El silenci, l'exili, l'astúcia

Títol: Retrat de l'artista adolescent
Autor: James Joyce
Labutxaca, 2010
Traducció de Maria Teresa Vernet
261 pàgines

D'un clàssic, hem d'esperar que es comporte com un clàssic. Per això no ens ha de sorprendre, en llegir aquest Retrat de l'artista adolescent, trobar-hi una història que podria semblar-nos mil vegades contada, i un llenguatge dotat d'un nivell d'exigència més que elevat. L'experiència amb el llenguatge és lògica i insubstituïble; quant a la història, no és que siga un camí sovintejat: és que inaugura un tipus de llibre que, en la centúria posterior, veurem imitat i reproduït fins la sacietat. Del clàssic, com del porc, tot s'aprofita.
No falta de res, en aquest relat d'iniciació. Tractant-se de les vivències d'un jovencell irlandés intern en un col·legi jesuïta, hi ha familiaritats insubstituïbles que ens interroguen col·locant-se en paral·lel a les nostres pròpies vivències (en el meu cas, d'extern en un col·legi salesià en plena Transició). Hi compareixeran -ah, quin aire de família!- els mestres que peguen amb vares de fusta a les mans, els companys primerencs que es "toquen" als urinaris i aquells altres que, com a mètode de reafirmació i de rebel·lia, escriuen grafitis als pupitres, a l'esquena de les estàtues, a tot arreu.
En aquest context, el nostre tendre protagonista de 16 anys -Stephen Dedalus- coneix l'amor amb una prostituta i això li crearà a posteriori un terrible conflicte amb la doctrina religiosa amb què se'l martelleja de manera inclement. Però no hi ha mans: "Necesitava pecar amb un altre ésser de la seva espècie, obligar un altre ésser a pecar amb ell, necessitava exultar amb una dona en el pecat". I després de l'exultació, la penitència.
Durant un temps, Dedalus fins i tot s'imagina posseint una equívoca vocació religiosa. En entrar a la universitat, però, s'esvaeix aquesta dèria. Llavors ja ha comprés que sempre preferirà ser "sacerdot de la imaginació eterna". Mentrimentres, a més, ja són evidents al seu voltant els símptomes de la Renaixença Nacional. Irlanda es desempereseix. A propòsit d'un jesuïta anglés, Stephen fa notar que "la seva llengua sempre serà per a mi una llengua apresa". No participa, però, del furor nacionalista dels seus companys de generació. De fet, hi és àmpliament escèptic, tot i comprendre'n els motius: "Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n'adoptaren una altra. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T'imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deures que ells van contraure? Per què?". I tot això per acabar reblant: "¿Saps què és Irlanda? Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells".
El jove Stephen, que al capdavall s'ha desempallegat del jou de la religió, no pensa caure en el joc de les identitats. "No vull servir -proclama- en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria, com la meva església; i intentaré expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d'art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i per a defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d'usar: el silenci, l'exili i l'astúcia".
Ja estava format, en essència, el jove artista, l'apàtrida substancial, el ciutadà del món (el qui escriu, seguint la fórmula planiana, no pel seu país, sinó contra el seu país). La conseqüència, naturalment, serà la soledat i la incomprensió, però també per a això se sent preparat: "No tinc por d'estar sol ni que em menyspreïn i em posterguin, ni de deixar qualsevol cosa que hagi de deixar. I no tinc por tampoc d'equivocar-me, ni tan sols de caure en un greu error, un error de tota la vida i, tal volta, un error llarg com l'eternitat".
Crec que malfiar-se dels nacionalismes no és mai una errada; crec també, però, que en situacions en què una llengua i una cultura immemorial es troben amenaçades el nacionalisme és l'autoestima necessària que permet empatitzar amb les víctimes del conflicte. Joyce, òbviament, tenia altres metes (per a les quals requeria, alternativament, del silenci i de l'astúcia, però especialment de l'exili); i Irlanda al capdavall, tal vegada sí que era aquella truja vella...
Potser un clàssic, quan és escrit, no es pensa mai que serà un clàssic. James Joyce, però, en formalitzar aquest (auto)retrat, fundava alguna cosa estèticament sòlida. L'Ulysses, d'alguna manera, era en girar la cantonada.

