En honor de Sant Josep Iturbi

Títol: València, Hollywood, Iturbi
Autor: Manuel Molins
PUV
València, 2012
109 pàgines

  Al maig del 2011, Manuel Molins va presentar el text encara inèdit de València, Hollywood, Iturbi en la seua intervenció dins els "Dissabtes Literaris" de l'Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC). Els Dissabtes Literaris se celebren a Borriana cada mes de maig des de l'any 2005, i hi porten el bo i millor de les lletres catalanes actuals. Molins ultimava la seua peça teatral sobre Iturbi i n'hi va fer la primera lectura pública. Com l'obra no s'ha representat encara, això equival a una estrena mundial -si em passeu el mot-, detall que ens agrada molt als borrianencs...
  La relació del gran pianista Josep Irutbi amb Borriana és ben coneguda. Al meu llibre Història d'Amèrica vaig rememorar les seus estances a la finca La Cotorra -on encara hi ha les seues mans gravades al ciment, immortalment pètries. D'allí procedeix el següent fragment:

  "¿Us he parlat del pare? També ell tenia la seua noció d’Amèrica. No era només un nom. Era un propòsit més concret, fonamentat en alguna cosa més tangible. El pare va conéixer Josep Iturbi, el celebèrrim pianista de València que,  havent triomfat a Amèrica, passava els estius a Borriana. Un home perfectament adaptat a Hollywood i a la societat de l’espectacle, el paradigma del triomfador sense pal·liatius. Al capdavall, als anys 40 havia inscrit el seu nom al costat de noms mítics de la talla de Gene Kelly o Frank Sinatra,  o d’algunes de les actrius més rutilants del firmament hollywoodenc.
  El pare i els amics el veien passar amb els seus Rolls Royce negre pel camí La Cossa. El vehicle, com un paquiderm prenyat d’estranyes delicadeses, circulava a ditets per aquella via rural,  mirant de no aixecar pols. Quan veia l’aüela florista, caminant modestament per la voreta del vial, es detenia. Sempre hi havia un lloc al luxós Royce per a l’aüela florista i replegar-la de camí a Santa Bàrbara era la manera que tenia Josep Iturbi de no voler ser tractat com una estrella.
  Al final d’aquesta carretera, a tocar del riu Millars, esperava al gran home el seu premi: la finca La Cotorra, el petit regne on la fama no pesava. Tot el terme de Borriana, entre el nucli urbà pròpiament dit i el riu, era un verger amb flaire de tarongina, esquitxat ací i allà per l’arquitectura humanitzada de les alqueries. En cada alqueria solia haver una figuera, que a l’estiu protegia del sol i proporcionava indicis d’un paradís possible. El pare va nàixer en una d’aquestes alqueries, a l’ombra d’una d’aquestes figueres. Quan Iturbi el va conéixer, tenia la consistència elàstica i la invencibilitat moral que donen els vint anys, i era capaç de convertir la diferència entre la figa napolitana i la figa de coll de dama en un paradigma filosòfic més elevat que el que va fer servir Kant en distingir la raó teòrica de la raó pràctica.
