La vida per davall de la vida

Títol: Els desposseïts
Autor: Szilárd Borbély
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Giné
282 pàgines

  Heus ací un llibre redó. Szilárd Borbély, escriptor hongarès prematurament desaparegut ara fa un any, aborda la història d'una família de classe baixa als anys 60. Desconec si en aquesta narració hi ha components autobiogràfics o és pura ficció. Siga com siga, és una lectura memorable i intensa. Té el sabor, l'aroma, la densitat i la textura de la gran literatura. No podria avaluar el grau de fidelitat dels traductors a l'original hongarès (no en sé ni un borrall), però el resultat en català és magnífic.
  Em fa l'efecte d'haver començat pel final, però no tots els dies es troba una joia així. Quan passa, cal celebrar-ho de seguida. Borbély ens ha col·locat al bell mig d'una família jueva, d'origen romanès, que sobreviu com pot a l'Hongria comunista. La mare i l'avi alliçonen el pare sobre com s'ha de comportar políticament: "S'ha de llepar. Entén-ho d'una vegada, s'ha de llepar. Als llepes tothom els deixa en pau". Però el pare, incapaç d'això, no se'n surt laboralment i s'emborratxa als vespres. El resultat és la misèria. La mare plora d'amagat. I tot plegat se'ns narra des del punt de vista del fill primogènit:  "Tota l'habitació fa olor de llet. Olor de caca. Olor de pobresa. Només escasseja l'olor de la mare. Mai no en tinc prou, de la mare. Ningú en té mai prou".
  Els desposseïts és un llibre ferotgement tel·lúric. Tots els humors de la terra, i dels hòmens i de les dones, s'hi congreguen, els fluïts corporals, les defecacions, l'orina, la suor, la bava. La vida, pura i dura, en tota la seua esplendorosa brutícia. Els personatges són bruts, parlen el seu dialecte (no l'hongarès estàndard), viuen immersos en un marasme ideològic. Però la mare recorda al fill la seua divisa: "Naltres no som pagesos". Els pagesos són els qui moren al mateix lloc on han nascut. Però ells són jueus, són diferents, tenen un judici propi. "Jueus és allò que no es pot comprendre". Un dia, un rabí va arribar i va explicar la metàfora de tot plegat: "Nosaltres vivim en aquesta base inestable, en una terra mòbil, al damunt de la qual s'alcen les cases, les esglésies. Vam construir sobre l'areny, sobre arenes movedisses, migratòries. Sobre un mirall de sorra impetuós, bollat, agrumollat. Per sota, a les profunditats, hi circula un altre sistema aquàtic secret. Per sota de la superfície, en algun indret, es capbussa una part dels rius i de les rieres, i flueix per sota de les cases, dels graners, de les esglésies, dels camins de pedres. S'escola cap al cementiri, cap a l'abocador de carronya, cap als afores del poble de sota el turó".
  Amb aquests materials, Borbély ha fet una gran novel·la, però no per les idees que hi vehicula o per la compassió que fa sorgir en el lector. La clau d'aquesta mestria és el to. Allò que informa cada frase i cada paràgraf, que no decau gairebé mai, i que dóna la mesura exacta del vertigen de l'escriptura.
  Feu-me cas: llegiu Els desposseïts. I si no esteu d'acord amb mi, feu-m'ho saber.

Joan Garí

Carta al pare

Títol: I tu no vas tornar
Autora: Marceline Loridan-Ivens
Editorial Bromera
Alzira, 2015
Trad. de L.A. Baulenas
83 pàgines

  A poc a poc, en un lent i dramàtic degoteig, els últims supervivents de l'Holocaust, els qui ja tenien, al lager, ús de raó però, pels motius que fora, encara no havien tingut ocasió de fer públic el seu testimoni explícit, van cisellant per a la posteritat el seu relat. Es tracta, en la major part dels casos, d'històries que ens fa l'efecte que ja s'han contat massa vegades; tanmateix, en cada ocasió que algú hi torna s'afegeixen, a un argument universal, matisos nous, detalls inèdits, dolors privatius i intransferibles.
  Marceline Loridan-Ivens -Marceline Rozenberg de fadrina- té 14 anys quan és deportada, amb el seu pare, a Auschwitz-Birkenau. Som a l'any 1944. Són dos dels 76.500 jueus francesos que la despietada i insensible col·laboració gal·la trasportarà a les granges humanes del Reich, allà on la condició humana mutarà en dimensions insòlitament brutals. El pare es queda a Auschwitz (el nom amb què els alemanys coneixen la població polonesa d'Oświęcim, a cinquanta quilòmetres a l'oest de Cracòvia). La filla és conduïda fins Birkenau, el subcamp situat a poca distància de l'anterior. Birkenau és l'autèntica fàbrica de cadàvers del complex (un milió llarg hi van desaparèixer als sinistres crematoris, dinamitats pels SS abans de l'alliberament soviètic). Els papers s'inverteixen, però: el pare no sobreviurà, la filla sí.
  Froim Rozenberg Szlhama, el pare de Marceline, arribarà a eixir d'Auschwitz, però desapareixerà en el caos posterior. Ella, al seu torn, farà cap a Bergen-Belsen i d'allí a Ragutin, una fàbrica d'avions prop de Leipzig. Això li salva la vida. Setanta anys després, I tu no vas tornar és la carta commovedora que la filla escriu al progenitor absent. Una relació especial els unia (no com amb la mare, que és més freda i distant), i el lligam s'ha mantingut intacte més enllà de la mort.
  Ara que ja no ens impressiona res, immersos en la narcosi sempiterna de les pampallugues audiovisuals i cibernètiques, potser alguns lectors escollits sàpiguen trobar en aquest opuscle (escrit amb la col·laboració de Judith Perrignon i eficaçment traduït per L.A. Baulenas) algunes constants del bon estil francès i detalls inoblidables com ara la sensació -per a una adolescent- de ser observada, nua, pel doctor Mengele: "Els cossos al nostre voltant eren premonitoris i ens hi véiem, ens acostaven al que nosaltres estàvem a punt de convertir-nos". La promiscuïtat desfiguradora del camp era la pitjor turpitud. Sobreviure, llavors, era rebre per sempre més el salconduit moral del testimoni.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-10-15

