La llengua de Jesucrist

Títol: Arrels nòmades
Autor: Pius Alibek
Edicions La Campana
Barcelona, 2010
345 pàgines

Tota cultura necessita, alhora, mirar a l'exterior i ser al seu torn mirada des d'aquest mateix contracamp. L'exotisme, a més, és un valor segur que festeja l'interés dels lectors, i no sol defraudar. És per tot això, segurament, que aquest llibre sotmés avui al meu ofici, Arrels nòmades, ha fruit de seguida del favor del públic. L'exemplar que jo tinc du a al portada la marca de la 4ª edició, però és possible que ja n'hi haja alguna altra al mercat. El llibre s'ho val, no ho ocultaré. És interessant -i a estones fascinador- passejar-se per la vida d'un iraquià de família kurda, amb l'arameu -la parla del Jesucrist històric- com a llengua materna. Més interessant és encara -i també encoratjador- que el relat de la seua vida estiga servit en llengua catalana. Pius Alibek, l'autor en qüestió, viu a Barcelona des del 1981, i s'expressa fluïdament, amb una total mal·leabilitat literària, en el seu idioma d'acollida. Avesats a saber només d'Iraq per les notícies de guerres, satrapies i mil i una infàmies, és bo saber que la vida -fins i tot sota Saddam Hussein- podia ser-hi també l'ocasió per als anhels i els interessos universalment encarrilats: el conflicte entre minories i majories, el despertar sexual adolescent, l'estira-i-arronsa entre la cultura transmesa i la fascinació per la civilització occidental.
Molt aviat la vida del narrador pateix una marrada decisiva: son pare es veu obligat a portar la família a viure a Bàssora -abandonant el Kurdistan- per haver denunciat un episodi de corrupció. Són kurds, però el seu autèntic senyal d'identitat és la religió cristiana. L'església, de fet, era "l'únic espai on podíem trobar-nos sense el perill de ser acusats de participar en congregacions dubtoses".
Alibek és un marrec molt religiós. Fruit d'aquesta intensitat pietosa, el pare el du a estudiar a un seminari de jesuïtes nordamericans. No pot acabar-hi l'escolarització, però, perquè després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i la nacionalització dels centres d'ensenyament duta a terme pel partit Baas, els jesuïtes han d'abandonar el país (1969). Per aquest motiu, el jove narrador s'incorpora al seminari de l'església caldea a Dora, als afores de Bagdad.
Al final, tanmateix, acabarà orientant la seua vida per un altre viarany: estudiarà Filologia Anglesa. Comença llavors una etapa de la seua vida en què els conflictes polítics sota el baasisme s'entortolliguen amb les descobertes sexuals del jove universitari. Aviat podrà eixir del país. A Londres coneixerà Tònia, una barcelonina que li descobreix la cultura catalana.
Fa el servei militar i té la sort que el llicencien a l'agost del 1980, vint-i-quatre dies abans de l'inici de la guerra Iraq-Iran. El jove Pius comença a entendre que el seu futur ha de passar necessàriament per l'abandonament del seu país.
Per aconseguir el visat per anar a completar estudis a l'estranger ha de fer-se membre del partit únic, la Unió Patriòtica. Tindrà l'habilitat, però, d'arribar a un acord privat amb un capitost governamental amb qui havia coincidit a la facultat. Al final, en lloc d'Anglaterra, farà cap a Espanya. I s'hi quedarà.
Pius Alibek aconsegueix reportar-nos la seua vida amb un estil clar i precís, que no defuig el sensualisme esperable en un escriptor oriental. Històries com aquesta enriqueixen la nostra cultura i potser estem davant -és el seu primer llibre- de les beceroles d'un escriptor d'ampla volada. Així el vull saludar.

