Títol: Dietari, 1997-1998
Autor: Vicenç Villatoro
Lleonard Muntaner, editor
Palma de Mallorca, 2008
301 pàgines
L’any 1997, Vicenç Villatoro és nomenat responsable de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya. Dos dies abans –potser ja rumiant-s’ho-, enceta un dietari on es manifesta disposat a fer la crònica de la vida d’un escriptor ficat a polític. És important l’ordre dels factors, perquè Villatoro en cap moment es considera un polític “professional”. Ell té un ofici –la literatura-, i la resta són formes de guanyar-se la vida o de viure en consonància amb les seues idees.
Aquest dietari, que deu anys després ha vist la llum, és un document ben interessant sobre les friccions, els dubtes i els neguits que provoca en un home lliurat a l’activitat intel•lectual la rutina política. Villatoro vol ser sincer i li diu al lector clarament quines són les regles del joc:
“A estones visc la meva feina actual com un procés d’autodestrucció. Vull ser vist com a escriptor i camino a tota velocitat pel camí d’una percepció contrària. La sensació que oculto i malaguanyo el que podrien ser algunes de les meves virtuts fonamentals i les substitueixo per habilitats impostades, estrictament tècniques, mimètiques. El caràcter autodestructiu dels èxits d’un impostor”.
De fet, no s’està de confessar que la novel•la que acaba de publicar, La claror de juliol, “ha passat entre una total indiferència”. Com a autor, se sent invisible. “El 97 –rebla- ha estat l’any de la decepció”.
És interessant constatar fins a quin punt Villatoro es constata perifèric a la cultura catalana. Els seus orígens familiars provenen d’Andalusia, i el seu paisatge bàsic el vol a Mallorca. Civilment, però, el seu país és Catalunya i la seua pàtria la literatura catalana. Però la pàtria és desconsiderada amb els seus fills. Estima aquells que saben tocar la fibra emocional dels lectors. Els altres són carn de posteritat. Només se’ls entendrà quan els seus contemporanis, i la càrrega feixuga de les seues emocions, hagen desaparegut. Aquest és el drama de Villatoro –i de tants!
Quan avalua, per exemple, un escriptor com Valentí Puig podria estar parlant, en part, d’ell mateix: “Valentí Puig és un escriptor intel•ligent. Vull dir que escriu amb materials fornits per la intel•ligència, més que no pas per la sentimentalitat. Fa una literatura de conceptes, d’idees, observadora i cerebral”. Amb aquesta literatura no es pot conquistar el cor de les masses. Es pot arribar, a tot estirar, a ser considerat un escriptor de culte, una rara avis, un despert entre adormits. Puig ho ha aconseguit, per cert. Villatoro es tem que no.
Amb aquesta poderosa càrrega de melangia, s’enfronta amb les necessitats de la política i s’adona que per a fer bé aquesta feina ha d‘inocular-hi una bona dosi d’optimisme. El polític ha de ser optimista i l’escriptor no pot sinó ser melancòlic. Com a polític és un triomfador –ha fet tots els papers de l’auca-, però com a escriptor enyora el favor del públic.
En realitat, la nostra és la típica literatura subdesenvolupada, que no pot tolerar més de tres o quatre grans gurús al mateix temps. No crec que hi haja cap defecte important en l’obra de Villatoro. És el país –la circumstància- que no dóna per a més. La consciència de perifèria, en tot cas, no és escadussera, i cal comptar-hi (com a valencià, m’hi sent solidari).
Escrit en aeroports, en hotels, en avions, després de quinze hores de feina diària, aquest dietari és un document força suggestiu de les relacions entre la política i la literatura. Llegint-lo, farem bé de no oblidar que “tot és política” –és a dir, que “tot és literatura”.
El Temps, núm. 1.284