L'autèntic "american way of life"

Títol: Fulles d’herba
Autor: Walt Whitman
Edicions de 1984
Barcelona, 2014
Trad. de Jaume C. Pons Alorda
569 pàgines  
  

La literatura nordamericana és un afer que es desencadena tot just en poc més de mig segle. Entre 1830 i 1890 (d’Edgar Allan Poe a Mark Twain) té lloc el naixement d’una formidable eclosió llibresca que de seguida es situaria al nivell dels més exigents ismes de l’altre costat de l’Atlàntic.
  Aquest esclat tindria especialment un punt d’ignició a mitjan segle XIX. L’any 1850, en efecte, la casa Ticknor, Reed & Fields de Boston publicava La lletra escarlata, la novel·la de Nathaniel Hawthorne que vaig tindre el plaer de traduir al nostre idioma fa vint anys. Es tracta, no cal dir-ho, d’una peça essencial per a una tradició literària llavors només incipient: Hawthorne, al capdavall, va saber captar la lluita sempiterna entre el puritanisme i les pors ancestrals d’arrels religioses, per un costat, i l’ànsia de llibertat de la gent real –i singularment les dones reals- en una frontera infinita, per l’altre. A l’any següent, a més, Herman Melville publicava Moby Dick (una altre relat fundacional) i el 1954 Henry David Thoreau lliurava al públic Walden, la crònica de la seua vida com un ermità a la vora del llac Walden, a prop de Concord (Massachussets).
  Aquest concentrat esforç culminaria el 1955 amb l’aparició de la primera versió de Leaves of Grass, de Walt Whitman, el llibre de què m’ocuparé ara. En realitat, Fulles d’herba és l’obra de tota una vida: Whitman en lliuraria a la impremta set edicions diferents al llarg de quaranta anys. El resultat final és el volum que ara s’ha traduït complet per primera vegada al català gràcies a la sensibilitat de Jaume C. Pons Alorda i a l’agosarament editorial d’Edicions del 1984.
  Whitman és el poeta de l’entusiasme, de l’alegria i del vertigen de viure. Jaume C. Pons parla del seu “panteisme omnívor i omnisexual”: és una bona definició. A hores d’ara ja resulten imprescindibles en la memòria de tot bon lector (perquè la poesia –la bona poesia- està feta per a ser memoritzada, per a ser celebrada per les nostres més vivaces sinapsis) com a mínim els primers versos de Song of Myself, una de les composicions del llibre més populars:

“I celebrate myself, and sing myself, /And what I assume you shall assume, /For every atom belonging to me as good belongs to you.
I loafe and invite my soul, /I lean and loafe at my ease observing a spear of summer grass. My tongue, every atom of my blood, form’d from this soil, this air, /Born here of parents born here from parents the same, and their parents the same, /I, now thirty-seven years old in perfect health begin, /Hoping to cease not till death”.

  El traductor ha respectat la senzillesa vívida de l’original, en un català vegetal i exacte, que fa ressonar els aires de Whitman en la mesura que això és possible amb el canvi de llengua:

“Jo em celebro i em canto,/I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo,/Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.
Reposo i exalto la meva ànima,/M’inclino i reposo amb llibertat, i contemplo un bri d’herba d’estiu.
La meva llengua, tots els àtoms de la meva sang, nascuts d’aquesta terra, d’aquest aire,/Nascuts aquí de pares que ja hi varen néixer, i els seus pares també,/Jo, ara, amb trenta-set anys i una salut perfecta, començo/I desitjo no aturar-me fins a la mort”.

