Teoria de la traïció

Títol: Judas
Autor: Amos Oz
Editorial Siruela
Madrid, 2015
304 pàgines

Conserve aquelles olives (sóc -ho confessaré- una mica fetitxista amb determinats objectes). Aquells petits fruits verdosos disseminats per terra, al capdavall, havien caigut d’unes oliveres que, m’asseguraven, tenien una edat perfectament certificada: dos mil·lennis. Bé podien haver estat ja, doncs, en aquella jornada en què Judes, un del grup dels dotze, va besar Jesús i, amb aquesta insignificant acció, el va trair.

Guarde records intensos de la Muntanya de les Oliveres, a la vall del Cedró, a l’est de Jerusalem. Tota la ciutat és un vòrtex emocional fabulós, amb tres religions poderoses concentrant-hi els seus emblemes més sagrats, antigues supersticions sancionades en textos polsosos que lluiten per ser considerades “verdaderes”. Res més antropològicament revelador que la història d’una religió. Per això és especialment oportú que Amos Oz, el gran escriptor israelià, haja dedicat a Judes la seua última novel·la.

Per què Judes? Perquè és una de les figures més fascinants de tota la peripècia de Jesús. Sense ell, per començar, no hi hauria hagut cristianisme. Calia la traïció perquè el Fill de l’Home fos crucificat i poguera assolir així el seu destí. Calia una intel·ligència subtil i un cor sensible com el de Judes per comprendre de seguida que Jesús era realment fill de Déu, i per això havia de morir en una creu, a la vista de tots. Per complir els designis del seu pare.

El preu que va haver de pagar Judes per tot això fou incommensurable. La vida, en primer lloc. I després una cosa més terrible: passar a la història, en totes les llengües, com a símbol de la pitjor deslleialtat. Curiosament, i a pesar que Jesús i tots els seus apòstols eren jueus, només Judes ha quedat gravat com a tal en la consciència popular cristiana. I si hi ha un antisemitisme de veta profunda des de llavors, reflexiona Amos Oz, aquest és sens dubte el d’arrel catòlica.

El jove Shmuel As, a l’hivern del 1959 entra a treballar al servei d’un vell invàlid, Gershom Wald. Però Wald no viu sol: per la seua casa deambula Atalia, una rotunda bellesa madura (digna de Stephen Vizinczey). És la seua nora. El fill de Wald -l’home d’Atalia- va morir a la guerra del 1948. Shmuel es deixa fascinar per aquesta estranya família, mentre cura les seues ferides (la xicota el va deixar sobtadament) i prepara un treball sobre la figura de Jesús i la seua relació amb el món jueu. Judes hi emergeix com una fita ineludible, un desllorigador inevitable. Aviat, però, els misteris de Wald i Atalia s’aclariran. El pare d’ella, Shaltiel Abravanel, va ser un sionista partidari de l’entesa amb els àrabs. Contrari a la creació de l’Estat d’Israel (pel que suposava de marginació dels palestins), va ser bandejat per la societat hebrea de l’època. Va passar a ser un traïdor.

De sobte, Shmuel va comprenent, i nosaltres amb ell. La figura del traïdor emergeix com la d’un valent que s’avança al seu temps, i fa el que cal per un preu que ningú està disposat a pagar. Ara és el mateix Amos Oz qui s’hi retrata: l’intel·lectual que, sent un jueu pur (nascut al bell mig de la Jerusalem dels anys 30), es juga el tipus en favor dels drets dels palestins.

El relat va completant el seu sentit. Atalia i Shmuel es coneixeran, en el sentit bíblic (Atalia també és una traïdora: a la memòria del seu marit, si més no). Shmuel abandonarà la casa. Les olives -d’arbres mil·lenaris- que vaig emportar-me d’aquell viatge a Israel són un record sòlid -i efímer- d’una terra emulsionada pel fet sagrat. I on hi ha sacrifici hi ha d’haver traïció. És la lliçó de Judes.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-3-2016

Parlar, escoltar, callar

Títol: Veus al ras
Autor: Sebastià Perelló
Club Editor
Barcelona, 2016
211 pàgines

