El meu regne per una espasa

Títol: Lletres de batalla
Autors: Joanot Martorell i Joan de Montpalau
Versió de Joan-Lluís Lluís
Editorial Barcino
Barcelona, 2014
83 pàgines

  Aquesta edició de les cartes de batalla intercanviades per Joanot Martorell i Joan de Montpalau ve de la mà de l'editorial Barcino. La benemèrita institució, a través de la seua col·lecció "Tast de clàssics", ens està proporcionant, des de fa alguns anys, una sèrie de títols emblemàtics de la nostra literatura medieval versionats per escriptors actuals. Va començar Carles Duarte, amb la poesia de Jordi de Sant Jordi i van continuar, després, autors com Josep Piera (que ens va oferir Una tria del colossal corpus poètic ausiasmarquià), Alba Dedeu (amb la seua delicada interpretació de Lo somni de Bernat Metge), Marta Pessarrodona (que va titular Jesús i les dones una oportuna antologia de la Vita Christi d'Isabel de Villena), Eduard J. Verger (encarregat  de posar a l'abast d'un lector actual els Perills d'amor de Roís de Corella), Albert Mestres (qui, amb M. Marfany, ens ha fornit una estimulant versió moderna de la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda) i finalment Joan-Lluís Lluís.
  L'escriptor nord-català s'ha demostrat suficientment versàtil com per ressuscitar aquesta vetusta correspendència bèl·lica oferint-la al lector d'avui no amb interès arqueològic, sinó com un tall de documents capaços de dir-nos alguna cosa -encara- sobre les emocions i la vida quotidiana d'un dels més grans clàssics de les nostres lletres.
  Pel que sabem de Joanot Martorell degué ser un tipus apassionat, violentat per les servituds de l'honor i d'espasa fàcil, un aristòcrata típic ben integrat en els alts cercles d'aquella València prodigiosa que va saber proporcionar, al segle XV, un grapat de lletraferits genials absolutament irrepetible. Aquells tipus es coneixien bé i fins i tot estaven emparentats: Jaume Roig (l'autor de L'espill, que també acaba d'editar Barcino en versió d'Antònia Carré) era el metge d'Isabel de Villena; Ausiàs march es va casar amb Isabel Martorell, la germana de l'autor del Tirant lo Blanc.
  La qüestió del parentiu és el motor del llibre de què ara m'ocupe. Una altra germana de Joanot, Damiata Martorell, va ser seduïda pel seu cosí Joan de Montpalau. Els dos amants van compartir llit però, a l'hora de fer cap a l'altar, a Montpalau li va entrar una desgana infinita. Enrabiat per l'afer, Joanot va exigir reiteradament al cosí llibertí que netejara el nom de la seua germana. Com que Montpalau no hi tenia cap interès, ambdós cavallers es van intercanviar una sèrie de lletres de batalla reptant-se a un duel.
  En realitat, el duel no es va celebrar mai. Per Martí de Riquer sabem que Joan de Montpalau va solucionar el tema amb el pagament de quatre mil florins. De matrimoni, ni parlar-ne.
  A les cartes en qüestió, fet i fet, un desaforat Martorell repta i provoca reiteradament Montpalau, però la resposta que obté d'aquest no passa d'una desmenjada ironia (retreu al seu contrincant que li escriga termes com "sil·logisme" o "relatar" però Martorell, que no és manc, li retruca que el significat d'aquests mots és ben conegut per qualsevol vailet de la ciutat). Com el seu futur personatge Tirant lo Blanc, Joanot Martorell està disposat a conquistar l'univers, però s'acontentaria amb poder pactar un jutge per a poder enfrontar-se al seu enemic amb una espasa i una llança. I és aquest tot l'argument d'aquestes lletres.
  Com bé suggereix Joan-Lluís Lluís, l'espasa de Martorell es degué rovellar, però ell es desfogaria bé, anys a venir, amb les aventures que va imaginar per al seu Tirant. En aquest excitat protagonista va bolcar tota la seua passió de cavaller sense rival possible. I la Literatura en va eixir guanyant clarament.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2015