Joan Garí

En el país de les vaques agraïdes

Títol: Himnes i paraules. Misèries de la transició valenciana
Autor: Francesc Pérez Moragón
Editorial Afers
Catarroja, 2010
161 pàgines

Aquest llibre és un aplec de textos que es remunten a trenta anys enrere. Quan es van publicar alguns dels que s'hi inclouen, com ara Contra l'Himno Regional (1981) o L'Acadèmia de Cultura Valenciana. Història d'una aberració (1982), les esperances d'una generació de valencians que havia cregut en el seu país com es creu en certes idees molt pures encara es trobaven intactes. Recorde haver llegit aquells opuscles -publicats en sengles quadernets, breument amanosos, per l'editorial 3i4- quan jo mateix era un monyicot barbamec, en els anys febrosos en què es culminava la construcció del lent edifici democràtic. Dissortadament, l'etapa de llibertats ha deixat un regust amarg al paladar de molts valencians. I aquests textos en venen a ser el certificat més obvi.
Totes i cadascuna de les banderes que van aixecar els valencians amb consciència nacional a l'endemà de cloure's la làpida de la sepultura del caudillo van acabar sent arrossegades pel fang. No volíem himnes sarsuelers i així estem, ofrenant noves glòries a Espanya. Ambicionàvem un nom digne per al nostre país i hem acabat identificats de la manera més asèptica possible, per a què es note el menys possible que encara estem ací. Reclamàvem una autonomia plena i el que s'ha aconseguit és que el Molt Honorable President de la Generalitat es vestisca debades -a canvi del que ja vos podeu imaginar- a compte de cert "amiguito del alma". I així successivament. Queda la llengua, això és cert. La prodigiosa llengua dels valencians... que als valencians no els ve de gust vindicar.
Llegir ara aquests vells títols de Pérez Moragón provoca una sensació massa pròxima a la melancolia. Potser el que els "catalanistes" no hem comprés és que hi ha un fons obscur, un estrat recòndit en el paisanatge d'aquest país que rima estranyament amb la grandiloqüència fàtua, amb el barroquisme abassegador, amb el panxacontentisme més estúpidament feliç. Això deu ser la "personalitat valenciana" i lluitar a la contra s'assembla sospitosament a donar-se de cabotades contra un mur. I, tanmateix, és innegable que, si hi hagué un moment en què un altre país fou possible va ser precisament durant laTransició.
Pérez Moragón, amb la seua precisió intel·lectual, amb la seua prosa amena però implacable, certifica això. La seua investigació s'ocupa de recordar-nos, simplement, que ja els sectors més conscienciats de la societat valenciana van titlar de "valencianisme d'opereta" l'estrany engendre de Serrano i Thous. Com seria l'invent que fins algú tan poc sospitós de nacionalisme no espanyol -don Manuel Azaña, ni més ni menys- el va considerar "dolent". I això per no parlar de la instructiva i terrible operació que va portar les hordes del "blaverisme" a fer-se amb el control del venerable i patèticament inoperant Centre de Cultura Valenciana per a convertir-lo, amb anys i panys i destarifos, en tota una Reial Acadèmia...
No és tan divertida com instructiva, la història recent d'aquest país. Levante, ens deien, i ens mereixíem la bufetada geogràfica: no podem plorar com a dones el que no vam saber defensar com a homes, i disculpeu la incorrecció política, si hi és.
El curs del riu valencià és massa dòcil, d'una benignitat pastosa i fissípeda. Caldria que s'enfurismara una altra vegada, que tornara a anegar els camps amb ímpetu dolorós i a posar en qüestió els fonaments de tot plegat. No hem perdut l'esperança que alguna vegada el vell guerrer es decidirà a posar-se una altra vegada la cuirassa i farà tremolar de nou els enemics. Mentrimentres, però, ens tenen ací, pasturant els prats melangiosos, com les vaques manses en què ens hem convertit. Ens trauen la llet i encara n'hem d'estar agraïts. Però un dia...

