Per a la immensa minoria

Títol: Sobre una neu invisible
Autor: Vicent Alonso
Publicacions de la Universitat de València
València 2015
347 pàgines

“La vie est faite à coups de petites solitudes”. La frase és de Roland Barthes (de La chambre claire), però la recull Vicent Alonso com qui adopta un petit cadell que ha descobert a la intempèrie, un dia plujós. S’escriu un dietari, entre altres coses, per fer-lo servir de llibre de cites, és a dir, de protectora d’animalons. A través de les paraules alienes, del seu tacte suau, establim el catàleg de les pròpies inclemències emocionals, ni que de vegades s’escriga, precisament, per construir un dic entre la curiositat del lector i la intimitat de l’escriptor.
  Vicent Alonso ha reiterat el seu interés per la prosa diarística. Els models, sense eixir de la nostra literatura, són acreditats i coneguts. Hi havia la via de Josep Pla –més francòfila, és a dir, més narrativa- o la de Joan Fuster –d’un aire anglòfil, partidari de la pura elucubració. Alonso es decanta per la segona. Això redueix el cercle de possibles lectors, però connecta amb els happy few –els sospitosos habituals- que mantenen en peu, com el general Custer a Little Bighorn, la Galàxia Gutenberg.
  Sobre una neu invisible, en realitat, és la crònica d’una vida (entre 2003 i 2005) densament literària. Alonso és un home envoltat de literatura: els seus amics són escriptors, llegeix constantment, hi escriu, va sovint a presentacions i actes llibrescos. I ho suporta prou bé. Les seues reflexions sobre un vers d’un poema (d’Espriu, de Vinyoli, d’Elisabeth Bishop, d’Antonio Cabrera) són profundes i matisades. No és estrany, doncs, que el seu dietari siga un artefacte densament intel·lectual. L’autor hi fa un esforç evident a favor de la sobrietat narrativa, que de vegades es resol en una prosa una mica eixuta (el greix, en l’estil, fa dissortadament sovint el mateix paper que en determinats aliments: afavorir el sabor). La impressió general, però, és la d’un home que prova d’auscultar-se amb honestedat, que intenta traduir en un llenguatge raonable les arestes de la vasta perplexitat que provoca estar viu.
  Gabriel Ferrater va dir, en parlar de Josep Pla: “La seua reticència respecte a la intimitat és el que li va impedir ser un gran escriptor europeu”. Aquesta senzilla lliçó incumbeix tots els qui ens dediquem a la prosa autobiogràfica i tenim una certa ambició. Montaigne –Alonso ens explica ací que ha iniciat el colossal projecte de traduir-lo sencer- no tenia aquest problema, senyal que alguna cosa hem fet malament nosaltres, els seus besnéts.
  Però Sobre una neu invisible és un llibre que es llegeix amb gust, amb un llapis preparat per a subratllar. Està dedicat a la immensa minoria, a l’estirp del comte Arnau (aquest “despert entre adormits”). A Alonso, Montaigne se li esdevé tan habitualment com l’insomni (dues circumstàncies que procuren lucidesa). Tot el que diu sobre crítica literària, a més, és difícil no compartir-ho. Afirma que no és un crític, “sinó un escriptor a qui li agrada parlar de tant en tant dels llibres que llegeix”. I jo, d’aquesta mena de criatures, en vaig dir “centauros del desierto, que guisan y comen a un tiempo” (sic), sense saber –o sí- que jo mateix en seria un, temps a venir.
  Siga com siga, la crítica és tan necessària com el dietari. Imbricades, les dues funcions poden proporcionar artefactes d’alta densitat moral, armes útils en el gran combat contra les petites solituds de cada dia. És el cas de Sobre una neu invisible.

Joan Garí

El final de la festa

Títol: Tumulto
Autor: Hans M. Enzensberger
Editorial Malpaso
Barcelona, 2015
Trad. de Richard Gross
249 pàgines

  Saldar comptes amb el propi passat és una operació estimulant i comprensible. Quan, com és el cas, el protagonista del fet és un il·lustre company de viatge dels règims i les causes més recalcitrants del marxisme internacional, el resultat pot ser morbosament incitador.
  Hans Magnus Enzensberger és un escriptor multigenèric, poeta avesat i prosista elegantment meticulós, però amb Tumulto ens convoca per fer un repàs detallat de tots els llocs on, als anys 60 i 70, l'optimisme ideològic va propiciar escenaris de canvi més o menys crispat, i el seu paper en tot plegat. Estem davant d'una mena d'autobiografia resolta amb apunts presos d'ací i d'allà, incloent-hi una autoentrevista molt sucosa (res més normal que, ja que tots som dos -com a mínim-, un de nosaltres interrogue l'altre amb exigències i humor de poli dolent). No esperem, per cert, autoabsolucions plenàries. Enzensberger assumeix el seu passat, però no n'està especialment orgullós. Com tots els joves, posseïa el grau d'idiotesa propiciat per la biologia, i per això voler salvar el món era un propòsit entranyablement comprensible. Afirma que no es va sentir especialment còmode recorrent la Unió Soviètica o Cuba a compte dels respectius eraris públics (convidat per la dictadura, més que pels proletariats), però no va deixar de fer-ho. Gràcies a això, en fi, tenim aquestes pàgines, plenes de la ironia, l'altura intel·lectual i la clarividència crepuscular d'un autor europeu imprescindible.
  Alguns dels records replegats en aquest llibre tenen l'interès de l'apunt pres al natural i en la distància curta. Al 1963, per exemple, una reunió d'escriptors a Moscou propicia la visita a la datxa de Nikita Khrusxov. Enzensberger xala. Retrata el mandatari rus com un bocamoll simpàtic, una mica trapatroles, un home sense carisma però també desproveït de "la megalomania i la paranoia dels seus antecessors". En un segon viatge a l'URSS, l'any 1966 (de nou gratis et amore), Khrusxov ja no hi és, però el nivell de benestar de la nomenclatura soviètica no ha parat de créixer. La falta de llibertat, el poder omnímode de la burocràcia, només és compensada per la calidesa humana (una part alíquota de la qual s'emporta Enzensberger cap a Alemanya concentrada en Maixa, la dona neuròtica i inestable de què, tanmateix, s'ha enamorat perdudament).
    Després de l'URSS vindrà Cuba, on és rebut amb l'abraçada generosa destinada sempre per als "escriptors burgesos progressistes" d'Europa. També allí, tallant canya de sucre, Enzensberger tindrà l'ocasió de comprovar com la revolució esdevenia diabètica... i Fidel Castro era només un xerraire ineficaç.
  Però "el tumulto no acaba nunca. Sólo cambia de lugar". Cuba es clou (firmar manifestos en favor d'escriptors dissidents no hi ajuda) i tanmateix Vietman continua, i a Praga Dubcek és obligat a claudicar. Qui no obre els ulls llavors (i Enzensberger està molt despert) ja no té remei. El "socialisme real" ha derrotat definitivament el "socialisme amb rostre humà" i, amb això, les esperances de diverses generacions.
  Per al final encara ens queda Ulrike Meinhof i un Volkswagen negre aparcat a la porta de casa, amb un guaita a dins, certificant les credencials antisistema de Hans Magnus. La banda Baader-Meinhoff va fer els seus estralls -també tumultuosos-, però el nostre assagista no va cometre l'error, aquesta vegada, d'involucrar-s'hi seriosament.
  Indulgència? Sempre és millor que la simple nostàlgia. No obstant això, quan la festa acaba el zumzeig a les orelles ens indica que potser hi hem begut massa. Però va ser tan divertit...

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-12-15

Jo he vingut ací a parlar del meu llibre

Títol: La memòria del sabor
Autor: Joan Garí
València, 2015
Editorial 3i4

Feia anys que volia escriure un llibre sobre la meua cuina materna. I volia fer-ho perquè n'estic orgullós. Qualsevol que veja ara aquest títol, La memòria del sabor (editorial 3i4) i fullege desmenjadament el volum potser s'exclamarà: "Un altre llibre de cuina!". Perquè vivim, en efecte, una explosió d'afeccions gastronòmiques per terra, mar i aire. En realitat, però, La memòria del sabor no pretén participar d'aquesta nova moda que ha convertit els grans chefs en gurus providencials i contínuament sol·licitats. El meu text va, en realitat, un poc a la contra d'aquesta efervescència experimental. Jo he vingut ací, com el clàssic, a parlar d'un llibre que pren com a base el que he menjat a casa tota la vida, que no per casualitat és l'alimentació tradicional i general en terres valencianes fins fa molt poc.
  Contradint Josep Pla, que estava convençut que considerar la gastronomia del propi país com la millor del món era un atac de "patrioterisme" inexcusable, jo estic convençut que el que ha cuinat ma mare sempre -aprenent-ho, al seu torn, de la seua, i així ben endins de l'arbre genealògic- és un conjunt de receptes que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat. I això no vol ser una frase retòrica. Al cap i a la fi, un dia uns científics molt sabuts es van presentar en llars com la meua i van explicar que allò que s'hi oficiava es deia "dieta mediterrània", i era la millor dieta del món. Sí, ma mare no ho sabia, però aquelles olles, aquells arrossos, aquella escalivada amb abadejo, aquell peix fregit o al forn no eren només menges delicioses sinó una manera d'alimentar-se sàviament centenària. I d'això va aquest llibre: d'una manera de menjar, que és també una manera de viure.
  Naturalment, aquesta manera de menjar encara resultarà tremendament familiar a qualsevol família borrianenca i valenciana on s'hagen conservat els bons hàbits. A vegades, però, em fa la sensació que ara hem caigut en uns extrems perillosos: en el dia a dia, es menja bastant malament (caiguts en el parany d'aquesta aberració anomenada fast food), mentre que de vegades, per trobar un plat tradicional en condicions has de peregrinar, paradoxalment, als restaurants de luxe. No és cap secret que s'està abandonant a marxes forçades la dieta mediterrània, és a dir, estem llançant per la borda el tresor que hem guardat sempre a les nostres cuines, i que simplement ha consistit a menjar la verdura i la fruita dels nostres horts, el peix de la nostra mar i la carn dels animals del corral. Estem envoltats de tot això però ja no ho aprofitem. Aquest llibre és un recordatori que encara podem viure en un paradís, si no el malbaratem.
  He volgut subtitular el volum Les receptes de ma mare perquè hi trobareu, preparades per a usar, la descripció dels diferents plats que el fotògraf Ramon Usó ha immortalitzat amb la paciència i la mestria que el caracteritzen. Cada dimecres quedàvem ell i jo a casa ma mare. Ella cuinava, Ramon feia la foto pertinent i després ens ho menjàvem tot, com ha de ser. Però el procés no acabava ací: una vegada desparada la taula, encara faltava l'estadi més important: convertir les impressions d'aquells plats suculents en literatura. Perquè la gastronomia, això ja ho podeu comprendre, és, abans que res, un gènere literari.
  El llibre vol ser, també, un homenatge als meus pares, en tant que membres d'una generació que va haver de viure, de ben menuts, una guerra i després una dura postguerra. Ells precisament, que han conegut la fam, saben el valor exacte de cada aliment. A mon pare no cal que li expliquen com és de bo un moniato al forn, ni com es planta un clot de carabasses perquè siguen dolces. Ell ha proveït per a casa les verdures d'aquesta horta ubèrrima que és el jardí natural del nostre país, i ma mare les ha cuinades. Han format un bon equip, i d'això va també aquest llibre, com un llegat que ells em passen a mi i jo transmetré als meus fills. La cadena no s'ha de trencar, aquest és el propòsit essencial.
  Deixeu-me dir, per a finalitzar, que em fa l'efecte que aquest és un llibre patriòtic. No sé si vos xocarà l'adjectiu. "Pàtria", al capdavall, només vol dir el lloc dels pares o dels patres, és a dir, dels avantpassats. No sé per a vosaltres, però per a mi la pàtria no és una noció que tinga res a veure amb banderes, fronteres, lleis o reglaments. La meua pàtria està formada per olors, sensacions, textures, paraules, confidències, records i evocacions gastronòmiques, familiars i íntimes. Hi ha una manera de viure i de ser al món que hem practicat els valencians des de fa huit segles i ara, potser, per primera vegada està en perill. Deixar de menjar com ho hem fet sempre, de dignificar la nostra llengua, de relacionar-nos amb el món de manera oberta i generosa pot ser una desgràcia massa gran. Si aquest llibre contribueix minúsculament a evitar-la ja em done per satisfet.