L'estat de comptes de la nostra vida

Títol: ¿És breu, la vida?
Autor: Sèneca
Editorial Adesiara
Martorell, 2014
Trad. de Jordi Avilés
160 pàgines

Els autors dels llibres d'autoajuda, tan exitosos en aquests darrers anys, ens han recomanat prescindir dels psiquiatres i substituir-los pels clàssics. Plato not Prozac, de Lou Marinoff, és un títol emblemàtic entre els llibres a què faig referència. Deixant al marge les potencialitats antidepressives de Plató, caldrà reconèixer que, com que tot està en els clàssics, també els clàssics filosòfics són adequats per a ensenyar-nos certes virtuts vitals que la vida moderna tendeix a fer-nos oblidar, presa de les seues imperatives servituds.
  En aquesta línia, l'editorial Adesiara -que ens ve fornint valuosos textos grecs i romans- ens proposa la relectura d'un opuscle de Sèneca, De breuitate uitae. El filòsof cordovès ens convida a contemplar la vida no com un lapse aqueferat, sinó com una oportunitat per a l'oci fructífer. Preceptor d'emperadors, Sèneca distingeix clarament, a la seua obra, entre els "occupati" (els qui, com diríem ara, es deixen mossegar per l'estrés) i els "otiosi" (aquells que frueixen de la vida contemplativa). Òbviament, només aquests segons, retirats del món, cultivant una existència tranquil·la i intel·lectualment rica, estan en disposició d'accedir a alguna mena de felicitat.
  Si volem realment ser feliços, però, hem de prescindir -tal com recomana el nostre filòsof- del desig de posseir, el d'aturar el temps i el d'allargar la vida. És en l'abandó de tot desig, en realitat, on està el secret de la conquista d'un mateix. No negarem, doncs, que no sabem el camí. El problema, si voleu, és fins a quin punt estem disposats -nosaltres, criatures excitades de la vida moderna- a caminar-hi.
  El secret per a què la vida no et semble curta, diu Sèneca, és concentrar-se en cada moment. "Protinus uiue!" ("Viu l'instant!"), s'exclama, com en un eco del vell "Carpe diem", que tants han volgut entendre com una invitació a la disbauxa instantània i altres formes de cinisme materialista, mentre que personalment sempre m'ha semblat una austera invitació a convertir l'escàs temps de què disposem en el ciment per a alguna edificació que perdure.
  Mentre la vida dels "occupati" és un sospir ("breuissimam"), la dels "otiosi" s'obri a un espai "sagrat i inviolable, que està per sobre de qualsevulla vicissitud humana, que se sostreu a l'imperi de la fortuna i que no es veu neguitejat per la pobresa ni per la por ni per l'escomesa de les malalties". Aquest espai privilegiat, la possessió del qual "és perpètua i lliure d'inquietud", és el passat.  I el secret d'aquest privilegi és senzill: "Els dies només estan en el present d'un a un i, encara, d'instant en instant, mentre que tots els dies del temps passat es faran presents quan tu ho disposis".
  Aquesta facultat retrovisora ha de ser conreada per l'home apartat del brogit humà, centrat en els meandres del seu esperit. En paraules de Sèneca (adreçades a Pompeu Paulí, el pare de la seua segona esposa i destinatari del text): "És preferible conèixer l'estat de comptes de la pròpia vida que no pas el del blat de l'Estat".
  Si heu entès la lliçó, no queda molt més a afegir. És clar que el blat és un assumpte d'enorme gravetat, i ens hi podem trobar distrets fàcilment. Si disposem d'un mas a Llofriu, però, o a Vilafranca (és el meu cas), farem bé de retirar-nos-hi. L'eco de les passions humanes ha d'arribar-hi somort i exangüe, per a no distraure una vida centrada en la rememoració del passat i l'ordenació intel·lectual del present.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1602

