una nit qualsevol a Hollywood, "una ciutat on, quan passava alguna cosa, normalment passava molt de pressa o no passava". A Hollywood, però, si has evitat la mort d'una dona entra dins d'una certa lògica que hi comences un affaire. El problema ve, en tot cas, quan algú ha de verbalitzar això -la circumstància amorosa- com en una batalla a ultrança: hi has de matar o morir. Llavors, en el relat s'esdevé, com qui no vol la cosa, una de les declaracions d'amor més extraordinàries que haja llegit mai:

  "L'aire de la petita habitació estava tan carregat d'alguna cosa que, quan la vaig abraçar, vaig oblidar qui era jo i qui era ella, i en aquell moment tan condensat vaig sentir que algú murmurava: "T'estimo"; algú que va resultar que era jo."

  Una cara coneguda, fet i fet, abunda en felices troballes expressives. Té l'estil curt, electritzant i la fraseologia punyent de la bona literatura nord-americana. Hi ha al llibre, a més, una utilització molt intel·ligent de l'estil indirecte lliure, cosa que subratlla molt bé els dubtes vitals dels personatges ("Per què hi anava, a aquella ciutat, si no m'agradava? I, si no m'agradava la feina, per què em molestava a fer-la? Per diners, oi? Era un aspecte que calia tenir en compte, sí o no?"). Com a història d'amor, però, és evident ja des del principi que ha d'acabar malament: intempestivament, la dona d'ell (15 anys de matrimoni) anuncia que torna a casa des de Nova York. Això desencadena una llarga escena de despit i frustració que acaba amb l'amant tallant-se les venes a l'apartament del narrador. El que havia començat de manera tràgica té un final condigne. És clar que ella -aquesta ella sense nom, sense personalitat, sense futur- només era una altra aspirant a actriu de les que pul·lulaven per Hollywood, algú que ja intuïa, des del fons del seu ésser, "que no seria una cara coneguda ni acabaria sent enormement ampliada a les sales fosques dels cinemes".
  Potser després de tot això l'home que protagonitza aquesta novel·la curta pot retornar a una certa rutina. Probablement s'atrevirà a trencar amb la seua esposa, a qui ja no estima, i podrà tornar a viure sol, a dormir sol. La vida serà, així, menys amena i excitant, però també més tranquil·la i previsible. Potser, llavors, també seria el moment d'abandonar Hollywood, aquest estrany "bosc sagrat"...

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.666

Vides ben contades

Títol: Biografies parcials
Autor: Xavier Serra
Editorial Afers
Catarroja, 2015
209 pàgines

No sé ara mateix qui va dir que no hi ha vides inútils, sinó mal contades. Res més fascinant que el relat d'una biografia qualsevol, no necessàriament extraordinària. El fil subtilíssim que porta de la xafarderia a l'interés purament gnoseològic (si és que la gnoseologia, dit siga de passada, es pot donar de forma "pura") permet explorar l'inesgotable varietat de la fauna humana.
  Xavier Serra acaba de publicar en l'editorial Afers el tercer volum de Biografies parcials, un recull de retrats literaris d'homenots del País Valencià. De Serra sé el que diu la nota de solapa del seu llibre: es presenta com "un dels escriptors valencians més prolífics de la literatura catalana actual". He meditat una mica aquesta definició. "Escriptor valencià" i "prolífic" són conceptes una mica redundants. Ell i jo sabem que al nostre país per cada deu escriptors hi ha tres lectors. Això vol dir que un grapat d'individus escrivim tot de papers que no llegeix ningú, o gairebé ningú. D'això els qui en saben en diuen "vocació" (i encara "vocació autèntica"), i no té més importància.
  No he llegit tots els altres llibres de Serra, però les seues biografies són un producte refinat, gens empalagós, interessantíssim i literàriament impecable. Serra escull tipus ja d'una edat, i indaga en les claus habituals -la infància, els mentors, la circumstància familiar i social...- que els han convertit en hòmens d'un cert profit. En aquest lliurament hi compareixen l'escriptor Joan F. Mira, el fotògraf Francesc Jarque, el cantant Raimon, l'historiador Thomas F. Glick, el filòsof Josep Lluís Blasco i el professor Albert Hauf. Els motius de la selecció no s'hi expliquen. Entre ells hi ha alguns punts en comú, més enllà de la circumstància d'haver nascut entre 1936 i 1940. Mira i Blasco, per exemple, foren seminaristes (Hauf també) que van deixar la sotana in pectore per abraçar el marxisme, una evolució perfectament lògica: de fe en fe. Tots provenen del camp acadèmic (fins i tot Raimon, que somiava a fer carrera universitària), excepte Francesc Jarque, un fotògraf erotòman i bipolar.
  En un llibre així s'aprenen coses curioses. Serra és subtil, incisiu, implacable. Demostra un fons de lectures sòlid i meditat. Projecta sobre els seus biografiats una insistència opinativa que no defuig la crítica o el sarcasme, però que es refugia més sovint en una punxeguda ironia. Aquesta es vehicula, sobretot -a la manera planiana- en els adjectius. De vegades sembla que les vides alienes siguen l'excusa perfecta perquè Serra ens plantege, clarament, la seua cosmovisió. Llavors es comprén que ha entès perfectament la utilitat del gènere.
  Quan aborda Joan F. Mira fa unes consideracions molt útils sobre la recepció genèrica de la nostra literatura. Diu que Mira és un escriptor magnífic en la mitja distància: en els assajos entre les deu i les trenta pàgines. Als seus articles curts de premsa els manca un estil més contundent i a les novel·les els sobra tota la faramalla barroca dels referents (hiper)cultes. Dit això, Serra explica que l'obra assagística de Mira no ha rebut a penes atenció crítica i en canvi tothom hi ha celebrat la seua novel·lística. La causa: "el pànic dels crítics d'ofici a sortir fora del terreny del lirisme i la ficció"...  Només li ha faltat constatar un últim extrem: que, en la cultura catalana, bona cosa dels soi-disants "crítics literaris" no distingirien un gran escriptor -un escriptor de pes- ni que se'ls assegués al damunt.
  Fet i fet, quan acabes de llegir aquestes Biografies parcials tens la sensació que tota vida pot tindre sentit, que la teua pròpia vida seria un projecte ordenat i acomplert si algú la contara tan bé...