Joan Garí

Aquestes petites coses

Títol: Bàrbara
Autor: Agustí Pons
Editorial Proa
Barcelona, 2015
268 pàgines

  Bàrbara és l'autobiografia parcial d'Agustí Pons. Posat en el tràngol de narrar les vivències de la seua infantesa i adolescència, Pons ha optat per buscar un pal de paller que dote de coherència el relat. Per consell del seu editor, aquest recurs ha estat la figura de la minyona de casa, Bàrbara Martín Izquierdo.
  Els Pons eren una família amb possibles del barri de Sant Gervasi. El negoci familiar, una fàbrica de botons, és, tanmateix, més bé ruïnós (el va iniciar l'avi Josep Pons, que era de Sumacàrcer, a la comarca valenciana de la Ribera). La mare és molt devota i escriu un metòdic dietari durant més de quaranta anys (entre 1941 i 1984). El pare és una figura massa allunyada del petit Agustí: "el veia -confessa- com una persona fracassada i que no exercia cap mena d'autoritat sobre mi". Com a resultat d'aquesta conjunció -la mare escrivint, el pare abdicant-, Agustí Pons serà un jove inexorablement abocat a la literatura.
  Bàrbara naix de la necessitat de contar la pròpia història quan u s'ha dedicat professionalment a contar les històries dels altres. Pons, en efecte, no només ha fet de periodista fins a la seua jubilació; també és l'autor d'algunes biografies essencials de grans homenots de la nostra cultura (Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Salvador Espriu...). Septuagenari, se sent amb l'ofici -i el valor- per a disseccionar-se ell mateix, per a inspeccionar l'estrany que tothom té a dins. I ho fa amb la convicció concentrada en la frase de Dostoievski que fa de cita preliminar d'aquest llibre: "Aixequeu la pell d'un home i hi trobareu una novel·la". La conclusió de Pons, en aquest sentit, és òbvia: "La millor novel·la sempre serà una biografia".
  La memòria del biògraf, doncs, s'anirà detenint en mil petits detalls, com en la cita de Meredith que encapçala La plaça del diamant: "My dear, these things are life" (és a dir, i en la meua traducció libèrrima: "Aquestes petites coses, estimat, són la vida"). Així van emergint en aquestes pàgines la vida al barri als anys 50, quan les privacions de la postguerra encara no havien desaparegut i el paquiderm franquista tot just començava la llarga digestió de la victòria. La vida gris de l'època llampegueja, als ulls de l'infant que era l'autor, amb notes sorprenents, com el costum macabre de suïcidar-se al pont de Vallcarca o el dia que algú -"un maqui", es deia- va assaltar el colmado del senyor Isidre.
  Però, i Bàrbara? L'autor estira aquest fil fins el seu poble, Albalate del Arzobispo (Terol). La memòria de la vella mainadera, però, se li esmuny d'entre les mans. El que queda d'ella és el record infantil, les notes al dietari matern i després els pedaços que va recollint en terres aragoneses. Com a pal de paller, no sé si acaba de funcionar. És l'excusa, això sí, perquè l'autor bussege en les aigües sempre fecundes de la guerra civil -a Albalate, a Barcelona, a ca la Bàrbara, a la seua pròpia família.
  Al final, el lector es queda amb un sentiment agredolç als llavis. Del relat casolà, emergeix la idea que tota família és un desastre raonable, un cau d'hipocresies necessàries. Pons no s'està de lloar a temps les conseqüències de l'adveniment dels beatnicks i l'explosió de llibertat individual dels anys 60 (ara que tots, a dreta i esquerra, denigren -tan injustament- aquella etapa). Ell, en tot cas, ha dit, amb Bàrbara, el que havia de dir, amb l'autoritat de qui sap com és de difícil abordar tota biografia. Però si no parlàrem dels altres, ni ho férem de nosaltres mateixos, en què es resumiria la vida?

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-11-2015

Totes les putes tenen sort

Títol: La xava
Autor: Juli Vallmitjana
Edicions de 1984
Barcelona, 2015
267 pàgines

Ja ens podíem pensar que a la Barcelona del Modernisme, en aquella urbs tan pròxima a París on les classes burgeses s’exhibien al Liceu mentre contemplaven de reüll l’amenaça anarquista, hi havia un tercer actor incapaç de reclamar el menor protagonisme, però tan imbricat en la realitat ciutadana com els altres dos. Aquesta tercera instància era la púrria dels barris pobres (al centre, a l’extraradi, a tot arreu), els lladregots, les bagasses, la delinqüència menys sofisticada. Aquests també parlaven i, potser a diferència d’ara mateix, ho feia en català (més o menys majoritàriament).
  Juli Vallmitjana, un tipus llavors en la trentena que és orfebre de professió i fa pinta de sentir-se dins l’ambient majoritari del Modernisme com un polp en un garatge, va sentir, al llarg de la seua vida, un interès real pels desafavorits de la seua societat. Va retratar aquests sectors en diferents obres, però potser és en La xava allà on la seua escriptura excel·leix més singularment.
  Aquesta novel·la insòlita, encertadament recuperada per Edicions de 1984, és un fresc al natural dels miserables que pul·lulen al marge de la societat, i un document excepcional sobre la seua manera de parlar. El lector entendrà de seguida el que vull dir amb aquest fragment del diàleg entre alguns dels seus personatges:
  -“Xalem’s-en, que aquest pelma t’adinyaria molt de carrillo.
-Pelma, pelma –contestà el Noi, ofès-. Ja sabeu que vaig per tot, mentre no em faltin els greps.
  -Qui, tu? Ni mai has temptat cap baldra –digué el Morata-. Alguna minyona pel descuit o algun panant que li hagi caigut el rot.
  -Vaja, aneu, paveros –contestà el Noi de la Veu, amb sorna i despit-. Xamulleu molt, però cap quibi.
  -Xala, xala a buscar el macarró, blet –digué el Morata.”
  Per sort, l’edició s’acompanya d’un imprescindible glossari. No pensem, però, que el llibre és un simple recull lèxic. Es tracta d’una autèntica novel·la, narrativament ben resolta, que conta la història d’un grapat de personatges suburbials. Hi destaca la Xava, que és el malnom d’una noia que es diu realment Roseta. Vivint en un ambient de promiscuïtat i immoralitat total, Roseta aviat desperta a la vida adulta per obra del Sèbio. Dels seus pares no pot esperar res: la mare, la Gravada, és una donota de mala vida; el pare, el Botxinet, està majorment absent. Un dia, per una disputa, apallissa cruelment la Gravada i se’n va  França, perseguit per la policia pel robatori d’una caixa forta.
  És obvi les concomitàncies d’un llibre així amb el poderós influx naturalista de procedència francesa. Hi ha ecos de Zola en un fragment com aquest:
  “Com aucellots de rapinya compareixien homes esquivats de la ciutat, buscant famolencs la víctima caiguda per a sadollar-se de ses despulles; i allí, a la fosca de la nit, amb l’ambient recobert de malèfics pressentiments, la bèstia humana es rabejava empastifant-se en la més repugnant perversió que contra les lleis naturals se cometien a l’abric de les tenebres”.
  També la Xava, determinada per la seua herència, anirà a mal borràs. Busca en el matrimoni una escapatòria per al futur més previsible que l’espera, però hi fracassa. Té un fill, que mor, i ella acaba alcoholitzada i exhausta, exposada a totes les inclemències de la crueltat humana. Però en el seu pitjor moment, l’Espardenyeta li diu: “Un dia o altre ja tindrem sort. Per això diu el ditxo: totes les putes tenen sort”. I així va ser. Contradient els seus orígens, certa mena de happy end l’espera. Zola tampoc era tan inevitable.

