El sexe que no gosa dir el seu nom

Títol: Una noia diferent
Autora: Ann Bannon
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2013
Traducció de Núria Parés
291 pàgines

  Amb el rètol de "Les cròniques de Beebo Brinker", Ann Weldy, una escriptora novella arrecerada sota el pseudònim d'Ann Bannon, va publicar, a finals dels anys 50, una sèrie de novel·les protagonitzades per lesbianes. Era l'època en què els Estats Units es debatien entre la paranoia macarthista i l'enlluernament de tot el que s'esdevindria, en matèria de llibertats i de canvis socials, tot just en la dècada següent. Com l'autora repetiria amb posterioritat, no hi tenia cap pretensió literària: només volia donar solta a les emocions que l'embargaven des de feia temps, ja que ella també era una d'aquelles torbadament addictes al "sexe que no gosa dir el seu nom".
  Una noia diferent és la primera d'aquesta sèrie de quatre novel·les ja esdevingudes clàssiques, i ara recuperades pel segell Labutxaca. Resulta, però, que aquest títol acabaria sent el llibre en rústica més venut de l'any 1957 al seu país. I resulta, també, que és possible que fora escrit sense pretensions literàries, però l'estil de l'autora s'imposa pel seu maneig perfectament convincent del tempo narratiu -les pauses, les el·lipsis, els resums- i, especialment, per la seua excel·lència en els diàlegs. Sap dotar les converses dels personatges amb un efecte de versemblança molt destacat, alhora que domina tambe els canvis de to, de la lleugeresa al dramatisme.
  La història relatada és d'un convencionalisme força realista: Laura, una noia acabada d'arribar a la universitat, hi coneix la Beth. El caràcter especial d'aquesta darrera -elegant, impulsiu, popular i desvergonyit- la captiven i a poc a poc entre les dues es va covant un sentiment més enllà de la simple amistat. Tota l'estratègia narrativa està orientada a dilatar la revelació de l'amor entre Laura i Beth. Mentre el desig no es veu acomplert, el relat funciona i el lector es manté expectant. De fet, el moment de l'amor entre ambdues xiques, que s'ha avançat al principi de la novel·la, es fa esperar més de cent pàgines. L'elaboració emocional, d'altra banda, no és l'habitual en la literatura de consum on primer es va enquadrar aquesta novel·la:

  "La Laura, que era més jove, tenia l'estranya i vaga sensació que acostar-se massa a la Beth era com adorar-la, i adorar-la volia dir patir. Encara no l'acabava d'entendre, la Beth no s'adaptava a cap motlle, i la Laura preferia mantenir-s'hi a una certa distància emocional. Mai no havia conegut ningú com la Beth -ni hi havia somiat, ni havia llegit mai sobre algú com ella- i, fins que no l'entengués, li faria por"

    No es que siga una penetració psicològica inusitada, però és més del que són capaços d'expressar alguns que s'autoanomenen escriptors amb molts triennis.
  És lògic, en un altre ordre de coses, que la protagonista no s'avinga a ser "homosexual". Ella simplement es veu inundada per un devessall d'emocions a què no necessita posar nom: només canalitzar-les com cal. L'evidència, però, acaba imposant-se: "Som tan lesbianes com les dones que es veu clar que són lesbianes", diu la Beth, en un rampell de sinceritat. Però ella, precisament, no hi és un exemple massa senzill. Els seus sentiments envers Charlie acabaran produint el trencament amb Laura. En aquest punt, però, Laura ja ha assumit la seua sexualitat, i accepta naturalment que Beth preferisca un home.
  Sempla que la Beth Cullison del relat és un alter ego eficient de la pròpia Ann Weldy. Almenys podem deduir això d'algunes de les fotografies de l'època, on la Weldy apareix com la reina perpètua de la festa, sublimant amb popularitat el neguit íntim que la devia informar per dins. D'alguna manera, el seu univers em recorda el de Nada, de Carmen Laforet. També aquest clàssic contemporani fa nadar els seus personatges en un llac d'emocions, i les reservades a la protagonista tenen més a veure amb l'imaginari homoeròtic que no amb les convencionals entre ambdós sexes.
  Sembla que Una noia diferent i els altres llibres d'Ann Bannon tenien èxit perquè aunaven les lectores femenines de tendència homosexual amb el públic masculí heterosexual, àvid d'històries de dones pujades de to. I és que ja diuen que tots els hòmens som uns porcs...