  Amb gent com el pare, Iturbi descansava. Descansava d’Amèrica, del que Amèrica tenia de devoradora, d’esbudelladora de consciències, de segadora d’arrels. Iturbi venia a Borriana a no ser Iturbi –el pianista de Hollywood- i el màxim que estava disposat a tolerar era que l’ajuntament li dedicara un carrer i a la placa corresponent, per una distracció del funcionari encarregat de la faena, hi figurara com “Carrer Sant Josep Iturbi” (sic).
  Però no era cap sant, tampoc hauríem d’ocultar-ho. Com va llogar mon pare, en va llogar d’altres. Fronterer amb La Cotorra era un hort de la propietat que s’enclavava dins la glera del Millars. El Millars, com a bon riu valencià, fa molt de temps que és un riu sec. Talment haurien fet amb un gegant abatut, els indígenes s’han ocupat a aprofitar la part fèrtil de l’antic llit fluvial, que han sembrat conscienciosament de tarongers. Iturbi hi tenia un hort. Gent del país li treballava la terra. Amuntegaven monticles de pedres (el pare en diu “gàbies”) per a retindre els sòlids de l’aigua, quan hi haguera riuada. Eren uns quants jovenassos, entre els quals mon pare, que encara no havia fet els vint anys. Aquell dia, dins la laboriositat calitjosa, una veu es va aixecar. Era un dels treballadors, i es va atrevir a suggerir a l’amo que la faena que feien es podia fer d’una altra manera. Es podien orientar les gàbies de manera que, en lloc de filtrar l’aigua, la rebutjaren. La resposta d’Iturbi va ser immediata: va cridar al capataç, li va fer un escoltet i va ser enèrgic i taxatiu.
  -Este demà que no torne.
  El capataç, que era un home entre tants, es va gratar amb desesperació el lòbul de l’orella dreta, i després inicià una corba melòdica entre la sorpresa i la súplica per a indagar el perquè de les coses.
  -Que què ha fet?
  Iturbi, potser amb la pipa penjant-li de la comissura, el mirà en silenci i va deixar que el sol d’agost convertira les seues ombres en un teatre de titelles truculentes.
  -Jo vinc d’Amèrica a Borriana sempre que puc, entens?, vinc d’Amèrica  a Borriana a poder viure a gust. Ací vull manar jo, estem? I a qui no li agrade ja pot picar sola.
  A Amèrica, en efecte, Iturbi havia triomfat. Però a Borriana era feliç, com un rei en la seua cort."