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.641

Menjar i no ser menjat

Títol: La sega

Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2015
347 pàgines

Per anar de Vilafranca, al sud de la comarca castellonenca dels Ports, fins a Vistabella, a la falda del massís del Penyagolosa, s'ha de canviar de país. Un camí serpejant et fa baixar fins la barrancada abrupta del riu Montlleó. Aquesta llera pedregosa fa precisament de frontera entre Aragó i el País Valencià. A la seua vora, el caminant que ha estat pacient i ha seguit la senda marcada no tardarà a trobar-se amb La Estrella, un llogarret abandonat on fan vida, insospitadament, el matrimoni amablement enriolat que formen Sinforosa i Martín. En el silenci mineral d'aquesta vall pètria, el caminant troba repòs i conversa. Després, reanudarà el camí: ha d'assaltar de nou la muntanya. Finalment, un llarg pla invadit pel crit glauc del blat segat el portarà fins a Vistabella, de nou en terres valencianes. Ací, en aquest rodal privilegiat, té el seu mas l'escriptor Martí Domínguez. Estime particularment aquest territori: hi he caminat sovint, amb un quadern sota el braç. És un dels circuits, si fa no fa, que feien els maquis, a la postguerra. Boscos profunds (plens d'espècies endèmiques), muntanyes feréstegues i, enlairat amb el seu doble vessant característic, el cim del Penyagolosa, l'altura més simbòlica del País Valencià.
  Domínguez coneix bé Sinforosa i Martín, que fan la vida estricta dels masovers ara que ja gairebé no en queden. Sinforosa es diu precisament un dels personatges del seu últim llibre, La sega, que aborda la vida terrible als masos de la zona (l'Alcalatén, el Maestrat, els Ports) en els anys de plom en què les escaramusses entre els guerrillers antifranquistes i la Guàrdia Civil acabava sovint amb un dany col·lateral per als masovers indefensos.
  La sega és un llibre bonic, resolt amb la intensitat de les coses senzilles. Per primera vegada, el seu autor abandona el món divulgador de l'alta cultura il·lustrada i desemboca en una certa voluntat de mainstream, amb personatges parlant amb el sec però vivaç català local (una parla de frontera). També el punt de vista és diferent: ara el narrador ja no observa els seus voltants amb ulls d'expert naturalista, sinó a través de la màscara d'un infant, Goriet, el fill d'un masover assassinat per la Guàrdia Civil. L'empatia amb el lector augmenta.
  No hi falta, això sí, la figura del mestre exiliat a la seua aula suspecta, Don Arcadi. Ell és qui ensenya Goriet a col·leccionar fòssils i estimar els tresors de la natura. Perquè tot allò, les muntanyes, els abismes prodigiosos, les balmes i els caminois perduts en el bosc, són el solatge d'una mar, l'oceà que ho va inundar completament milions d'anys enrere. I el mestre ensenya, com qui diu, que també les passions dels hòmens es fan dures dins els seus pits en temps de tribulacions, i han de ser desenterrades i avaluades per mans expertes. I, per damunt de tot, la gran lliçó de la natura, la màxima aspiració de tot el que és viu: "Menjar i no ser menjat".
  Aquest llibre acaba malament perquè la història dels masovers és la crònica d'una mort anunciada. Entre dos focs, van rebre les conseqüències d'unes hostilitats que de vegades no comprenien, però fins i tot quan va arribar la pau això només els va ser una pobra treva. Lentament, a l'embat de la modernitat desfermada, els masos i les aldees han anat despoblant-se. A La Estrella, fa trenta anys que no viu ningú, excepte Sinforosa i Martín. Dos octogenaris ferms com roures, dos Robinsons aïllats del món que només reben visites ocasionals i són testimonis d'un món que ja s'acaba. La dalla, indecorosament implacable, no ha parat mai de segar.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-11-15

El sentit del viatge

Títol: Les fantasies del nàufrag
Autor: Pep Albanell
Editorial Bromera
Alzira, 2015
255 pàgines

  És lògic que, en les memòries d'un escriptor, hi haja un episodi ineludible: el moment exacte en què va descobrir la complexa emoció de la lectura. Aquest descobriment, en Les fantasies del nàufrag, té lloc quan l'infant avorrit que és Pep Albanell obre un dia les primeres pàgines de Robinson Crusoe. El petit Albanell havia nascut a Vic, però la família segueix el pare fins a l'Alt Urgell perquè la companyia d'assegurances on aquest treballa l'hi destina. Som en el món "sòpit i gris" dels anys 50 i l'empresa té un nom rotund i molt adequat a l'època: La Verdadera Unión Española. Albanell pateix el que ara anomenaríem bullying a la seua escola. La família és d'orígens modestos; el pare va lluitar amb la República. En el món on ha de créixer, Albanell només troba una escletxa acceptable en aquelles pàgines que conten la història d'un tipus que sobreviu en una illa deserta. "Abans de saber que era un nàufrag, ja me'n sentia", diu el futur escriptor. I és així, ofegant-se i ressuscitant en la lectura, com un xiquet que ho té tot en contra aconsegueix donar un sentit profund a les coses que l'envolten.
  Aquest moment inaugural ha de resultar tremendament familiar per a molts lectors d'una certa edat. Qui ha crescut en una casa sense llibres -jo mateix- té gravat en foc a l'ànima aquell dia que, en una escola o una biblioteca pública, va seure en una butaca i es va sentir un noble corsari amb una espasa a la mà a dalt del pont d'un temible vaixell. Com Albanell, molts vam arribar a la lectura fugint del tedi i de l'absurd d'un món construït sense el nostre consentiment. Tot estava programat perquè els llibres foren l'objecte estrany que ara són per tanta gent -tants infants-, però, per alguna mena de xamba inescrutable, els férem nostres. I ja no ens abandonaren mai més.
  Després del primer naufragi, en vindrien d'altres. El corsari negre, per exemple, perquè Salgari ha fet més que Shakespeare en favor de la literatura universal, en el seu terreny. I després Walter Scott barrejat amb Rudyard Kipling i Zane Grey en una estranya amalgama promíscua amb Joseph Conrad. I Miquel Strogoff, el correu del tsar excel·lint-hi  com la petita joia desvetlladora de consciències atordides que sempre ha sigut.
  La complicitat d'un llibreter amic va fornint el jove lector amb un petit catàleg de títols, la seua primera biblioteca. Al principi, demana que tinguen relació amb naufragis. Més tard, la visió s'eixampla. I a la lectura segueix, com un procés inexorable, la necessitat de l'escriptura. 
  La mort del llibreter fa que el narrador confie les seues inquietuds a la bibliotecària del poble. Mentrestant, ha descobert la llengua catalana amb la col·lecció dels Patufet de l'avi. La bibliotecària, arriscadament amatent, dobla l'aposta: El sots feréstecs de Raimon Casellas. I després Víctor Català, i Prudenci Bertrana i...
  El món, per a aquell infant assaltat al pati per congèneres cruels i pastorejat dins l'aula per mestres decebedors, ja ha fet un tomb irreversible. I Les fantasies del nàufrag és, per damunt de qualsevol altra cosa, la crònica d'aquesta troballa vital única i màgica. Amb tot això, Albanell ha bastit unes memòries entranyables, sense grans aspiracions estilístiques però tocades per la vivacitat de l'autèntic, un relat emotiu que bressola suaument el lector i el fa sentir en sabatilles d'anar per casa.
  Ara que hi ha tants escriptors convençuts que és pot escriure sense haver llegit prèviament, Albanell ens recorda l'ordre exacte dels factors. I una moralitat torbadora: per arribar a bon port, cal naufragar. És el sentit del viatge.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-11-15

La set hereditària de l'homicidi

Títol: La bèstia humana
Autor: Émile Zola
L’Avenç
Barcelona, 2014
Trad. de J.M. Muñoz Lloret
325 pàgines

  Séverine, criatura tranquil·la i passiva, no d’una bellesa exultant però sensual a la seua manera, s’ha casat amb Roubaud, sotscap de l’estació de Le Havre. El matrimoni frueix de l’estranya protecció de l’ancià Grandmorin, un dels directius de la companyia ferroviària. Un dia, Roubaud descobeix la veritat: figurava que l’anell que duia Séverine –una petita serp d’or amb el cap de robí- li l’havia regalat sa mare; en un moment de distracció, però, la jove revela que és un present de Grandmorin. Roubaud embogeix, comprenent-ho tot. “Les sobres d’un vell!”, xiscla, mentre cau sobre la dona. La pallissa és monumental, però el ferroviari no la mata. Qui mereix morir és Grandmorin, i ho farà a dalt d’un tren. L’escena, tanmateix, és contemplada pel maquinista Jacques Lantier. En el judici, de tota manera, no s’aclareix res i el cas és sobreseït.
  Lantier és un tipus peculiar. Davant les dones, sent un irreprimible impuls homicida. “La sentia, aquesta esquerda hereditària” (cette fêlure héréditaire), raona el narrador, la màscara a través de la qual Émile Zola, l’autor, fa xup xup en l'olla del relat amb les seues teories del pes de l’herència en els cervells criminals. La creença que l'impuls homicida venia determinat per una fosca cadena genètica és, precisament, un dels tòpics predilectes de finals del segle XIX.
  Sorprenentment, la narració es resoldrà en un ménage-à-trois: Roubaud es dissiparà en el joc i deixarà que Séverine i Jacques tinguen una relació. La jove esposa descobreix, en braços del maquinista, la deliqüescència del plaer sexual, que la brutalitat afectiva de Roubaud li havia estalviat fins ara. Lantier, al seu torn, oblida, al llit amb ella, l’antic impuls assassí, i es creu curat. Tot sembla somriure la parella. Fins i tot el secretari del Ministeri de Justícia, Camy-Lamotte, que disposa de proves de la culpabilitat del matrimoni en l’afer Grandmorin, no els delata. Al capdavall, “vetllava únicament pel decòrum del règim al qual servia”, perquè La bèstia humana també és una reflexió sobre l’ordre social, la seua immutabilitat injusta.
  Però el tren, que no semblava que s’haguera d’aturar mai, també pot descarrilar. I ho farà. La locomotora que condueix Jacques és, per cert, comparada sovint a una dona. Hi crema, en efecte, la mateixa passió turbulenta que mou Séverine quan planeja assassinar Roubaud. O la que batega al cor de Flore, l’amiga de Jacques –enamorada d’ell- que provocarà l’accident ferroviari que precipitarà el final d’aquest relat. La fascinació pel tren –el gran invent del XIX- és també l’admiració consegüent per les motivacions de les accions humanes.
  El que triomfa al final és “la set hereditària de l’homicidi” (la soif héréditaire du meurtre), en el que és la culminació d’un relat superb, d’una tensió i d’un desenvolupament formidables. Envege el traductor, Josep Maria Muñoz Lloret. Ha fet una faena magnífica, però a més s’ho deu haver passat molt bé, recreant aquestes frases perfectes:
“Et, pendant que la porte du foyer était restée ouverte, un reflet de fournaise, en arrière sur le train, comme une queue flamboyante de comète, avait incendié la neige, pleuvant au travers, en larges gouttes d’or” (“I, mentre la porta del fogar havia estat oberta, un reflex de foguerada, a darrere el tren, com una cua flamejant de cometa, havia incendiat la neu, plovent a través, en amples gotes d’or”).
  De les dones més explosivament sensuals en diem que “estan com un tren”. Una metàfora que sempre m’ha fascinat. En La bèstia humana, dones i trens són una barreja letal. I després hi ha l’herència…

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-11-15

No hi ha res nou: antic és tot

Títol: És l’amor que mou el cel i les estrelles
Autora: Antònia Carré-Pons
Editorial Meteora
Barcelona, 2015
215 pàgines

