Títol: Els taxistes del tsar
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2007
121 pàgines
Tot llegint Bezsonoff, és difícil desempallagar-se de la sensació d’un exotisme difús, perfectament atractiu i amb uns valors literaris fora de tot dubte. Es podria dir que l’encreuament d’identitats que ha fet possible la seua obra ha sepultat l’autor en un mar d’interrogants (“Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?”), però això mateix ha propiciat la fórmula magistral d’una prosa a la vegada exòtica, sorpresiva i llegible. Bezsonoff escriu com ho faria un francès que hagués interioritzat el català i l’haguera filtrat amb un seguit de referents que podrien anar de Rabelais a Tolstoi. El resultat són uns llibres sargits amb frases curtes, sucoses, enriquides quan cal amb sorpresives giragonses metafòriques, i sempre tocades per un alè poètic.
Mai com en el seu darrer llibre, Els taxistes del tsar, el joc d’espills identitaris que constitueix el seu arbre genealògic s’havia exacerbat tant fins constituir-se en el més semblant a una autobiografía –una autobiografia on, concordant amb l’esperit del temps, la vida real està plenament empeltada de ficcions.
Resulta que Bezsonoff tingué un avi rus (Mitrofan, “un nom de criat en les novel•les del comte Tolstoi”), en la vida del qual hi ha més llacunes que fets coneguts. Mort set anys abans del naixement del seu nét i biògraf, Mitrofan és un rus blanc que, com tants d’altres compatriotes, va acabar fent de taxista a la França acollidora –i hi va morir. En homenatge a aquest ancestre que el comunica amb un país i una literatura immensos, Joan Daniel Bezsonoff provarà durant tota la seua vida adulta d’aprendre rus, ni que aquest idioma se li escape d’entre les mans com un peix esmunyedís. Hi ha un propòsit íntim però també literari en aquest projecte: al capdavall, l’autor vol sentir-se rus perquè ha llegit Guerra i pau o ha volgut llegir Guerra i pau perquè se sentia rus. Això ens ha passat a tots amb els gran autors canònics, però a més Bezsonoff pot esgrimir una genealogia i un llinatge incontrovertibles.
Potser sentir-se continuador d’un país inexistent –la Rússia imperial- té plena relació amb el fet d’habitar un altre país esborrat –la Catalunya Nord. Potser ser escriptor català a França és una cosa tan evanescent i estrambòtica com ser-hi taxista rus. Per això el nét entén l’avi, i és possible una comunicació secreta entre tots dos. És el fil que lliga els morts i els vius a través de la literatura.
Mitrofan, a diferència del seu germà Leonid, va acabar integrant-se en la societat francesa. Leonid el va sobreviure vint-i-quatre anys, però mai no va deixar de sentir-se un rus blanc, estranger i apàtrida. Al nét de Mitrofan potser l’embargue una barreja de sentiments, alguns més semblants als de Mitrofan i d’altres més en concomitància amb Leonid. Es pot escriure en una llengua que els teus conciutadans han decidit sebollir en els llimbs més impalpables? Es pot ben bé, és clar, però sempre et consideraràs un exiliat interior, un estranger de tu mateix.
Els taxistes del tsar demostra que tenim un deute amb els nostres ancestres i que d’això se’n beneficiaran els nostres lectors. Ells han de veure dessagnar-se la memòria de l’escriptor oberta en canal i llavors certificaran que la màgia de la literatura existeix. Però la sang hi era verdadera.
El Temps, núm. 1.227
28/11/07
Paràbola del pare i el fill
Títol: La carretera
Autor: Cormac McCarthy
Traducció de Rosa Borràs
Edicions 62
Barcelona, 2007
236 pàgines
Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, li’n vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que l’intrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història d’un pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades d’un holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut detruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència d’altres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot d’unes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels “dolents”, pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).
-Què et sembla?, li vaig dir a Aleix.