Romeu i Julieta segons Plató

Títol: Aquest cor que et pertany
Autor: Hans Fallada
Edicions de 1984
Barcelona, 2015
Trad. de Ramon Monton
284 pàgines

  L'origen d'aquesta narració és un guió cinematogràfic que Hans Fallada (pseudònim de l'escriptor alemany Rudolf Ditzen) va emprendre durant els anys de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula subsegüent, que s'havia de mantindre fidel -com tot a l'Alemanya de Hitler- a l'espessa doctrina nacionalsocialista, mai va veure la llum. L'estudi de Carl Froelich & Co., on s'havia de rodar, va resultar destruït pels bombardejos aliats l'any 1944. Vist el panorama, Fallada va convertir el material original en una novel·la. A pesar que no hi ha al·lusions polítiques directes al text (tal com ell va exigir ja en l'època del guió), s'hi respira una certa complaença  amb els èxits econòmics de l'Alemanya nazi, que certament va propiciar treball i prosperitat econòmica als anys 30.
  El relat té, molt acusadament, un cert aire de contalla infantil. Johannes Wiebe, fill menut d'una pròspera nissaga, no vol saber dels seus i aprofita el tancament de la fàbrica familiar per anar-se'n a treballar als Estats Units. Vol fer-se un home i demostrar a sa mare i al seu germà Thomas que es pot guanyar la vida honradament, sense dependre dels seus diners. Arriba, doncs, a Nova York i fa cap a l'hotel de la Young Men's Christian Association, on es troba "un enfony minúscul amb un llit, una cadira, una perxa i un mirall". L'anècdota em sorprèn i desperta alguns dels tentacles de la meua memòria personal. Fa un quart de segle, jo també vaig anar a parar, amb un visat de treball, a l'hotel de la YMCA de la Gran Poma, al final del carrer 34 Oest (he contat l'experiència al llibre Història d'Amèrica, A contravent). El relat de Fallada em permet comprovar que les cambres minimalistes d'aquest peculiar lloc ja eren així als anys 30... tot i que ara la perxa i el mirall han estat substituïts per una televisió (God Bless America!). De tota manera, sembla que Fallada no havia posat mai un peu als Estats Units, almenys abans d'escriure aquesta novel·la. La seua informació era llibresca, però era correcta.
  L'experiència estatunidenca no és excessivament grata, siga com siga, i Johannes torna a Alemanya malalt i derrotat. Per sort, en un mercat coneix Johanna Lark, una eixerida venedora de qui queda profundament enamorat. Es fan parella, Hannes (ell) i Hanne (ella), d'acord amb la teoria platònica de la mitja taronja: un home apocat, tristoi i feble se suma a una dona alegre, vivaç i enèrgica. El xicot declara a la xicota que ella és "el cor que em pertany", precisament l'expressió que havia usat sa mare quan ell va abandonar la mansió familiar. La coincidència no és casual. Els viaranys del relat col·locaran Johanna i la mare de Johannes cara a cara, en un context en què aquest es veu impel·lit a triar entre les dues. Hi ha, això sí, una tercera figura en discòrdia: Thomas, el germà de Johannes. En absència del pare d'ambdós, de qui no sabem res, Thomas és un tipus cruel i despietat, que menysprea Johannes i porta amb mà de ferro el negoci familiar. Acceptant Johanna, la mare decideix allunyar Thomas del seu costat, i recuperar així el fill pròdig. I conte contat, conte acabat.
  És difícil, en tot cas, esbrinar els autèntics motius de Fallada per escriure un relat com aquest. En una època en què els Estats Units estan immersos en la Gran Depressió, mentre l'economia alemanya emprèn la ruta del creixement, Hannes i Hanne podrien ser Romeo i Julieta amb un cartell de propaganda nazi al fons, però hi falta ambició literària. Una història, en fi, que es llegeix bé però que no ha remogut cap emoció especial en aquest lector.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2015