La venjança se serveix freda

Títol: Jo! Memòries d'un metge filòsof
Autor: Prudenci Bertrana
Edicions de la ela geminada
Girona, 2015
287 pàgines

Després de publicar Josafat i Nàufrags, el segell gironí Edicions de la ela geminada continua amb la seua Biblioteca Prudenci Bertrana (dirigida amb la solvència habitual per Xavier Pla) ara amb un títol singular: Jo! Memòries d'un metge filòsof.
  Tal com explica Víctor Pérez en l'estudi introductori, aquest volum naix del ressentiment de Bertrana per un episodi biogràfic gens afalagador. El novel·lista gironí s'havia fet amic de Diego Ruiz, un peculiar metge d'origen andalús que havia exercit de director del manicomi de Salt entre 1908 i 1912. Bertrana va quedar subjugat per la personalitat de Ruiz, a qui després retratarà magistralment en Jo! -sota el nom de Daniel Pérez- com un megalòman colossal, un tipus a qui el pes equívoc de l'ego, com una càrrega d'heli, l'impedeix de tocar de peus a terra. Cercabregues professional, mestre a l'hora de fer-se enemics, Ruiz va trobar en Bertrana un còmplice  amb qui va escriure l'opuscle La locura de Álvarez de Castro. La diatriba contra l'heroi del setge de Girona va valdre als dos companyons un consell de guerra... però el metge va escapar a temps de la ciutat i fou el narrador qui hagué d'arrossegar les conseqüències de la gosadia literària.
  La venjança de Bertrana, com és costum entre les ànimes cultes, es va servir freda: el 1925 van veure la llum aquestes Memòries d'un metge filòsof. Ningú va dubtar que rere la màscara del tal Daniel Pérez s'amagava l'autèntic rostre de Diego Ruiz i la seua peculiar cosmovisió: "Llevat dels meus admiradors i dels que demostraven grans disposicions d'ésser-ne, la resta de la humanitat em semblava menyspreable i impertinent".
  Un tipus així, al capdavant d'un sanatori mental, havia necessàriament de suscitar tota mena de comentaris. És clar que, el fals metge (no en tenia cap titulació, en efecte!), covava una idea molt clara de quina hi havia de ser la seua comesa:
  "Pensava en els estudis d'anatomia cerebral que l'avinentesa de practicar autòpsies em facilitaria; en les lleis de localització frenopàtica que fóra possible d'estudiar disposant de malalts i de cadàvers. És a dir, feia paga dels boigs, me'n refiava sense recordar-me de donar-los res, ni la meva assistència, ni els meus desvetllaments, ni els recursos del meu receptari. Esperava que morissin per a servir-me'n" (sic).
  La publicació d'aquest títol suposà un gran escàndol. Bertrana, incommovible, defensà "els drets dels novel·listes de copiar del natural allò que els faci peça". I encara se'n deu riure per sota el nas, allà on siga.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-2-2016

L'herència del clàssic

Títol: El món, un escenari
Autor: Jordi Balló i Xavier Pérez
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015
226 pàgines

  Walter White, per exemple. El protagonista de la sèrie Breaking Bad (interpretat per l’actor Brian Cranston) és d’una complexitat moral majúscula. La seua evolució al llarg dels capítols, gairebé des del primer moment, va dibuixant un personatge a qui la certesa d’una malaltia devastadora va convertint en un cínic d’alt voltatge, un malfactor elegant, tan fred i exacte com un dels seus productes químics. Un professor d’institut reconvertit en la peça clau del mercat negre de la metamfetamina, tan psicoestimulant ell mateix com la pròpia droga que fabrica. Una de les graons creacions de l’audiovisual dels últims temps.
  I llavors Jordi Balló i Xavier Pérez, que ja ens havien fet fruir amb La llavor immortal o Jo ja he estat aquí (monografies que indaguen respectivament en els elements argumentals comuns a totes les pel·lícules i en les ficcions de la repetició en el món de les sèries) emprenen en El món, un escenari l’anàlisi de Walter White i escriuen: “A pesar de la seua lluita desmesurada per mantenir unida la família, està sol: és un home absort en la seua empresa, a la qual es dedica en cos i ànima amb una seductora abnegació que acaba desproveint l’espectador de cauteles morals (...) En aquest caràcter excessiu i alhora inexpugnable, Vince Gilligan, el creador de Breaking Bad, ha forjat, en clau televisiva, una de les darreres i millors manifestacions dramàtiques de la poètica del personatge dramàtic com a excés”.
  I és que Walter White, amb aquest excés, s’emparenta directament amb un gran personatge de Shakespeare, Ricard III. En l’obra de teatre que porta el seu nom el de Stratford-upon-Avon va saber crear un malvat capaç de suscitar una complicitat amb el públic superior a la d’un hipotètic caràcter bondadós. I aquesta tradició arriba fins Walter White i també fins Ciutadà Kane, o el cinema de gàngsters dels anys 30, o el Hitchcock –sempre superb- de Estranys en un tren.
  El món, un escenari ens vol explicar això: que tot naix en Shakesperare, que el cinema i la televisió actual abunden a repetir les creacions de l’autor d’Otel·lo. És així com trobem en Tarantino el costum de començar les històries in medias res (com en Hamlet), o en Joc de trons diverses trames que rimen coralment (com en El rei Lear), i encara en Gilda o en Vertigo el model del desig mimètic, com en Romeo i Julieta.
  La influència del gran geni anglès no acaba ací, però. Si Hamlet suposa “una premonició del gènere de l’espionatge”, Juli Cèsar, entre moltes altres obres, emmotla el dispositiu circular de reis que arriben al tron i de seguida hi ha nous conspiradors cobejant la corona. I després hi ha el monòleg: tot Shakespeare n’és ple, és el seu artefacte verbal més efectiu. Precisament un dels motius de la seua modernitat és aquest ús de la paraula com a instrument de persuasió, una cadena que va des d’Enric V i la seua “band of brothers” fins el coronel Kurtz (Marlon Brando) en Apocalypse Now (de Conrad/Coppola).
  I després encara ens quedaria l’ús del diàleg com a motor de l’escena (De Romeo i Julieta a Ingmar Bergman i Woody Allen), la natura en acció (de Macbeth a Akira Kurosawa), l’”escena obscena” (De El rei Lear a Sergio Leone, Sam Peckinpah i tot Tarantino) i el teatre dins el teatre (de La tempesta a Bergman, Hitchcock, Almodóvar).
  Sí: tot està en Shakespeare: les millors pel·lícules d’autor i les sèries més aclamades; el cinema clàssic i la ficció postmoderna. Perquè Shakespeare és, amb Montaigne, el clàssic essencial del nostre temps.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.653