  Degué ser fascinant, sense dubte, passejar per aquella València de la segona meitat del segle XV, la nostra centúria daurada. Aquella petita gran ciutat mediterrània on, a més d’una puixança política i comercial indubtable, s’havien aplegat tots els talents d’un grapat d’escriptors capaços de configurar un temps prodigiós. Al capdavall, en aquella urbs de mida humana es podia passar pel carrer Cordellats (al costat de la Llotja), on vivia Jaume Roig i acompanyar aquest metge cruelment sarcàstic en direcció nord, cap a l’altre costat del riu. Allí l’esperava Isabel de Villena, l’abadessa del convent de la Trinitat (encara dempeus), on Roig oferia els seus serveis professionals. En aquest trajecte imaginari, el vianant es podia acostar a la casa dels Berenguer Mercader, estiguera aquesta situada a l’actual carrer de Cavallers o al carrer Avellanes, llavors anomenat de Capllevats. A cals Mercader hi havia una famosa tertúlia on no era estrany trobar Roís de Corella, clergue primmirat i poeta exquisit i complex, si és que aquest no passava les hores a la Seu o a la capella del Sant Calze. No massa lluny, al carrer de la Mar, hi havia la morada (junt a la casa natal de Sant Vicent Ferrer) de Joanot Martorell, un altre dels gegants de l’època, a pocs minuts a peu de l’edifici del carrer de Cabillers on el seu cunyat Ausiàs Marc visqué els seus últims anys de vida.
  Aquella València populosa, multicultural, rica, esplendorosa i sensual era el cau d’una colla de genis de la ploma, que escrivien amb naturalitat proses i versos ignorants de l’especial pòdium que els depararia el futur. Ara Antònia Carré-Pons, filòloga i escriptora, ha volgut recrear aquell temps mític novel·lant amb eficàcia la peripècia imaginària d’una còpia del manuscrit únic de L’espill, el sardònic relat en versos tetrasíl·labs de Jaume Roig.
  L’aventura de Carré-Pons és ben lògica. Precisament en la seua faceta filològica aquesta autora ens ha proporcionat una edició modèlica de L’espill. Seua és la intuïció esclaridora que “els exabruptes antifeministes” del metge de la Trinitat no tenien més propòsit que “fer riure”.
  Aquesta novel·la, de títol dantesc, és en part una recreació de la ciutat de Roig i companyia, amb el manuscrit citat com a reclam narratiu, però també una intensa història d’amor que es congria al Regne de València i després es trasllada als Països Italians. La primera part de l’obra es localitza a la ciutat del Túria el 1480, la segona a Nàpols el 1505 i la tercera a Roma el 1507.
  Carré-Pons, destra en la lectura dels papers medievals, assaja ací el paper (més plaent?) de mestressa de les seues pròpies ficcions, traslladant-nos –com jo volia- a aquella població pletòrica de fa cinc-cents anys: “Al matí d’un dia feiner, els estrets carrers de València formen un conjunt bigarrat de sons, d’olors i de colors. L’aire translúcid i blau s’omple dels brams dels ases, del grinyol de les rodes dels carros, del cloqueig de les gallines, del gruny dels porcs o de l’esgüell dels conills, de la cridòria atordidora de disputes i baralles, de la música dels joglars que toquen la trompa o el llaüt a la plaça del Mercat”.
  En aquest ambient, Jaume Roig, “un home ja gran, no gaire alt, amb un lleuger excés de pes” i “de veu fina”, passeja la petita obra mestra que ha escrit, desconeixedor que tants anys després encara farà córrer rius de tinta, en aquest estrany nirvana de precaris consensos que anomenem posteritat.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.637

La vida per davall de la vida

Títol: Els desposseïts
Autor: Szilárd Borbély
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Giné
282 pàgines

  Heus ací un llibre redó. Szilárd Borbély, escriptor hongarès prematurament desaparegut ara fa un any, aborda la història d'una família de classe baixa als anys 60. Desconec si en aquesta narració hi ha components autobiogràfics o és pura ficció. Siga com siga, és una lectura memorable i intensa. Té el sabor, l'aroma, la densitat i la textura de la gran literatura. No podria avaluar el grau de fidelitat dels traductors a l'original hongarès (no en sé ni un borrall), però el resultat en català és magnífic.
  Em fa l'efecte d'haver començat pel final, però no tots els dies es troba una joia així. Quan passa, cal celebrar-ho de seguida. Borbély ens ha col·locat al bell mig d'una família jueva, d'origen romanès, que sobreviu com pot a l'Hongria comunista. La mare i l'avi alliçonen el pare sobre com s'ha de comportar políticament: "S'ha de llepar. Entén-ho d'una vegada, s'ha de llepar. Als llepes tothom els deixa en pau". Però el pare, incapaç d'això, no se'n surt laboralment i s'emborratxa als vespres. El resultat és la misèria. La mare plora d'amagat. I tot plegat se'ns narra des del punt de vista del fill primogènit:  "Tota l'habitació fa olor de llet. Olor de caca. Olor de pobresa. Només escasseja l'olor de la mare. Mai no en tinc prou, de la mare. Ningú en té mai prou".
  Els desposseïts és un llibre ferotgement tel·lúric. Tots els humors de la terra, i dels hòmens i de les dones, s'hi congreguen, els fluïts corporals, les defecacions, l'orina, la suor, la bava. La vida, pura i dura, en tota la seua esplendorosa brutícia. Els personatges són bruts, parlen el seu dialecte (no l'hongarès estàndard), viuen immersos en un marasme ideològic. Però la mare recorda al fill la seua divisa: "Naltres no som pagesos". Els pagesos són els qui moren al mateix lloc on han nascut. Però ells són jueus, són diferents, tenen un judici propi. "Jueus és allò que no es pot comprendre". Un dia, un rabí va arribar i va explicar la metàfora de tot plegat: "Nosaltres vivim en aquesta base inestable, en una terra mòbil, al damunt de la qual s'alcen les cases, les esglésies. Vam construir sobre l'areny, sobre arenes movedisses, migratòries. Sobre un mirall de sorra impetuós, bollat, agrumollat. Per sota, a les profunditats, hi circula un altre sistema aquàtic secret. Per sota de la superfície, en algun indret, es capbussa una part dels rius i de les rieres, i flueix per sota de les cases, dels graners, de les esglésies, dels camins de pedres. S'escola cap al cementiri, cap a l'abocador de carronya, cap als afores del poble de sota el turó".
  Amb aquests materials, Borbély ha fet una gran novel·la, però no per les idees que hi vehicula o per la compassió que fa sorgir en el lector. La clau d'aquesta mestria és el to. Allò que informa cada frase i cada paràgraf, que no decau gairebé mai, i que dóna la mesura exacta del vertigen de l'escriptura.
  Feu-me cas: llegiu Els desposseïts. I si no esteu d'acord amb mi, feu-m'ho saber.

Joan Garí

Carta al pare

Títol: I tu no vas tornar
Autora: Marceline Loridan-Ivens
Editorial Bromera
Alzira, 2015
Trad. de L.A. Baulenas
83 pàgines

  A poc a poc, en un lent i dramàtic degoteig, els últims supervivents de l'Holocaust, els qui ja tenien, al lager, ús de raó però, pels motius que fora, encara no havien tingut ocasió de fer públic el seu testimoni explícit, van cisellant per a la posteritat el seu relat. Es tracta, en la major part dels casos, d'històries que ens fa l'efecte que ja s'han contat massa vegades; tanmateix, en cada ocasió que algú hi torna s'afegeixen, a un argument universal, matisos nous, detalls inèdits, dolors privatius i intransferibles.
  Marceline Loridan-Ivens -Marceline Rozenberg de fadrina- té 14 anys quan és deportada, amb el seu pare, a Auschwitz-Birkenau. Som a l'any 1944. Són dos dels 76.500 jueus francesos que la despietada i insensible col·laboració gal·la trasportarà a les granges humanes del Reich, allà on la condició humana mutarà en dimensions insòlitament brutals. El pare es queda a Auschwitz (el nom amb què els alemanys coneixen la població polonesa d'Oświęcim, a cinquanta quilòmetres a l'oest de Cracòvia). La filla és conduïda fins Birkenau, el subcamp situat a poca distància de l'anterior. Birkenau és l'autèntica fàbrica de cadàvers del complex (un milió llarg hi van desaparèixer als sinistres crematoris, dinamitats pels SS abans de l'alliberament soviètic). Els papers s'inverteixen, però: el pare no sobreviurà, la filla sí.
  Froim Rozenberg Szlhama, el pare de Marceline, arribarà a eixir d'Auschwitz, però desapareixerà en el caos posterior. Ella, al seu torn, farà cap a Bergen-Belsen i d'allí a Ragutin, una fàbrica d'avions prop de Leipzig. Això li salva la vida. Setanta anys després, I tu no vas tornar és la carta commovedora que la filla escriu al progenitor absent. Una relació especial els unia (no com amb la mare, que és més freda i distant), i el lligam s'ha mantingut intacte més enllà de la mort.
  Ara que ja no ens impressiona res, immersos en la narcosi sempiterna de les pampallugues audiovisuals i cibernètiques, potser alguns lectors escollits sàpiguen trobar en aquest opuscle (escrit amb la col·laboració de Judith Perrignon i eficaçment traduït per L.A. Baulenas) algunes constants del bon estil francès i detalls inoblidables com ara la sensació -per a una adolescent- de ser observada, nua, pel doctor Mengele: "Els cossos al nostre voltant eren premonitoris i ens hi véiem, ens acostaven al que nosaltres estàvem a punt de convertir-nos". La promiscuïtat desfiguradora del camp era la pitjor turpitud. Sobreviure, llavors, era rebre per sempre més el salconduit moral del testimoni.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-10-15

Romeu i Julieta segons Plató

Títol: Aquest cor que et pertany
Autor: Hans Fallada
Edicions de 1984
Barcelona, 2015
Trad. de Ramon Monton
284 pàgines