Maons contra la llegenda negra

Títol: Lucrècia Borja, la filla del papa
Autor: Dario Fo
Editorial Bromera
Alzira. 2014
Trad. d’Enric Salom
190 pàgines


  Els Borja –ara ja podem dir-ho amb tranquil·litat- van arribar a Roma, a finals del segle XV, udolant com llops afamats. Procedien de Xàtiva i anaven a la conquista d’una altra petita ciutat de no més de 30.000 habitants, assolada sovint per les epidèmies, però que guardava al seu bell mig un tresor incomparable: el Vaticà. Hi van ser papes, successivament, Alfons de Borja (Calixt III, 1456-1458) i el seu nebot Roderic de Borja (Alexandre VI, 1492-1503). S’hi comportaren, no cal dir-ho, amb tota la panòplia de llibertats excessives que eren habituals en els vicaris de Crist de l’època. No foren ni més assassins, ni més luxuriosos ni més cobdiciosos que els seus antecessors o els propis contemporanis, però era obvi que eren estrangers, així que una feixuga llegenda negra es va teixir de seguida en contra seua. Ja quan van ser proclamats papes, els italians van saludar els Borja deplorant que l’església italiana haguera caigut en mans “dels catalans”; i, quan volien insultar Alexandre VI, l’anomenaven “marrano catalano”.
  Només en els últims anys han començat a aparèixer textos que busquen rellegir l’epopeia dels Borja i resituar la infàmia de la llegenda negra en els seus justos termes. Aquesta Lucrècia Borja de Dario Fo entra de ple en el propòsit de restituir la fama de les figures històriques de la família Borja o, almenys, separar els fets constatats de l’àmplia nòmina de salvatjades graciosament atribuïdes.
  El projecte em sembla molt interessant. Esperava de Dario Fo, tanmateix, un text amb una mica més de substància. Al capdavall, un premi Nobel no hauria de baixar la guàrdia en cap moment. I el problema d’aquesta novel·la és que els seues personatges són previsibles, sense densitat, massa obvis. El didactisme hi força una escriptura un tant desmanegada. Alexandre VI hi és pintat com un papa amb un fons reformista, però un home ferventment partidari d’un tradicional refrany valencià: “Dels pecats del piu, Déu se’n riu”. Cèsar, el seu fill, és l’assassí maquiavèl·lic que els seus actes retraten, ambiciós i imparable. En canvi Lucrècia, la protagonista, és descrita com una víctima de l’ambició del seu germà Cèsar, una dona de gran bellesa però també de gran pietat que només volia estimar i ser estimada.
  El resultat literari, ja dic, em sembla pobre. Joan Francesc Mira va emprendre, fa anys, un projecte equivalent, en aquest cas centrat en Alexandre VI. L’escriptor valencià va retratar, en Borja Papa (1996), una figura ambivalent, tan allunyada de la foscor en què la van embolicar els seus enemics com de qualsevol temptació extemporàniament hagiogràfica. Com ara Dario Fo, també Mira va voler rescatar els autèntics contorns d’una personalitat irrepetible, injustament tractada per la història. Borja Papa, però, és una novel·la –una autobiografia fictícia- d’extraordinària factura literària, bellament i sàviament escrita, per a la qual l’autor es va documentar minuciosament als arxius vaticans.
  Al final, el que continua fascinant-nos dels Borja és aquesta àgil capacitat d’una família valenciana per situar-se al cim del món conegut en una època irrepetible: mentre a València havien deixat escriptors com Jaume Roig (que era el metge de la família) o Ausiàs Marc (que enviava versos a la germana d’Alfons de Borja, Tecleta), a Roma van ser contemporanis de Rafael, Ariosto, Leonardo, Copèrnic, Miquel Àngel o Bembo (que va ser amant de Lucrècia, per cert).
  Amb tot això es poden fer llibres molt bons. De Dario Fo, en tot cas, tenim dret a reclamar-ne un una mica menys previsible i de més ambició literària.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-2-2015