Joan Garí

Les raons del cos

Títol: Fanny Hill
Autor: John Cleland
Editorial Adesiara
Martorell, 2012
Trad. de Xavier Pàmies
275 pàgines

  Publicada a Anglaterra l'any 1748, Fanny Hill: Memoirs of a Woman of Pleasure passa per ser una de les novel·les més perseguides i censurades de la història. I el motiu és obvi, perquè aquesta crònica epistolar, escrita a la presó, és un catàleg de situacions obertament sexuals protagonitzades per una vivaç adolescent de quinze anys. Frances Hill, la protagonista, va nàixer a Liverpool però, en ser òrfena, no tarda a fer cap a Londres, on serà introduïda ràpidament en la vida llicenciosa de les cases de plaer. La xica és desperta i aprén ràpid. Fins i tot a la seua curta edat no tarda a adonar-se, al primer dels establiments on recala, que "aquella casa on m'estava era massa malsana perquè un producte tan delicat com la virginitat es conservés" (sic). I no es conserva, òbviament. Al llarg de la narració, però, no serà la darrera vegada que "perd" la virginitat. La protagonista va sotmetent-se al desig dels homes que va trobant al llarg del seu recorregut -i també d'alguna dona-, no sense fruir intensament en quasi totes les experiències. Un estil elegant i precís, amb notes iròniques, procura unes descripcions eròtiques que no embafen ni es repeteixen en les nombroses batalles entre els sexes:

  "Vaig dedicar-me a acariciar i prémer amb delicadesa aquells fràgils recipients globulars i, com per art d'encantament, aquell contacte va fer el seu efecte, precipitant i desencadenant els símptomes d'aquella dolça agonia, aquell lànguid instant de dissolució en què el plaer mor de plaer i la seva misteriosa maquinària ofega l'excitació que ha despertat en aquests òrgans colgant-los amb una revinguda de fluids càlids que és en si mateixa la més intensa de les excitacions, i que els esprem i els xucla assedegada com la sangonera de natura ardent que, per refredar-se, absorbeix amb tenacitat tota la humitat que té a l'abast"

  Sent com és el llibre un ampli catàleg d'experiències sexuals (on no falta ni l'homosexualisme ni la disciplina anglesa, en homenatge aquesta darrera a l'origen de l'autor i de la protagonista de l'obra), caldrà dir que compleix fefaentment el paper que s'espera de la bona literatura eròtica, és a dir, poder ser llegida amb una sola mà... En casos com aquest, l'únic perill que pot assaltar el narrador és la reiteració. Conscient d'això, la narradora no s'està d'exorcitzar el problema:

  "No hi ha manera -escriu- d'evitar repetir les mateixes imatges, les mateixes figures i les mateixes expressions, amb l'inconvenient afegit de la repugnància que crea el fet que les paraules gaudi, ardor, deliqui, èxtasi i tota la resta d'aquests termes punyents tan propis de la pràctica del plaer perden bona part de la força i el braó que haurien de tenir a causa de la freqüència amb què inevitablement es repeteixen en una narració que té aquesta pràctica com a base explícita"

  En cap moment, però, el relat decau o es fa avorrit. El seu aire a novel·la picaresca -accentuada per la narració autobiogràfica- i l'elegància en l'expressió ajuden a informar les escenes de sexe explícit amb una amenitat que vanament buscaríem avui en la majoria de les pel·lícules de sèrie X. Al capdavall, el sexe és molt millor quan se serveix mesclat amb literatura, de la mateixa manera que la pronografia audiovisual milloraria infinitament si es rodara amb criteris cinematogràfics.
  Per tot això, Fanny Hill és un luxe i no m'estranya que l'església anglicana i la conxorxa habitual dels enzes benpensants l'anatemitzaren llargament. Com tots els llibres on el sexe és una vivència gojosa i sense culpabilitat, Fanny Hill ensenya que les raons del cos són massa poderoses per a ser encotillades per teòlegs alopècics o burgmestres reprimits. Al final, Fanny es casarà amb el seu primer amor, i així es clourà la seua etapa de desenfrenament juvenil. Però el que hi sura és un poderós que nos quiten lo bailao davant el qual, definitivament, cap censura ni cap repressió podien tenir res a fer.