  L'origen d'aquesta narració és un guió cinematogràfic que Hans Fallada (pseudònim de l'escriptor alemany Rudolf Ditzen) va emprendre durant els anys de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula subsegüent, que s'havia de mantindre fidel -com tot a l'Alemanya de Hitler- a l'espessa doctrina nacionalsocialista, mai va veure la llum. L'estudi de Carl Froelich & Co., on s'havia de rodar, va resultar destruït pels bombardejos aliats l'any 1944. Vist el panorama, Fallada va convertir el material original en una novel·la. A pesar que no hi ha al·lusions polítiques directes al text (tal com ell va exigir ja en l'època del guió), s'hi respira una certa complaença  amb els èxits econòmics de l'Alemanya nazi, que certament va propiciar treball i prosperitat econòmica als anys 30.
  El relat té, molt acusadament, un cert aire de contalla infantil. Johannes Wiebe, fill menut d'una pròspera nissaga, no vol saber dels seus i aprofita el tancament de la fàbrica familiar per anar-se'n a treballar als Estats Units. Vol fer-se un home i demostrar a sa mare i al seu germà Thomas que es pot guanyar la vida honradament, sense dependre dels seus diners. Arriba, doncs, a Nova York i fa cap a l'hotel de la Young Men's Christian Association, on es troba "un enfony minúscul amb un llit, una cadira, una perxa i un mirall". L'anècdota em sorprèn i desperta alguns dels tentacles de la meua memòria personal. Fa un quart de segle, jo també vaig anar a parar, amb un visat de treball, a l'hotel de la YMCA de la Gran Poma, al final del carrer 34 Oest (he contat l'experiència al llibre Història d'Amèrica, A contravent). El relat de Fallada em permet comprovar que les cambres minimalistes d'aquest peculiar lloc ja eren així als anys 30... tot i que ara la perxa i el mirall han estat substituïts per una televisió (God Bless America!). De tota manera, sembla que Fallada no havia posat mai un peu als Estats Units, almenys abans d'escriure aquesta novel·la. La seua informació era llibresca, però era correcta.
  L'experiència estatunidenca no és excessivament grata, siga com siga, i Johannes torna a Alemanya malalt i derrotat. Per sort, en un mercat coneix Johanna Lark, una eixerida venedora de qui queda profundament enamorat. Es fan parella, Hannes (ell) i Hanne (ella), d'acord amb la teoria platònica de la mitja taronja: un home apocat, tristoi i feble se suma a una dona alegre, vivaç i enèrgica. El xicot declara a la xicota que ella és "el cor que em pertany", precisament l'expressió que havia usat sa mare quan ell va abandonar la mansió familiar. La coincidència no és casual. Els viaranys del relat col·locaran Johanna i la mare de Johannes cara a cara, en un context en què aquest es veu impel·lit a triar entre les dues. Hi ha, això sí, una tercera figura en discòrdia: Thomas, el germà de Johannes. En absència del pare d'ambdós, de qui no sabem res, Thomas és un tipus cruel i despietat, que menysprea Johannes i porta amb mà de ferro el negoci familiar. Acceptant Johanna, la mare decideix allunyar Thomas del seu costat, i recuperar així el fill pròdig. I conte contat, conte acabat.
  És difícil, en tot cas, esbrinar els autèntics motius de Fallada per escriure un relat com aquest. En una època en què els Estats Units estan immersos en la Gran Depressió, mentre l'economia alemanya emprèn la ruta del creixement, Hannes i Hanne podrien ser Romeo i Julieta amb un cartell de propaganda nazi al fons, però hi falta ambició literària. Una història, en fi, que es llegeix bé però que no ha remogut cap emoció especial en aquest lector.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2015

La ciutat de la bellesa discreta

Títol: Guia sentimental de Perpinyà
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2015

141 pàgines

  Si França és bàsicament una llengua, Perpinyà és sobretot l’absència d’una llengua. Joan Daniel Bezsonoff, català de França, francès a pesar seu, amb ascendents russos, sense descendents coneguts que no siguen de paper, escriu una guia de Perpinyà, la seua ciutat, i ho fa involucrant-hi un adjectiu desarmant, una càrrega de profunditat en les procel·loses aigües de la subjectivitat. Sentimental (és el mot) és un horitzó d’expectatives útil per a un escriptor, sobretot quan ha d’escriure de llocs inserits cruament en la seua memòria. A partir d’ací, ja es pot fer, per exemple, una definició cinematogràfico-musical de la ciutat, en termes antològics:
  “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart. Perpinyà no és pas una noia guapa que desitges tot seguit com Jane Russell. No té la classe de Deborah Kerr, els misteris asiàtics i melangiosos d’una Gene Tierney, els pits de Serena Grandi, els ulls de Liz Taylor, el cul de Brigitte Bardot, la gràcia d’Audrey Hepburn, la vulgaritat intel·ligent de Jane Mansfield. No! Perpinyà té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué. No t’enamores de Perpinyà a primera vista com a les cançons de Frank Sinatra, sinó de mica en mica com els personatges de Joan Manuel Serrat”.
  Sí, és clar, Perpinyà és una starlette d’una bellesa no evident, però que potser t’encise irreversiblement. De la mà de Bezsonoff, resseguim el cos imperfecte però estranyament atractiu d’aquesta xicota. Anem a uns carrers, a uns hotels i restaurants, a botigues que l’autor recomana no amb cap pruïja objectiva, sinó precisament excedit per la seua implicació personal amb els seus pobladors o propietaris.
  És una guia sentimental, ja ho sabem, així que Bezsonoff no s’està de recordar-nos que el que el lliga a la ciutat són llocs, persones, menges, fites de la memòria. Comprèn que el lector voldrà saber on s’hi parla català. Als soterrars –explica, entre irònic i melancòlic- i al Barri de Sant Jaume, entre els gitanos, allà on s’aprèn que “el pintoresc és la cortesia de la misèria”.
   Potser un escriptor no estima realment una ciutat o un país, sinó els records que hi projecta, com el de Maryse, bona amiga de Joan Daniel, vençuda pel càncer, però passejant en aquest llibre –viva!- pels carrers de Virà.
  Una ciutat també és, abans que res, literatura. I la de Bezsonoff és intensa, desbordant, engrescadora.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-9-2015

El millor i el pitjor dels temps

Títol: Una història de dues ciutats
Autor: Charles Dickens
L’Avenç
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Arbonès
423 pàgines
 
“It was the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness…” [“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres…”]. Heus ací el celebèrrim principi d’una de les grans novel·les de tots els temps, que L’Avenç ha tingut la feliç pensada de recuperar en la prodigiosa traducció de Jordi Arbonès.
  Llegir Dickens sembla un propòsit raonable enmig de la canícula estival, quan certes ments no especialment preclares fan córrer la brama que només és suportable algun best-seller desnerit i lleuger. El vell Charles té tot allò de què pot presumir qualsevol trapatroles literari actual (emoció, suspens, intriga, entreteniment), però servit amb un estil d’una puixança inigualable i un savoir-faire narratiu de bona llei.
  Aquesta novel·la comença, simbòlicament, amb un grafiti escrit amb vi (sic) en un mur del faubourg Saint Antoine de París, allà on el proletariat més misèrrim somia amb coltells i amb sang –molta sang. Després, es resol –sempre en el terreny del símbol- amb l’espill i el problema que suscita: la identitat individual, la identitat de classe. En un mirall es contempla Charles Darnay a l’Old Bailey londinenc, el tribunal que el jutja per espia. La prodigiosa semblança amb el furtamantes Sydney Carton el lliura de la forca, i el llança en braços de Lucie Manette, la filla d’un metge represaliat per l’injust odi social de la França pre-revolucionària. En un altre mirall es mira també –primer a Londres, després a París- Carton, que molts anys després tindrà l’ocasió de salvar Charles de la guillotina gràcies de nou a la semblança facial.
  Darnay és en realitat un aristòcrata francès, descendent del marquès d’Évremonde (l’home que encunya la divisa que explicarà la revolució: “Detestation of the high is the involuntary homage of the low”, o, com tradueix Arbonès, “”L’odi és l’homenatge involuntari que els de baix reten als de dalt”). Però, és culpable? Ho és individualment i també com a membre d’una classe social, ni que n’haja abjurat?
  Dickens no s’està de retratar les injustícies socials que expliquen l’esclat de la fúria tricolor, però no té gens de simpatia per l’acció de la massa encolerida i salvatge. En realitat, tants anys després, els motius d’un novel·lista burgès i magnànim ja no importen gaire, mentre que allò perdurable és la literalitat d’una narració d’un vigor i una tensió excepcionals: “Quan a la casa Tellson, de Londres, contractaven un empleat jove, l’amagaven en algun lloc fins que es feia vell. El mantenien en un indret ben fosc, com un formatge, fins que adquiria la flaire peculiar de la casa i es recobria del verdet característic”.
  Al Banc Tellson s’ensuma la revolució que es cova a l’altre costat del canal de la Mànega perquè augmenten els depòsits francesos. Totes les revolucions són, abans que res, fuites de capital. I després un novel·lista benintencionat que ordeix una història fantasiosa que ha de sotmetre a la credulitat del lector. Sidney Carton: “Estem vivint en una època desesperada en la qual es juguen partides desesperades amb apostes desesperades”. Ell juga i guanya. És a dir, perd. El cap, concretament. La guillotine…

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.632

El drama de l'incest

Títol: La maledicció dels Palmisano
Autor: Rafel Nadal
Columna
Barcelona, 2015
 373 pàgines

Rafel Nadal, que ja havia assolit el favor del públic a la peça memorialística Quan érem feliços i després en la narració Quan en dèiem xampany (ambientada entre Catalunya i la Xampanya francesa), ens ofereix ara una novel·la localitzada al sud d’Itàlia –a la vall d’Itria- entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.
  L’excusa argumental s’enceta quan el narrador descobreix, en un petit cementiri, vint-i-una tombes amb el mateix cognom, Palmisano. Són tots morts, en efecte, de la mateixa família. Un vell que hi seu li explicarà la història d’aquell llinatge maleït.
  Al llarg de la Primera Guerra Mundial van anar morint tots els Palmisano. Donata, la viuda de l’últim, tindrà un fill –un Palmisano pòstum-, però el criarà com un Convertini, per evitar la maledicció. Aquest és el cognom de l’home de Francesca, una altra viuda de la guerra. Donata i Francesca pareixen alhora un fill i una filla –Vitantonio i Giovanna-, que Francesca criarà com a germans.
  Més tard, Francesca morirà i Donata serà instituïda, en el seu testament, marmessora de l’herència i tutora legal dels dos infants. És així com ambdós es criaran junts, però sentint-hi una instintiva atracció. Després, amb els anys, la narració anirà dotant d’una densa biografia a cadascun dels dos, a l’altura dels temps en què han de viure. Si van ser engendrats al final de la Primera Guerra Mundial, quan Itàlia venç, pràcticament, per incompareixença del contrari, la Segona els enxamparà en plena joventut, i hauran de prendre decisions irreversibles.
  Giovanna se sumarà als combatents internacionals a favor de la República Espanyola. Llavors, però, ja haurà descobert que Vitantonio no és el seu germà, sinó un Palmisano. Aquest, al seu torn, no es compromet políticament, però té més simpatia pels pagesos oprimits que pel truculent feixisme imperant. Quan Itàlia entra en la Segona Guerra Mundial –descabdellant els inconsistents somnis de glòria d’un Duce de cartró pedra-, Vitantonio s’oculta per no haver de lluitat. Més endavant, farà costat als partisans que combaten el feixisme a l’espera d’una victòria aliada.
  És llavors quan els germans, que ja no són germans, es retroben i els esdeveniments posteriors (que no desvelaré al lector) demostraran que res està escrit i que la maledicció dels Palmisano podia ser conjurada.
  Aquesta història intensa i turbulenta és empresa per l’autor amb una notable tensió narrativa. Tornarà a tindre èxit de públic, això li ho puc augurar, perquè el seu relat té l’aire dels drames familiars que triomfen a les telenovel·les i que ja ho feren abans als antics serials radiofònics. Nadal és un escriptor amb tremp, que domina la narració de tall tradicional i costumista, i sap construir una novel·la. En aquesta, a més –com ell mateix ha explicat-, hi ha una documentació prèvia exhaustiva per aconseguir que l’escenari italià i el temps bèl·lic siguen versemblants. Així, l’autor s’ha informat bé sobre alguns dels episodis que recull al seu relat, com ara la revolta de Matera, el bombardeig de Bari o l’explosió del vaixell John Harvey. Les seues vivències a la vall d’Istria, d’altra banda, li han fornit els elements suficients per a inventar el poble de Bellorotondo –on situa l’acció principal-, que és un compendi de detalls reals de Cisternino, Martina Franca, Altamura i, sobretot, Locorotondo.
  En el fons, sembla que Rafel Nadal haja trobat la fórmula per construir llibres destinats a l’èxit: estil clar, personatges rotunds, ambientacions moderadament exòtiques. Endavant les atxes, doncs.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-9-2015

