Fruïdor de plaers efímers

Títol: Tranvía a la Malvarrosa
Autor: Manuel Vicent
Alfaguara
Madrid, 2014
219 pàgines

  “Yo era todavía un adolescente muy puro cuando Vicentico Bola me llevó a la capital a que me desvirgaran”. Durant molts anys vaig conservar en la memòria aquesta frase inicial de Tranvía a la Malvarosa. Com sol passar amb les novel·les suggerents i poderoses, la primera frase resultava inoblidable i perfectament intrigant (com en Anna Karènina, en la Recherche de Proust o en Cien años de soledad). El llibre de Manuel Vicent podia situar-se sense empal·lidir a l’ombra de la gran literatura de tots els temps però a més, en aquell moment –corria l’any del Senyor 1994-, va resultar un autèntic espill on un escriptor in pectore com era jo podia comprovar que era possible fer literatura de l’entorn més pròxim, de l’hàbitat prosaicament habitual. Vicent, a més, ha aportat a la literatura espanyola una prosa sensual i perfumada, una escriptura amb tots els porus oberts.
  És el cas que Tranvía a la Malvarrosa ha fet vint anys i l’editorial Alfaguara l’ha tornat a reeditar per a commemorar-ho. Era el primer títol d’un seguit de proses amb què Manuel Vicent ens explicaria la seua vida, de la infància a la Vilavella (la Plana) a l’etapa d’estudiant a la València dels anys 50, del Madrid del franquisme a l’esplendor equívoc de la Transició.
  Un dels motius destacats d’aquest relat d’iniciació és el personatge de Vicentico Bola, un vividor, un gran farsant, una humanitat excessiva de cent-trenta quilos en corpenta que feia el paper, a la Vilavella dels primers anys 50, del mestre iniciador en els plaers del món per a tota mena de novicis incauts. Un d’aquests neòfits era el jove Manuel, de família rica, educat en la severitat de l’única religió verdadera, destinat per un pare intransigent a la vida eclesial… i conduït per Bola un diumenge d’agost, després de passar el matí a la platja de Borriana, als puticlubs de més anomenada de Castelló de la Plana. Tota la primera part de la novel·la és una recreació ricament sensorial d’aquell episodi trasbalsador. El narrador va eixir de casa la Pilar amb la virginitat intacta, però alguna cosa s’havia trencat al seu interior. Encara era l’adolescent torturat per les amenaces infernals dels predicadors i, tanmateix, la idea de Déu havia començat a desprendre’s del seu cervell com s’amolla una xalupa amarrada aparentment amb solidesa a un gran iot.
  Serà després, durant la seua etapa a València com a estudiant de dret, que la plena voluptuositat dels sentits esborrarà definitivament els fantasmes clericals. Les verdures obscenament arrenglerades a les parades del Mercat Central i les putes del barri del Carme –també exposades com estranyes fruites- li revelen un món on el delit pot ben bé substituir l’expiació. Llavors s’hi opera el gran canvi: “Yo no quería ser un portador de valores eternos sino un gozador de placeres efímeros”. 
  La València de llavors era una ciutat somnolenta i pobletana, commoguda per algun assassinat passional i per la gran riuada del Túria al 1957 (els rius i les dones són sempre els autors dels crims més cruels). En certes tertúlies semiclandestines, tipus encara morigeradament inquietants com Vicent Ventura o Joan Fuster criticaven obertament la dictadura i esbossaven teories per a les quals encara no era hora. Però el jove Manuel només s’interessa per certes vedets de carnalitat generosa, mentre la vida segueix el seu curs: un dia perdrà definitivament la virginitat a mans d’una prostituta (com, si no?) i un altre dia s’assabentarà de la mort de Vicentico Bola en un accident de trànsit. El temps de joventut s’esgota i el relat d’iniciació, indefectiblement, ha de cloure’s.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-6-14

