Quan l'inútil és l'únic realment profitós

 Títol: La utilitat de l’inútil
Autor: Nuccio Ordine
Quaderns Crema
Barcelona, 2013
Traducció de Jordi Bayod
167 pàgines

El tema d'aquest llibre és quin paper hem de reservar a les humanitats -però també a les ciències purament especulatives, enfront de les aplicades- en el món contemporani. Tot això que el professor de literatura italiana Nuccio Ordine (Diamante, 1958) engloba amb la definició d'"inútil" i que va sent arraconat en els programes educatius, en la recerca i en la vida quotidiana. Naturalment, l'oxímoron del títol ja dóna una pista de quina és la perspectiva adoptada: res més útil que l'"inútil", sobretot si la pretesa manca de valor afecta directament el que Immanuel Kant (en Crítica de la facultat de jutjar, 1790) va encunyar en la seua definició de gust: "Gust és la facultat d'apreciar un objecte o un mode de representació per mitjà d'una satisfacció o d'una insatisfacció que no comporti cap tipus d'interès. L'objecte d'una satisfacció com aquesta s'anomena bell ".

Així és, amics. L'ampli univers de la bellesa, de la literatura, de l'art, de la música, de les llengües mortes o moribundes, de les religions enteses com a exercitacions de l'espiritualitat innata (i no com a dogmàtiques que vehiculen obsessions periclitades) pot ser definit com a escassament profitós per una mentalitat utilitarista. A mi mateix un caporal de l'exèrcit espanyol, en fer divuit anys, em va definir amb una cal·ligrafia acurada en un informe oficial com a "inútil", per la poc heroica circumstància de ser miop. Les diòptries em lliuraven de servir Espanya, i m'obrien una bella perspectiva d'activitats infructuoses que no he deixat de conrear.

Ordine es dedica, en aquest llibre, a recopilar una munió de testimonis històrics en defensa dels sabers antiutilitaris. Per a això, ha seguit tres vectors: en un primer grup recull testimonis exclusivament literaris, de Dante Alighieri a Eugène Ionesco, passant pel Shakespeare d' El mercader de Venècia, amb aquest Shylock que vol cobrar un deute en carn i que Karl Marx va reputar de representant de la transició "de l'usurer al creditor modern"; un segon apartat està dedicat als efectes de la "lògica del benefici" en el camp de l'ensenyament (especialment l'universitari) i la cultura en general; una tercera part, finalment, dóna veu als clàssics. Per demostrar la tesi que "posseir mata", l'autor es remunta a Montaigne: "És el fet de gaudir, no de posseir, el que ens fa feliços".

 És una llàstima, en aquest sentit, que Nuccio Ordine no haja estat més receptiu a la lliçó del signant dels Assaigs. Al capdavall, ell afirma que el seu llibre és un "assaig", però definint-lo així no fa res més que abusar d'una mixtificació massa habitual en les lletres contemporànies. En realitat, un assaig és una altra cosa. Assajos eren els que va fer Montaigne i no tenen res a veure amb els manuals habituals de prosa acadèmica més o menys ordenada, però sense valor literari ni implicació personal. "Jo mateix sóc la matèria del meu llibre", explicava el savi gascó. En canvi, no hi ha gran cosa de Nuccio Ordine en La inutilitat de l'inútil, excepte la seua tesi central i única, amb què es fa difícil no coincidir.

Llevat d'aquesta qüestió -no menor, precisament-, el llibre que glosse és interessant i necessari. Cal tornar al llatí, als clàssics, a Don Quixot (aquest "heroi de l'inútil"), a les grans biblioteques, a les llibreries històriques. Si no, l'utilitarisme ens convertirà en una massa adotzenada, grisa i abjecta. Cal observar la lliçó purament especulativa de l'autèntica ciència (la que fa avançar el món). I cal somriure amb el sarcasme de Téophile Gautier: "El lloc més útil d'una casa són les latrines". Però, encara hi serem a temps?