Tres mil rubles

Títol: Els germans Karamàzov
Autor: Fiódor Dostoiewski
Club Editor
Barcelona, 2014
Trad. de Joan Sales
 983 pàgines

  Durant gairebé cinc-centes pàgines aquest relat va edificant-se al voltant d’uns pocs personatges: els Karamàzov, les dones que cobegen, els monjos del monestir. S’hi va teixint un dens entramat d’històries, com en Les mil i una nits, que a mi, particularment, m’ha recordat també el Tirant lo Blanc (amb els seus personatges embolcallats permanentment per un devessall de paraules, paraules, paraules).
  De sobte, en el Llibre Vuitè de la tercera part, té lloc l’assassinat de Fiódor Pàvlovitx Karamàzov. En realitat, l’escena i els detalls del crim ens són vetats. El narrador només ens ensenya parcialment la peripècia de Dmitri, el primogènit, ofuscat i amb l’ànim enterbolit, a ca son pare. Dmitri, aquest caràcter universal on conflueix tot Shakespeare: Otel·lo (el gelós), Macbeth (el manejat per les dones), Hamlet (el dubitatiu).
  Passaran cinc llargs capítols abans no se’ns conte la mort del pare, però ni així no s’aclarirà. Els tres mil rubles que aquest ocultava per a la Gruixenka –l’amant compartida amb el fill- jugaran el seu paper in absentia. Són els tres mil rubles més famosos de la història de la literatura. Alfred Hitchcock n’haguera dit un MacGuffin.
  A partir d’ací, el relat es desboca. Dmitri, que s’ha reunit amb la Gruixenka en una nit de disbauxa, és acusat del crim. En el judici serà condemnat a treballs forçats a Sibèria perquè l’autèntic assassí, el criat Smerdiakov, s’ha penjat sense confessar. Dmitri, almenys, compta amb la solidaritat més o menys insubornable dels seus germans. Ivan, el del mig, és el més occidentalitzat, però també el més feble mentalment. La seua ment al·lucinada rep la visita del diable en persona, en forma d’un vell hisendat (“una mena de gentleman rus, qui frisait la cinquantaine, com diuen els francesos”, tal com el descriu el narrador), amb qui manté un diàleg lúcid i crispat durant una vetlada impossible. Alioixa, el menut, “sensual de part de pare i innocent de part de mare”, és el més creient, el menys variable de caràcter.
  El que ve després de la fugida de Dmitri de la llar paterna és una història de detectius. Una formidable cursa –de nou apassionada, dramàtica, intensa- que manté amb l'ai al cor el lector. Això, és clar, si és que aquest lector ha superat pacientment la primera part, que ara diríem que ha estat escrita ex professo per descartar els impacients, els mandrosos –els indignes de la història que Dostoievski ens vol contar.
  Al final, ens queda la sensació que hem assistit a un formidable duel ideològic. S’han barallat Déu i la necessitat de no creure-hi, la tradició i la modernitat (representada per aquest socialisme que hi apunta com una colossal arma destinada de seguida a fer trontollar el món), Rússia i Europa (la Rússia russa i la Rússia europea).
  Joan Sales va llegir i va traduir meticulosament aquesta novel·la i en va aprendre una lliçó que no oblidaria. Al seu torn, l’aplicaria en l’escriptura de la seua pròpia obra mestra, Incerta glòria, probablement la millor ficció creada mai sobre la nostra Guerra Civil (perquè Rússia i Espanya, ja ho va dir Cioran, s’assemblaven massa, eren els dos extrems que es toquen de l’univers europeu).
  Ja no es fan novel·les així, ja no queden grans mestres disposats a dedicar-hi una vida. Però els conflictes que s’hi conten encara perduren, potser amb altres noms, potser amb altres actors. Dins de poc, això sí, ni tan sols quedaran lectors interessats a endinsar-s’hi.  

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.628

Un humanisme esperançat

Títol: Vista parcial
Autor: Tobies Grimaldos
PUV
València, 2014
141 pàgines

  L'herència de Montaigne ha estat magnànima al País Valencià. L'aparició providencial de Joan Fuster als anys 50 -quan abandona la poesia i s'endinsa amb armes i bagatges en la prolífica selva de la prosa de no ficció- va representar la consolidació d'una manera de fer literatura empeltada amb les cabòries d'aquell solitari perigordià que va proclamar: "Jo sóc la matèria del meu llibre". De Fuster ençà, una legió d'escriptors de diferents generacions han continuat aquesta senda propiciadora d'excel·lents troballes prosístiques. En realitat, l'assagista compta amb els mateixos lectors -si fa no fa- que el poeta, però aquesta constatació objectiva no té res de particular: en parlar de literatura, els nombres són relatius. És la indagació estilística, la consecució de metes cada vegada més altes en el terreny purament literari el que dóna la mesura de la vàlua d'un gènere, d'uns autors tenaços immunes al desànim editorial. No hi ha premis dedicats a l'assaig strictu sensu (el "Joan Fuster" de l'editorial 3i4 no ha estat concedit mai, per exemple, a un assaig autèntic, perquè tothom avantposa el petit rèdit que proporciona el material ortopèdic: refregits de tesis doctorals, informes acadèmics, prosa tecnocràtica sense valor literari); els lectors prefereixen novel·letes de lladres i serenos o fabulacions "històriques"; la vida, en general, sembla conspirar contra l'existència d'un gènere basat en la divagació intel·lectual, la bona ploma i l'auscultació autobiogràfica (i ara diuen que tot això està de moda: serà un malentès!).
  Sense desanimar-se per aquesta realitat, Tobies Grimaldos ha sovintejat un tipus de reflexió en diferents volums que sembla voler continuar la fecunda estela de Michel de Montaigne. Vista parcial és això: un conjunt de petites proses que fan apologia d'un cert sentit comú -el menys comú dels sentits, em tem-, servit des de la temprança militant i amb l'excipient d'una mica d'ironia. I és que, com diu el mateix Grimaldos, "l'irònic és un humanista una mica descregut, però que no ha perdut del tot l'esperança".
  Quan un autor es posa aquestes ulleres, ja podem acompanyar-lo en un recorregut a través d'una recopilació de reflexions sobre la vida quotidiana: la diferència entre el correu electrònic i la vella carta, o el valor dels noms i de les coses (com en una de les millors peces del recull: "Arròs i mandarines"). L'autor és catedràtic de Filosofia, però no esperem lliçons abstruses. Només un recordatori: tots naixem filòsofs però anem deixant de ser-ho amb els avatars de l'edat.
  Fidel a uns pocs mestres del seu ofici (com el Wittgenstein que aconsella: "No preguntes pel significat, pregunta per l'ús"), Tobies Grimaldos reivindica el concepte de veritat i la dignitat del dubte, una profilaxi imprescindible per anar pel món d'avui. Ho fa, però, amb un estil una mica descafeïnat, un to potser excessivament reblanit. És l'únic inconvenient que trobe en un llibre certament agradable i útil: la manca del tremp i la vivacitat que només proporcionen l'estil literari.
  Naturalment, això només és una opinió: vivim, però, en un país petit, on una -petita- crítica pot ser vista -parcialment- com un gran desastre, perquè l'escriptor és una criatura desvalguda i hipersensible, tan avesada com està a la indiferència i/o el menyspreu. No crec que siga el cas de Grimaldos. Ell fa la seua faena ben feta i només li suggerisc un aspecte a millorar. E la nave va...

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.624

Èdip contra Hester Prynne

Títol: El buen relato
Autors: J.M. Coetzee, Arabella Kurtz
Random House
Barcelona, 2015
Trad. de Javier Calvo
182 pàgines

  La psicoanàlisi i la literatura es conjuguen bé ja que, al capdavall, comparteixen la mateixa matèria primera: la paraula. En el fons, Sigmund Freud va ser un superb escriptor, i va aconseguir transformar la psicologia de la vaga fetilleria acientífica que era en tot un gènere literari, també acientífic però dotat amb la formidable virtualitat d'interpretar el comportament humà a través dels gran mites fundacionals europeus.
  Res més europeu -mes judeocristià- que la doctrina freudeana, però Dalí la va portar a Amèrica disfressada de surrealisme. Els estralls subsegüents són ben coneguts. No és estrany que ara un gran escriptor sudafricà, J.M. Coetzee, i una psicòloga clínica anglesa, Arabella Kurtz, duguen a terme un intercanvi epistolar per a indagar sobre el seu terreny comú. El resultat és aquest volum, El buen relato. Conversaciones sobre la verdad, la ficción y la terapia psicoanalítica.
  Caldria explicar, d'entrada, que no és aquest un llibre fàcil. L'altura intel·lectual dels dos interlocutors és elevada i el seu discurs no es caracteritza per oferir respostes, sinó un seguit de preguntes. El lector no avesat a l'argot psicoanalític pot trobar-s'hi una mica descol·locat. No discutiré la pertinència de molts dels dubtes que Coetzee hi planteja, i que Kurtz (un cognom adient per endinsar-se en el riu de la memòria, de la veritat i de l'autoexamen) prova de solventar.
  Coetzee comença preguntant-s'hi fins a quin punt la veritat estricta és imprescindible en la història personal d'un individu; si no és millor, de vegades, enganyar-nos a nosaltres mateixos (com quan ens convencem que, després de morir, anirem a un "món millor"). La veu psicoanalítica retruca que hi ha aspectes de la veritat personal de què no es pot escapar i per això cal bussejar-hi. El problema, naturalment, és que el concepte de veritat en literatura no és el mateix que en psicoanàlisi i per això el diàleg és un poc frustrant.
  De Coetzee ja coneixíem el seu interés pels significat dels processos psicològics. En Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), potser el més bonic dels seus llibres autobiogràfics, reflexionava sobre la seua escassa adhesió al país on va nàixer. Ell no podia identificar-se amb Sud-àfrica perquè era el país del seu pare, a qui odiava. Aquest pare havia proporcionat al seu fill un cognom afrikaner, però aquest preferia considerar-se anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). No sent que forme part de la societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).
  Ara ha de gestionar aquest passat. És així com entra en escena la psicoanàlisi (la religió vol gestionar el nostre futur; els néts de Freud s'acontenten a negociar el nostre passat). Tot llavors és vist a la llum de les ensenyances del mestre.
  Però és l'escriptor qui acaba convencent, al final. El passat personal ha de ser avaluat amb un model literari: o Sòfocles o Nathaniel Hawthorne. O sucumbim, encegats, al pes de la nostra infantesa (la llar de tots els traumes, segons Freud) o fem com Hester Prynne, l'heroïna de La lletra escarlata, que accepta la seua marca i hi desafia la comunitat. I la resta és només xerrameca.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-7-2015