Ell va pensar un moment, va mirar la portada del llibre, intrigat, i després va assegurar:
-Pareix una història interessant. Una cosa entre Robinson Crusoe i La guerra dels mons. La llegiré.
La intuïció del meu fill era correcta (deixeu pressumir-hi a aquest pare comboiat). La carretera, en efecte, entronca amb una magnífica línia literària anglosaxona que comunica Defoe amb H. G. Wells, però que també podria estendre’s més modernament fins un autor imprescindible de la talla de Richard Matheson, el creador d’una novel•la de culte: I am Legend (1954).
Mentre la generació beat volia canviar la història de la Literatura, Matheson escriví, amb més modèstia, alguns textos que canviarien el decurs de la literatura de gènere. I am Legend, amb el títol de Sóc llegenda, es va publicar entre nosaltres l’any 1988, dins l’enyorada col•lecció “L’arcà” de l’editorial Laertes. Aquesta història d’un únic humà supervivent d’un cataclisme universal, assetjat per morts vivents, va inspirar George A. Romero una dècada més tard, quan va disparar el tret d’eixida per a la saga cinematogràfica dels zombis (la icona més poderosa del terror modern) amb una pel•lícula que encara ara resulta bellament desassossegant i estranyament atractiva: La nit dels morts vivents (Night of the living dead, 1968).
Crec que Cormac McCarthy, que és un escriptor de gran estil i de bona fusta, ha tingut en compte tot això per a bastir una novel•la ben escrita, ben fabulada i ben resolta.
Quan vaig acabar de llegir-la, la vaig desar en un prestatge on hi ha altres títols de “Les millors obres de la literatura universal”, la col•lecció amb què Edicions 62 ens connecta amb el món sense haver de canviar d’idioma. Aleix passa sovint per davant d’aquest prestatge, mira de reüll aquests llibres, en llegeix els títols al llom i observa els colors de les cobertes. Quan ell voldrà (és molt especial per a això), n’escollirà un i el llegirà. Si m’accepta el suggeriment, podria ben bé començar per La carretera, que no és en absolut (i precisament per això) un llibre “juvenil”. Al capdavall, sovint fem llegir als nostres fills engendres dubtosos especialment escrits (sic) pensant en la seua “edat”. Però la literatura –i la vida- és tota una altra cosa.
El Temps, núm. 1.224
Autor: Cormac McCarthy
Traducció de Rosa Borràs
Edicions 62
Barcelona, 2007
236 pàgines
Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, li’n vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que l’intrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història d’un pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades d’un holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut detruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència d’altres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot d’unes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels “dolents”, pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).
-Què et sembla?, li vaig dir a Aleix.
Ell va pensar un moment, va mirar la portada del llibre, intrigat, i després va assegurar:
-Pareix una història interessant. Una cosa entre Robinson Crusoe i La guerra dels mons. La llegiré.
La intuïció del meu fill era correcta (deixeu pressumir-hi a aquest pare comboiat). La carretera, en efecte, entronca amb una magnífica línia literària anglosaxona que comunica Defoe amb H. G. Wells, però que també podria estendre’s més modernament fins un autor imprescindible de la talla de Richard Matheson, el creador d’una novel•la de culte: I am Legend (1954).
Mentre la generació beat volia canviar la història de la Literatura, Matheson escriví, amb més modèstia, alguns textos que canviarien el decurs de la literatura de gènere. I am Legend, amb el títol de Sóc llegenda, es va publicar entre nosaltres l’any 1988, dins l’enyorada col•lecció “L’arcà” de l’editorial Laertes. Aquesta història d’un únic humà supervivent d’un cataclisme universal, assetjat per morts vivents, va inspirar George A. Romero una dècada més tard, quan va disparar el tret d’eixida per a la saga cinematogràfica dels zombis (la icona més poderosa del terror modern) amb una pel•lícula que encara ara resulta bellament desassossegant i estranyament atractiva: La nit dels morts vivents (Night of the living dead, 1968).
