L'horror de la pau

Títol: Ens veurem allà dalt
Autor: Pierre Lemaitre
Edicions Bromera
Alzira, 2014
Trad. d'Albert Pejó
477 pàgines

Per què ens fascina la Primera Guerra Mundial? En la Segona hi ha Hitler, tota la vesània criminal del nazisme, la monstruosa pallassada mussoliniana, l'hecatombe sense pal·liatius de la Shoah, l'obstinada fúria nipona,  la tragèdia triomfal de la Unió Soviètica... però en la Primera (la Gran Guerra per antonomàsia) conflueixen potser facetes de l'horror que eren massa inèdits quan s'esdevingueren. El món venia de la tendra relaxació de la Belle Époque (com va retratar Stefan Zweig, amb un lirisme commovedor, en les seues memòries El món d'ahir) i no s'esperava que en tant poc de temps es congriara una tempesta tan perfecta. L'horror de les trinxeres va donar pas a un seguit de circumstàncies, bé politicosocials (la revolució russa o la ignomínia de Versalles, per exemple) o bé estrictament tècniques (l'aparició dels primers avions de combat, dels primers tancs, dels atacs amb gas...) que posarien les bases de totes les conflagracions futures. Ningú li estalviarà a la Gran Guerra el seu caràcter emblemàtic. I per això els països que la van sofrir més directament han convertit aquest any del 1914 en ocasió per a les commemoracions més sentides.
  Si algú hi va patir amb més intensitat, sense dubte va ser França. En cada llogarret del país un monument recorda, en un lloc d'honor, els caiguts en aquella infame carnisseria. Per això hi ha estat especialment oportuna la publicació, ara fa un any, d'aquest Au-revoir là-haut que ens arriba molt eficientment traduïda per Albert Pejó de la mà d'Edicions Bromera. El llibre va ser rebut enllà dels Pirineus amb un entusiasme unànim i va ser guardonat amb el premi Goncourt. Amb molt bon criteri, tot s'ha de dir: Ens veurem allà dalt és una autèntica novel·lassa, escrita amb l'ofici d'un gat vell com Pierre Lemaitre (foguejat en l'ubicu gènere negre). Només un escriptor amb tots els ets i els uts com aquest és capaç de suscitar una lectura ceguerosa i febril, tot conduint el lector a través d'una història que en realitat no se situa enmig dels esdeveniments bèl·lics pròpiament dits, sinó en la més immediata postguerra.
  La peripècia de la tragèdia fins la picaresca d'aquests dos miserables soldats, Albert Maillard i Édouard Péricourt, està marcada des d'un principi pel seu caràcter de testimonis d'un assassinat. Però cometre un crim en una guerra és com posar multes de velocitat a Le Mans (com hauria dit algú en el film Apocalypse Now): Maillard ho sap i ho sap també Péricourt. Aquest segon ha quedat, a més, horriblement marcat com només et podria haver passat en aquella inversemblant contesa: sense mandíbula inferior, amb la gola a l'aire "i, a sota, un magma de carns escarlates amb alguna cosa al fons, que deu ser la glotis..."
  Hi ha moments narrativament esplèndids en aquesta obra, com l'explicació de les conseqüències de la indisposició del senyor Péricourt (producte de l'emoció pel record sobrevingut del seu fill) o la negociació del preu dels taüts entre Pradelle i Lavallée. Lemaitre sap dosificar i estructurar la informació, va conduit el lector per la senda que vol i és destre en la ironia i, quan cal, en la introspecció psicològica. Ha après la pauta de la millor novel·lística francesa, de Victor Hugo a Irène Némirovsky.
  Potser la lliçó de Ens veurem allà dalt és que el pitjor d'una guerra és la pau subsegüent. En aquesta conjuntura atroç, soldats com Maillard tenen moments estrictament proustians contemplant el món de l'alta societat com ho faria un infant davant d'un aquari. La guerra l'ha destruït i l'ha empobrit. I encara voldrien que donés les gràcies.

Joan Garí

Publicat en Ara, 22-11-14

In versu veritas

Títol: El rastre blau de les formigues
Autor: Ponç Pons
Quaderns Crema
Barcelona, 2014
207 pàgines