Joan Garí

De la moralitat en l'abjecció

Títol: Diario del ladrón
Autor: Jean Genet
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció de M.T. Gallego i M.I. Reverte
269 pàgines

D'aquest Journal du voleur, de Jean Genet, es va publicar fa anys una traducció catalana (dins la col·lecció MOLU d'Edicions 62, si no vaig errat). Ara mateix, però, el llibre corresponent està descatalogat. En castellà, per contra, ha estat editat profusament en les darreres dècades. El text, com és evident, frueix de l'estima dels lectors, i per això té una presència constant -i d'aquí aquesta nova traducció.
Per als qui no coneguen l'univers de Genet, aquest llibre pot ser-ne una magnífica porta introductòria. És un text autobiogràfic ambientat en gran part en "aquesta regió de mi mateix que he anomenat Espanya", tal com la descriu el propi autor. El període que abarca la narració s'estén entre l'any 1932 i el 1940. El protagonista dels fets que s'hi conten -l'alter ego de Genet- és un jove prostitut francés, xapero insistent, lladregot i rodamón. Si hem de fer cas del que s'hi diu, els tres temes centrals del llibre són -per aquest ordre- "la traïció, el robatori i l'homosexualitat". Com que el volum el publica Gallimard a França el 1949, ja ens podem imaginar l'efecte que degué produir en una societat com la francesa, culta i emancipada però amb poderoses i inevitables inèrcies conservadores. La descaradura de Genet hi és antològica. Més enllà d'épater le bourgeois -un propòsit clàssic-, es diria que busca posar les bases d'una nova moralitat basada -paradoxalment- en la subversió dels valors tradicionals de la societat. En un perpetu oxímoron deontològic exalta la santedat del crim, la bellesa de l'ultratge, la moralitat de l'abjecció. És, sense dubte, una obra mestra de la literatura homosexual, i -afegiria- de la literatura tout court. El sensualisme de la seua prosa (amb descripcions eròtiques belles i estranyament precises) corre paral·lel a la força del seu lirisme i una puixant capacitat metafòrica. Molt notori per a un autor que escriu a la presó i l'acadèmia més evident del qual ha sigut la puta vida.
La part del llibre localitzada a Espanya és potser la més coneguda i, també, la que més evocacions despertava en l'autor. A Barcelona -el seu primer destí- fa niu dins el barri Xino, "que apestaba a aceite, a orina y a mierda". D'allí se n'anirà cap a Cadis, seguint "la ruta dels captaires" que fa cap a Gibraltar. "L'eròtica mola" d'aquest enclavament el trastorna i això, probablement, perquè no s'ha detingut a Calp, on la magnífica erecció del penyal d'Ifac li haguera aportat suggestives tremolors. Sí que inclou una estada a Elx; les palmeres -confessa- li hi fan vindre records de la seua infància, quan somiava amb l'entrada de Crist a Jerusalem. El viatge peninsular conclou a Algesires. A l'altre costat hi ha Tànger, la ciutat mitificada en tantes pel·lícules, però no hi podrà posar els peus. A contracor, se'n torna cap a França, el seu odiat país natal, al qual només se sent unit per l'amor que professa a la llengua francesa.
Després del periple espanyol l'autor continuarà vagant per tot Europa, en companyia dels lladregots i els captaires homosexuals que es prostitueixen arreu -i ell amb ells- per unes poques monedes. Dins aquesta abjecció constant l'autor viu successives vinculacions emocionals, "siempre rodeado de hambre, desprecio, cansancio y amores viciados".
Només a Alemanya -l'Alemanya de Hitler- s'adona que la seua transgressió no és possible. Sent tot el Reich un estat criminal, els actes individuals comesos en nom del crim quotidià no podien ser-hi subversius. En les seues paraules:
"Sólo los alemanes, en tiempos de Hitler, consiguieron ser a la vez la Policía y el Crimen. Aquella magistral síntesis de los contrarios, aquella amalgama de la verdad resultaban pavorosos, estaban cargados de un magnetismo que nos enloquecerá durante mucho tiempo".
Al final, la literatura és l'encarregada de redimir el que hi haguera de fosc o d'injust en aquesta experiència. La "sumptuositat carnal" de la prosa de Genet converteix la púrria de què parla en bells herois d'una narració èpica. La passió pot ben bé modificar/edificar la memòria. La presó ofereix el primer i fonamental consol. La soledat fa la resta. Ha nascut un escriptor. Un escriptor diferent. Lladre, marieta, denigrat. Però amb un estil incomparable, inobjectable i indefugible. Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines.