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-5-2015

Contra la lliga dels ximples

Títol: Màximes i pensaments
Autor: Chamfort
In Púribus Llibres
Tavernes Blanques, 2016
Trad. de Guillem Calaforra

193 pàgines

  Una editorial que comença es juga molt en els seus primers títols. El flamant segell valencià In Púribus Llibres ha encetat la seua travessia amb quatre apostes fortes: Passeres, d'Amadeu Viana (proses elucubratives dignes d'un Borges obsedit per Escher), Balanç d'existències, de Joan Dolç (o el plaer de divagar -en el sentit etimològic- a partir de fotografies suggerents), Sic transit gloria, mindundi, de Josep J. Conill (amb la còlera apodíctica pròpia d'una intel·ligència salvatge) i el que constitueix probablement la joia d'aquest ram de flors del mal, les Màximes i pensaments de Chamfort.
  Si no vaig errat, és la primera vegada que es publiquen els aforismes de Sébastien Roch Nicolas en català. La gesta és obra de Guillem Calaforra, que ja va proporcionar-nos una versió canònica, des de l'original polonès, dels Pensaments despentinats de Stanislaw Jercy Lec (aventura editorial on jo mateix vaig tindre alguna cosa a veure). Per als amants de la literatura aforística, hi ha un fil invisible que va de Chamfort a Lichtenberg, i després esclata en les troballes furioses de Nietzsche i es dissemina en la lúcida amargor de Renard, la metafísica impossible de Cioran, la ironia àcida de Lec. Tots els aforistes tenen un aire de família, això és un fet. Frueixen amb el tour de force permanent que suposa haver de dir-ho tot en una frase, jugant-s'hi la vida  a cara o creu. Observen els escriptors extensos més amb llàstima que amb enveja i guarden les seues Obres Completes en un sol quadern.
  Un editor amic trobà el quadern de Chamfort i el publicà pòstumament. Gràcies a això conservem el llegat d'un home que va prendre partit contra els privilegiats del seu temps ("A França hi ha set milions de persones que demanen almoina i dotze milions que no estan en situació de donar-los-en") però que, quan va esclatar la revolució francesa, no s'hi va saber acomodar. Per damunt de tot, Chamfort odiava la imbecilitat, i en "la lliga dels ximples contra les persones d'enginy" va escollir bàndol ràpidament. Esprit és precisament un terme que apareix sovint en aquests aforismes, tot i que traduir-lo com a "enginy" no esgota el seu espectre semàntic.
  Siga com siga, la manera de pensar de Chamfort no li va fer gens còmoda la vida en societat. No freqüentava els altres escriptors, ni anava mai a l'Acadèmia. No va buscar el triomf, a partir d'una convicció insubornable: "El que atorga l'èxit a moltes obres és la relació que es troba entre la mediocritat de les idees de l'autor i la mediocritat de les idees del públic".
  No direm que Chamfort és el més brillant dels aforistes francesos de l'època. D'alguna manera, però, va saber condensar les virtuts de molts altres autors, tal com resumeix molt bé Calaforra: "Conté la capacitat d'autoanàlisi de Montaigne, el refinament argumental de Pascal, la desfascinació sistemàtica de La Rochefoucauld i -alerta!- el nihilisme començat a esbossar en el Diderot de El nebot de Rameau i en el baró d'Holbach".
  La posteritat va ser ambígua amb el seu geni: a França se'l reedita poc; arreu, és un nom més conegut que llegit, probablement. L'home que va dir "Els pobres són els negres d'Europa" va acabar perseguit pels revolucionaris -com ha de ser. Podríem pensar que es va avançar al seu temps, però la mitomania hi està de sobres. Simplement, era lúcid, i les masses (totes les masses) sospiten de l'excés de llum. Col·locat ara, entre nosaltres, en una editorial anomenada In Púribus Llibres (de in puris naturalibus: en conill), sembla el millor destí possible del qui va escriure el seu propi epitafi: "Quan algú vol agradar en societat s'ha de decidir a permetre que li ensenyin moltes coses que no sap, i que ho faci gent que les ignora". I així és.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-5-2016