Al paradís de les Belleses Núvol

Títol: La vall de la Meravella
Autora: Amy Tan
Edicions 62
Barcelona, 2014
Trad. d’Esther Roig
685 pàgines

  Amy Tan (Oakland, Califòrnia, 1952) és una ben coneguda escriptora nord-americana de best-sellers filla d’emigrants xinesos. La seua aposta literària s’ha centrat a recuperar la memòria de les diverses generacions de dones xineses del turbulent segle XX. En aquest sentit, es va donar a conéixer amb una història d’aquest tipus, El club de la bona estrella (The Joy Luck Club, 1989), que Wayne Wang va portar al cinema quatre anys després amb el mateix èxit que va conèixer la novel·la en què es basava.
  El club de la bona estrella estava ambientada entre dos països, la Xina i els Estats Units.  El reflex autobiogràfic és prou evident, com també és lògic pensar que Tan tinguera interés a traduir literàriament les contalles que sense dubte li degué transmetre la seua mare, on la Xina es materialitzaria com el continent perdut, el mite dels orígens personals i racials. Està tan segura que aquest és el seu món i ha comptat amb seguidors en tants diferents llengües i països que Amy Tan ha decidit, en La vall de la Meravella (The Valley of Amazement) tornar a repetir aquest esquema. La seua nova novel·la ens transporta al Xangai de principis del segle XX, on assistim a les vivències d’una nena de 7 anys, Violet, filla de la madame d’un bordell conegut alternativament com “Sender Ocult de Jade” i “La casa de Lulu Mimi”. Amb noms així, és obvi que el que s’hi practica no pot ser les habituals i mecàniques habituds del sexe corsari. Les cortesanes, per a començar, són anomenades Belleses Núvol i responen a àlies tan pintorescos com Núvol Màgic, Núvol Flonjo o Núvol Rosat. El porter de l’establiment és conegut com Ou Esquerdat (sic). En aquest ambient vaporós i fantàstic, els clients estan en consonància, i es comporten com els elegants cavallers occidentals o xinesos que són. Però no tot serà tan fàcil en la vida de Violet. La vida l’expulsarà d’aquest contradictori paradís genital a altres bordells on serà ella mateixa instruïda en l’art del plaer i els seus mil mètodes: “de panxa enlaire, de bocaterrosa, asseguda, dreta, els peus repenjats a l’estómac d’ell, cames enlaire, el cavall encabritat, els brots de bambú gronxants, la tigressa que es troba amb el drac, ostres a la closca de la tortuga, totes les maneres que cinc mil anys de fer l’amor, excitació i avorriment han inventat”.
  El lector –o, més sovint, lectora- que recau en aquesta mena de llibres buscant una lectura absorbent, un paisatge exòtic i unes gotes d’atreviment moral i sensual hi quedarà ben sadollat o sadollada.
  “Em vaig quedar muda de confusió –ens confessarà la Violet en un moment donat-. No sabia què era l’amor. L’únic que sabia era que tenia una necessitat mortificant de rebre la seva atenció i la seva seguretat. Volia saber sense cap dubte que era més important que ningú en la seva vida. Com més hi pensava, més m’adonava que la mare havia dedicat més atenció a les belleses que a mi (…) Havia dedicat molta més atenció als seus clients que a cap altra cosa. Quin amor havien rebut ells que no m’havia donat a mi?”.
  Emocions simples, estil simple, filosofia simple. Òbviament, un text així no se sosté per la profunditat psicològica o la complexitat del seu llenguatge, sinó purament pel relat en si. És la història –el lacerant i deliciosament inestable “Què passarà ara?”- la que roba i pren les regnes de la nostra voluntat i la condueix on vol. I, tanmateix, això resultarà irresistible per a certa mena de devoradors de llibres, que no busquen en la literatura res molt més enllà de l’evasió i l’entreteniment. Si sou aquest tipus de client, aquest és sense cap mena de dubte el vostre negoci.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-5-14

La forja d'un rebel

Títol: El riu dels Ulls
Autor: Rafael Xambó
Editorial Tria
Barcelona, 2013
218 pàgines