  La qualitat d'una bona prosa té molt a veure amb la música. Una escriptura ben resolta ha d'aportar harmonia i ritme, acostant a poc a poc l'orella s'hi ha de poder sentir la melodia. Això ho han sabut els grans i per això Thomas Mann va deixar dit: "La música sempre ha exercit un influx notable sobre l'estil de la meua obra (...) Des de sempre, la novel·la ha estat per a mi una simfonia, una obra de contrapunt, un entramat de temes en què les idees hi fan el paper de motius musicals". Depenent de l'ambició, l'extensió i l'estructura de cada un dels seus llibres, el gran escriptor alemany s'acoblava a un gènere musical diferent. La muntanya màgica, per exemple, recorda a una simfonia; Mort a Venècia seria més bé una rapsòdia i Altesa reial una opereta vienesa, mentre que en Josep i els seus germans hauria assajat de crear una mena de tetralogia a la manera wagneriana. En cada pàgina, d'una manera o altra, un càntic poderós emergeix per comunicar-se directament amb les emocions del lector.
  En Veus al ras, de Sebastià Perelló (Costitx, 1963), es nota aquesta cadència, el mormoleig d'una orquestra imaginària. No és un relat amb un argument convencional, sinó el monòleg d'una dona sobre l'amor, sobre la família, sobre la vida. Perelló no ha buscat posar-li-ho fàcil, al lector. Ben contràriament, Veus al ras demana una certa intel·ligència des de l'altra banda (això que gairebé ja no s'estila). Som davant d'una llarga divagació, una excursió (en el sentit etimològic) sobre el sentit del llenguatge i el seu misteri, sobre la morbosa fascinació del silenci, i també sobre la veu com a instrument eròtic. A vegades la relació entre parla i mudesa no pot resoldre's sense paradoxa: "Qui calla, ho diu tot"; "Un home que parla i no l'entenen, una dona que escolta i no sent res".
  Aquesta prosa de Perelló s'escolta com s'escoltaria Bach (potser en les meravellosament infinites Variacions Goldberg): "Allò que li tensava les mandíbules, aquella expectació, no ho sé, els remordiments, una inquietud imprecisa, va desaparèixer, l'aire no li bastava, se li amuntegaven les paraules al paladar i a les genives, se li travaven a la llengua i era un corrent convuls de mots desbocats, com si l'envestís una torrentada que davallàs impetuosa i només cercàs deixar de ser la rastellera de coses que havien quedat sense dir feia temps".
  La delicada conjunció del català estàndard amb les peculiaritats mallorquines fan d'aquest un llibre plenament aconseguit, una petita delícia que recomane ben a gust.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-3-2016

Anar allà on no es vol anar

Títol: El Regne
Autor: Emmanuel Carrère
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015

Trad. de Jordi Martín lloret
514 pàgines

  Les religions han encaterinat el personal amb la promesa d’una vida ultraterrena. Les derivacions d’aquesta indemostrada circumstància es poden trobar, insospitadament, en dues sèries de televisió actuals tan diferents com The Walking Dead i Les Revenants. La primera és una producció nord-americana que explota la figura del zombi tal com la va fixar a finals dels 60 George A. Romero. La segona és una producció francesa igualment premiada (va rebre el International Emmy Award a la millor sèrie del món), on es partia de la següent hipòtesi: què passaria si els morts tornaren a la vida, no com a zombis o fantasmes terrorífics, sinó reprenent l’existència exactament en el punt en què la van abandonar.
  En l’origen del guió de Les Revenants hi havia l’escriptor francès Emmanuel Carrère. Tal com explica al principi de El Regne, va participar en la creació dels primers episodis, però no va poder suportar al constant examen a què el sotmetien “uns jovenets amb barba de tres dies que podrien ser fills meus”. Va abandonar el projecte com Pete Best, el primer bateria de The Beatles, va deixar el grup just abans del seu formidable èxit públic.
  És probable que Carrère ens conte açò perquè l’argument de Les Revenants té molt a veure amb la doctrina cristiana, d’alguna manera. La ressurrecció dels morts, en efecte. I Carrère té una història a contar en relació al cristianisme. L’any 1990, en concret, s’hi va convertir. La lectura d’un fragment de l’evangeli segons Sant Joan va provocar aquesta transformació. És aquest:

  “T’ho dic de debò: quan eres jove, et cenyies tu mateix el cinturó i anaves on volies. Quan siguis vell, allargaràs les mans i un altre et cenyirà a tu, i et conduirà allà on no volies anar”.

  “El que més volia al món –reflexiona l’escriptor- era això: ésser conduït allà on no volia anar”. Durant tres anys va anar a missa diàriament, es confessava, combregava i va batejar els dos fills que va tindre. El Regne és la crònica d’aquesta sobtada conversió. Com tot el que escriu Carrère –un dels grans literats europeus actuals-, és un relat amè i profitós, es llegeix amb interès i sovint amb un somriure als llavis. L’autor alterna el seu nou furor eclesial amb les visites a una psicoanalista. El resultat de tot plegat és una experiència intensíssima, inigualable, de la qual va eixir amb una incredulitat semblant envers Jesucrist i Sigmund Freud.
  Però El Regne no és només això. No s’abandona una fe tan absorbent impunement. Carrère hi queda tocat. Necessita indagar en els orígens d’aquesta estranya secta que va fundar el fill d’un fuster jueu. Ara que ja és un incrèdul en termes religiosos és el moment d’enfrontar-se al gran llibre –la Bíblia- i provar d’explicar-se que és tot això del cristianisme. És una llarga indagació, formidablement documentada on no faltarà la provocació. En pensar en la figura de la mare de Déu, per exemple, li ve al cap el seu porno favorit (el de dones masturbant-se), i es pregunta si va ser el cas de Maria. Al cap i a la fi, “bé que tenia un clítoris entre les cames”…
  És així com tornem al principi. Les Revenants forma part d’un procés lògic, és una idea inquietant i fecunda: retornar els morts a la vida no per fer por, sinó per provocar que els vius es replantegen les condicions de la seua existència. Enfront de l’espectacle sanguinolent de The Walking Dead (genuïnament americà), l’elegància filosòfica d’uns francesos descreguts. I Carrère hi guanya, òbviament, perquè els que ens agradaria és que la religió fos veritat… tot i saber que és mentida.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.657