  Ara Manuel Molins ha volgut imaginar un Iturbi ja ancià, a la seua mansió de Beverly Hills, visitat per un jove pianista i investigador també valencià, Joan Dolç i Prats. La dialèctica establerta entre ambdós personatges és el nervi d'una obra sòlida i brillant, que ha ben merescut el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. La peça compta, a més, amb la presència de Groucho Marx (a qui Iturbi degué sense dubte conéixer a Hollywood), que fa de transició entre escenes. Hi assitim, en tot cas, a la doble cara del mite: el pianista virtuós i show-man astut, per un costat, i el pare i el marit tirànic, per un altre.
  Amb aquestes contradiccions ha bastit Manuel Molins una obra memorable. I això ja ho vam comprendre de seguida, aquell mes de maig de fa dos anys, els qui assistírem a la seua xerrada al local de l'ABC.En honor de Sant Josep Iturbi, ja està dit.


Joan Garí

Estrangers a dins del seu propi país

Títol: Profesora Haná
Autora: Reem Bassiouney
Editorial Alba
Barcelona, 2013
Trad. al castellà de Juan Pablo Arias
213 pàgines

  Quan la professora Hanà arriba als 40 anys té un ensurt: s’adona que encara és verge. El motor d’aquesta narració s’enuncia així i el lector, que podria arribar a pensar que està davant d’un cas amb un dramàtic rerefons psicològic, veu de seguida que es tracta només d’un episodi costumista. Al capdavall, Hanà és una docent universitària a l’Egipte de Mubarak. És probable que s’hi estigueren covant ja els símptomes del que després s’anomenaria Primavera Àrab, però, en realitat, el que hi havia a la superfície era un règim laic imposat sobre unes capes populars imbuïdes per severes obsessions religioses.
  La virginitat de Hanà, així, és una metàfora. Aquesta dona ha hagut de lluitar tant per fer-se un lloc en una societat d’homes que no n’ha volgut cap a casa seua –ni dins les seues mucoses. Als 40 anys, però, s’ho repensa. Llavors entra en escena Jàled, un estudiant de doctorat a qui Hanà sedueix de manera expeditiva. Tanmateix, el problema dista molt d’estar solucionat. Jàled pot acceptar que Hanà rebutge tot compromís, però no pot evitar enamorar-s’hi. La pròpia professora es veu immergida en un oceà de sentiments contradictoris: per un costat, vol mantindre com siga el control sobre la seua vida i l’estatus que tant li ha costat aconseguir; d’altra banda, no deixa de ser una dona, menys immune a les passions del que ella mateixa hauria estat disposada a confessar.
  En el fons, Hanà és la representació més exacta de les contradiccions de la societat egípcia. La professora occidentalitzada, lliurada en cos i ànima al seu ofici, se sent estrangera en un país bàrbar, endarrerit, desestructurat i fanatitzat. Mentre tots al seu voltant –la seua germana, sense anar més lluny- es refugien en Déu per a sublimar tota mena de frustracions –per a abdicar de qualsevol responsabilitat individual-, ella vol mantindre fermament agafades les regnes de la seua vida.
  Jàled no la comprén, però l’estima. Estimar-la l’ajudarà a comprendre-la (l’amor obra els seus miracles). També Hanà aprendrà les beceroles del carinyo però –això sí- sense renunciar en cap moment a les seues fermes conviccions.
  Al final, tot es resoldrà en un pacte. Hanà pateix una endometriosi. Li extirpen l’úter però, paradoxalment, això sembla reconciliar-la amb la seua feminitat. Jàled es manté al seu costat, potser perquè també ell ha hagut de deixar de ser egipci i fer-se un poc estranger per a trobar amb ella un terreny comú: “Per què necessiten els homes tenir una dona senzilla, sense complicacions? El que necessitava ell era diferent. Necessitava la seua debilitat quan la tenia al seu costat i el seu poder quan es trobava enmig de la gent (…) El fascinava la seua debilitat i temia el seu poder”.
  Aquesta novel·la de subtil penetració psicològica, aquest hàbil quadre de costums d’un país abocat a una transició trasbalsadora degué enfurismar, al seu moment, els sectors del ram de la pietat. Els qui preguen a Déu nit i dia de vegades tendeixen a un perillós dualisme: la seua ànima esdevé tan pura que el cos, per contrast, s’embruteix i es distorsiona socialment fins al grotesc. Els fills dels qui retreien a Naguib Mahfuz que fes una literatura “pecaminosa” hauran trobat en Reem Bassiouney una digna successora de l’autor d’El carreró dels miracles en el camí de la perdició.
  En aquest camí, però, és on es donen, invariablement, els salconduits de la qualitat literària. Hanà, en el fons, també desitjaria, com en la cançó de Raimon, un país “sense místics ni grans capitans”. D’aquí la literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 15-6-13