  Com es forja un rebel? Quan, a quatre anys, les monges li lliguen la mà esquerra a la cadira, per a obligar-lo a escriure amb la dreta? Quan, al seminari, un capellà li clava una bufetada per a convertir-lo en una criatura temorosa i obedient? O quan aquest fosc corrent –els ullals de la memòria- ve a confluir amb la clara consciència, ja adulta, de parlar una llengua negligida i habitar un país obligadament submergit? Rafael Xambó tenia necessitat de reavaluar moltes d’aquestes vivències i ho ha fet d’una manera contrastadament eficaç: escrivint un llibre memorialístic.
  El riu dels Ulls és, alhora, una referència a un riu real –un afluent del Xúquer que naix a Benimodo- però també a un concepte metafòric, una manera d’estar en la vida, atent als missatges sensorials i cognitius proporcionats per la mirada. Fidel a la seua doble condició de professor i músic, Rafael Xambó ens hi ofereix la crònica de successius estrats de la memòria i això ho fa arramassant diferents materials per al seu llibre. Per un costat, recupera fragments d’un text antic de caràcter memorialístic, La séquia mare. Per un altre hi ha fragments assagístics que reflexionen sobre el present. I, finalment, hi ha la reproducció d’un dietari de la seua estada a Glasgow (Escòcia) l’any 2009, atenent imperatius acadèmics.
  Amb aquesta diversitat de materials, el dietarista gira la ullada cap enrere per a evocar els seus fonaments vitals: l’evocació emotiva i literàriament punyent de la mare i el pare, els mals tràngols experimentats al seminari de Montcada (entre el 1965 i el 1969), però també les grans estones que hi va passar, evadint-se de les rutines clericals, tot llegint Verne i Salgari.
  Tot això retorna ara en el projecte literari, com va retornar al seu moment la indagació biogràfica  a l’entorn del seu avi per part de mare, tancat tres anys a Sant Miquel dels Reis, o la del propi pare, involucrat en un episodi d’estraperlo a la postguerra. Aquesta perquisició primordial, que l’al·ludeix en allò més íntim, acaba amb la rúbrica d’una coneguda sentència de Cesare Pavese (L’ofici de viure): “S’acaba de ser jove quan es comprèn que expressar un dolor ho deixa tot igual”. I un dietarista, en el fons, és una persona que, tinga l’edat que tinga, no pot ser mai jove.
  A Glasgow, mentre Xambó fa de professor visitant, hi ha l’efervescència independentista escocesa. Però ell sembla més interessat en la florida dels bedolls o a avaluar eròticament les indígenes que en les proclames d’Alex Salmond. S’hi ocupa de la producció del seu disc Andanes i, de tant en tant, té un pensament per al “meu estimat, odiat i desballestat país”. Va tornant periòdicament a València, però és llavors, a la vora del Túria, enmig del misteri ontològic de la seua aigua evaporada, quan se sent “més lluny” del que puga significar ser valencià. I és així, amb aquest decalatge, com es revela que ja està llesta la seua ànima de dietarista.
  En el fons, u escriu per a comprendre’s i per a comprendre. I s’i s’ha sentit aquesta necessitat és precisament perquè, en un moment donat, hi ha hagut una rebel·lió contra aquella part de la realitat –la part més important- que se’ns ha volgut imposar sense consultar-nos.
  Un rebel es forja en l’acte de dir no. Un escriptor, en el de recuperar l’instant exacte, les circumstàncies precises, en què vam proferir aquest no.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.561

"Dieu, qui veut qu'il y ait quelques livres bien écrits..."

Títol: El cantó de Guermantes, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2014
Trad. de Josep Maria Pinto
371 pàgines

