Títol: Una història d’amor i de foscor
Autor: Amos Oz
Editorial La Magrana
Barcelona, 2007
Traducció de Roser Lluch
És evident que cap europeu culte podrà deixar d’admirar –i d’enyorar- mai els jueus. Ells són els autèntics europeus; abans europeus que polonesos, alemanys, hongaresos o francesos; “amants d’Europa il•limitadament i incondicionalment”, com diu Amos Oz en aquest llibre. Per això l’Holocaust no és només la gran tragèdia d’Europa al segle XX. És la ferida al nostre vell continent que més tardarà a cicatritzar: ens morirem nosaltres, i els nostres fills encara hauran de bregar amb el fantasma d’aquests hebreus errants, amb l’extirpació despietada de l’ànima d’Europa, de la seua més noble consciència.
En el fons, ningú que haja viscut venerant els llibres pot deixar de reconéixer-se en el destí d’aquest poble culte on n’hi haja. Durant generacions, els jueus han mormolat els versicles de la Torah en penombroses sinagogues però, a diferència de les altres religions bibliòfiles (el cristianisme i l’islamisme), no han configurat cap projecte d’agressió universal en nom de Déu. Fins i tot ara, quan han de defensar el dret a tenir un estat amb les armes, hem de saludar-los –amb els clarobscurs que calga- com l’única democràcia entre biliosos poders teocràtics.
Com en totes les grans autobiografies, Amos Oz ha escrit Una història d’amor i de foscor per a preservar la memòria d’uns ancestres, les emocions lligades a una ciutat i un fet terrible, biogràficament decisiu, sobre el qual no s’atrevirà a dir una sola paraula fins que no porte escrit un terç del seu llibre.
Els ancestres són les famílies de son pare i de sa mare que, assentades en l’Europa oriental, van recalar a Palestina fugint d’un ambient cada vegada més enrarit, on l’antisemitisme era l’excipient que diverses nacionalitats (polonesos, ucraïnesos, alemanys, russos) utilitzaven per a substanciar els seus odis atàvics.
La ciutat és Jerusalem. El retrat que n’ofereix ens la fa avinent com un lloc de tradició i de barreja, en oposició a Tel Aviv, que representa la modernitat i la puresa hebraica. Haver viscut els anys de la formació de l’estat d’Israel des d’aquesta plaça converteixen la memòria d’Oz en la portaveu d’una generació, la d’aquells que, nascuts als erms del Llevant, deixaren de somiar a tindre un país i començaren a aixecar-lo amb les seues pròpies mans. Són inoblidables, en aquest sentit, les descripcions d’uns carrers i d’uns habitants cultes i esperançats: a les 8 de la vesprada, amb el toc de queda imposat pels britànics, tot Jerusalem (“els poetes, els escriptors, els ideòlegs, els rabins, els revolucionaris, els apocalíptics i els filòlegs”) es posava a escriure, com si de les seues plomes haguera de sorgir la nova societat ensomiada.
El fet terrible, biogràficament decisiu és el suïcidi de sa mare. Quan només té dotze anys, el jove Amos ha d’experimentar aquesta vivència transcendental. La barreja de fúria, desconcert i culpa que hi va sentir s’ensenyorirà a poc a poc d’aquest llibre intens, fins esdevenir, al final, un fet obsessiu i decisiu.
Amb grans escriptors a la família (com l’oncle Iossef, autor eximi i reputat neologista, o l’oncle Agnon, que seria premi Nobel), amb un pare erudit i políglota i una mare lectora empedreïda, Amos Oz semblava condemnat a escriure. I, com sol passar, hem hagut d’esperar a la seua autobiografia per a trobar el seu millor llibre, el més consistent, el més dens, el més commovedorament autèntic.
El Temps, núm. 1.267
18/11/08
La poesia imitant la vida
Títol: Casa de Misericòrdia
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa, 2007
95 pàgines
El poeta, si tot va bé, ha de ser un transformador. Exactament, un d’aquests estris que enllacen un aparell electrònic amb l’endoll i que permeten, per inducció, transformar un sistema de corrent variable en un altre sistema de diferent intensitat i tensió, però de la mateixa freqüència. El poeta –el bon poeta- és, ni més ni menys, un convertidor. Agafa, pura, la matèria del món exterior -la substància sòlida de la intempèrie- i la paeix, la metabolitza i l’ofereix als lectors manufacturada amb línies curtes, a vegades rimades, a vegades no. És una funció simple, però imprescindible. És tan simple –és tan imprescindible- que, anant bé, no ens hem d’adonar que aquesta operació es produeix. Tot ha de semblar natural, lògic i invisible. Si el poeta pateix en l’operació, ens ha d’estalviar les llàgrimes. Si entra en un estat d’eufòria o de depressió, l’estri ha de convertir-ho tot igualment en paraules corrents –paraules de diccionari.
Diu Joan Margarit: “Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra”. El seu autor hi ha introduït por, malentesos i tristeses, i en canvi a nosaltres ens arriba tot en forma d’informació ordenada, neutra. Aquest ordre, per descomptat, és completament il•lusori. És per això que, quan obrim Casa de Misericòrdia, el llibre de Margarit que ha merescut tots els premis, l’enlluernament de la desolació ens obliga a tancar els ulls de bell antuvi. És després, quan comprenem que només són paraules, que endevinem la intensitat i la tensió amb què han estat forjades. I el nostre ànim s’adapta –s’il•lumina- davant un món que parla tot just dels temes que sempre ha tractat la gran lírica: el temps com a destructor, l’amor com a vivència irreversible del passat, la infància com a l’únic alfabet que permet desxifrar l’adultesa.