  Quan un creador es troba en aquesta precisa edat en què ja li ha passat la dèria de ser “el centre del món”, potser, amb gran sort, s’esdevinga que en endavant les seues pretensions es circumscriuran a “restar-ne un poc al marge”. Això és el que li ha passat a Ponç Pons (Menorca, 1956). Vorejant la seixantena, aquest poeta ha volgut oferir-nos un vademècum literari atresorant la saviesa de tota la vida viscuda. I ho ha fet en forma d’aforisme, que és una manera acreditada de condensar els conceptes fonamentals amb brevetat i substància. Al capdavall, som fills de la nostra civilització i no en podem fugir: els japonesos fan haikus i hi reïxen però els poetes occidentals que ho intenten naufraguen gairebé sense excepció quan s’enfronten a un motle que els és profundament aliè. En canvi, m’agradaria llegir els llibres dels aforistes nipons: no crec que hi estiguen dotats.
  Pons, que sap tot això i sap més coses, s’ha adonat que Menorca podria ser Ítaca però un Ulisses poeta i aforista no necessitaria el gran viatge. Com diria Joan Guasp, un altre autor balear addicte a la literatura sapiencial, un Ulisses així no necessitaria viatjar, perquè ja viuria al paradís més pròxim.
  Amb aquesta filosofia ha encetat Ponç Pons la singladura seca de El rastre blau de les formigues. I voldria dir ara, per a què no hi haguera cap dubte, que aquest em sembla un dels llibres més importants que s’han publicat en català als darrers anys. No sóc partidari dels elogis buits, ni de les lloances sistemàtiques: vaig passar un mes d’agost deliciós sentint-me acompanyat per la riquesa conceptual i la bellesa formal d’aquest grapat d’aforismes. Vaig comulgar, així mateix, amb la filosofia vital de Pons. El seu panteisme -la recerca d’un Déu natural i sense intermediaris-, les lliçons d’estil preses del paisatge (sense oblidar que “El millor paisatge per escriure sempre és l’interior”), la seua profunda convicció que “escriure és també una forma de llegir”, la manera activa i desacomplexada d’entendre l’escriptura (“Un llibre també depén de la qualitat del lector”): tot ajuda a conformar l’esperit d’un escriptor profundament imbricat amb el seu ofici i el seu territori.
  Menorca, en aquesta cosmovisió, és com el Walden de Thoreau però a la inversa: tot ací està rodejat d’aigua i el poeta pot sentir-se illòman amb totes les conseqüències epistemològiques. La lectura d’alguns autors estimats (Jean Giono, certs filòsofs, els gran poetes de tots els temps) va convencent l’autor que la veritat es troba a la seua cabana de fusta en Sa Figuera Verda, on l’única companyia és la dels animals i les plantes. En aquesta soledat ascètica, res no importa: ni les enveges del món literari, ni les critiques ni res que no siga escriviure i practicar la filosovida.
  Al capdavall, Menorca només té set-cents quilòmetres quadrats: no s’hi pot anar molt lluny però –com demostra Pons- s’hi pot anar molt endins. Aquesta és la lliçó primordial d’aquest llibre. El seu autor voldria capgirar el tòpic i poder tindre llibres, escriure arbres i plantar fills. El seu lema: In versu veritas. I tota la resta no és ni tan sols literatura.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.587

El teatre de la vida

Títol: La gran caiguda
Autor: Peter Handke
Barcelona, 2014
Raig Verd editorial
Trad. de Marta Pera
171 pàgines

  Homer potser no s'ho imaginava, però quan va escriure L'odissea va idear -o va fixar- una fórmula narrativa destinada a una posteritat especialment agraïda. Narrant la tornada d'Odisseu/Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia -amb totes les aventures esdevingudes al país dels cicons i dels lotòfags, amb el cíclop Polifem, a l'illa d'Èol, al país dels lestrígons, a l'illa de Circe i al propi Hades, amb les sirenes, les roques d'Escil·la i Caribdis o les vaques d'Hèlios-, Homer -fos qui fos "Homer"- estructurava un model literari que de llavors ençà ha continuat fascinant-nos: el viatge.
  El guerrer que recorre el Mediterrani experimentant un procés d'aprenentatge biogràfic és l'heroi universal que travessa la vida detenint-se en cada port, mentre somia en una llar que podria ser qualsevol illa, però només és aquella on una esposa pacient i un fill intrèpid escruten cada dia l'horitzó. Ulisses tornarà finalment a Ítaca, vestit com un captaire ("ric del que ha donat..."), es venjarà de la infame turba de pretendents de Penèlope i imaginarà un repòs possible. Però això, és clar, serà ja una altra història.
  Peter Handke, en La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l'esquema homèric. Tota l'acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l'ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a  la gran ciutat on l'honor l'espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: "La impaciència aniquila l'existència".
  L'actor sense nom, doncs, no té cap pressa. Primer que res -com en els contes infantils- ha de travessar un bosc. Al bell mig de l'arbreda troba un vell captaire, que podria ser un altre Odisseu de la vida, i imagina que podria tractar-se de l'últim home. Després, però, hi compareixerà més gent, fins i tot un tipus que llegeix l'immortal poema homèric. No esperem, però, que aquestes peripècies estiguen narrades amb cap motle realista. Handke ha ordit un text certament original, fins i tot sorprenent, servit en un estil reiteratiu, detallista, desproveït aparentment de pretensions fins vorejar el naïf. El que tenen en comú els personatges amb qui l'actor es troba és precisament la seua naturalesa profundament teatral. Fins i tot -o especialment- enmig d'una església, on és l'únic espectador, té l'ocasió d'observar el misteri de la representació, que li confirma l'oficiant: "Jo, com a capellà, també sóc actor, ho he de ser".
  A la ciutat, el protagonista contempla en un televisor com el president del país declara la guerra a una altra nació. A la pantalla hi ha dones boniques amb postures sensuals, però al carrer les dones van tapades fins als ulls. Tot sembla formar part d'una gran farsa. Entre la multitud de la megalòpolis reconeix el seu pare i la dona a casa de la qual ha passat la nit. Finalment, li surt al davant el director de la pel·lícula en què, a l'endemà, ha d'actuar. Però si tot és ja una immensa ficció: quin sentit té dir-se actor?
  La "gran caiguda" a què fa referència el títol és també la gran el·lipsi del final. Si hi ha una guerra en marxa, si l'amor no és possible, si el capellà va disfressat sota la casulla, si tots són actors, potser el final del dia siga simplement el final de la vida. Deixar-se caure, llavors?

Joan Garí

Publicat en Ara, 1-11-14