Crec que Cormac McCarthy, que és un escriptor de gran estil i de bona fusta, ha tingut en compte tot això per a bastir una novel•la ben escrita, ben fabulada i ben resolta.
Quan vaig acabar de llegir-la, la vaig desar en un prestatge on hi ha altres títols de “Les millors obres de la literatura universal”, la col•lecció amb què Edicions 62 ens connecta amb el món sense haver de canviar d’idioma. Aleix passa sovint per davant d’aquest prestatge, mira de reüll aquests llibres, en llegeix els títols al llom i observa els colors de les cobertes. Quan ell voldrà (és molt especial per a això), n’escollirà un i el llegirà. Si m’accepta el suggeriment, podria ben bé començar per La carretera, que no és en absolut (i precisament per això) un llibre “juvenil”. Al capdavall, sovint fem llegir als nostres fills engendres dubtosos especialment escrits (sic) pensant en la seua “edat”. Però la literatura –i la vida- és tota una altra cosa.
El Temps, núm. 1.224
11/11/07
Nosaltres no fem aquestes coses
Títol: Tot pelant la ceba
Autor: Günter Grass
Traducció de Pilar Estelrich
Edicions 62, 2007
431 pàgines
Passa de vegades amb alguns llibres. Abans d’arribar a les llibreries, un feix de llum en forma de teletip d’urgència en focalitza un fragment i la gent en parla. Columnistes saberuts n’opinen a cor què vols, hi pontifiquen amb gravetat bellugant el cap i amb un lleuger trèmolo a la barbeta. Decideixen en qüestió de dos paràgrafs si li perdonaran la vida a l’autor o no. En molts casos aquests savonaroles d’aigua dolça no es molestaran a llegir després el llibre, però el pes del seu polze justificant la llei de la gravetat els immortalitzarà com a crítics implacables, incorruptibles i indelebles. I així va el món.
A hores d’ara, no deu haver ningú que ignore la polèmica aixecada per Günter Grass amb les seues ambicioses memòries. Sí: l’home considerat un dels baluards de la consciència moral de la cultura alemanya contemporània es va enrolar als dèsset anys en les Waffen-SS. Com en molts altres casos en la complexitat inextricable del segle XX –el segle de les grans col•lisions ideològiques-, Grass té un passat incorrecte. Un passat que no s’havia molestat a ocultar, però que tampoc havia explicat clarament fins que ara, als vuitanta anys, l’ha cabdellat curosament en les pàgines minucioses de la seua autobiografia.
I la pregunta ha de ser: i què? Hem de rebutjar en bloc una obra completa, tota una vida, una biografia amb tots els seus matisos per un episodi d’estricta adolescència? Sincerament, això només em semblaria plausible en el cas que el subjecte en qüestió hi haguera reincidit, però no veig en el Grass adult cap temptació filonazi, precisament. Té dret un jovencell a equivocar-se, deixant-se intoxicar per un ambient ideològicament verinós? Ben mirat, el que s’estila ara és precisament el cas contrari: intel•lectuals alts i cepats que, després d’haver militat en ETA o en el GRAPO o d’haver demanat amb fervor l’autodeterminació d’Euskadi, a les velleses s’apunten a la defensa d’una agressiva Nación Española o entren en nòmina de FAES y de las JONS. Què voleu que us diga: a mi em sembla, aquesta darrera opció, infinitament més incomprensible que el cas Grass, qui, superada la febra adolescent, ha estat tota la vida un socialdemòcrata molt raonable.