Hannibal Lecter llegint Althusser entre mos i mos

Títol: Consumits
Autor: David Cronenberg
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Traducció de Yannick Garcia
353 pàgines

Una parella de periodistes actuals, Nathan i Noemi. D'aquests que han de fer un poc de tot per arribar a final de mes: el reportatge escrit, les fotos, el vídeo i la difusió en xarxes. Per compensar, foten algun clau (entre ells i amb terceres persones, s'entén). Un dia es topeten amb la història de la seua vida: el cas d'Aristide Arosteguy, un filòsof francès que, segons tots els indicis, ha assassinat la seua dona Célestine i després se l'ha menjada.
  Arosteguy s'ha amagat a Tòquio després de la seua gesta (ja que el Japó no té tractat d'extradicció amb França), i fins allí viatjarà Noemi amb tots els seus estris tecnològics per fer-ne el reportatge definitiu. Mentrimentres, Nathan s'ha embolicat amb una eslovena seriosament malalta, que li ha encomanat una indiscreta infecció de transmissió sexual. Per saber més dades del seu alifac, viatja fins Toronto.
  La primera novel·la del cineasta David Cronenberg comença així, doncs: amb salts vertiginosos entre tres continents i la sensació d'haver penetrat en un univers on els personatges es mouen en una epilèpsia contínua i on el relat en si és com una comèdia d'embolics on tota lleugeresa ha estat substituïda per un catàleg de perversions detalladament explicat. No és només que els protagonistes de Consumits viuen enmig d'una indeturable excitació tecnològica. És que es deleixen en meandres de la sexualitat certament xocants. És així com Nathan pot trobar irresistible fer l'amor amb una dona (la "bellesa oncològica") amb metàstasis per tot el cos, o Arosteguy divagar sobre la gastronomia com una versió massa petulant del canibalisme i tots dos com el límit superior i inferior, respectivament, de l'autèntic erotisme.
  L'encontre entre Arosteguy i Noemi a Tòquio és notòriament climàtic perquè s'hi activa tota la intertextualitat que fa al cas. Arosteguy i Célestine eren un poc com Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, però també Althusser escanyant la seua dona. Rebent Noemi i dinant-hi, a més, remet a aquella seqüència singularment emblemàtica, Clarice visitant a la seua cel·la un tenebrós Hannibal Lecter (De Huis clos a El silenci dels anyells). De fet, Arosteguy té la desimboltura assassina d'Althusser i la profunditat intel·lectual de Lecter.
  És normal que Cronenberg joguinege amb els referents cinematogràfics i, alhora, demostre la profunda fascinació que la cultura americana sent per la francesa. Al capdavall, de l'autor de Crash o Cromosoma 3 podíem esperar un món de perfídia sexual, però caldrà dir de seguida que l'escriptura de Cronenberg té una potència innegable, i la mateixa capacitat que ja ha demostrat als seus films de crear imatges i situacions pertorbadores. S'hi demostra, alhora, com un gran dialoguista, una cosa així com si Tarantino haguera estudiat a la Sorbona, però a condició que s'hi hagués doctorat amb una tesi sobre el marquès de Sade.
  Consumits també té un punt de frivolitat molt irònica, i es llegeix sovint amb un ampli somriure als llavis ("L'Elke era la filla poc agraciada de dos psicoanalistes alemanys de Colònia, el pare freudià, la mare jungiana, tots dos amb insuficiència auditiva"). El lector, conforme s'hi endinse, farà bé de no patir per cap atrocitat narrativa, perquè aviat descobrirà que, en aquest relat, res és el que sembla, sobretot quan la cosa deriva en una hilarant conspiració nord-coreana (sic).
  Alguns titlarien un text així d'onanisme mental escadusser. Jo crec que és un suprem divertimento on Cronenberg demostra que és un bon escriptor. Que t'agrade o no el que escriu -o el que filma- ja són figues d'un altre paner.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-2-2016