Joan Garí

  
 

La novel·la de la realitat

Titol: Las voces bajas
Autor: Manuel Rivas
Editorial Alfagaura
Madrid 2012
200 pàgines

Em passa que, quan agafe una novel·la, ha de ser molt bona, molt versemblant, per a què m'interesse. En canvi, els llibres amarrats a la realitat m'atrauen per se. Sovint ocorre el fenomen, a més, de grans novel·listes -novel·listes aclamats per les seues ficcions- que infanten, un dia, un llibre de memòries. I aquest sol ser, invariablement, el seu millor llibre. Tot això té una explicació: per a contar la realitat d'un mateix, per a contar-se, es necessita una llarga pràctica. Aquesta pràctica la proporciona la ficció. I l'escriptor hi pot excel·lir, a condició que no oblide que tot el que inventa és només un llarg exercici estilístic, i que l'autèntcia prova de foc per a la seua literatura consitirà a inventar el que ja era real.
  Un poc ha passat això amb Manuel Rivas. Autor de brillants però un poc farragoses novel·les, Rivas ha anat assaonant un estil que ha pogut usar, finalment, en una obra rotundament definitiva: la rememoració de la seua infància i la seua primera joventut. Rivas tenia dins seu el material per a la més excelsa narració, i només necessitava haver-hi conquistat un estil. Ara ja té aquest estil: impressionista, juganer, més atent a la sinestèsia metafòrica que a procurar, per exemple, un ordre lògic en el relat. Amb aquest arma, era el moment d'enfrontar-se al més pregon de la seua memòria. Aquesta serà l'encarregada de posar en escena la família de l'escriptor: el pare a qui no agrada el futbol, la mare verbívara de qui aprén la literatura i la germana major, pionera en tantes coses, també a explorar el país que ve després de la vida.
  La vida d'un infant gallec a les acaballes del franquisme ens resultarà familiar a tots aquells que compartim una mateixa edat. Què dir, per exemple, de la inadequació entre el relat escolar i la realitat més quotidiana? Era l'època en què "los niños del Imperio soñaban con ser inmigrantes" (sic). En el relat escolar, Galícia era un pur apèndix atlàntic de l'Espanya imperial i la vara del mestre la concreció real però patètica de tots els discursos d'una autocràcia moribunda. En contraposició al que s'aprenia en aquella escola hi havia les "voces bajas", la dels qui no eren escoltats, la dels qui no eren preguntats, la dels qui no eren tinguts en compte.
  En aquell context, ser fill d'una família a la ruralia gallega t'assegurava un destí que Rivas va poder trencar. Va seguir estudiant, per exemple. I va arribar així a exercir la professió que anhelava, el periodisme. A benefici d'inventari queda la primera faena en El Ideal Gallego, sent encara estudiant a l'institut. En aquest periòdic s'encarregava de recórrer les parades de l'autobús per a replegar les cròniques dels corresponsals.
  En aquell temps, un capellà roig li va donar a llegir Sempre en Galiza, de Castelao. Sí, era l'època en què dels rectors progres es podien esperar grans beneficis, tots en aquesta vida. Ara els guanys que promocionen els capellans són tots per a l'altra vida, i vostés comprendran...
  Las voces bajas acaba amb la mort prematura de la seua germana Maria. Poc després moririen els seus pares. Però quan has tancat la darrera pàgina del volum, les veus d'aquestes persones que van existir un dia encara se senten ara. És un murmuri subtil però eficaç. És la música tàcita -baixa- de les vides reals rescatades per un bon escriptor de les urpes embarbussades de la mort. Heus ací, finalment, la gran novel·la de Manuel Rivas.

Joan Garí