La terra eixorca

Títol: La gran depuració
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
249 pàgines

  En matèria d'anticatalanisme, els valencians som la màxima veu autoritzada. Al capdavall, si aquesta nauseabunda ideologia ha informat històricament els plecs més íntims de l'espanyolitat global, al País Valencià ha confluït amb una gran naturalitat amb un regionalisme crispat que, disfressat de "valencianisme", ha imperat fins fa quatre dies en l'imaginari local. Des de Paquita la rebentaplenaris -un entranyable monstre municipal que va fer furor a la València de la Transició- a la Llei de senyes d'identitat del PP agònic, hi ha una virulenta línia contínua que s'esforça per vindicar una "cultura valenciana" absolutament aliena al fet català. Segons els defensors d'aquesta teoria, la llengua, els costums, la societat i qualsevol altre formant de la nostra personalitat no tenen res a veure amb Catalunya. Ben al contrari, s'haurien exaltat mites locals adequats al discurs espanyolista -com el Palleter-, i algunes circumstàncies òbvies com la mútua intel·legibilitat idiomàtica entre catalans i valencians serien simples coincidències entre "dues llengües" provinents, com germanes mal avingudes, d'una mateixa mare llatina.
  Tota una altra cosa, certament, ha sigut la gestió política de tot aquest assumpte. S'acusa repetidament Joan Fuster i els seus seguidors d'haver atiat la reacció anticatalana, a partir dels anys 60, amb unes propostes maximalistes. En realitat, l'anticatalanisme formava part de la ideologia nacional espanyola i, d'una manera o altra, hauria saltat a la palestra amb un motiu o altre. Als anys 70 i 80 va ser l'excusa perfecta de les recialles franquistes valencianes per oposar-se a un procés de democratització i modernització pilotat per l'esquerra. I van guanyar la batalla, però no la guerra.
  Francesc Viadel, perspicaç periodista i documentadíssim sociòleg, s'ha ocupat reiteradament de la matèria en successius assajos. El que va començar amb Història inacabada del balverisme (2009) culmina ara de manera natural en La gran depuració, el subtítol del qual ja dóna idea de l'exhaustiu repàs que fa al fenomen: "Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol". Un volum que faran bé de llegir els actuals responsables de Compromís, per dos motius: perquè han sabut sortejar bé aquesta pesada motxilla i perquè no han de pensar, ni per un moment, que l'espanyolisme anticatalanista valencià estiga definitivament mort i soterrat.
  Viadel, però, no s'ha quedat en la pura glossa del fet anti. És també l'autor d'un títol imprescindible per comprendre l'esforç reiterat de més d'una genració de valencians per sortejar la trampa xenòfoba i eixir del marc mental del Tanto monta, monta tanto: Valencianisme. L'aportació positiva (2012). Perquè, si hi ha una idea d'Espanya escrita amb la sang de la intolerància, hi ha també -basculant-hi tothora- un impuls generós en favor d'un espai plurinacional i plurilingüístic respectuós amb els drets de tothom.
  Escriu l'autor: "La història d'Espanya dels darrers decennis ha estat també la d'una depuració, la dels cossos estranys a la idea d'un país culturalment i lingüísticament uniforme, d'un Estat tancat en si mateix". L'anticatalanisme, en aquesta Espanya immortal, és una xenofòbia restrictiva, un antisemitisme de manual, una manera d'odiar al diferent. "Depurar" vol dir "expulsar els membres considerats perillosos o desafectes". Però quan ja s'ha expulsat tothom, què queda, sinó un solar buit, una terra eixorca?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.621

La vida no és del tot inútil

Títol: Dones que dormen
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona 2015
494 pàgines

L’obra dietarística de Valentí Puig es va obrir amb Bosc endins (que recull els seus apunts entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (escrit entre 1980 i 1984). L’escriptor que enceta als vint-i-un anys un quadern privat, si ja sospita que un dia ha de deixar inexorablement de ser privat, revela una profunda vocació literària. Però un quadern així és també una glossa de la vida real, i per això és important saber que Bosc endins està presidit por la mort del pare, i Matèria obscura per la de la mare.
  Escriu Michel Houellebecq en Plateforme (2001): "Mon père est mort il y a un an. Je ne crois pas à cette théorie selon laquelle on devient réellement adulte à la mort de ses parents. On ne devient jamais réellement adulte" (“Mon pare va morir fa un any. No em crec aquesta teoria segons la qual s’esdevé realment adult amb la mort dels pares. No s’esdevé mai realment adult”). Anys abans, Puig anotada al seu diari: “Tal vegada la literatura sigui l’única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”.
  Dins aquests límits epistemològics, per dir-ho d’alguna manera, se situa l’activitat autobiogràfica de Valentí Puig. Mentre escriu les notes que conformaran Dones que dormen –de 1986 a 1990- sospita que l’adolescència és, més que res, un estat mental. Pot un individu que ha triat la insegura vida d’escriptor considerar-se irrevocablement madur? Hi ha, per entremig, el matrimoni, la política, el periodisme. Però el subjecte desconfia: “No exagerar la felicitat que no es té és, tal vegada, un símptoma adult”. Aquest projecte, però, necessita també calibrar determinades urgències annexes: trobar lectors i fer-se un caràcter. I després deixar que la vida ens tolere una divisa amable: “Escriure, llegir, viatjar una mica”.
  Tot això culmina, als 40 anys, quan Puig és contractat pel diari ABC. Heus ací un símptoma incontestable d’adultesa: treballar per a la veterana capçalera monàrquica és anar a favor de la realitat, i no en contra. En endavant, amb la seguretat econòmica garantida, l’escriptor ja pot practicar una mica de felicitat, la que pot atresorar creient en un Déu totpoderós, mentre sent una dona dormint al seu costat i se sap vigilat per un gos.
  Aquesta domesticitat alegre la comparteixen els escriptors amb els cans, i cap dels dos necessiten ser sacrificats si no tasten la sang.
  Llegir Dones que dormen és un exercici plaent per detalls com ara els nombrosos judicis literaris que s’hi consignen. A diferència de molts dels seus col·legues, addictes a la gran impostura (tothom vol escriure, ningú vol llegir: així s’esfondren les civilitzacions), Puig és un devorador de llibres, i té un judici esmolat per a cada autor. Després hi ha, també, la qüestió de la ubicació política, el desconcert d’un liberal autonomista sense partit, un home que se sent procliu a una visió antirevolucionària de la vida en un territori –l’Espanya dels 80- on només hi ha dues menes de “conservadors”: els qui agafen el trabuc amb la mà dreta i els que l’agafen amb l’esquerra.
  Més enllà de tot això, al quadern es torna com qui s’acara a l’espill cada matí, amb la solitud en carn viva: “Ara sóc aquí, a Alaró, casat amb M., escriptor freelance que escolta un puput i escriu amb un moix arran de la tebior de l’Amstrad i un ca als peus. Entremig, la política local, la mort de ma mare, el periodisme, els primers llibres. I molt temps perdut, però al capdavall, si t’ho proposes, la vida no és del tot inútil”.
  I el certificat més obvi d’aquesta utilitat vital és precisament la felicitat del quadern ple.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-6-2015

Crònica del paradís

Títol: La senyora Arnoul
Autor: Jean-Noël Pancrazi
Edicions Sidillà
La Bisbal d’Empordà, 2015
Trad. de Joan Daniel Bezsonoff
138 pàgines

  Per a més d’una generació de francesos, Algèria és l’autèntic paradís perdut. Al capdavall, feia més d’un segle que hi eren quan es van veure obligats a fugir-ne –com Adam, com Eva- amb un pàmpol tapant-los les vergonyes. No fou una renúncia senzilla: l’èxode va ocasionar els excessos terroristes de l’OAS i després la incomoditat dels pieds-noirs. Entre els descendents d’aquells colons primigenis, però, s’ha mantingut intacta una memòria mítica, que els anys no han aconseguit esborrar.
  Madame Arnoul és un dels fruits més bells d’aquesta memòria. Jean-Nöel Pancrazi va ser un d’aquells pieds-noirs expulsat del jardí somiat l’any 1962. Llavors tenia 13 anys. Com sa mare era de Perpinyà, va recalar-hi per fer l’educació secundària. Després seria l’escriptor d’èxit capaç de collir tots els premis (el Marcel Pagnol, el François Mauriac, el de l’Acadèmia Francesa). Per Madame Arnoul, específicament, va rebre el premi Livre Inter, el Maurice-Genevoix i l’Albert Camus.
  Pancrazi, però, seria un perfecte desconegut en català de no ser per l’esforç de Joan Daniel Bezsonoff, que ha realitzat la primera traducció al nostre idioma d’una de les seues obres. L’elecció de La senyora Arnoul és perfectament comprensible. Al capdavall, també Bezsonoff és un enamorat de la memòria algeriana, un addicte a les bondats literàries del mite del primer paradís, com es pot comprovar en les seues novel·les.
  Un dels encerts més evidents d’aquest petit relat és el punt de vista. La felicitat, però també la tragèdia, és observada pels ulls d’un infant. Un xaval a qui la senyora Arnoul fa de segona mare –perquè la pròpia està massa ocupada, segurament. Ella hi troba el fill que no ha tingut, i així s’oblida, de passada, d’un marit massa amic de les efusions etíliques.
  La senyora Arnoul ensenya al protagonista a explorar en un globus terraqüi les ciutats i els països que encara no coneix, mentre aquest sent parlar als grans de la “metròpoli” com d’un magatzem immens, que s’enfilava fins al cel.
  Quan “els terroristes” començaran a ensenyorir-se de la vida quotidiana, madame Arnoul els fa costat. És detinguda, davant el desconcert del seu protegit, i ja res no tornarà a ser com abans. Un món s’ensorra i els més lúcids –com Arnoul- canten la cançó d’Édith Piaff: “Non, je ne regrette rien…”
  Miniatura intensa, petit tresor de prosa cisellada, La senyora Arnoul és un relat escrit com un riu dibuixaria la seua llera. I Bezsonoff ha sabut traslladar al català la densa emoció de la gran literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-6-2015

