El flux de l'estil dins la memòria

Títol: L'alè, El fred i Un nen
Autor: Thomas Bernhard
Pollença, 2012
El Gall Editor
Traducció de Clara Formosa

  L'any 2008, el segell illenc Edicions del Salobre va iniciar la publicació de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard amb L'origen, en traducció de Clara Formosa Plans. A l'any següent va sorgir el segon volum, El soterrani. Dissortadament, el projecte va quedar inconclòs. A finals de 2012, però, El Gall Editor hi va prendre el relleu i per això han pogut veure la llum els tres títols restants d'aquest fascinador calidoscopi memorialístic.
  En L’origen Bernhard escarbava en l’etapa d’escolarització, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). Com ja vaig escriure, l’escenari primordial de L'origen és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament.
  És la figura de l'avi la que és represa en L'alè. El ressentiment contra els pares esdevé amor i comprensió intel·lectual en braços de l'avi. "El m'havia acceptat -escriu Bernhard- quan tots els altres no m'havien acceptat, ni tan sols la meva pròpia mare, i els avantatjava a tots ells en gairebé tot, en afecte i en amor". Amb aquest avi té l'ocasió d'experimentar una llarga estada a l'hospital, que és el nucli d'aquest tercer volum autobiogràfic. A 18 anys, el jove Thomas es veu col·locat a la "sala de morir" (sic), on els malalts -tots vells, excepte ell- li semblen marionetes. Els metges incubaven unes esperances molt escasses davant el convalescent Bernhard, així que el van situar en la mateixa sala dels altres moribunds. L'experiència corprendrà l'autor, que no havia vist mai morir ningú.
  No cal dir que Thomas Bernhard va sobreviure, almenys suficientment com per a fer literatura després a partir de la vivència colpidora de la "sala de morir". Després, la vida continuarà. En El fred trobarem una nova passera hospitalària, en aquest cas al sanatori per a tuberculosos de Grafenhof. Com un altre Hans Castorp, Bernhard es veu sotmés a la tirania dels dies inacabables dels sanatoris d'alta muntanya. El que hi viu, però, no té res de màgic. El ressentiment segueix covant-se.
  En Un nen, en tot cas, hi ha un retrocés. La mirada se situa ara sobre l'infant de vuit anys que s'exercita sobre la bicicleta Steyr-Waffenrad del seu tutor (que participa en la campanya russa de l'exèrcit de Hitler). De nou Salzburg és l'escenari i, com sempre, l'estil de l'autor -contrafet d'obsessives repeticions, com imitant les giragonses reiterades de la memòria- es converteix en l'autèntic protagonista del relat. No hi busquem, en efecte, una narració a l'ús amb episodis rememorats cordialment. Bernhard es baralla amb el seu passat, protagonitza un combat mortal amb el seu jo més jove i tendre. No es pot esperar eixir indemne d'una lluita així. El que hi sorgirà no serà una amable rememoració contemplativa, sinó un formidable tour de force amb un mateix. 
  En realitat, tot el que escriu Thomas Bernhard s'assembla molt. Dir-ne "autobiografia" només a uns títols a partir del contingut dels episodis que narren és un excés. Tot en Bernhard és vida pròpia, avaluació opinativa. Tot és un flux continu d'un estil prodigiós i sempre recomençat. Com la memòria.

