Arguments per a després de les religions

Títol: Pasión del dios que quiso ser hombre
Autor: Rafael Argullol
Acantilado
Barcelona, 2014
81 pàgines

  Aquest llibre, que està dedicat "a los creyentes en dioses transitorios", consta de tres parts: la primera és un relat en segona persona, on l'autor apel·la al propi Crist, tot resseguint l'itinerari d'aquest fins a la mort; la segona és la confessió, en primera persona, d'un home que no és cristià i, tanmateix, es revela fascinat per la figura de Jesucrist, pel seu misteri; la tercera, finalment, fa el paper d'un apèndix documental, amb la reproducció cronològica, seguint la biografia de Jesús, d'una selecció dels quadres que l'han narrada visualment.
  Aquest és un llibre breu, però particularment intens. Rafael Argullol s'hi endinsa en un terreny que ja han sovintejat els novel·listes (com ja he explicat ací amb els casos de Saramago i Colm Tóibín). Ara ell aborda el tema des del punt de vista assagístic, i ho fa amb eficàcia i una rara intensitat. El tema és Jesucrist, ni més ni menys. Aquest "monstre" infantat a partir d'una "violació divina", aquest engendre amb "cor humà i pensaments divins". Argullol prova d'acostar-se a la seua còsmica soledat, intenta entendre'l:

"Tus enemigos te calificaban de mago impostor; tus amigos, de profeta e, incluso, de mesías. Sólo tú sabías en qué consistía el juego"

   No és aquesta, evidentment, la mirada del creient. És la mirada de l'escèptic que està convençut que "nuestra relación con lo sagrado es demasiado profunda como para ser entregada al abrazo de una religión". Allà on les religions ofereixen solucions, Argullol voldria preservar enigmes. Allà on la ideologia -el cristianisme- ha deixat de suscitar emoció, queda tanmateix el misteri d'una figura atractiva però ambígua, "un héroe, un charlatán, una sombra, un avatar". Les raons d'aquesta fascinació poden ser perfectament circumscrites dins el camp d'allò estètic:

"En ninguna otra historia legada por la mitología o la literatura un héroe sabe de antemano con tanta nitidez el dolor al que va a ser sometido y al que voluntariamente se somete. Cristo ha escrito en su espíritu todos los capítulos que le llevan a la muerte antes de vivirlos en su propio cuerpo. Esta monstruosa belleza es inexplicable"
 

  Però, sent "inexplicable", ha provat de ser explicada una vegada i una altra en la història de l'art occidental, que si ha tractat un tema amb profusió (de Quentin Massys a Piero della Francesca, de Miquel Àngel a Velázquez, de Botticelli a Bellini, de Grünewald a Rafael) ha estat el de la passió i la mort de Crist. Argullol es commou especialment davant la Crucifixió d'Isenheim, de Grünewald, on el cos de Crist és sotmés a una "convulsió brutal". A mi m'espanta especialment -com a Dostoievski- el "Crist mort al sepulcre" de Hans Holbein, on el presumpte salvador jau en una inconcebible horitzontalitat exasperada. Com explicava Sòcrates Miró en la meua novel·la El balneari, "un Crist així, el Crist vençut i humiliat de Holbein, no pot ser res més que un home". 

  Em permetré, doncs, afegir aquesta estampa torturada a la pinacoteca selecta de Rafael Argullol. Ell ha fet un petit gran llibre, un assaig per a pensar i per a pensar-se. Després de les religions, encara haurem de tractar amb els déus. I Argullol ens hi ha ofert un primer argument. 

Joan Garí

La vida, simplement

Títol: Això és tot
Autor: James Salter
Editorial Empúries
Barcelona 2014
Trad. de Ferran Ràfols
378 pàgines

  Això és tot és la crònica, al llarg de quaranta anys, dels avatars sentimentals de Philip Bowman, editor i exoficial de la marina que sembla un alter ego de l'autor. Un episodi primerenc dóna molt bé el to d'aquest llibre: Philip i la seua primera dona Vivien van a un sopar a casa del cap del primer. Un home s'hi insinua a la Vivien. Això excita en Bowman ("bullia de desig, com si s'haguessin conegut en un ball"). Quan els esposos són al llit, ell posa la mà a la corba del maluc d'ella. Ella el rebutja. "De cop i volta -explica el narrador- semblava una desconeguda". Per algun motiu inconcret, sura en l'aire la sensació que alguna cosa s'ha trencat, que l'episodi constitueix un punt i a part molt enèrgic. "La mateixa parella, el mateix llit, i en canvi ja no era el mateix". Fi del capítol.
  Per a ser un bon novel·lista has de donar-li faena al lector, no proporcionar tota la matèria ja mastegada. El bon novel·lista treball en el terreny de l'implícit. En una anècdota com aquesta és on James Salter demostra la seua fusta i no ens enganyarà: Això és tot és una magnífica novel·la, per això i pels personatges i per l'extraordinària economia narrativa que s'hi maneja:

  "Allò era Ovid, Carolina del Sud (Ouvid, com ho pronunciaven ells), caminets d'entrada fets de conquilles d'ostra, rètols de llautó, esglésies, ampolles de whiskey en bosses de paper i noies de pell blanca i cabells ondulats que treballaven en botigues i oficines, naixies per casar-te amb una d'elles"

  Com sol ser habitual en molts escriptors nordamericans, Salter hi segueix una estratègia reticular: cada vegada que s'intrudueix un personatge nou se'ns conta la seua vida. És així com el llibre va prenent la fesomia d'una teranyina. Quant a l'argument, és realment curt d'explicar: durant quaranta anys -entre l'època, al final de la Segona Guerra Mundial, en què Bowman serveix a la marina nordamericana i els anys 80- les dones van succeint-se al llit del protagonista. Primer va ser Vivien, una aristòcrata sudenca tocada i posada. Després va vindre Enid Armour, una anglesa també de l'alta societat. Més tard hi compareix Christine Vassilaros, l'esposa d'un empresari grec. Amb aquesta té un desengany que depassa el terreny sentimental. Ella s'enamora d'un altre home i, en separar-se de Bowman, li vol prendre la casa que li ha ajudat a comprar. L'incident és tan desagradabel que Bowman es venja seduint la filla de Christine, emportant-se-la a París i abandonant-la-hi després d'un indici de brevíssima però intensa lluna de mel.
  No hi ha res en aquesta història de realment transcendent. La biografia de Bowman va transcorrent, les dones hi entren i n'ixen, i al seu voltant també la Història passa. Però és precisament la vida allò que saltironeja en aquestes pàgines com un animal impacient, allò que informa cada fet i cada giragonsa argumental. Salter sap com es fa. Ens dóna accés directe a la vida, subordinant-hi i diluint-hi tot artifici.
  El llibre acaba de sobte, amb el fil de la vida interromput, just quan Bowman ha conegut una altra dona -Ann-, potser la definitiva. Llavors pensa per primera vegada en la mort i ofereix a Ann fer un viatge plegats a Venècia, "la ciutat funerària". Són els anys 80. El pes del món editorial als Estats Units s'ha anat diluint. La faena de Bowman té menys sentit. Els anys pesen. S'acosta el teló.

Joan Garí