Una vida amb humor

Títol: La madre
Autor: Edward St. Aubyn
Editorial Random House
Barcelona, 2014
Trad. de Cruz Rodríguez
392 pàgines

  L'any 1992 Edward St. Aubyn va començar a publicar una sèrie de novel·les de què La madre és la culminació. Les tres primeres les va publicar també Random House amb el títol genèric de El padre. La madre, al seu torn, reuneix dues narracions: Leche materna i Por fin.
  Els cinc volums tenen un mateix protagonista, Patrick Melrose, que és un alter ego gens dissimulat de l'autor. Les seues vivències al si d'un família britànica de classe alta són la base d'un cicle novel·lístic que ha merescut una unanimitat crítica certament impressionant. The Times, per exemple, va saludar el seu autor com "un dels millors escriptors de la seua generació", mentre Michael Chabon explicava que llegint-lo, havia tingut "una de les més increïbles experiències lectores (...) en els últims deu anys". Aquesta segona observació em sembla més pertinent que la primera. Al capdavall, Chabon s'hi retrata en tota la seua subjectivitat inapel·lable, mentre The Times recorre a una crossa més o menys efectiva... que sol aplicar-se a un bon grapat d'escriptors de manera simultània.
  Siga com siga, el que és obvi és que St. Aubyn et pot interessar més o menys, però els valors de la seua escriptura salten a la vista. El més evident -o almenys així m'ho sembla- és aquest persistent humor britànic que informa les seues pàgines, amb la seua factura inconfusible: "Este año llevaban a Thomas a conocer a la abuela. La mujer no podría decirle gran cosa pero, claro Thomas tampoco [és un bebè]. Quizá se cayeran bien". La sornegueria és un instrument impagable en un novel·lista que té aspiracions diguem-ne costumistes. No importa que el que s'hi narre siguen coses terribles: el lector agraïrà que l'autor utilitze l'excipient de la ironia. Com el propi St. Aubyn ha explicat en alguna entrevista, tot allò que et va passant en la vida s'entén millor intel·lectualment que emocionalment: "Hi ha, d'una banda, un oceà de banalitat, coses que la gent diu i després una piscina profunda de coses que són genuïnament indescriptibles, on les paraules no poden arribar. Entre aquestes dues masses hi ha una estreta llengua d'arena: coses que són molt difícils de dir, però que val la pena dir-les. Aquí és on hi ha l'acció".
  A banda d'això, els relats de La madre (sobretot Leche materna) tenen molt de la prolixitat biogràfica de La meua lluita, de Karl Ove Knausgård, per exemple (la gran sensació noruega de la literatura de ficció autobiogràfica). Mentre la seua dona s'ocupa dels dos petits, Patrick s'entreté amb la seua amant, Julia. Alhora, la mare de Patrick, Eleanor, llangueix entre amenaces de donar tota la seua herència a una secta new age (Por fin transcorre íntegrament el dia del funeral de la mare).
  En realitat, Patrick Melrose és un addicte a la farmacologia i al ressentiment (o allò que li puga succeir als sentiments quan són passats pel sedàs d'un sarcasme lleument irònic). Flirteja amb la idea del suïcidi, fins i tot quan ja no du a la butxaca un exemplar de El mite de Sísif. El lector recordarà el principi immortal d'aquest Essai sur l'absurde d'Albert Camus: "Il n'y a qu'un problème philosophique vraiment sérieux : c'est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d'être vécue, c'est répondre à la question fondamentale de la philosophie" ("Només hi ha un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia").
  Edward St. Aubyn, amb La madre, respon positivament a aquest dilema: val la pena viure la vida però només si ho fem amb humor. Completament d'acord.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-1-15

Memorial de l'avi

Títol: Un home que se'n va
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial Proa
Barcelona, 2014
667 pàgines