La redempció no valia la pena

Títol: El testament de Maria
Autor: Colm Tóibín
Ara Llibres
Barcelona, 2014
Trad. de Maria Rosich
117 pàgines

  La temptació de reescriure els textos sagrats és una de les més vehements en tota mena d’escriptors. Al capdavall, la Bíblia és un tresor literari inabarcable… i què és Déu sinó la més superba metàfora mai inventada per un cervell humà? Seguir el model de les escriptures és acollir-se a una pauta bellíssima i genial, i és lògic que ho fem perquè, en el fons, qualsevol escriptor amb un mínim d’autoestima voldrà rivalitzar sempre amb la cal·ligrafia del Totpoderós.
  Quan José Saramago va emprendre el seu monumental O Evangelho Segundo Jesus Cristo (L’Evangeli segons Jesucrist, 1991), va realitzar una molt interessant paràfrasi de la biografia canònica del fundador del cristianisme. El novel·lista portuguès va enfocar la narració de manera que s’anaren omplint les llacunes d’aquesta biografia, que ens ha arribat amb versions ortodoxes necessàriament insuficients. Així, Saramago imaginava la sort de Josep, el pare de Jesús, un dels personatges tradicionalment més ignorats pels evangelis canònics. Que Josep morís crucificat pels romans, en un macabre antecedent de la sort del seu propi fill, no és una evidència històrica però pot ser una troballa novel·lística. Igualment, suposar que Jesús i Maria Magdalena van fer vida marital –com també fabula Saramago- no és res que la imaginació popular no haguera substanciat mil vegades tot al llarg de vint segles.
  Però el més autènticament revolucionari de O Evangelho... és el seu final. Aquest Crist fatalment crucificat que perverteix el sentit teològic de la doctrina catòlica tot exclamant-se: “Homens, perdoai-lhe, porque ele não sabe o que fez” (“Hòmens, perdoneu-lo, perquè ell no sap el que va fer”). Contrafent la consigna canònica “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”, Saramago hi va entrar en la llista negra del Vaticà... i en la blanca de la història de la Literatura.
  Dues dècades després, l’escriptor irlandès Colm Tóibín ha volgut seguir una senda semblant, en aquesta ocasió teixint el monòleg dels pensaments més íntims de la mare de Déu. Ben avaluat, El testament de Maria no és un llibre que haja provocat menys intranquil·litat a les sagristies que el de Saramago. S’hi perfila una Maria més mare que virginalment fecundada, severament intranquil·la per la progressiva deriva vital del seu fill –com si declarar-se primogènit de Déu no fóra més que una suprema entremaliadura. Sí, es tracta d’una mare més: es mira amb desconfiança els seguidors del seu fill i no vol saber res de cap Esperit Sant miraculosament fecundador (“totes ens preparem per donar a llum i criar, que això ve del cos mateix i s’obre pas cap a l’esperit i sembla extraordinari”).
  El tema dels miracles, d’altra banda, es resol privilegiant-ne dos: la ressurrecció de Llàtzer i les bodes de Canà, que Cóibín converteix en accions successives, a pesar que en la biografia “històrica” de Crist estan fefaentment separades. El Llàtzer ressuscitat és una criatura desvalguda, immensament llastimosa, que mou més a pietat que a admiració.
  Després de la crucifixió, Maria pensa que “aquell grup de bèsties i sacs de nervis sense afaitar”, els seguidors de Jesús, “prosperaran i guanyaran”, però ella morirà. I és llavors quan perboca la seua més amarga reflexió final: “When you say he redeemed the world, I will say that it was not worth”  (“Quan dieu que va redimir el món jo us diré que no va valer la pena”).
  I així es clou aquest llibre intensament poètic, d’una bellesa delicada, l’obra d’un estilista en el cim de la maduresa del seu ofici.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-6-2014

Papa, jo vull ser torero

Títol: El català de la Manxa
Autor: Santiago Rusiñol
L’Avenç
Barcelona, 2014
214 pàgines