Casa de Misericòrdia és un llibre bell perquè és senzill –és a dir, perquè no pot deixar de ser cruel. Hi ha certes coses que es diuen amb metàfores que no es podrien dir directament, perquè la metàfora sintonitza amb la freqüència exacta que ens permet ser-ne receptius. Per això el poeta diu que agafa sovint un tren nocturn, o que circula per autopistes que no porten enlloc, o que tota la mar li sembla formada per una aigua estancada. Aquestes emocions estan vives des del moment que no han estat endollades directament al corrent elèctric. Una connexió directa les destruiria, les transformaria en inútils i perilloses per al lector. ¿Quin lector no ha perdut un fill, no s’ha trobat sol sovint o no ha tastat la fugacitat de l’amor? Només el poeta agafa aquesta matèria bruta –com un xiquet manipula el fang xipollejant en un toll- i la projecta com una música que ens sorprendrà en la mesura que perdure en nosaltres una mica de l’infant que fórem.
Els romàntics pensaven que la vida ha d’imitar la poesia. Margarit creu –i creu bé- que és justament al contrari. La poesia, per a ser vàlida, ha de buscar inspiració en la vida, agafar-ne parracs i tallar-hi un vestit nou, l’uniforme d’una emoció exclusiva.
Al capdavall, la ploma es mulla en la tinta de la desolació i el seu esperó, la memòria, és una capsa enterrada en un lloc oblidat –de què l’única clau és la pròpia poesia. Amb aquests patrons es pot cosir bons poemes si i només si el poeta ha destil•lat la seua tristesa fins fer-ne un licor agradable a molts paladars diferents. És per això que Casa de Misericòrdia és un gran llibre. Perquè verbalitza la pèrdua personal i nosaltres hi llegim la pèrdua col•lectiva. Perquè permet a l’home trist bategar, finalment, dins la humanitat trista.
El Temps, núm. 1.275
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa, 2007
95 pàgines
El poeta, si tot va bé, ha de ser un transformador. Exactament, un d’aquests estris que enllacen un aparell electrònic amb l’endoll i que permeten, per inducció, transformar un sistema de corrent variable en un altre sistema de diferent intensitat i tensió, però de la mateixa freqüència. El poeta –el bon poeta- és, ni més ni menys, un convertidor. Agafa, pura, la matèria del món exterior -la substància sòlida de la intempèrie- i la paeix, la metabolitza i l’ofereix als lectors manufacturada amb línies curtes, a vegades rimades, a vegades no. És una funció simple, però imprescindible. És tan simple –és tan imprescindible- que, anant bé, no ens hem d’adonar que aquesta operació es produeix. Tot ha de semblar natural, lògic i invisible. Si el poeta pateix en l’operació, ens ha d’estalviar les llàgrimes. Si entra en un estat d’eufòria o de depressió, l’estri ha de convertir-ho tot igualment en paraules corrents –paraules de diccionari.
Diu Joan Margarit: “Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra”. El seu autor hi ha introduït por, malentesos i tristeses, i en canvi a nosaltres ens arriba tot en forma d’informació ordenada, neutra. Aquest ordre, per descomptat, és completament il•lusori. És per això que, quan obrim Casa de Misericòrdia, el llibre de Margarit que ha merescut tots els premis, l’enlluernament de la desolació ens obliga a tancar els ulls de bell antuvi. És després, quan comprenem que només són paraules, que endevinem la intensitat i la tensió amb què han estat forjades. I el nostre ànim s’adapta –s’il•lumina- davant un món que parla tot just dels temes que sempre ha tractat la gran lírica: el temps com a destructor, l’amor com a vivència irreversible del passat, la infància com a l’únic alfabet que permet desxifrar l’adultesa.
Casa de Misericòrdia és un llibre bell perquè és senzill –és a dir, perquè no pot deixar de ser cruel. Hi ha certes coses que es diuen amb metàfores que no es podrien dir directament, perquè la metàfora sintonitza amb la freqüència exacta que ens permet ser-ne receptius. Per això el poeta diu que agafa sovint un tren nocturn, o que circula per autopistes que no porten enlloc, o que tota la mar li sembla formada per una aigua estancada. Aquestes emocions estan vives des del moment que no han estat endollades directament al corrent elèctric. Una connexió directa les destruiria, les transformaria en inútils i perilloses per al lector. ¿Quin lector no ha perdut un fill, no s’ha trobat sol sovint o no ha tastat la fugacitat de l’amor? Només el poeta agafa aquesta matèria bruta –com un xiquet manipula el fang xipollejant en un toll- i la projecta com una música que ens sorprendrà en la mesura que perdure en nosaltres una mica de l’infant que fórem.
Els romàntics pensaven que la vida ha d’imitar la poesia. Margarit creu –i creu bé- que és justament al contrari. La poesia, per a ser vàlida, ha de buscar inspiració en la vida, agafar-ne parracs i tallar-hi un vestit nou, l’uniforme d’una emoció exclusiva.
Al capdavall, la ploma es mulla en la tinta de la desolació i el seu esperó, la memòria, és una capsa enterrada en un lloc oblidat –de què l’única clau és la pròpia poesia. Amb aquests patrons es pot cosir bons poemes si i només si el poeta ha destil•lat la seua tristesa fins fer-ne un licor agradable a molts paladars diferents. És per això que Casa de Misericòrdia és un gran llibre. Perquè verbalitza la pèrdua personal i nosaltres hi llegim la pèrdua col•lectiva. Perquè permet a l’home trist bategar, finalment, dins la humanitat trista.
El Temps, núm. 1.275