El deute amb els ancestres

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial Planeta
Barcelona, 2016
420 pàgines

  El segle XIX no deixa de fascinar-nos. La vella trifulga hispànica i el seu aire d'endarreriment, obstinació i ancestralisme irredempt s'escenifica en la cruel i persistent pugna entre carlins i liberals. Des que l'últim soldat de Napoleó abandonà la Península Ibèrica, en realitat, no hi ha hagut pau ni consens possible: les "dues Espanyes", amb els peus colgats dins terra (com en el simbòlic gravat de Goya), no han deixat d'etzibar-se garrotades fins 1939. La Guerra Civil, en efecte, és l'última Guerra Carlina, però els actors s'hi han multiplicat, i ja no s'hi barallen només laics contra religiosos, sinó esquerres contra dretes, centralistes contra nacionalistes... i encara, a dins de cada una d'aquestes dicotomies, inquietants perspectives de nina russa.
  Víctor Amela, conegut periodista i divulgador literari barceloní, té arrels familiars a Forcall, a la comarca castellonenca dels Ports. A set anys es banyava en un gorg del riu Calders, un dels tres que conflueixen a la cruïlla que dóna nom a aquest petit poble.  El detall del bany és important, perquè des d'Heràclit sabem que submergir-se en una aigua fluvial és condemnar-se a experimentar, automàticament, la nostàlgia de la pèrdua (bé, Heràclit no ho deia així, però ell era filòsof i jo escriptor, deixeu-me que hi faça un poc de literatura...). Triomfador a Barcelona, Amela no podia probablement extirpar-se la sensació que hi havia alguna cosa seua que s'havia quedat, irremissiblement, a dos-cents quilòmetres més al sud. Durant anys sentí contar històries sobre el Groc, un mític guerriller carlista; el besavi d'Amela, Pep lo Bo, en va ser coetani i qui sap què més. El fill de Pep lo Bo va emigrar a Barcelona i s'hi va establir l'any 1914.  La filla del capità Groc, doncs, respon al doble impuls del seu nét d'indagar des de la ficció -però amb un gran aparell de documentació real- els orígens d'un temps mític i convuls, la seua pròpia i més íntima prehistòria.
  Es recorre a la novel·la, sovint, quan els materials de la realitat són insuficients. Víctor Amela ha consultat molts papers per a fer el seu llibre però, al final, ha hagut de dotar de faccions i de personalitat el seu heroi, i vestir-lo amb un relat coherent, una invenció plausible. És així com el projecte s'ha concretat en una peripècia que enfronta els carlins de Forcall (latrofacciosos, segons els seus enemics) amb els liberals (pesseteros, a dir dels contrincants). Els personatges que representen ambdós bàndols, el Groc i Tomàs Buc, van ser amics de petit: les lleis terribles i immutables de les conteses civils.
  A l'hora de narrar, Amela segueix les regles del best-seller i amb aquestes ha de ser jutjat. Els personatges intensos, les pinzellades de plasticitat local (els paisatges severament abruptes dels Ports, el vivaç dialecte comarcal), l'acció dinàmica, el dramatisme, van configurant un relat amb un detallisme didàctic i eficaç. El Groc és un fanàtic ("Visc -proclama- perquè Religió i Rei legítim guanyen"), però el narrador l'humanitza, ens el fa proper, hi empatitzem (també nosaltres, ai!, covem la nostra quota de fanatisme, i tenim a dins el gen de la discòrdia i la rebel·lió). El guerriller impera en un territori salvatge, amb cingles abruptes, serralades intimidatòries, valls impossibles. La seua causa és reaccionària i il·lusa, però els seus enemics no foren més civilitzats....
  No falten, en aquestes pàgines, referències a llocs d'un pintoresquisme superlatiu (com ara el santuari, enclavat en la muntanya, de la Mare de Déu de la Balma, on fins fa quatre dies es guarien endimoniats), ni homenatges a altres ínclits amants del territori, com el Joan Perucho de les Històries naturals.
   Crec que Amela, quan ha acabat aquest llibre, s'ha sentit satisfet. A cals pares hi havia un retrat de Pep lo Bo, que les flames d'un incendi domèstic van destruir. Aquest retrat va presidir la infància de Víctor Amela. D'alguna manera ell sabia que el foc havia consumit el quadre perquè poguera restar incòlume en un amagatall inexpugnable de la seua memòria. I li devia una novel·la. Ara ja no.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-3-2016