  Le côté de Guermantes és el tercer llibre dels set volums en què es divideix À la recherche du temps perdu. En el primer volum (Pel cantó d'en Swann) es presentava el narrador i ens explicava la seua teoria amorosa a propòsit dels personatges de Charles Swann i la seua dona Odette. En el segon (A l'ombra de les nois en flor), el narrador prova de posar en pràctica la seua elaboració teòrica amb Gilberte, la filla de Swann, i després amb Albertine, una de les "noies en flor" que descobreix durant un període de vacances a Balbec. Els resultats, però, són poc encoratjadors.
  Així les coses, el jove narrador torna a la seua dèria habitual -la fascinació pel gran món-, que en aquest cas es concreta en l'admiració que li desperta la marquesa de Guermantes. Amb la seua neurastènia característicament vehement, fins i tot afirma que, els dies que no la veu, "em costava respirar". Ocorre que "Il est indifférent que le visage d'une grande dame, s'il est distingué, soit beau", però la marquesa és molt bella. Ell n'està ullprés. En el fons, s'assembla un poc a aquells obrers i petitburgesos que, a l'hotel de Balbec, contemplaven els aristòcrates com estranys i fascinants peixos a dins d'un aquari. "Pertanyent a la petita burgesia" és com el defineix, ací, el baró de Charlus. Al capdavall, "petit-bourgeois" designava, a la França del segle XIX, als membres del que ara anomenaríem "classe mitjana". El marxisme afinarà la definició, i hi inclourà els botiguers i professionals autònoms, sovint més a prop del proletariat que de la burgesia pròpiament dita. No sabem si la definició del baró de Charlus és contemplada pel narrador de la Recherche com un insult o un menyspreu. Ell, fet i fet, es considera un diletant peremtòriament addicte al gran món, on se'l tolera i fins i tot se'l celebra per les seues ínfules literàries ("...même si tu dois écrire. Car je vois que tu ne feras pas autre chose", com li diu son pare). 
  Aquesta primera part d'El cantó de Guermantes, en tot cas, està monopolitzada per una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis, on acaben coincidint tots els personatges: el narrador, la marquesa de Guermantes, Robert de Saint-Loup (que és el seu nebot), Swann i Odette i el baró de Charlus (que és, al seu torn, nebot de la senyora de Villeparisis). Els moments que s'hi escolen s'assemblen un poc a l'"instant éternel" a què es fa referència quan l'acció se situa a l'òpera on representen la Fedra de Racine. Aquest temps detingut -el que en teoria narrativa s'anomena "amplificació"-, característic de la Recherche, es dilata i es dilata en un saló on els esdeveniments estan reduïts a la mínima expressió, alentits i governats per mil elucubracions, digressions i marrades discursives: Words, Words, Words. El debat intel·lectual d'aquells anys estava dividit entre dreyfusistes i antidreyfusistes. Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859- París, 1935), oficial francès jueu d'origen alsacià, estava destinat a l'Estat Major del Ministeri de la Guerra quan, l'any 1894, va ser acusat d'espionatge i deportat a l'Illa del Diable. Aquest afer va motivar la famosa carta pública "J'accuse", de l'escriptor Émile Zola, tot defensant Dreyfus. La polèmica va fer el seu efecte: l'any 1906 el Tribunal de Cassació va anul·lar el judici i Dreyfus va poder reingressar en l'exèrcit.
  En ser Dreyfus jueu, les opinions als salons parisencs posen l'accent en aquesta circumstància, més enllà de les acusacions formals. El pare del narrador considera Dreyfus culpable, però Saint-Loup el defensa aferrissadament. No pensem, però, que el debat s'hi allargasse: mil i una frivolitats el superen i el transcendeixen. Els actors s'hi dediquen, més bé, al seu ofici predilecte: malparlar els uns dels altres. El narrador ho contempla tot amb el seu aire d'etern franctirador, en una referència que sembla eco de la vie ondoyante de Montaigne: 

"L'opinion que nous avons les uns des autres, les rapports d'amitié, de famille, n'ont rien de fixe qu'en apparence, mais sont aussi éternellement mobiles que la mer"

(que Josep Maria Pinto, amb l'extrema eficàcia que ja ha esdevingut meravellosament habitual, tradueix així: "L'opinió que tenim els uns dels altres, les relacions d'amistat, de família, no tenen res de fix sinó en aparença, i són tan eternament mòbils com el mar").
  Només Proust, per cert, aconseguiria que una frase com "Va deixar que em plogués al damunt la llum de la seua mirada blava" ("Elle laissa pleuvoir sur moi la lumière de son regard bleu"), després de dedicar tantes pàgines a explicar l'efecte que causava en ell la senyora de Guermantes, no semble cursi. En eixir del saló, el baró de Charlus l'agafa del bracet i li ofereix la seua amistat. Li aconsella que no freqüente el gran món i que esculla amb atenció les seues amistats masculines, evitant els efeminats "que semblen xaperos" (sic). El narrador, content pel tracte amb Charlus, se'n torna cap a casa, on descobreix que la seua àvia se sent malalta i no vol eixir. El metge li diagnosticarà certa excitabilitat nerviosa, i després afegirà que la família dels nerviosos "és la sal de la terra": "Són ells i no pas els altres -reblarà- els que han fundat les religions i compost les obres mestres". D'una manera o altra, Proust s'hi veu retratat. Però l'àvia està seriosament malalta. I no és Proust també un home profundament malalt? La seua malaltia és, precisament, la Literatura. 

