Elogi de la vida lleugera

Títol: Jo he servit el rei d’Anglaterra
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial Proa
Barcelona, 2012
Traducció de Monika Zgustova
269 pàgines



  Bohumil Hrabal, de qui hem llegit títols deliciosos com Trens rigorosament vigilats o Una solitud massa sorollosa, aconsegueix amb Jo he servit el rei d’Anglaterra una altra petita obra mestra. Amb el seu estil casual, fet de frases llargues –fragments d’un monòleg inacabable- vessades en cinc capítols d’estructura idèntica (tots comencen amb la fórmula “Escolteu bé el que us explicaré ara”), l’escriptor txec ens conta la història del cambrer Jan Díte. Díte s’estrena molt jovenet a l’hostal Praga Ciutat Daurada, on té l’ocasió de coincidir amb tota mena d’estrafolaris clients: inventors, venedors, poetes. Amb alguns fa amistat: el senyor Walden encatifa el terra de la seua cambra amb els bitllets de cent corones que guanya. El poeta Jódl somia a fer el mateix per tota la ciutat amb els deu mil exemplars del seu llibre Vida de Jesucrist. I Jan, al seu torn, només s’imagina, davant cada dona que coneix, quina flor li escauria millor per a cobrir i guardonar la seua nuesa.
  Les dones que freqüenten el Paga Ciutat Daurada són d’una mena molt concreta. No molt lluny d’allí es troba Can Paradís, un prostíbul on per 800 corones pots jaure amb una dona a qui cobrir de pètals. És la primera meta en la vida de Jan Díte: estalviar aquesta quantitat per a honorar com cal la feminitat corsària.
  L’atzar, però, anirà portant Díte a diferents llocs. El seu segon establiment serà l’Hotel Plàcid, a Stránčice. Allò sembla una estampa dels millors moments de la Belle Époque, amb personatges d’antiga soca dedicats als plaers de la bona cuina i l’alt fornici. La següent destinació el retorna a Praga, a l’Hotel París, on coneixerà un maître que va servir el rei d’Anglaterra. Però Díte no es queda curt: ell mateix serveix, al seu torn, el rei d’Etiòpia. Després es trobarà amb Lisa, una professora d’Educació Física dels Sudets, amb qui es casarà i tindrà un fill. Els alemanys, però, mai consideraran Díte un dels seus i, en canvi, els txecs el menysteniran per haver-se emparellat amb una nazi.
  És l’època de la Segona Guerra Mundial. Lisa hi mor en un bombardeig, però la postguerra proporciona a Díte una breu etapa de prosperitat: amb els segells confiscats per Lisa a jueus (sic) es compra un hotel als afores de Praga. L’adveniment del comunisme, però, suposa una nova inflexió en la seua vida. Es internat en un camp de concentració per a milionaris. Allí, el comandant li encarrega la cura de dos-centes parelles de coloms missatgers. Jan Díte, en efecte, és com el revers de la Colometa, però ací tota l’angoixa i el dramatisme de La plaça del diamant han estat substituïts per la sornegueria i la lleugeresa moral.
  El protagonista acaba la seua vida als Sudets –d’on han estat expulsats els alemanys-, fent treballs forçats al bosc. Allí coneix un estrany professor de francès i la seua pupil·la Marcela, de qui admira la bellesa de la intel·ligència. En aquest refugi solitari escriu la seua història i aprén la suprema lliçó de la vida, “que l’home vàlid i autèntic és unicament aquell que sap retirar-se i viure en l’anonimat, que sap despullar-se de les falses identitats”.
  Així escrigué Hrabal aquest llibre: en tres setmanes d’estiu en plena repressió després de la primavera de Praga. Publicat clandestinament, el text estava destinat a convertir-se en un emblema de la resistència jocosa del poble txec als avatars dels diferents totalitarismes.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.471

L'últim debat

Títol: Hitch-22. Memorias
Autor: Christopher Hitchens
Editorial Debate
Barcelona, 2011
Traducció de Daniel Rodríguez
511 pàgines