Breviari de l'animal humà

Títol: Café del temps
Autor Joan Borja
Bromera
Alzira, 2013
206 pàgines

  Un home escriu en un café a la badia d'Altea. Al davant d'ell, l'Albir, i el somriure innombrable de la mar, com vol el clàssic. Més ençà -o enllà, qui sap- la vida passa, amb el seu petit i infatigable carruatge. L'home pren el seu café, acompanyat -com saben bé els grans aficionats a aquest beuratge- d'una botella d'aigua mineral. El café s'ha de prendre a glops curts, per a demorar-ne la ingesta i propiciar la màxima intensitat del sabor. Després, quan s'haurà acabat, l'aigua li eliminarà del paladar les restes oficioses d'un reregust amarg, el solatge que no poden evitar deixar ni les marques més acreditades d'aquest suc de déus. El moment pot ser perfectament etern. L'home, però, aprofita el temps -posa en pràctica el seu particular carpe diem. El dia s'acabarà amb el sol, al darrere de l'Albir, però l'home, inexpugnable a la trinxera de la seua taula -allà on és, segons confessa, de vegades l'únic valencianoparlant del lloc- n'haurà tret un rèdit colossal. Cada glop morigerat de café s'ha vist acompanyat amb una anotació a la seua llibreta. S'acabarà el café, s'acabarà el temps, es clourà el dia, però la llibreta de l'home estarà plena.
  Aquest home, diguem-ho ja, és Joan Borja, el mateix que apareix retratat a la portada del seu llibre amb un púdic clarobscur. I el resultat de totes les seues anotacions és el llibre que ara jo comente, el compendi d'avaluar l'existència al seu voltant amb un somriure irònic als llavis, però també amb la voluntat de deixar constància de fets i gents -la seua gent, els fets de tots.
  Ara ja sabeu què trobareu en aquest llibre. Sent com és un dietari -ja podem dir el seu nom-, l'autor -el cafeïnòman empedreït- anirà retratant la seua vida en un espai de món on massa sovint té motius per a sentir-se estranger, però no hi cau mai en aquesta temptació. Hi ha un món que s'acaba al seu voltant, i ell n'ha de deixar constància de les darreres brases. Pel llibre desfilen personatges populars, els del seu poble de la Marina. Sovint aquests personatges són identificats pels seus malnoms, com correspon a un mode de vida en extinció: Angelina la Galla, Rosa la Boua, Miquel el Polp, Joan el Pouero. Una extensa animalogia que l'autor retroba d'una altra manera, al seu lloc de treball, l'antic camp d'aviació que ara és el campus de la Universitat d'Alacant. Els avions que s'hi enlairen, però, tenen la fatuïtat corrosiva de bèsties més civilitzades, però també més letals. "El sistema -resumeix Borja- premia el buròcrata". El buròcrata és el contrari absolut de l'escriptor, i amb això està tot dit. Quilòmetres enllà, quan torna al poble, una fauna més propera i entranyable li estronca les ferides. La vida pot continuar.
  Café del temps, en realitat, és uana celebració d'un paisatge i d'un paisanatge. Entre enceses apologies a l'amor conjugal i el recull sistemàtic de mil anècdotes reals, Joan Borja hi exhibeix un pensament àgil, emmotlat en un estil precís i perfectament adaptat al contingut que vehicula -sabent-se no un geni, sinó un artesà infatigable:

  "Un text que percaça la genialitat en cada frase -reflexiona- acaba sent una llosa (...) En la creació literària -com en qualsevol altra forma de creació- és mala cosa aspirar a la perfecció. Cal molta humilitat i continència en l'artesania de les paraules. L'escriptor que s'ho juga tot en cada frase, en cada sintagma i en cada adjectiu acaba destruït per l'excés de risc. En paga la factura. Patreix. I acaba no escrivint. Quan per fi ho fa, s'esforça a mantenir un to elevat en tots els segments de la prosa. I confecciona, irremissibliment, un plat de sucre. L'antídot? Potser la creació sense complexos, natural, fluïda, lliure de pors i patiments; la paraula lliure i distesa amnitzant un café -del temps- a la vora de la mar"

  Fidel a la seua filosofia, les seues reflexions no cansen, sempre interessen i de vegades sobten. No entenc -de debò- com hi ha gent que només llegeix novel·les existint textos com aquest. Tanmateix, la dieta del comú dels mortals és així de pobra -l'equivalent, gastronòmicament parlant, a menjar només carn de pollastre... Però això és una altra guerra.
  Sent com som els valencians "animals enyoradissos" -sent com és l'home un "animal climàtic"- (Borja dixit), és normal que aquest llibre siga un breviari de l'animal humà dins la memòria i el paisatge. La família i la taula de dinar que la reuneix hi és l'autèntica escola. I en aquest món que s'esvaeix com un grapat d'arena entre les mans, impossible no sospitar-se condemnat:

"Fóra trist -ve a concloure Borja- acabar els dies dins la pantalla de l'ordinador, abduït per un ciberespai on el vent de la mar no ens colpeix la cara, no ens despentina, no ens mulla ni ens fa sentir la seua inconfusible textura salobrenca".