Joan Garí

L'inventari definitiu

Títol: Discordances
Autor: Joan Fuster
Bromera, 2010
323 pàgines

L'obra de Joan Fuster està encara dispersa en les nombroses publicacions periòdiques on va col·laborar. A pesar que Edicions 62 va reprendre l'edició de la seua Obra Completa, de moment només n'hi ha un volum al carrer, i no sembla que se'n vaja a traure cap altre en un termini breu. Per això l'editorial Bromera, dins la seua "Biblioteca Joan Fuster", ve afanyant-se en els darrers anys per recuperar els articles dispersos del solitari de Sueca, o per traduir del castellà les recopil·lacions que ell mateix va portar a impremta en vida. En aquesta línia s'ha d'entendre la publicació de Discordances, que recull la primera tanda dels articles que Fuster va signar a la revista de medicina i humanitats Jano entre el 1977 i el 1980.
La recuperació de l'obra del nostre gran assagista em resulta, no cal dir-ho, un propòsit lloable. El problema, si de cas, rau en les implicacions que s'amunteguen damunt la taula quan l'operació consisteix a replegar i cosir en un sentit unitari allò que fou dispers i ocasional en vida de l'autor. Llegir aquests articles ara -vull dir- és assistir a una operació que no sabem si l'interfecte aprovaria. Implica, d'alguna manera, donar per bo un material que inclou peces redones, ítems per a eixir del pas i també alguns gats (pocs) per llebres. Enric Sòria, el curador del volum, ho reconeix explícitament: "El ritme és prest i brusc. Molt sovint, les afirmacions s'enuncien, però no se sostenen. La concatenació dels arguments s'esfuma i l'autor salta d'un punt a un altre sense donar explicacions -potser ho veu tan clar que no necessita sustentar-ho. La mateixa sintaxi se'n ressent. Fins on jo sé, per primera vegada en tota la seua obra, Fuster fa anacoluts. Tot és més violent i magmàtic".
No es podria expressar amb més precisió (es nota que Sòria és d'escola fusteriana). Efectivament, una de les curiositats d'aquest llibre és comprovar, ras i curt, que l'articulista de premsa no és sempre genial. No es poden escriure un, dos o més articles al dia i edificar permanentment edificis verbals perfectes, sense estelles, impol·luts. I això, el primer a saber-ho, era el propi Fuster. Per això quan feia els seus llibres, seleccionava. Viure és seleccionar permanentment, de fet; i la mort són les Obres Completes (que, com el seu nom indica, són enervantment exhaustives). En un volum anterior d'aquesta Biblioteca, per exemple (Contra Unamuno i tots els altres), l'escriptor aprofita material aparegut en La Vanguardia, Tele/eXprés i Informaciones. Ell mateix és el seu millor antòleg i sap perfectament quan ha estat brillant, quins fragments poden casar en un conjunt superior, quin efecte provocarà en el lector començar una visita al cor de la mística unamuniana amb una frase ja clàssica, punyent i immortal: "Jo m'atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura".
Fuster, és clar, sabia el que es feia. Com tots els autors de fragments, intuïa a la perfecció que les col·leccions, els trossos i mossos de la seua pròpia obra, són un afer delicat. Mort i soterrat, però, només queda espai per a l'inventari. I entengueu-me bé: l'inventari sempre està ben fet. Discordances, al capdavall, és un llibre que no està desproveït del millor Fuster, l'espurna del qual brilla quan menys ho esperaves. I Enric Sòria és un curador espavilat i elegant.
Ara és el moment de confessar que jo vaig conéixer Fuster quan ja era tard, massa tard. M'haguera agradat freqüentar-lo en aquelles mítiques tertúlies del carrer de Sant Josep (on ara regna, per cert, una estranya desolació, la de la Casa-museu que ja no és casa però tampoc no és museu). Ens vam trobar, en canvi, quan ell ja era un PostFuster i, acomplida la mort civil, la mort natural -silenciosa i naturalment incògnita- el festejava. A principis de la dècada dels 90, jo iniciava, amb una tesi de llicenciatura al Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València, un divertit i distret recorregut al voltant de l'anàlisi del llenguatge dels murs (el popular graffiti). Exposat en la tessitura d'haver de presentar la tesina davant les instàncies corresponents, el director de la investigació -Vicent Salvador- va pensar que Joan Fuster seria la persona indicada per a presidir el tribunal. I així és com ens vam trobar, amb alguna anècdota pel mig que ja contaré al seu moment i amb la profunda impressió que aquell home, aquell intel·lectual mític, estava ja tan fora del món com ho podria estar un monjo retirat en un monestir (sense cotxe, sense telèfon, sense interés per l'actualitat: tan enclaustrat com un d'aquells éssers orants que, des d'una paradoxal simpatia aparatosament laica, en el fons tant admirava).
Té el seu d'allò que, tants anys després de tot plegat, m'haja dedicat a la mateixa professió que Fuster. Faig articles per a la premsa (i, com ell mateix, em toca fer-los també en castellà, perquè el migrat panorama periodístic en català em condemnaria a la inanició si volguera mantenir-me heroicament monolingüe), escric assajos -i finalment, per a divertir-me i guanyar algun euret (que tampoc no és pecat), perpetre alguna novel·leta, Déu -o el propi Fuster allà on siga- no m'ho tinga en compte.
Comptat i debatut, he agafat amb molta benvolença aquestes Discordances. M'he vist, de sobte, a mi mateix ja fora del món, amb algun deixeble diligent recopil·lant els meus articles (aquells escrits tocat per la inspiració i l'ofici però també aquells altres fets amb desgana -o amb febre, o amb mal de queixals!-, o sense encert, o simplement de manera insulsa) i he experimentat una estranya sensació. Publique articles en premsa des de fa més de vint anys. Per alguns no vaig cobrar res, altres me'ls han pagat esplèndidament; amb la majoria he anat fent. Com tots els autors fragmentaris, tinc la sensació d'haver anat bastint una visió de les coses que està esmicolada com el mirall espriuà: en fragments petitíssims i recollint, en cadascun, un fragment de l'"autèntica llum". Per això comprenc tan bé Fuster. I em fan gràcia, llegides ara, les seues invectives contra els ecologistes, contra Sòcrates i altres "neuròtics" i contra tots aquells que, en general, prefereixen la Naturalesa a l'aspirina. Eren les seues manies. Tots els articulistes tenim manies. Caldrà esperar a l'inventari suprem, però, per a què algun lector amable les indague i ens hi absolga. Amb una mica de sort...