Tampoc no voldria estendre gratuïtament certificats d’absolució sumària. Mentre Grass somia a Danzig en el Tercer Reich dels mil anys, una jove si fa no fa de la mateixa edat, Sophie Scholl, es juga la vida a Munic –i la perd- contra la impunitat del nazisme. Se’m dirà que com Grass n’hi hagué molts, i com Scholl ben pocs. És cert, però tampoc cal anar-se’n tan lluny. Com explica el jove SS, n’hi havia exemples a mà del “camí correcte”, com ara aquest xaval ros, irrevocablement ari, company del Servei de Treball, que es nega a agafar un fusell i acaba sent destinat a un camp de concentració. Aquesta ovella negra (per als nazis), segurament testimoni de Jehovà, esgrimia invariablement, deixant caure l’arma a terra, una frase terrible en la seua simplicitat moral: “Nosaltres no fem aquestes coses”.
Potser Grass hauria d’haver-ne extret in situ una conclusió ideològicament positiva. No ho va fer. Pels motius que foren va continuar creient en el deliri nacionalsocialista, mentre llegia Jünger i Remarque plegats, com un exercici de dutxa escocesa: amb l’un s’enlairava la seua virilitat miliciana i amb l’altre s’horroritzava davant l’autèntic rostre de la guerra. Va haver de transcórrer gairebé un any, però, fins que s’adonara de la verdadera realitat del hitlerisme.
Aquesta és una història dura però indefugible. S’ha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que l’interior està ben podrit. I no diré noms.
El Temps, núm. 1.213
Autor: Günter Grass
Traducció de Pilar Estelrich
Edicions 62, 2007
431 pàgines
Passa de vegades amb alguns llibres. Abans d’arribar a les llibreries, un feix de llum en forma de teletip d’urgència en focalitza un fragment i la gent en parla. Columnistes saberuts n’opinen a cor què vols, hi pontifiquen amb gravetat bellugant el cap i amb un lleuger trèmolo a la barbeta. Decideixen en qüestió de dos paràgrafs si li perdonaran la vida a l’autor o no. En molts casos aquests savonaroles d’aigua dolça no es molestaran a llegir després el llibre, però el pes del seu polze justificant la llei de la gravetat els immortalitzarà com a crítics implacables, incorruptibles i indelebles. I així va el món.
A hores d’ara, no deu haver ningú que ignore la polèmica aixecada per Günter Grass amb les seues ambicioses memòries. Sí: l’home considerat un dels baluards de la consciència moral de la cultura alemanya contemporània es va enrolar als dèsset anys en les Waffen-SS. Com en molts altres casos en la complexitat inextricable del segle XX –el segle de les grans col•lisions ideològiques-, Grass té un passat incorrecte. Un passat que no s’havia molestat a ocultar, però que tampoc havia explicat clarament fins que ara, als vuitanta anys, l’ha cabdellat curosament en les pàgines minucioses de la seua autobiografia.
I la pregunta ha de ser: i què? Hem de rebutjar en bloc una obra completa, tota una vida, una biografia amb tots els seus matisos per un episodi d’estricta adolescència? Sincerament, això només em semblaria plausible en el cas que el subjecte en qüestió hi haguera reincidit, però no veig en el Grass adult cap temptació filonazi, precisament. Té dret un jovencell a equivocar-se, deixant-se intoxicar per un ambient ideològicament verinós? Ben mirat, el que s’estila ara és precisament el cas contrari: intel•lectuals alts i cepats que, després d’haver militat en ETA o en el GRAPO o d’haver demanat amb fervor l’autodeterminació d’Euskadi, a les velleses s’apunten a la defensa d’una agressiva Nación Española o entren en nòmina de FAES y de las JONS. Què voleu que us diga: a mi em sembla, aquesta darrera opció, infinitament més incomprensible que el cas Grass, qui, superada la febra adolescent, ha estat tota la vida un socialdemòcrata molt raonable.
