Un llibre per al final dels temps

Títol: Fi
Autor: David Monteagudo
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
Trad. de Jordi Nopca
334 pàgines

 Atret per la seua fama, i a l'espera de veure la pel·lícula que ha inspirat, em pose a llegir l'opera prima de David Monteagudo. Que se'n faça una adaptació cinematogràfica em sembla molt normal, ja que tot el relat està escrit com si fora un llarg guió. Tot són diàlegs i, quan hi ha acotacions per part del narrador, aquestes adopten el punt de vista d'una càmera invisible:

  "L'Eva es mou. Comença a caminar amb decisió, en la mateixa direcció d'abans, com si hagués recuperat una part de l'energia i la determinació que l'han animat aquests darrers dies. El terreny que trepitja comença a baixar en direcció a la ciutat, i nosaltres, des del nostre punt de vista [la cursiva és meua], veiem com el seu cos es va amagant gradualment, començant pels peus, rere l'horitzó proper i transitori del canvi de rasant".

  És normal, d'altra banda, i en aquestes alçades, que un novel·lista es veja àmpliament influït pel llenguatge del cinema. Al capdavall, el ritme i el tractament cinematogràfic doten el relat d'una vivacitat i una frescor que el lector agraeix. Monteagudo té gràcia, a més, per a reproduir amb versemblança el nivell col·loquial de la llengua. I té el talent suficient per a plantejar un enigma que s'arrossega des del pincipi fins al final. No m'estranya, doncs, que Fi haja entusiasmat alguns crítics, que l'han titlada de "llibre rodó", "una de les sorpreses d'aquesta temporada", "literatura majúscula" o "llibre de l'any". A què més pot aspirar un escriptor novell? En realitat, l'habitual és exactament el contrari: escriptors experimentats, amb una llarga carrera a l'esquena, que publiquen sense pena ni glòria i tot just vénen alguns centenars d'exemplars dels seus llibres, si hi ha sort.
  La Literatura és una amant molt esquiva -i un poc puta. Col·loca el llorer sobre el front més insospitat. He de dir, però, que la història de Monteagudo es llegeix amb deler i ganes d'avançar, i això ja és un mèrit suficient. La peripècia argumental reuneix una colla d'antics amics en un refugi de muntanya, misteriosament convocats. Un seguit d'estranys esdeveniments, i la desaparició gradual dels membres del grup, van convertint el que semblava una anècdota costumista en un relat de misteri. El realisme detallista amb què es conta hi accentua la sensació d'estranyesa. No és "realisme màgic", sinó una objectivitat de pedra picada on el que no quadra amb la nostra experiència -com ara que algú desaparega dins una piscina- es converteix en un motiu per a continuar llegint.
  Monteagudo ha demostrat, amb aquest llibre, que sap com es fa una novel·la. Ha tingut la sort, a més, de caure en gràcia a crítics i lectors. Així acabe, amb el seu aire apocalíptic, el meu Ofici del 2012, a l'espera de comprovar quins nous llibres em fornirà 2013. Perquè la lectura, com la vida, sembla inacabable... Per molts anys, doncs.

Joan Garí

Temps de faraons

Títol: Akhenaton, el rei heretge
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera
Alzira, 2006 (2ª edició)
Traducció de I. Minetto i J. Franco
198 pàgines

  Això era un estiu de fa quatre anys. Em passejava per l'antic Berlín Oriental i admirava allò que té d'admirable una ciutat nova, bastida sobre la immensa cicatriu de la guerra i sobre les ànsies sobrevingudes de la unificació. Berlín és una ciutat sorprenentment anticlimàtica, perfecta per a passejar, per a badar, per a reflexionar sobre els estrats de la Història que calcigues a cada pas. A l'Altes Museum vaig admirar el bust celebèrrim de Nefertiti. O, més concretament, vaig admirar com la concurrència admirava al seu torn aquella cara sagrada, bòrnia, bellíssima. Perquè era molt més interessant observar les reaccions de la gent que s'acostava a l'urna on reposava el cap de l'esposa d'Akhenaton que a ella mateixa... La fotografia que teniu ací mateix il·lustra aquell moment.

  Un any després, a l'octubre del 2009, el bust de Nefertiti seria traslladat a la seua ubicació definitiva, el Neues Museum. L'arquitecte britànic David Chipperfield l'havia reconstruït meticulosament i l'havia preparat per a albergar la bellesa excelsa d'una de les escultures més famoses de tots els temps. Ara precisament fa cent anys que Ludwig Borchardt va descobrir, mig soterrat en l'arena, aquest cap de dona. I és una bona excusa, doncs, per parlar d'ella i del seu espòs, el faraó Akhenaton.