  Al final del seu cicle novel·lístic, Santiago Rusiñol va abundar –durant la seua estada als jardins d’Aranjuez- en un tema molt estimat pels modernistes: la figura de l’individu que prova de canviar, sense èxit, un model social d’acreditades arrels locals. En el fons, amb aquesta frase podríem definir quasi tota la narrativa del nostre Art Nouveau. El paradigma en què es van basar els seus autors era Un enemic del poble d’Ibsen. I l’argumentari subsegüent –l’artista o semblant enfrontant-se fins al més estrepitós dels fracassos a una societat filistea- omplia d’una amarga satisfacció una generació de renovadors radicals que va xocar sovint contra el mur de les convencions burgeses.
  En El català de la Manxa (1914) un ciutadà de Catalunya, sense nom, es refugia en un poble manxec, Cantalafuente, després de participar en les revoltes de la Setmana Tràgica. Allí ja hi vivia un connacional, viatjant de comerç, que s’hi havia establert casant-se amb la filla del propietari d’un cafè. La diferència entre “el cafeter” i el català innominat, però, és que el segon està posseït per “la ideia”. En adonar-se de l’endarreriment del camp manxec, del sopor en què viuen els habitants de Cantalafuente, es decideix a canviar les coses.
  Per començar, lloga el molí al terratinent del lloc, don Juan Antonio Ruiz y Pérez de Castrovido. Però cada habitant del poble a qui aborda té la mateixa actitud: tots li donen la raó, tots es defineixen com a liberals i demòcrates, però ningú està disposat a moure un dit per provocar una nova situació.
  En aquest context, el català porta el seu fill a escola i diu al mestre: “No vull que sàpiga res que no sigui ben comprovat. Que no hagi passat pel gresol de l’anàlisi i de la ciència, i l’experimentació”. El que hi deien escola, però, només és “un tancat modest perquè els guardessin els infants mentre els pares llauraven”. Curiosament, torna a representar-s’hi aquella escena de L’auca del senyor Esteve en què el pare del protagonista de l’obra portava el seu fill a estudi i pretenia que només hi aprengués les quatre regles bàsiques, perquè amb això hi havia prou per a formar un bon botiguer. No sabem quin cas hi va fer el mestre de El català de la Manxa, però el resultat es va fer ràpidament visible: el xicot va crèixer i va voler ser… torero.
  Potser començant una tradició que acaba sarcàsticament en el cantant Albert Pla, Rusiñol es deleix en la paradoxa del fill del revolucionari que, rebutjant la senda traçada pel pare, abraça les arts més tradicionals. Cadascú té la seua forma de rebel·lar-se… El primer dia a la plaça, però, se salda amb l’animal escapant-se i provocant la destrossa de la migrada biblioteca que el català havia pogut fundar al casino del poble, la Lira Agrícola. Tot fa presagiar un funest final. I aquest, ineluctablement, es produeix. Mor el fill, mor el cafeter i el català de la Manxa, davant les seues tombes, constata el seu fracàs.
  Potser en el fons el que ens vol donar a entendre Rusiñol és que tan estrambòtica és l’actitud del fundador de La Puntual (L’auca del senyor Esteve) com la del revolucionari quixotesc (El català de la Manxa). Per això el fill del senyor Esteve serà escultor i el del català anònim, torero. En el primer cas, però, es produïa un pacte entre pare i fill, i aquest darrer reconeixia que podia dedicar-se a l’art perquè el progenitor pagava. En l’obra que ens ocupa, en canvi,  el fracàs és total i absolut, un indici clar del futur que, segons Rusiñol, tenen les idees excessivament renovadores. O, com afirma de manera contextualment molt oportuna la nota de contraportada del llibre, potser som al davant de “una reflexió sobre la temptació regeneracionista de Catalunya envers Espanya”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-6-2014