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-1-14

El reportatge d'un temps i d'un país

Títol: Viatge pintoresc i històric. I El Principat, II El País Valencià i les Illes Balears
Autor: Alexandre de Laborde
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 2013
Traducció d’Oriol Valls i Subirà

  A partir del Voyage Pittoresque et Historique en Espagne (començat a publicar el 1806), d’Alexandre de Laborde, l’Abadia de Montserrat va traduir i publicar l’any 1974 les parts corresponents als Països Catalans, que ara ha reimprès. En realitat, l’obra de Laborde –un clàssic de la literatura de viatges- privilegia ostensiblement el recorregut per Catalunya i el País Valencià, que ocupen quasi la meitat del text total. La visió de les Illes Balears, però, no correspon al Voyage, sinó que està extreta d’un altre llibre de Laborde, Itinéraire descriptif de l’Espagne (començat a publicar el 1808), aquesta vegada sense les magnífiques il·lustracions que acompanyaven el primer títol citat.
  Laborde era un il·lustrat fascinat per les gents i els paisatge de la península ibèrica. Fins i tot va tindre el plaer de posar els seus coneixements al servei de Napoleó, a qui va acompanyar quan l’ambiciós emperador va voler ocupar Espanya, amb els resultats ja coneguts. Gràcies al Voyage, que podria ser perfectament una de les ara corrents guies turístiques a l’ús, Laborde va donar a conèixer al públic europeu culte un territori que, separat de la civilització i de la modernitat per la barrera dissuasiva dels Pirineus, devia despertar en aquest públic unes ressonàncies i uns suggeriments intensament evocadors.
  Laborde s’hi fa acompanyar per un estol de meticulosos il·lustradors. Quan arriba a un paratge “pintoresc”, s’hi pren el seu temps. Parla amb passió de la història del lloc i de la personalitat dels seus habitants, i en deixa una superba imatge per a la posteritat. Sobre Barcelona, per exemple, ens recorda que “resistí a Felip V [el 1714] fins a l’últim extrem i sostingué l’esforç conjunt dels exèrcits francesos i espanyols”. I afegeix: “Tot i blasmar l’error dels catalans, hom no es pot privar d’admirar-ne la valentia i la fermesa”. Laborde és el primer, per cert, a reproduir amb detall l’entorn de les muntanyes de Montserrat, amb el monestir i l’interior de l’església, els claustres o les ermites. El document té un valor incalculable perquè ens mostra com era el lloc abans que els francesos l’incendiaren a l’octubre del 1811. Laborde s’exalta al davant de la muntanya, que defeineix com “un dels llocs més extraordinaris que hom pugui veure, i per això mateix dels més difícils de descriure”. Fa treballar intensament els seus dibuixants per dedicar-hi una munió de planxes, que descriuen perfectament l’esquerpa monumentalitat de l’emplaçament. No s’està, igualment, de referir-se amb admiració a la seua  història, incloent la mítica fundació del monestir, atribuïda al més peculiar dels meus homònims antecessors, fra Joan Garí (o, com diu ell, frère Jean Guarin).
  Laborde no bada, però, ni es deixa impressionar per qualsevol cosa. El seu ull ve amb un acurat manual d’instruccions. No li interessa, per exemple, ni el romànic ni el barroc, i es pot dir que odia profundament el neoclàssic. El seu estil predilecte és el gòtic, i també li interessen les reminiscències gregues, romanes o àrabs. Per això s’extasia davant llocs concrets, com el monestir de Poblet o els circs i teatres romans de Tarragona o Sagunt.
   En la qüestió lingüística, però, no és gaire perspicaç. Es limita, més bé, a  reproduir els mites vigents a l’època: defineix el català, el valencià i el mallorquí com tres llengües diferents. Les dues primeres les considera dialectes de “l’antiga llengua llemosina o provençal”, diferenciant-se només en el fet que “el català ha manllevat més de la llengua francesa moderna que no el valencià, el qual, amb preferència, ha adoptat expressions castellanes”. Sobre el Regne de València afegeix que “aquest país és, potser, l’únic d’Europa en el qual una llengua vulgar s’hagi transmès i conservat, sense alteracions, des de fa prop de sis segles”. També de llemosina reputa la llengua de les Balears, que se li representa amb “rastres dels grecs, del llatí, de l’àrab, del català, del llenguadocià i del castellà”, i encara “hom hi troba mots siríacs, cartaginesos i vàndals o gots” (sic).
  Més enllà de la confusió idiomàtica, però, el Voyage segueix sent una obra formidable. L’intens reportatge d’un temps i un país que hi ha quedat fixat per sempre més.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-1-2014