  Com Thoreau a Walden, -aixecant-se cada dia amb l’aurora, llegint La Ilíada i banyant-se ritualment al llac-  Whitman va sentir l’emoció inaugural de qui descobria un país, una literatura, una condició noves. Ells són i seran sempre la millor Amèrica, l’autèntic batec d’una forma de vida irrepetible.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.555

‘Je t’aime, papa’: l’incest segons Christine Angot

Títol: Una setmana de vacances
Autora: Christine Angot
Anagrama, 2014
Traducció d’Anna Casassas
96 pàgines

  Aquest llibre comença amb un home que, assegut damunt un vàter, convida a una noia jove a fer-li una fel·lació, mentre es posa un tros de pernil damunt del membre. La xica accedeix al joc, si és un joc. La descripció de l’operació s’allargassa i és d’un virtuosisme literari notable. Després els amants es traslladen al llit, i el festival eròtic continua. Només a la pàgina 32, quan l’home commina a la jove a dir-li “T’estimo, papa”, endevinem que es tracta de l’escena d’un incest.
  És clar que això també podíem saber-ho si haguérem llegit un llibre anterior de Christine Angot, titulat precisament L’inceste (1999). Així, ens trobem de nou amb una rememoració de les relacions que Angot va mantindre amb son pare en aquest cas durant uns dies de vacances al sud de França, l’any 1975. La precisió cronològica prové del propi relat: un dia, dinant en un restaurant, el pare llegeix en Le Monde la notícia de la mort de Franco. En aquesta època Christine té 16 anys i el pare deu estar en els cinquanta. Hi ha un pacte entre ells: ell pot usar-la sexualment com li convinga, però no pot desflorar-la. Ella actua maquinalment, amb un punt de desesperació assumida. Ell l’afalaga, li declara el seu amor. Ella no sap manejar el seu desconcert íntim (té setze anys!). Vol demanar al pare que, com a prova del seu amor, durant tot un dia “no passi res físic” entre ells. El pare ho accepta, però és incapaç de complir-ho.
  És especialment interessant, en un relat així, la manera de contar les coses. L’estil d’Angot és d’un hiperrealisme amb un punt de distància. El detallisme en les escenes sexuals oculta, potser, una estratègia de desafecció emocional: el que fan o deixen de fer els personatges és una cosa que ocorre entre un “ell” i una “ella”: “Il introduit deux doigts dans son vagin, et la prie de caresser, un peu, avec sa main, son sexe à lui, ou avec ses deux mains, l’une   enveloppant son membre pour faire des va-et-vient, tranquillement, rien de plus, l’autre sous ses testicules. Avec la main qui a descendu son pantalon jusqu’à ses genoux, il retire maintenant le pull, le tshirt, le soutien-gorge”. O, com tradueix eficaçment Anna Casassas: “Fica dos dits a la vagina i li demana que li acariciï, una mica, amb la mà, el membre, o amb totes dues mans, que en posi una envoltant la verga per anar amunt i avall, tranquil·lament, simplement, i l’altra sota els testicles. Amb la mà que li ha abaixat els pantalons fins als genolls, ara li treu el jersei, la samarreta, els sostenidors”.
  En un relat tan torbadorament intens com aquest, l’elaboració estilística és clau, el perfecte excipient de la complexitat moral. Curiosament, el llibre va merèixer, en ser publicat a França (2012), el Premi Sade. L’autora el va rebutjar i és lògic: res més lluny de la seua intenció que haver escrit un llibre recreatiu des del punt de vista sexual. L’incest és una altra història, fins i tot per a un francès. Al capdavall, el premi en qüestió s’adiria més amb una escriptora com Catherine Millet, que va saltar a la fama a principis de segle amb una peça autobiogràfica profundament desinhibida (La vida sexual de Catherine M.). Allí, i en el volum posterior Gelosia, la Millet s’autoretratava com una “sufraguista del llibertinatge”, una onanista constant i una experta en l’art, tan hexagonal, d’”arrodonir un francès” (sic).
  Però Christine Angot no és Catherine Millet. Per a la primera l’obscenitat no és un plaer, sinó simplement una circumstància del drama. El sexe pot no ser necessàriament un trauma, però sense dubte, amb el teu propi pare, no espereu que siga una vivència desacomplexada i feliç.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 5-4-2014