Joan Garí

La regla de Sant Benet

Títol: Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo
Autor: Jean-Pierre Longeat
Viena Edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Viladot
147 pàgines

Per necessitats d’un llibre que estic escrivint –un viatge pel País Valencià-, he visitat totes les cartoixes existents al nostre territori. De les cinc fundacions originàries, dues ja no existeixen (L’Anunciata, extramurs de la València del segle XV, i Via Coeli, erigida al segle XVII a Oriola però enderrocada completament a l’any 2003); una altra –Ara Christi, en terme del Puig- està sent restaurada per a dedicar-se a l’activitat hotelera després d’una llarga història d’usos dessacralitzats; Valldecrist, al seu torn (al terme d’Altura), és una bella i magnífica ruïna prodigiosament dempeus; només Porta Coeli (als peus de la serra de Nàquera) i el monestir de Benifassà (Baix Maestrat) estan encara habitats.
Les dues cartoixes en funcionament, però, són molt diferents: Porta Coeli és la primera fundació d’aquest tipus al Regne de València. Monjos de Scala Dei (Priorat), al segle XIII, van triar una vall bellíssima i van erigir-hi el primer cenobi cristià a l’endemà de la conquesta de Jaume I. El monestir, però, no és ara visitable. Els seus tresors es mantenen recònditament interiors, mentre als seus peus una extensa plantació de tarongers nàvels ja criats reben cada matí la llum tamisada d’un sol delicadament propici.
El monestir de Benifassà té una altra història. Originàriament fou un monestir cistercenc que deixà d’existir amb la desamortització del segle XIX. A partir de l’any 1960, però, s’hi establí una comunitat cartoixana femenina (l’única d’Espanya ara mateix). El cenobi és visitable un dia a la setmana (dijous, de 13 a 15 hores), però et rep un germà suspicaç i amb cara de pocs amics que només està disposat a reconéixer que el lloc triat per a erigir la fundació és d’un privilegi climàtic i espiritual superior.
¿Per què ens interessen –fins a un grau morbós- aquestes peculiars institucions? Potser perquè endevinem que s’hi guarda alguna mena de secret relacionat amb les claus fonamentals de la vida. Alguna cosa que depassa la religió i té a veure amb el sentit primordial de l’existència.
Segur que, com jo, molts lectors s’hauran sentit intrigats per Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo, de J.P. Longeat, tot esperant accedir a alguna d’aquestes claus. El resultat, si em permeteu, és lleugerament decebedor. Longeat és el pare abat del monestir francés de Ligugé, el més antic d’Europa. A Ligugé són benedictins, i estan regits per la regla de Sant Benet i la seua coneguda divisa, Ora et labora. És probable que entre benedictins i cartoixans hi haja diferències importants, però jo no sabria veure-les. La vida a dins dels seus monestirs deu ser substancialment semblant: resar –resar molt, de laudes a vigílies- per “mantenir durant tota la jornada l’atenció en la presència de Déu” i tractar d’esquivar la presència dels dos grans enemics del monjo: el desànim i les murmuracions (sic). Naturalment, al llibre de Longeat també hi ha lloc per a temes lògics com la castedat i en general les passions, però explica molt clarament que l’atac pitjor ve de la banda de l’accídia.
No és aquest un llibre apassionat, ni convincent, ni mobilitzador. Potser perquè, per a encaixar en la vida monàstica, no cal ser ni apassionat ni convincent ni mobilitzador. El secret deu estar en una altra banda. Molt probablement, només l’entenguen aquells escollits, aquells happy few per als quals la vida en un monestir siga l’única alternativa raonable al desordre íntim del món.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.394