Tampoc no voldria estendre gratuïtament certificats d’absolució sumària. Mentre Grass somia a Danzig en el Tercer Reich dels mil anys, una jove si fa no fa de la mateixa edat, Sophie Scholl, es juga la vida a Munic –i la perd- contra la impunitat del nazisme. Se’m dirà que com Grass n’hi hagué molts, i com Scholl ben pocs. És cert, però tampoc cal anar-se’n tan lluny. Com explica el jove SS, n’hi havia exemples a mà del “camí correcte”, com ara aquest xaval ros, irrevocablement ari, company del Servei de Treball, que es nega a agafar un fusell i acaba sent destinat a un camp de concentració. Aquesta ovella negra (per als nazis), segurament testimoni de Jehovà, esgrimia invariablement, deixant caure l’arma a terra, una frase terrible en la seua simplicitat moral: “Nosaltres no fem aquestes coses”.
Potser Grass hauria d’haver-ne extret in situ una conclusió ideològicament positiva. No ho va fer. Pels motius que foren va continuar creient en el deliri nacionalsocialista, mentre llegia Jünger i Remarque plegats, com un exercici de dutxa escocesa: amb l’un s’enlairava la seua virilitat miliciana i amb l’altre s’horroritzava davant l’autèntic rostre de la guerra. Va haver de transcórrer gairebé un any, però, fins que s’adonara de la verdadera realitat del hitlerisme.
Aquesta és una història dura però indefugible. S’ha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que l’interior està ben podrit. I no diré noms.
El Temps, núm. 1.213
9/10/07
La invariable condició humana
Títol: El carreró dels miracles
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera, 2007
Traducció d’Isaïes Minetto i J. Franco
314 pàgines
De vegades pensem que en altres terres, en altres continents, en places informades per un discret exotisme, podríem trobar gents que ens sorprengueren, tot ensenyant-nos facetes de la vida que els nostres coterranis s’han esforçat a oblidar o ignorar. És possible que encara queden tribus ignotes, amens aplecs d’indígenes feréstecs on això siga així, però l’experiència ens va demostrant que el món és petit i previsible, i que vages on vages –fins i tot si viatges enrere, ben endins del túnel de la Història- trobes sempre les mateixes motivacions personals, els mateixos impulsos i els mateixos anhels.
Agafem aquest llibre de Naguib Mahfuz. És una novel•la dels anys 40, ambientada en un barri popular d’El Caire. Hi apareix una completa galeria de personatges, cadascú amb el seu projecte de vida i amb una manera de viure-la perfectament caracteritzada pel novel•lista. En què es resumeix tot plegat? Sexe, diners, promoció social. No crec que en el temps dels faraons –època també sovintejada per Mahfuz- les coses foren gaire diferents. Canvien els costums, els ginys, els embolcalls, però la substància humana és sempre idèntica a ella mateixa.
El major encert de El carreró dels miracles és la pintura de personatges, una superba nòmina dibuixada amb mà mestra. Hi trobem Kirxa, l’amo del café, colèric i atrabiliari, maleït per la dona per culpa de les seues tendències irreprimibles cap als jovenets del seu mateix sexe. Després hi ha Zaita, el “fabricant” de lisiats, l’home que ensinistra i afaiçona la legió de captaires que s’ensenyoreix cada matí de la ciutat. També tenim el doctor Buxi, dentista potiner i miserable, que juntament amb Zaida es dedica a robar dentadures d’or als cadàvers de la zona. Però sobretot hi ha Hamida, la bella i enfurismable princesa òrfena del carreró Midaq, cobejada per tots –especialment per Abbas, el barber, amb qui arriba a prometre’s, i també per l’empresari Salim Alwan, que està a punt d’esposar-la-, però que acaba en mans d’un vulgar macarra.
Una mena de fatalitat sembla abraonar-se sobre aquells que volen escapar del carreró. El fill de Kirxa, que se’n va de casa, ha de tornar-hi amb la cua entre cames; Abbas, el barber, que se’n va a treballar per als britànics, acaba malament per causa del seu amor no correspost; fins i tot Hamida, burlada i enganyada, ofega els seus somnis de coqueta en un contracte prostibulari.
Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament.