Joan Garí

El costumisme universal

Títol: Pastoral americana
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Xavier Pàmies
492 pàgines

A vuit quilòmetres a l’oest de Manhattan, Newark és la ciutat més gran de l’estat de Nova Jersey (USA). A hores d’ara no arriba als 300.000 habitants, però després de la segona guerra mundial vorejava el mig milió. Com tantes ciutats nordamericanes, als seus carrers convivien blancs anglosaxons amb poderoses comunitats d’immigrants, especialment jueves i italianes. En aquest context va nàixer, al 1933, Philip Roth (al si d’una família hebrea originària de Galítzia). La seua infància, doncs, va coincidir amb una etapa d’especial esplendor d’aquell Newark on la vertiginosa activitat comercial, l’erecció d’orgullosos gratacels Art Deco i la boiant vida cultural i nocturna convertien la localitat en un petit empori especialmente indicat per a què un xicot jueu amb interessos literaris s’hi afaiçonara i establira els contorns inesborrables d’un món propi.
¿Quan va començar Newark a anar de mal borràs? S’hi sol citar, entre les causes, l’arribada massiva d’immigrants d’origen hispà i afroamericà i, com a data emblemàtica, els disturbis racials de l’any 1967, que van deteriorar potser irreversiblement la imatge i l’economia de la ciutat. A hores d’ara, The Brick City (“La ciutat de la rajola”, com és també coneguda) ostenta el rècord de major nombre de crims per habitant de tots els Estatus Units. El declivi s’hi ha instal·lat amb ferotgia i, amb ell, les condicions necessàries perquè un autor com Roth haja convertit el seu lloc de naixement en una elegia perpètua tot al llarg de la seua obra.
Pastoral americana, que ara edita en català La Magrana, és un exemple perfecte d’aquest motiu literari. En realitat, Roth no deixa de ser un escriptor local. Escriu del que coneix: l’ambient dels carrers del barri jueu, l’ànsia per americanitzar-se dels antics immigrants d’Europa, l’esperit feliç i despreocupat dels anys 40 i, com a nucli de tot això, els dilemes sexuals, polítics i generacionals dels de la seua quinta. S’enfunda llavors la màscara del seu alter ego (Nathan Zuckerman) i comença a rajar aquest devessall de pàgines amb moments impagables per a convertir en universals els neguits particulars.
Pastoral americana, doncs, passaria per una obra costumista si no fos perquè tot el que s’hi parla forma ja part també de la nostra pròpia visió del món. Per això els problemes de Seymour Irving Lebov –conegut com “el Suec”- ens resulten tan familiars. Ell és un representant perfecte d’aquests jueus que han detingut el poder econòmic a Newark fins que la crisi dels 60 els ha destrossat moralment. Perquè la crisi és fonamentalment (¡també ara!) un problema moral. Lebov ha de contemplar com una filla seua es converteix en terrorista per protestar contra la guerra del Vietnam. Tots en la família del Suec estan en contra d’aquesta letal aventura en el sud-est asiàtic, però la bomba assassina que posa la filla destrueix alguna cosa essencial en la seua manera de ser americans. La tragèdia de la filla és la tragèdia del somni americà. Roth es pregunta, molt detalladament (massa: com a tota novel·la llarga, a aquesta li sobra un bon grapat de pàgines), per a què ha servit “la permissivitat, la anormalitat disfressada d’ideologia, la protesta constant” engendrada pels 60. És injust amb l’època, però, amb aquesta injustícia raonada, fa gran literatura. Diuen que aquesta és la seua obra mestra. Es llegeix, en tot cas, amb el plaer que es presumeix en aquest mestratge.