Joan Garí

Amb la mà dins el cul d'un brau

Títol: Memorias líquidas
Autor: Enric González
Jot Down Books
2013

  Les memòries dels periodistes solen constituir-se, la majoria de les vegades, en un recull d'anècdotes sovint considerablement saboroses. En una professió tan fragmentària, on el subjecte implicat ha de conéixer tanta gent i tocar tots els pals de la baralla, l'anècdota imposa el seu imperi per damunt de qualsevol tempteig amb la categoria. Només aquells periodistes que són també escriptors -o, millor dit, només aquells escriptors que s'han dedicat també al periodisme- ocupen les seues memòries, cas de parir-les, a construir una cosmovisió que explica l'ofici i subsumeix l'anecdotari en un projecte d'escriptura de major ambició.
  Enric González, tal com explica ell mateix en Memorias líquidas, no tenia pretensions literàries i, a més, va arribar al periodisme per casualitat. Ell, de jove, volia ser veterinari, però son pare -el conegut escriptor Francisco González Ledesma- el va convéncer per tastar la vida a la redacció. I ja no se'n va poder desempallegar.
  Certament, aviat tindria ocasió de descobrir que fer de periodista s'assembla molt a ficar la mà per dins del cul de les vaques. Només és que, en el cas del segon ofici més vell del món, sovint s'ha de descobrir, amb horror, amb repugnància i sobretot amb prevenció, que la vaca en qüestió és en realitat un toro brau. I no fa gens de goig veure enxampada la teua mà dins el cul d'un bou quan comença a bramular i llançar el cap enrere.
  A mi, personalment, aquestes memòries m'han sabut a poc. De l'home que es va saber envoltar d'una vitola llegendària i va abandonar voluntàriament la nau d'El País quan aquest periòdic estava prescindint a les braves d'una part de la seua plantilla, esperava molt més que un apressat recorregut per la seua vida professional, amb les inevitables i ja esmentades anècdotes. Fins i tot l'editorial, com volent dissuadir el lector de trobar-hi tresors que en realitat no hi són, ha disposat físicament el llibre amb una ostentació d'austeritat que s'estén fins als propis títols de crèdit, on no s'esmenta ni la ciutat on té la seu.
  Són bons motius per a què el llibre passara desapercebut, però no és menys cert que la seua lectura paga la pena. González, al capdavall, és un periodista de raça, un cul de mal seient especialitzat a posar els dits a totes les nafres. No debades el seu primer llibre va versar sobre Banca Catalana (la nafra particular de Jordi Pujol). I passarem per alt la seua lloança de la Barcelona de l'època (primers anys 80), en oposició a la Barcelunya de l'actualitat (sic). Com tots els qui enyoren la Barcelona bruta i ferotgement castellanitzada del primer postfranquisme, González només hi projecta les emocions de la seua primera joventut. Quan som joves, no li donem importància a res. El que és cutre ens ho sembla, però tirem endavant. És després, amb els anys, que allò cutre esdevé, com per art de màgia, entranyablement emocionant. I per això molts prefereixen el Raval amb pixats i caguerades de gossos a les cantonades i les putes als balcons de la Rambla abans que la Barcelona de postal apoteòsicament -i abusivament- turística d'ara mateix.
  González, fet i fet, ens va desbajocant la seua trajectòria professional. D'El Periódico a El País, sempre amb l'olor de "tabac i mala llet" de les bones redaccions d'abans. El País li proporciona un bon passar i unes magnífiques oportunitats professionals, abans que l'ERO del 2012 i la seua enemistat amb Juan Luis Cebrián el convencen que cal abandonar el barco. El llibre es clou, simbòlicament, amb la seua eixida del diari, prèvia a la incorporació actual a El Mundo.
  Hi ha fragments molt divertits en aquest llibre, com ara les impressions a la primera guerra del Golf, fabricant alcohol casolà a la terrassa de l'habitació del seu hotel. Hi ha també pàgines dramàtiques, com les viscudes a Ruanda. I hi ha, sobretot, la consciència d'un tipus que ha arribat al periodisme per a divertir-se i contar bé les coses que estaven passant. Ara que ser periodista -sobretot a la xarxa- torna a ser un ofici que cal ocultar a ta mare i cal completar fermament amb mil altres ocupacions per a poder pagar la hipoteca, González s'ha convertit en allò que li semblava la "gran cabronada" en observar-ho en Josep Maria Huertas Claveria: un símbol.
  El símbol del professional de vida arriscada davant els interessos no sempre diàfans de l'empresa que li paga. El símbol d'una època en què es podia viure bé d'escriure als periòdics, i el talent es veia sempre recompensat. Ara hem tornat de nou al principi de la pista. Vindran temps millors, supose, però caldrà veure si aquests també seran els nostres.

Joan Garí