El miracle provisional d'estar viu

Títol: Diario de otoño
Autor: Salvador Pániker
Editorial Mondadori
Barcelona, 2013
358 pàgines

  Aquest és el tercer dietari publicat de l'escriptor catalanohindú Salvador Pániker, i abraça anotacions compreses entre 1996 i 1999. És un diari de la modalitat "amb índex onomàstic" i això en pot dir molt: es tracta, doncs, d'un relat puntejat per una infinitat de fets socials on l'autor té l'ocasió de referir-se a les "celebritats" que constitueixen el seu grup d'amistats (de Pasqual Maragall a Antoni Tàpies, de Xavier Rubert de Ventós a Carlos Ferrer Salat). Com a membre destacat de la gauche divine (en afortunada expressió de Joan de Sagarra), Pániker traça un retrat de la seua generació i classe social en ple adveniment del primer govern de José María Aznar. Però això, de ser simplement així, seria fer poca justícia a aquest text.
  En realitat, el diari de Pániker se'ns fa inicialment una mica odiós i és difícil precisar per què. Segons la seua pròpia filosofia, cal passar la meitat de la vida construint un ego i l'altra meitat desempallegant-se'n. Què diríem, però, d'algú sorprés a setanta anys encara amb l'ego en carn viva, gairebé en plena ostentació adolescent? És un poc això el que fa antipàtic determinats aspectes d'aquest llibre: la continuada, impenitent, punxeguda i obscena exhibició de l'ego del seu autor. I, tanmateix, quina altra matèria primera és tan essencial com el jo a l'hora d'escriure un dietari?
  El que passa és que Pániker se sap "important" o "singular". El seu treball pioner en l'aconseguiment del dret a morir dignament, ser fill d'un pare hindú, haver viscut sempre al rovell de l'ou de la burgesia catalana, les seues aportacions conjuminant la filosofia occidental i l'oriental... Són motius suficients per a traure'n un rèdit estimable. I Pániker se'l cobra, òbviament, a la vista de tots.
  Llevat d'aquesta qüestió diguem-ne ontològica, Diario de otoño és un compendi d'idees i vivències molt interessants. Les seues referències al problema religiós, per exemple, són de gran interés. Ell es declara "un agnòstic amb sentit de la transcendència" i cerca en el misticisme tot allò que ja no pot donar-li la seua antiga fe cristiana:

"Ser místico es, sencillamente, vivir de primera mano, apoyarse en la experiencia antes que en la doctrina, por muy unidas que ambas vayan. Nada que ver entonces con la religión institucional"

  Ell prefereix seguir -i fa bé- la senda de l'heretgia (del grec hairesis: "seguir el propi camí"), perfectament conscient que la idea mateixa de religió no és res més que "un invent recent dels monoteismes occidentals" (el terme "religió" no existia en sànscrit o en xinés, per exemple).
  Aquest text, però, seria molt monòton si només s'ocupara d'aquestes teories. Durant aquest lapse de vida, ben al contrari, l'autor es veu commocionat per dos fets luctuosos de diferent magnitud: el suïcidi assistit del tetraplègic gallec Ramón Sampedro (on ell col·labora) i la mort de la seua pròpia filla Mónica, que naturalment sent molt més endins.
  Aquest segon decés "desborda" el diari. "Lo propio de un diario -en les seues paraules- es que nunca pase gran cosa, que la narración se limite a la crónica de lo anodino". Però la mort d'una filla trenca tots els esquemes, i instaura un dolor difícilment verbalitzable. En el prolix inventari d'alifacs que també és aquest dietari (el registre minuciós d'un home seriosament malalt o, almenys, seriosament hipocondríac), faltava la nafra suprema, inabordable, definitiva. I així acaba l'última anotació del text, un 31 de desembre del 1999: "Mi hija Mónica ya no está. Yo sigo provisionalmente vivo". El que havia començat, així, com un quadern una mica frívol en el seu excessiu egocentrisme acaba sent un profund testimoni del fet -del miracle- d'estar viu.