Joan Garí

Fora del Crematori

Títol: Sonderkommando
Autor: Shlomo Venezia
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció al castellà de Manuel Serrat Crespo
224 pàgines

Recorde molt bé la primera vegada que vaig veure el complex concentracionari d'Auschwitz. Com passa amb els llocs que, abans que els conegues, venen precedits per una exhaustiva literatura, per una visualització bigarrada, aquell lloc mític -aquella fita en l'inventari universal de l'horror- existia ja en el meu imaginari molt abans que hi compareguera físicament, un dia de juny de l'any 2005.
Conec uns quants dels camps que els alemanys van disseminar al voltant del seu Reich. El que té Auschwitz de particular, però, és que és el lager més ben conservat. El complex principal està gairebé intacte. Birkenau, d'altra banda (l'anomenat Auschwitz II), situat a pocs quilòmetres de la ciutat que dóna nom a tot plegat (Oswiecim, en polonés), tot i haver estat desmantellat parcialment després de la guerra i comptant amb la tasca destructiva dels alemanys al darrer moment (van volar els crematoris principals), encara conserva el perfil característic del seu perímetre, i els rails que hi penetraven per abocar, des de l'interior de vagons de tren miserables i famèlics, la càrrega dels jueus d'Europa.
Qualsevol que haja visitat aquests llocs no oblidarà mai les tones de cabells amuntegades, els milers d'ulleres, o les maletes on els desgraciats que anaven a la mort sense saber-ho van apuntar els seus noms, pensant a recuperar-les després. Vaig veure un Kafka entre aquells noms, i un Pasternak... Tot Europa va cremar en aquells forns i d'aquesta pèrdua ja no ens hem recuperat mai.
Tot a Auschwitz, però, no van ser instantànies negatives. Vaig tindre la sort de fer-hi un amic. Es tracta de Jarek Mensfelt, que en aquell moment era un dels guies del camp i anys a venir es va convertir en portaveu i cap de relacions públiques del Museu. He dit un amic, però és més que això: en Jarek vaig descobrir, ràpidament, un compatriota. Se'ns ensenya des de petits, en efecte, que la nostra pàtria la forma la gent que comparteix un determinat espai amb nosaltres, una bandera, uns referents simbòlics. Tot això són bajanades. Els autèntics compatriotes els anem descobrint al llarg del temps, l'autèntica pàtria és un territori que hem de construir personalment i íntimament. En Jarek vaig descobrir un polonés atípic, un tipus irònic, políglota, laic i profundament europeu. Algú amb qui jo, un valencià atípic, podia entendre's perfectament. I això vam fer.
Jarek fou el primer a parlar-me de Shlomo Venezia. Aquest jueu grec d'origen italià i amb avantpassats procedents de la diàspora de Sepharad és un personatge clau en el cor de testimonis sobre l'Holocaust. Per raons humanament comprensible, però, havia romàs en silenci durant la major part de la seua vida en llibertat. Per això, supose, no en fa referència Claude Lanzmann al seu imprescindible documental Shoah. No va ser fins 1992 (gairebé mig segle després que es va veure alliberat del malson de l'extermini) que Venezia va parlar públicament de la seua experiència. Aquell mateix any va tornar a Auschwitz per primera vegada. Venezia no en fou un pres qualsevol. Ell va formar part, durant vuit mesos, del trsitament famós Sonderkommando, és a dir, la unitat de jueus encarregada pels nazis de retirar els presoners assassinats a la cambra de gas i portar-los als forns crematoris. D'aquesta faena macabra no se solia eixir viu (cada tres mesos tot el Sonderkommando era eliminat i substituït), però Venezia va tindre sort. Les seues tremendes ganes de viure i un seguit de circumstàncies (com ara no haver participat, involuntàriament, en la rebel·lió del Sonderkommando del 7 d'octubre del 1944, de què per cert hi ha una recreació valuosa en la pel·lícula La zona grisa, de Tim Blake Nelson) van fer que conservara la vida. I ara, en la seua darrera etapa, ha volgut compartir una vivència essencial -immune a la mala bava de qualsevol negacionista- amb tota la humanitat.
Ja sé que s'ha escrit molt -¿massa?- sobre els nazis i la seua Solució Final. Ja sé que sembla que ja ho sabem tot d'aquella tragèdia, i que potser pensem que es tracta de coses que ja no ens concerneixen. Però alguns dels qui ho van viure -com Shlomo Venezia- encara estan entre nosaltres. "No s'ix mai del Crematori", diu Venezia en un moment donat de la la llarga entrevista que constitueix aquest llibre. Doncs llegir el seu testimoni és una manera que tenim d'assegurar-los que el seu infern no va estar en va. Li ho devem, a ell. I a sis milions més d'innocents.

Joan Garí