  Publicades poc abans de la seua mort, les Memòries de Christopher Hitchens no defraudaran els seguidors del gran polemista britànic. Era natural, d'altra banda, que algú que ha escrit milers d'articles i ha agafat la ploma, invariablement, cada dia de la seua vida, emprenguera al final una avaluació introspectiva, on la mirada interior no estalvia un repàs als elements més visibles de la seua aventura intel·lectual.
  El pare de Hitchens era comandant de la marina anglesa i sa mare una bella jueva que es va suïcidar a Grècia embolicada en un amor adúlter. L'experiència en l'escola classista del país no deixa marques en el jove Hitch, tot i que la seua màxima alegria, segons confessa, és no haver-hi estat sodomitzat... Es considera membre de l'última generació que va estudiar d'acord amb el "vell estil" de ser anglés. Gràcies a això, és el primer membre de la seua família que va estudiar a la universitat.
  El retrat dels anys juvenils és l'inventari d'una llarga sèries de descobriments inconnexos, que inclouen l'experiència homosexual, l'enlluernament del primer Bob Dylan ("un dels poetes essencials del nostre temps") o la lectura entusiasta del Homentage a Catalunya de George Orwell. Com a culminació de tot això entra en el Partit Laborista i es converteix en un agitador a l'Oxford dels anys 60.
  Aviat, però, la consciència individual es va anar imposant a qualsevol dogma. La invasió de Txecoslovàquia el sorprén a l'Havana, on ja ha tingut ocasió de ser acusat de contrarevolucionari. Orwell feia bé la seua faena. Mentrimentres, però, entra com a crític al New Statesman, la revista esquerrana més prestigiosa al Londres dels anys 70. És el principi de la seua brillant carrera com a periodista.
  Amb els anys, Hitchens es convertirà en ciutadà nordamericà. Escriure la biografia de Jefferson dóna la pauta de l'entusiasme amb què l'autor acull la nova nacionalitat, exactament igual que ho feia en cada estadi de la seua espasmòdica trajectòria ideològica. A partir dels atemptats de l'Onze de Setembre fa un viratge i abandona velles fes. Aviat denunciarà la "imbecilitat moral" de l'esquerra en l'afer d'Iraq, mentre l'extremisme islàmic es convertia en la seua bèstia negra en substitució de les velles andròmines conservadores de rigor. El cas de Salman Rushdie, en aquest sentit, ja l'havia convençut de la perillositat de la religió musulmana.
  Rushdie fou un més de la seua colla brillant d'amics inseparables, on destaca especialment el novel·lista Martin Amis. Les trobades -nocturnes, etíliques, verborreiques- de tots aquests devien ser memorables. Si divideixes el món -com era el cas de Hitch- entre les ments iròniques i les ments literals, has de preparar-te per a tindre molts i incansables enemics, però també companys incondicionals al llarg de la vida.
  Iraq representa, per a bé i per a mal, el final de la trajectòria política de Hitchens. En l a primera guerra del golf es va adonar que preferia ser un "roig favorable a Bush" abans que un "pacifista favorable a Saddam". En la segona ja s'ha convertit en un bel·licista fervorós. L'odi que sent cap als fanàtics musulmans només es pot comparar al que experimenta davant els creients en la fe cristiana. Tota religió és sospitosa d'idiòcia, i d'aquí el seu celebrat assaig God is not good.
  Al final, tot es resol en la meditació d'una frase d'Oscar Wilde: "A map of the world that does not include Utopia is not worth even glancing at, for it leaves out the one country at which Humanity is always landing". Hitch va passar d'adorar aquesta frase a considerar-la l'origen d'innombrables "naufragis i presons". I aquest és el resum més exacte de qui ha estat considerat "l'escriptor polític per excel·lència" i "el millor assagista de la llengua anglesa". Descanse en guerra.