  Crec que el llibre de Naguib Mahfuz és una de les millors aproximacions, des de la divulgació, que s'han proposat mai sobre aquesta parella fascinadora. Sobre el que va suposar el seu regnat, al segle XV abans de Crist, han corregut rius de tinta. Per fer-ho curt, la immensa gosadia d'Akhenaton va ser professar una creença monoteista... amb mil·leni i mig d'antel·lació. La mare d'Akhenaton, la reina Tiy, el va introduir en el culte d'Aton, el déu sol. Els egipcis de l'època, però, eren fanàtics d'Amon. El conflicte estava servit, doncs. El nou déu d'Akhenaton prometia "amor, alegria i igualtat", però els qui s'hi convertien, a la cort, ho feien més per respecte i temor al faraó que per convicció personal. Akhenaton abandonarà la mítica Tebes (ciutat de l'Antic Egipte que estaria entre les actuals Lúxor i Karnak) i fundaria la seua pròpia capital, dedicada a Aton. Fins i tot es va canviar el nom: es deia Amenhotep originàriament, però va voler consagrar-se ja des del gentilici a la nova divinitat. 

  El llibre de Mahfuz pren la forma d'una enquesta periodística o d'una perquisició policíaca. El narrador és un contemporani que, després de la mort del faraó, va entrevistant personatges que van pertànyer al cercle d'Akenhaton, incloent-hi la pròpia Nefertiti. Així ens assabentem que les dones de l'harem del faraó sabien del cert que aquest era impotent, així que els fills de Nefertiti van haver de ser concebuts necessàriament per altres homes. De fet, les imatges que ens han arribat d'Akhenaton ens el mostren amb un físic molt poc baronívol, fins i tot una mica efeminat. 

  Massa elements contracorrent com per a ser assimilats en una època de certeses granítiques. Al final, Akhenaton va ser obligat a abdicar. En el seu lloc va ser coronat el seu germà Tutankhamon. "L'heretge, per la seua banda -escriu Mahfuz-, va anar enfonsant-se en la seua bogeria, va emmalaltir i va morir poc de temps després, sense cap possibilitat de redempció".

  Curiosament, ara commemorem també el noranta aniversari del descobriment de la tromba de Tutankhamon a la vall els Reis.  La troballa li la devem a Howard Carter. Gràcies als seus esforços ara es pot contemplar al Museu Egipci del Caire tot el tresor de Tutankhamon -n'és, de fet, el principal atractiu-, incloent-hi -en puc donar fe- un dels preservatius que utilitzava aquest faraó...

  Estris, llegendes, gestes, imatges: el tresor incalculable d'uns temps mítics. 

Joan Garí 

Crònica de la devastació

Títol: Lo que cuenta es la ilusión 
Autor: Ignacio Vidal-Folch
Editorial Destino
Barcelona, 2012
324 pàgines
   En el fons, tots els dietaristes ens assemblem: considerem un pecat de lesa vida -o pitjor: de lesa Literatura- deixar passar el temps sense consignar-ne les rugositats morfològiques, les punxes i els clots que alteren el camí pla. Ignacio Vidal-Folch no n'és una excepció. Ell ha fet en el seu llibre la crònica dels primers anys d'això que s'ha anomenat "crisi econòmica". En èpoques de devastació -fins i tot de devastació incipient- ningú com un tipus amb el seu quadern i un llapis esmolat per a parlar d'aquests "petits detalls" que constitueixen la vida tot al voltant de la gran catàstrofe.

  Vidal-Folch és un bon narrador. En Lo que cuenta es la ilusión hi ha notes que constitueixen autèntics embrions de novel·les possibles. És clar que, de vegades, també ens assalta la certesa que, desenvolupades fins al seu límit, aquestes històries podrien resultar avorrides i perdre el seu encant, mentre que com a anotacions d'un diari -com a esbossos presos al vol- fan el seu fet i ens resulten indefinidament agradables.

  Hi ha moltes històries d'aquesta mena en aquest llibre. Vidal-Folch és un home viatjat i llegit. Un dia el trobem a Cabo Verde, on unes italianes el defineixen com "Uno spagnolo, vestito come in città". Un altre dia se'n va al mar d'Aral amb Isabel Coixet. Res com un mar desaparegut per a segregar literatura: al capdavall, la matèria literària del dietarista també desapareix tal com aquest l'agafa entre els dits. I un dietari no és res més que la nostàlgia per tanta aigua evaporada.

  Hi ha també en el llibre la crònica de converses amb moltes personalitats del seu temps, de Miquel Roca a Vargas Llosa. També es fan dietaris per a això. En aquests casos, però, sempre em pregunte què haguera escrit l'autor de viure en un poble de tres mil habitants on la celebritat major és un campió de guinyot.

  Vidal Folch és un escriptor detallista i té un estil sobri i auster. Segons ell un escriptor només pot sentir-se infravalorat o sobrevalorat. Si és així és difícil saber en quin punt se situa ell mateix. De fet, manté, al llarg de les seues pàgines, un contumaç parti pris en contra de l'establishment polític català en la seua totalitat. Escriu, en efecte, sota la síndrome de Kafka i això explica desenes d'anècdotes, com quan visita la tomba de Josep Pla i l'únic que hi consigna, suposadament escandalitzat, és que la Caixa patrocina la ruta literària que porta fins el cementeri de Llofriu (sic). O com quan considera gairebé un insult ontològic que, a Catalunya, als panells de les autopistes s'informe només dels morts d'aquesta nacionalitat.