Una interminable banda sonora

Títol: Las lecciones peligrosas
Autora: Alissa Nutting
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015
Trad. de Cecilia Ceriani
322 pàgines

La professió docent propicia, ara mateix, tota mena d'hipocresies socials. La societat santifica la figura de l'educador, atorgant-li vestimentes morals properes al sacerdoci, mentre es desentèn totalment de l'exercici del seu ofici. En la mitologia contemporània del fenomen educatiu, un docent és una barreja de psicòleg, assistent social, policia, domador i pallasso. El que ja no s'espera d'ell és que siga capaç de transferir uns coneixements regulars. L'educació secundària, específicament, s'ha convertit en un terreny de ningú on desemboca la desoladora certesa que la transmissió de la saviesa ja no és possible. Mentre els mestres d'escola fan la seua faena en unes condicions acceptables i a la universitat l'endogàmia pura i dura propicia saboroses i inacabables canongies, el professor de l'Educació Secundària Obligatòria acull els alumnes en l'etapa més problemàtica -dels 12 als 16 anys-, en aquell tram que concentra un percentatge desolador (gairebé un terç de l'alumnat) de "fracàs escolar". I sobreviu com pot.
  Davant aquest panorama -que retrata, amb els matisos que calga, tota l'educació pública occidental-, resulta especialment engrescador que la contista nordamericana Alissa Nutting haja decidit ambientar la seua primera novel·la en un institut (allò que els americans anomenen High School). Al capdavall, la vida quotidiana en aquestes institucions representa, ara mateix, la metàfora més acabada de la decadència de l'imperi occidental (i no em serveix de res que Finlàndia s'hi assemble més a Xina que a Espanya, en aquest sentit). Un món s'ensorra i els adolescents globals el representen fidedignament.
  Però Las lecciones peligrosas no és una crònica d'institut. En realitat, és una lectura políticament correcta de la Lolita de Nobokov. La correcció, en aquest cas, consisteix a proposar una protagonista femenina, una professora de secundària que escull els seus alumnes amb la vulva (sic) i és una consumada pederasta. La pedofília femenina és rara, però no inexistent (Google dixit). Celeste Price és bella i jove, però també està profundament malalta ("En algún momento deseé que mis genitales fueran prótesis que pudiera quitarme a voluntad. Eran una fuente constante de estímulos  y sus exigencias zumbaban en mis oídos como una interminable banda sonora"). Busca les seues víctimes entre els xavals de 14 anys que encara conserven els signes de la primera adolescència al cos i troba en Jack la víctima perfecta. El que vindrà després és una història de sexe enrarit i tèrbol. Celeste és un Humbert Humbert molt més descervellat, amb un cinisme pèrfid i un desvergonyiment sexual d'altíssima intensitat. Es diria, per moments, que Las lecciones peligrosas és una Lolita en l'altre costat del mirall, però si l'obra de Nabokov meresqué la respulsa d'una societat massa conservadora, la de Nutting pot escandalitzar, ara, moderadament.
  És una llàstima que l'autora no haja abundat en el tòpic de la vida a l'institut. La combinació de mestra i "pedòfila desaforada" converteixen Celeste en una criatura fascinant. La novel·la, d'altra banda, té moments de cinisme realment memorables, com quan la secretària de l'advocat de la protagonista l'alliçona sobre com maquillar-se el dia del seu judici. "Si el rímel es demasiado espeso o tupido o se te corre durante el juicio equivaldría a decir Soy culpable".
  Però, com tots els pederastes, Celeste és innocent. Presonera del seu cervell -que té la forma d'una pavorosa vagina-, acceptarà quatre anys de llibertat condicional. I, tanmateix, la passió pels adolescents verges hi continuarà intacta.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-6-2015

El silenci, després

Títol: En Bartfuss, l'immortal
Autor: Aharon Appelfeld
Club Editor
Barcelona, 2015
Trad. d'Eulàlia Sariola
151 pàgines

  En Bartfuss, l'immortal ocupa un lloc singular dins l'anomenada literatura de l'Holocaust. Al capdavall, Appelfeld s'hi ocupa de la tornada. Molts llibres, en efecte, han fet referència a l'anada, la terrible odissea d'aquells trens farcits de persones tractades com animals (Le long voyage, de Semprún, per exemple). Després hi ha totes les memòries dels anys passats en el propi lager, i això per als qui van sobreviure. Però hi ha el moment exacte en què els qui no han caigut sota la vesània nazi -i salvati, de Primo Levi- han de refer les seues vides, tornar als seus països -i, en últim extrem, conèixer la terra promesa.
  En Bartfuss és un d'aquest retornats. Fa de contrabandista a Itàlia i es dedica a passar immigrants il·legals. Coneix Rosa en una platja. Tenen dues filles, el temps passa. Ell és sorrut i taciturn; ella no se'n queixa. Tots dos tenen un passat: ell ve de l'horror; ella es deixava prendre pels hòmens que l'acollien. Després tots dos emigraran a Israel. La vida no és fàcil ni és difícil: simplement s'esdevé. És obvi que alguna cosa dins Bartfuss es va destruir al lager, un delicat mecanisme que dificultosament pot ser recompost. Diuen d'ell, els qui el coneixen, que és immortal, que ha vençut el temps, però potser és el temps qui està vencent-lo a ell, condemnant-lo a un etern retorn, a un mutisme inoperant.
  Del silenci -de la necessitat del silenci després de la Shoah- tracta aquest llibre. L'estratègia de Bartfuss per a poder seguint vivint ha sigut tallar de soca-rel les paraules, abans que aquestes florisquen com un tumor maligne a la comissura dels llavis. La paraula és un do massa valuós com per ser balafiat impunement. D'aquí la mar, la presència propera -tant a Itàlia com a Israel- del gran depòsit d'aigua muda, l'extensió metafòrica més visible de la necessitat de callar -de la profunditat de callar. La mar és un enigma per resoldre, o un gran quist de temps avarat. És una certesa metafísica el que s'hi oculta, però Bartfuss es limita a estar-ne a prop, com custodiant un secret.
  Aquest és un llibre estrany, senyorejat per l'absurd -amb un eco, potser, de L'étranger de Camus. És un llibre centrat en l'existència perquè l'essència és massa dolorosa, ha quedat en foc viu. Imre Kertész va escriure: "El supervivent no és tràgic, sinó còmic, perquè no té destí". Per això aquest escriptor hongarès preferia visions caricaturesques de l'Holocaust, com la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni, que no visions més elaborades, però falses al capdavall (La llista de Schindler de Spielberg). Perquè res del que va tindre lloc als camps pot ser explicat amb una coherència narrativa convencional, probablement.
  Molts jueus van emigrar a Israel per trobar un poc de pau. En Bartfuss no és un d'aquests. S'hi limita a passar els dies. Un dia retroba Thérèse, amb qui va llegir Els germans Karamàzov durant el viatge al camp de Dorfenziehl (una lectura apropiada). Ella, però, no el reconeix. És difícil viure la vida de Bartfuss. Se sent estanger per als altres i per a ell mateix: "A la plaça, la llum arribava fins a les canals de les teulades. En Bartfus es va instal·lar a la terrassa d'un cafè, els vianants li semblaven estranys, llunyans. Com si no hi tingués res en comú. Feia anys, d'Itàlia ençà, que el rondaven. A tot arreu. El mateix vocabulari, els mateixos gestos. Junts o d'un en un. Si almenys pogués igonorar-los..."
  És aquest destí.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.617

L'amor, el sol i els altres estels

Títol: La vostra Anita
Autor: Lluís-Anton Baulenas
Editorial Bromera
Alzira, 2015
127 pàgines

  L'any 2001, Ventura Pons va estrenar Anita no perd el tren. La pel·lícula comptava amb un guió de Lluís-Anton Baulenas; a la fitxa tècnica s'especificava, de fet, que el film es basava en el relat Bones obres d'aquest escriptor. Tres lustres després, Baulenas ha recuperat aquell text i, amb el títol definitiu de La vostra Anita, l'ha posat a disposició dels seus lectors.
  La novel·la, òbviament, explora exactament la peripècia que a la gran pantalla protagonitzaven dos grans actors, Rosa Maria Sardà i José Coronado. L'obra de Pons, per cert, meresqué el premi Goya al millor guió adaptat. No és cap sorpresa afirmar, en aquest sentit, que Baulenas és un gran contador d'històries; en el gènere del realisme costumista, l'autor de La felicitat s'ha fet un nom ja plenament consolidat.
  En realitat, La vostra Anita és una aproximació interessant a la psicologia de la dona madura. Anita és a punt de fer cinquanta anys i tots els seus somnis es resumeixen a poder dir a un home el que Lauren Bacall li amollava a Humphrey Bogart en El son etern: "Parlant de cavalls, m'agrada fer les meves pròpies apostes. Primer m'agrada veure'ls entrenar una mica, veure si van a per totes o si es queden curts. Descobrir-ne els punts febles i saber què és el que els fa córrer". Tota una declaració d'amor.
  Per si no heu vist el film (que es deixa contemplar ben plaenterament), caldrà dir que Anita era la taquillera d'un vell cinema de barri, despatxada brutalment per un empresari sense escrúpols. Quan enderroquen el local per construir un nou edifici, Anita hi trobarà l'Antoni, l'encarregat de l'excavadora. Cupido hi obra els seus efectes i la dona madura es troba protagonitzant una història d'amour fou, con en les pel·lícules que tant li agraden.
  L'obra es pot entendre, fàcilment, com un homenatge al cinema clàssic, aquelles velles contalles en blanc i negre vistes amb els ulls d'una dona sentimental, tímida i primmirada. El text, de fet, s'obri i es tanca amb una referència a La reina Cristina de Suècia, quan la Garbo regnava en la realitat i en la diègesi. Anita no perd el tren es cloïa, precisament, amb un remake sensacional d'una escena d'aquest film, amb Rosa Maria Sardà fent de Greta Garbo i Coronado de John Gilbert.
  Una declaració de simpatia pel setè art i per les dones invisibles, aquelles expulsades del circuit de la seducció, amb les seues fantasies i la seua immensa capacitat, encara, de sentir-se protagonistes en l'univers de l'amor che move il Sole e l'altre stelle.

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-6-2015