Joan Garí

En el Dragon Khan de les emocions adolescents

Títol: Lolito
Autor: Ben Brooks
Editorial Empúries
Bercelona, 2014
Trad. d’Ernest Riera
269 pàgines

  Quan va publicar la seua primera novel·la, Grow Up (traduïda per Empúries l’any 2011 amb el títol de Fes-te gran), Ben Brooks va ser saludat com un brillant recreador de l’univers dels adolescents britànics. Va imaginar-hi un personatge, en Jasper, que s’autodefinia com un Holden Caulfield “menys temerari i més atractiu”. Sense esperar que compararen la seua obra amb El vigilant en el camp de sègol, Brooks s’hi llençava al combat amb la ironia, l’enginy i la sobrietat estilística com a armes. I no n’eixia mal parat. Fes-te gran era realment una divertida descripció –plàstica i versemblant- d’un adolescent obsedit pel sexe i les drogues, la màxima aspiració del qual era gitar-se amb una companya que no li feia massa cas: “"Potser trauré quatre excel·lents i guanyaré el premi Booker i em tiraré la Georgia Treely. Només que aquestes coses no passaran perquè em falta motivació, talent i encant". En el fons, la divisa de Jasper és molt simple: “"Follar amb una noia més de set minuts sí que és motiu d'orgull. Ser britànic no". Llegint Murakami, escoltant Metric, prenent mefedrona, Jasper ens convidava a fer una ullada a l’univers desacomplexat dels teenagers d’avui dia, i l’èxit de l’operació ha portat el seu creador, Ben Brooks, a perseverar-hi.
  Lolito, en efecte, torna a presentar-nos un adolescent de quinze anys amb el sexe com a obsessió, i les cerimònies estrafolàries pròpies de l’edat: “Entre les seves aficions: Good Charlotte, els io-ios i fregar coses amb la polla abans de donar-les a la gent”. Etgar, el protagonista en qüestió, només és un xaval anglès que un dia entra en contacte, per casualitat, amb una dona –Macy- en un xat eròtic. La Macy és una madura escocesa mare de dos fills. Etgar li fa creure que és major, i ell s’hi treu anys, i no esmenta que actualment és casada. Etgar està vivint un moment anímic baix perquè la seua nòvia, Alice, ha tingut relacions amb un altre noi, així que es llença a per totes amb la Macy. Quan aquesta li proposa veure’s a Londres i quedar en un hotel no ho dubta gens. El resultat de tot plegat, però, serà que el marit de Macy la denuncia i acaba sent jutjada per corrupció de menors.
  Brooks és realment un mestre  a l’hora de descriure amb poques paraules el desconcert adolescent, l’ansietat ritual davant una vida naixent. Sap com donar densitat als diàlegs i com convertir-los en espurnejants esclats d’enginy, com quan Etgar parla amb Alice per telèfon i al mateix temps s’imagina que li talla el cap i el dóna al seu gos Amundsen, en una mena d’escena paral·lela de gran efecte humorístic.
  Aquest Etgar que es passa el dia veient porqueria per televisió, menjant porqueria, bevent i pensant en el sexe és òbviament cosí germà del Jasper de Fes-te gran. Els desajustos psicològics dels adolescents –el seu Dragon-Khan emocional, la por irracional a l’homosexualitat, la visió del món dels adults com un planeta Mart llunyà i hostil- serveix Ben Brooks per bastir novel·les que fan passar una bona estona als lectors. Però en la felicitat del projecte pot raure també la seua dissort: aviat començarem a exigir a un autor amb poc més de vint anys que demostre la seua habilitat en altres mons i altres registres.
  Si Fes-te gran remetia a Salinger, no sé si amb el títol d’aquesta altra novel·la vol establir alguna mena de competició amb el clàssic de Vladimir Nabokov. En realitat, de Lolita a Lolito no hi ha només un lapse temporal i un canvi de gènere, sinó una distància literària que fins i tot per a algú tan hàbil com Brooks resulta definitivament excessiva.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-5-14