   Cau la nit sobre la badia d'Altea i un home apura el darrer glop de café. El caliu de l'últim sol és el senyal propiciat per a tornar a Ítaca, allà on els éssers estimats l'esperen. Potser l'amor, l'amistat i la cordialitat són només un miratge, però el café ha fet el seu paper i a la llibreta ja no li queden pàgines. S'imposa el retorn... fins l'endemà, quan tot tornarà a començar. I així passa la vida i així s'ocupa el temps. Hem convingut a anomenar a això literatura, que és el nostre joc d'infants incorregibles. Fora d'edat, fora de l'interés majoritari, fora de tot. Però dins del nostre castell més íntim.

Joan Garí

 

Escrit a les parets de l'aire

Títol: Alba del vespre
Autor: Carles Duarte
Edicions 3i4
València, 2013
45 pàgines

  La lluna de gener -la lluna vella- és l'adequada per a podar certs arbres. La figuera que tenia la família al camí La Cossa, per exemple. Vaig gaudir molt amb aquella figuera. Era un arbre robust, gairebé centenari, i feia les millors figues del terme. Ara que ja no hi és, forma part d'una memòria -la meua memòria. Al gener la tallàvem mon pare i jo. Amb la lluna vella, la saba està arrupida, i el xerrac podia escometre-la sense dany. Hi llevàvem rames i brancam. Ens asseguràvem que l'arbre estiguera en disposició de fer fruits sucosos i generosos, com aquell -segurament- amb què Eva va temptar Adam, en certa mitologia imprescindible (una poma? No m'ho crec).
  He recordat la nostra vella figuera, i els matins hivernals amb la presència oculta de la lluna vella, en llegir el nou poemari de Carles Duarte. "Lluna de gener" és precisament el títol d'una de les seues composicions. La lluna es vessa en la mar "com un volcà emergint". I després, unes pàgines més enllà, el poeta sent "el corrent de saba dins dels troncs/ que el vent inclina" ("Els arbres"). Lluna, mar, arbre. Afegim-hi vent, fang, pedra. Duarte, sí, parla de vivències que són molt meues, que són de tots nosaltres.
  Ha estat emocionant llegir aquest poemari (3i4 segueix encertant la línia lírica, com en la magistral Vetlla, de Jordi Llavina, llegit en un llarg viatge de tornada de Barcelona, l'Euromed convertit en un vehicle metafísic, els versos desgranant-se com un fabulós collar de perles). M'he retrobat amb el llenguatge depurat d'un autor essencial, que ha llegit i s'ha sabut inundar del millor de la poesia catalana contemporània (Espriu, Vinyoli), que ha reduït el seu món a uns pocs vectors essencials a partir de l'ensenyament dels clàssics. Aristòtil: "El que la vellesa és en relació amb la vida, ho és també el vespre pel que fa al dia. Es pot dir, doncs, que el vespre és la vellesa del dia o, com Empèdocles, que la vellesa és "el vespre de la vida" o "el crepuscle de la vida"" (Poètica).
  Tota poètica és un memento mori, però també un memento vivere. A partir de certa edat, és normal que un poeta -un poeta imprescindible, com sense dubte és Carles Duarte- vulga despullar fins a l'essencial la seua escriptura, per a atendre-hi només els batecs del que hi ha d'autèntic dins qualsevol jo. El "jo menor" dins el "jo major" -o, dit d'una altra manera, l'individu enfront de l'absolut.
  En la poesia de Duarte, l'absolut està materialitzat en la mar. S'acosta el mar era precisament el títol dels seus versos reunits, a què ja em vaig referir ací. Pocs poetes actuals han dut a terme un esforç tan gran de depuració estilística, per a fer-hi confluir només els símbols essencials.
  El vent, la mar, l'argila, els astres, el silenci. Em recorde a mi mateix, a dalt de la nostra figuera, sentint la brisa suau del matí, contemplant el Mediterrani -aquest oceà domèstic, interior-, submergit dins un autèntic arbre genealògic.
  I la lliçó final, impertèrrita:

"L'univers no és enllà de nosaltres;
ens construeix,
el construïm,
el nostre cos, com el foc, el transforma"

  Paraula de poeta.

Joan Garí