Joan Garí

La importància de les minúscules

Títol: Llibertat
Autor: Jonathan Franzen
Editorial Columna
Barcelona, 2011
812 pàgines

  Diuen que les novel·les grosses són per a l'estiu. Doncs ací n'hi ha una de més de 800 pàgines que és perfecta per a les llargues vesprades caniculars. És llegint una obra com aquesta que t'adones de fins a quin punt el "realisme" ha estat una escola ubèrrima per a tota mena de novel·listes. I això és així fins al punt que "novel·la realista" podria passar perfectament per una redundància. Els americans, en aquest sentit, són bons hereus dels francesos i els russos del segle XIX.
  Es tracta d'una llarga saga familiar on el títol -Freedom- cal entendre'l no en majúscules, sinó en minúscules: els personatges cerquen ser lliures en relació a ells mateixos i als altres, però no poden sinó obeir els seus instints i cauen en els mateixos errors mil vegades. Ser lliure, per als protagonistes, voldria dir no haver de dependre de ningú, però el sexe, l'afecte, els diners o l'ideal (sobretot el sexe) els lliguen i els emboliquen.
  La novel·la resegueix les vides de Walter i Patty, un matrimoni sotmés a les fluctuacions de la vida moderna. Patty, esportista d'elit a la universitat però amb un cor "amb una mena d'indefensió congènita", va ser violada a l'institut i a la universitat es va veure assetjada per Eliza, una noia pertorbada. Els pares de Patty formen la típica família liberal de Nova York. Ella, en realitat, els odia i, de retruc, no té cap interés en la política. Walter, al seu torn, prové d'una família pobra però encara està més polititzat que els seus futurs sogres. És la mena d'americà excèntric que "coneixia el club de Roma, llegia novel·les difícils i sabia apreciar Ígor Stravinski" (i això, als Estats Units, és ser molt, molt excèntric).
  Patty i Walter no es van enamorar immediatament. De fet, Patty li va fer passar al seu futur marit un llarg calvari que es podria anomenar nuviatge. Un tercer en discòrida, Richard -el millor amic de Walter-, és l'objecte de la cobejança amorosa de Patty i, tot i que de moment l'oblida, en el futur tornarà i serà el responsable de la separació de la parella.
  Com és norma en les novel·les realistes, se'ns va il·lustrant amb els avatars del matrimoni i dels seus fills. De fet, el narrador es concentra en Joey, que als 15 anys es va enamorar de Connie -una xica veïna- i se'n va anar a viure amb ella. Mente Joey i Connie aprofundeixen en la seua relació, Patty s'enrotllarà amb Richard, que és un músic faldiller i contracultural. En realitat, Richard odia la música i considera tipus com Bon Dylan "fabricants de xiclets". Per això es dedica, després de cada fracàs, a muntar terrats de fusta. Mentre Patty fa via amb Richard, Walter manté una relació amb la seua secretària, Lalitha. Treballen junts a compte d'un projecte mediambiental descrit tan meticulosament a l'obra que fa bona la teoria segons la qual a tota novel·la llarga li sobren dues-centes pàgines.
  El narrador se serveix d'una suposada autrobiografia de Patty, però sense deixar que parle en primera persona. Tot està mirat des de fora, amb una objectivitat (falsa) immisericorde, com en el vell projecte stendhalià de posar un mirall a la vora d'un camí.
  Al final, el matrimoni de Patty i Walter es reconstrueix i la novel·la té una mena de final feliç. La moralitat de la història sembla continguda en aquesta frase: "L'única cosa que no et poden arrabassar és la llibertat de fer-te malbé la vida de la manera que vulguis". Això està en la pàgina 523 del llibre, quan encara queden moltes peripècies per explicar. La llibertat en minúscules, fet i fet, s'assembla sospitosament a una mena de petita presó. Cada acte d'immaduresa o de frivolitat ens hi mena inexorablement. I en això els nordamericans, com en tantes altres coses, ens porten molta davantera.

Joan Garí