  Sentir-se com Kafka a Praga -un ciutadà de cultura alemanya dins un oceà d'expressió txeca- no és una sensació tan estranya per a molts escriptors. I no em referisc a la qüestió exclusivament de l'idioma. Al capdavall, ja diu un refrany rus (citat ací) que "s'està bé allà on nosaltres no estem". De tota manera, l'anticatalanisme de Vidal-Folch resulta un poc naïf. Semblen les recialles ideològiques d'una adolescència mal resolta -com qui descobreix, passats els 40, amb gran escàndol, que els reis són els pares. De fet, és l'únic que desentona, amb la seua estridència aparatosa, en un dietari discret, ben fet i ben pastat.

  Naturalment, jo no sóc ningú per a dir o recomanar res a ningú altre. Cadascú va al ball que vol i balla amb qui prefereix. Però em quedaré amb l'escriptor que rectifica Sartre i proclama "L'enfer c'est moi" o que confessa no escriure "lo que de verdad me preocupa", perquè això és "indicible". Amb la qual cosa Ignacio Vidal-Folch demostra haver comprés, doncs, les autèntiques i no escrites lleis del dietarisme.

Joan Garí

La memòria, la vida, l'amor

Títol: El retorn del soldat.
Autora: Rebecca West
Viena Edicions
Traducció de Francesc Parcerisas
143 pàgines

  Rebecca West (pseudònim literari de Cicily Isabel Fairfield) és una de les grans periodistes angleses del segle XX. A vint-i-sis anys, però, tot just al final de la primera guerra mundial (1918), va publicar la novel·la que avui reportem i que podem qualificar sense pal·liatius de petita obra mestra. L’argument de l’obra és simple: Chris Baldry, soldat britànic mobilitzat al front francés, pateix una commoció cerebral que fa que la seua memòria es quede aturada quinze anys enrere. Llavors encara vivia el seu pare i no havia conegut la Kitty, la seua esposa actual. Era l’època en què s’havia enamorat perdudament d’una xica de classe baixa a qui no havia tornat a veure des de llavors. Quan Chris retorna a casa, Jenny (la seua cosina i narradora de l’obra) i Kitty no se’n saben avenir. Amb els records suspesos tres llustres enllà, el soldat l’únic que desitja és retrobar-se amb Margaret, el seu amor de joventut. Les dones de la casa s’esvaloten i s’entristeixen, però no volen contrariar l’amnèsic. De fet, és la pròpia Margaret la que els ha comunicat la situación de Chris, ja que és a ella a qui va escriure des de l’hospital.
  L’animadversió de Kitty i Jenny envers Margaret és insuperable. Aquesta darrera, en el seu paper de narradora, no s’està de descriure-la amb un profund menyspreu (no desproveït, això sí, d’una paradoxal nota de simpatia a contracor): “(…) els ulls grisos, tot i que distants, com si a la seva vida tot allò que pagava la pena d’ésser mirat hagués estat sempre molt lluny, eren plens de tendresa; i encara que era esvelta hi havia alguna coa en ella que feia pensar en la fortalesa agradable i robusta del bou o del gos fidel en qui confiem”. L’insuperable, però, era la barrera de classe: “No era ben bé una persona, sinó més aviat una implicació de pobresa espantosa, com la porta oberta en una casa miserable a través de la qual ens arriben les olors de col bullida i els xiscles dels infants”.
  El problema, potser, és que Chris s’havia vist envoltat sempre d’un tipus concret de dona: “Érem exquisides d’acord amb el nostre equipament; les apetències i la passió, fins i tot la més noble, mai no ens encenien (…) aquestes dones eren les úniques que en Chris havia conegut. Era lògic que un home amb aquest disposició mental s’estremís davant la Margaret”.
  Un doctor informa l’esposa i la cosina que “només oblidem allò que volem oblidar”. L’amnèsia de Chris, així, sembla una estratègia per a recuperar un temps irreversiblement perdut. Davant això, tota ciència és poca, però elles intentaran “curar-lo”. La novel·la, en realitat, i més enllà de la peripècia argumental, és un prodigi narratiu amb un alè poètic més que remarcable, perfectament respectat i versionat pel traductor, Francesc Parcerisas. La capacitat de l’autora per a fer cosir imatges i sargir desplaçaments metafòrics és de molt bona llei: “Durant tota la seua vida, la Margaret, que en algun moment havia participat de la dignitat inalienable d’un amor correspost, havia viscut amb homes que, quan eren a casa, duien sabatilles”.
En aquesta ferotge pugna entre dones s’escola el sentit autèntic de la vida, allò que fa que pague la pena de viure-la a fons. L’amnèsia de Chris sembla l’última oportunitat d’un home sotmès a l’absurd horror de la guerra de recuperar allò que hi hagué de més pur i autèntic en la seua vida. Perquè, si recordem només allò que volem, també hauríem de viure només allò que volem viure.

Joan Garí