   En totes les famílies hi ha un secret o, si ho preferiu, un sobreentès decisiu. En la meua  aquesta informació oculta, que planava pels silencis arraconats de la casa familiar, va ser la presó de l'avi. Durant anys i panys, tot al llarg de la meua infància i el principi de l'adolescència, mon pare solia concloure els seus estats de malhumor sobrevingut amb una admonició una mica críptica, que anava acompanyada pel dit índex de la mà dreta ferotgement erigit. "Un dia sabràs el que va passar. Quan tindràs edat, et contaré una cosa terrible". Aquella enigmàtica advertència, vagament amenaçadora, va acompanyar ritualment el meu trànsit al coneixement, fins que un dia es va produir la tan ansiada revelació. "El que va passar" va ser la reclusió de l'avi -el pare de mon pare- després de la Guerra Civil. Batiste Garí, en efecte, havia estat condemnat a mort l'any 1939 pel delicte suprem d'haver presidit la secció local d'un sindicat durant la guerra. La pena li fou commutada per cadena perpètua: va complir set anys al penal de Sant Miquel dels Reis, als afores de València.
  Aquell infame empresonament va presidir la crua infància de mon pare. En tornar a casa, l'avi va cremar tots els papers que testimoniaven el seu pas per Sant Miquel i altres llocs de reclusió, en una escena novel·lesca -al davant de la llar, mentre a fora ha caigut una nevada històrica i insòlita a Borriana-, la intensitat dramàtica de la qual ha passat de la memòria de mon pare a la meua sense perdre ni un àpex.
  En Un home que se'n va també hi ha un individu que estripa els papers al·lusius a la seua reclusió al davant del seu nét. L'individu en qüestió és Vicente Villatoro Porcel i el seu nét l'escriptor Vicenç Villatoro. En arribar als 50 anys, l'escriptor sent la necessitat d'abordar la història del seu avi, un home nascut al poble andalús de Castro del Río i emigrat a Terrassa als anys 50. Entremig, hi ha la tragèdia -la d'ell, la del meu avi, la de tots. Durant la guerra, és escollit per formar part del Comitè del Front Popular a Castro. És un republicà moderat, un burgès liberal (¿caldrà dir que el meu avi devia ser un tipus desideologitzat, a qui van nomenar president de la UGT perquè queia bé a tothom?). En els primers mesos de contesa, els anarquistes organitzen a Castro -i allà on poden- la seua Acràcia ideal. Un periodista austríac que passa per allí, Franz Borkenau, diu que aquesta gent de la FAI li semblen anabaptistes del segle XVI. Ho conta en un llibre, The Spanish Cockpit, que es va traduir a Espanya com El reñidero español (un títol eufònic i suggestiu). Borkenau, que acaba de desencantar-se del marxisme, comprèn perfectament que el que s'assaja a Espanya és només un petit paper preparatori per al reñidero mundial.
  La presó de l'avi (també condemnat a mort, també amb la pena commutada, i cinc anys reclòs a Burgos a la mateixa presó que Marcos Ana) i la seua posterior emigració són el motor de la perquisició del Villatoro novel·lista. No és un llibre sobre el seu avi: és un llibre sobre ell en el mirall del seu avi. Intenta comprendre els homes i les circumstàncies del passat i, davant el fet de la guerra, no és equidistant, però vol ser equànime. Com té el dot de la claredat, d'explicar amb una simplicitat només aparent les coses complexes, basteix un volum extraordinàriament sòlid, una indagació memorialística amb lleus pinzellades de ficció.
  Villatoro ha saldat comptes. Ha escrit, probablement, el seu millor llibre, el més personal i íntim. El seu avi n'estaria orgullós.  El seu secret familiar és ara una commovedora i cauteritzada lliçó pública. I un eficacíssim tour de force literari.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.595

Una paràbola tardorenca

Títol: La vida és estranya
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2014
280 pàgines
 

  A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil. No importa que la vida t'haja somrigut especialment, ni que hages coronat un vuit-mil o t'hages fet ric o sigues un artista d'èxit. Quan s'encara allò que eufemísticament s'anomena "l'última etapa de la vida" és quan realment u està en condicions d'adonar-se que tot és un poc inútil, en el fons.
  Això ho sap bé el protagonista d'aquesta novel·la i alter ego de l'autor, Oleguer Regós. En la primera pàgina del text ens ve descrit amb extraordinària economia expressiva el balanç vital d'aquest home en el llindar de la vellesa: viu entre Tossals (que és com dir ben endins de la quinta forca) i Barcelona, sense considerar-se realment d'enlloc; al Cafè de Plaça el consideren un fracassat -i més: un paranoic-; per a reblar el clau, voldria escriure unes memòries.
  La pruïja memorialística té un sentit: quan u se sent l'última baula dels "llinatges nobles" (d'aquella gran època en què "la noblesa era, exactament, una forma superior de la llibertat"), és lògic que considere que l'única lleialtat que li queda és la de la memòria. Però els Regós, vet-ho ací, estan en decadència "des del segle XVII", i no importa un passat gloriós ara amb els almogàvers, ara amb els carlins: el seu món d'identifica amb tot allò que, a la Recherche de Proust, funciona com a epitafi.
  Per això, probablement, Regós no sap realment el que vol. Quan negligeix el somni de les memòries, imagina el projecte d'un volum sobre les lleis de la història. Qualsevol cosa és bona si et fa fugir del present, sobretot si les dones t'abandonen i la ciutat on vius comença a assemblar-se a un algoritme abstrús. El protagonista, en efecte, confessa que no ha tingut mai "caràcter" amb les dones, que és com dir que hi ha sentit fascinació però també una imprecisa incomprensió. Al Cafè de Plaça, mentrimentres, el que es discuteix és si "de les dones, el que importa és que ens donen vida" o bé "el que ens importa de la vida és que ens doni dones". I és que les màximes de l'amor són reversibles, com els aforismes més ingenus.
  Precisament la literatura de Valentí Puig és acusadament conceptual, esquitxada de frases sapiencials. És un autor que ha arribat a una maduresa que consisteix a escriure sempre el mateix llibre, contemplar la vida amb l'elegant sensació d'un déjà vu i no oblidar-se de deixar una ampolla de cava a la part de la nevera més pròxima al congelador.
  Amb aquesta filosofia, es pot fer un llibre on Barcelona siga avaluada des del punt de vista del client d'un gran prostíbul, però amb la condició que quede clar que les putes són més humanes que els polítics, per exemple. Precisament un dels personatges més fascinants de La vida és estranya és un tal Befàs, un "Napoléo petit", un patrici patriota finalment fora de la llei, que podria ser la barreja de Pujol, Millet o qui sap quin altre líder messiànic finalment caigut. Era un dels qui es reconeixien en una màxima consuetudinària del calibre de "una mica de corrupció greixa els mecanismes del sistema" i s'omplia d'orgull quan el fiscal el definia com "el pagador principal de la vida política catalana". En un país on tots aspiren a cobrar, no hem d'oblidar mai la grata providencialitat de qui paga.
  Amb tot això -i més coses- ha escrit Valentí Puig la seua novel·la. Ell també, com Regós, està en la tardor de la vida, aquesta etapa en què s'han acabat els excessos però no la literalitat dels desitjos. Llavors ja s'ha comprès que tot és passat i que l'èxit és un miratge. Ja es pot fer, sense demanar perdó, bona literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-1-15