Títol: L’espectre se’n va
Autor: Philip Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2008
271 pàgines
Traducció de Xàvier Pàmies
Zuckerman s’ha fet vell. L’alter ego de Philip Roth viu en aquesta obra una peripècia molt significativa. Està convalescent d’una prostatectomia i li fiquen injeccions de col•lagen per a evitar-li pèrdues d’orina. Però això ni li soluciona les pèrdues ni, el que és pitjor, li evita un hoste indesitjat: la impotència.
La cosa podria acabar-se així, però Zuckerman és un macle típic: impotent i tot, el cervell no el deixa viure, així que segueix sentint envers les dones una atracció irresistible. En aquesta obra viu un festeig bàsicament verbal amb una jove esposa, Jamie Hallie Logan, amb qui intercanvia la seua casa al camp per tornar a viure a Nova York. En Jamie descobreix una dona seductora, filla d’una família patrícia texana (com els Bush) i que, a més, vol ser escriptora. La mena de joveneta que, a quinze anys, ha llegit Anna Karènina, i que s’amaga els llibres dins la revista Seventeen per a què els seus companys de classe no descobrisquen que li agrada llegir. Com no enamorar-se’n perdudament?
La relació amarga entre l’erotisme i la vellesa és el tema central de L’espectre se’n va. Zuckerman n’està tant, d’aquesta dona, que Roth hi inclou tres llargs passatges dialogats en què se substancia el festeig entre tots dos. A més de la seua capacitat per a dotar de biografia els seus personatges (unes vides denses, complexes i coherents), Roth ens recorda ací el seu talent per als diàlegs.
No és l’única dona del llibre. També hi sorgeix l’Amy Bellette, a qui va conéixer mig segle abans, quan ella era l’amant d’un escriptor de relats curts, E. I. Lonoff. Bellette, vella i cancerosa, també desperta l’interés de Zuckerman, perquè aquest comparteix amb ella la voluntat de preservar la memòria de Lonoff. Un jovencell ambiciós s’ha ficat entre cella i cella el propòsit de revelar alguns aspectes poc ortodoxos de la biografia de Lonoff i Zuckerman tracta d’impedir-ho. Al capdavall, està convençut que els lectors no tenen cap dret a interpretar l’obra d’un escriptor a partir de la seua vida, així que col•labora activament a preservar el secret de Lonoff.
Tot això s’esdevé en un context molt concret: les eleccions del 2004 als Estats Units, quan Georges W. Bush va derrotar –i humiliar- Kerry. Però Zuckerman no sembla tenir massa interés en la política. De fet, s’ha convertit en un perfecte desenganyat, tot i ser un demòcrata convençut (o més aviat un antirepublicà). Com el seu creador, sembla més preocupat per si llegir llibres acabarà convertint-se en el sant i senya d’alguna rara secta: “Els qui llegim i escrivim som gent acabada, som espectres que presenciem el final de l’era literària”.
Com és habitual en els darrers temps, Roth no defrauda. La seua mestria és de bona llei. De fet, aquest llibre acaba un poc abruptament i fa la sensació que la història que conta podria haver continuat indefinidament. No té la solidesa de Complot contra els Estats Units o La marca de l’home, ans més bé s’aproxima a l’univers de L’animal moribund o Elegia (per citar només els títols que s’han vingut publicant en català), aquells que precisament ha escollit la cineasta Isabel Coixet per a fusionar-los en una versió cinematogràfica. Però L’espectre se’n va és un Philip Roth i això és tan innegable com que estem davant d’un dels universos literaris més compactes i atractius del nostre temps.
El Temps, núm. 1.262