És així, amics, no hi ha altres vides, ni altres planetes habitats. Només hi ha aquesta embogida cursa cap al plaer i la riquesa. Com diria un integrista, en el pecat portem la penitència.
El Temps, núm. 1.217
Autor: Naguib Mahfuz
Editorial Bromera, 2007
Traducció d’Isaïes Minetto i J. Franco
314 pàgines
De vegades pensem que en altres terres, en altres continents, en places informades per un discret exotisme, podríem trobar gents que ens sorprengueren, tot ensenyant-nos facetes de la vida que els nostres coterranis s’han esforçat a oblidar o ignorar. És possible que encara queden tribus ignotes, amens aplecs d’indígenes feréstecs on això siga així, però l’experiència ens va demostrant que el món és petit i previsible, i que vages on vages –fins i tot si viatges enrere, ben endins del túnel de la Història- trobes sempre les mateixes motivacions personals, els mateixos impulsos i els mateixos anhels.
Agafem aquest llibre de Naguib Mahfuz. És una novel•la dels anys 40, ambientada en un barri popular d’El Caire. Hi apareix una completa galeria de personatges, cadascú amb el seu projecte de vida i amb una manera de viure-la perfectament caracteritzada pel novel•lista. En què es resumeix tot plegat? Sexe, diners, promoció social. No crec que en el temps dels faraons –època també sovintejada per Mahfuz- les coses foren gaire diferents. Canvien els costums, els ginys, els embolcalls, però la substància humana és sempre idèntica a ella mateixa.
El major encert de El carreró dels miracles és la pintura de personatges, una superba nòmina dibuixada amb mà mestra. Hi trobem Kirxa, l’amo del café, colèric i atrabiliari, maleït per la dona per culpa de les seues tendències irreprimibles cap als jovenets del seu mateix sexe. Després hi ha Zaita, el “fabricant” de lisiats, l’home que ensinistra i afaiçona la legió de captaires que s’ensenyoreix cada matí de la ciutat. També tenim el doctor Buxi, dentista potiner i miserable, que juntament amb Zaida es dedica a robar dentadures d’or als cadàvers de la zona. Però sobretot hi ha Hamida, la bella i enfurismable princesa òrfena del carreró Midaq, cobejada per tots –especialment per Abbas, el barber, amb qui arriba a prometre’s, i també per l’empresari Salim Alwan, que està a punt d’esposar-la-, però que acaba en mans d’un vulgar macarra.
Una mena de fatalitat sembla abraonar-se sobre aquells que volen escapar del carreró. El fill de Kirxa, que se’n va de casa, ha de tornar-hi amb la cua entre cames; Abbas, el barber, que se’n va a treballar per als britànics, acaba malament per causa del seu amor no correspost; fins i tot Hamida, burlada i enganyada, ofega els seus somnis de coqueta en un contracte prostibulari.
Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament.
És així, amics, no hi ha altres vides, ni altres planetes habitats. Només hi ha aquesta embogida cursa cap al plaer i la riquesa. Com diria un integrista, en el pecat portem la penitència.
El Temps, núm. 1.217
1/10/07
Més enllà de la culpa i l'expiació
Títol: Diaris i dietaris
A cura de J. Borja, J. Espinós, A. Esteve i M.A. Francés
Editorial Denes
Alacant-València, 2007
521 pàgines
És temps de dietaris, diuen. Són moda. No sé si el gran públic se n’ha assabentat, o si és una passera per a la immensa minoria –la que forma el gust, però. És un fet estadístic, això sí, que en els últims anys s’han escrit –s’han publicat- bona cosa de diaris d’escriptors, diaris que ja no han romàs ocults en penombrosos calaixos –com els dels seus avantpassats. Ben al contrari, els quaderns d’ara han tingut el privilegi de poder veure la llum gairebé immediatament després d’haver sigut redactats (i per “immediatament” hem d’entendre en general uns pocs anys després, la distància mínima que permet avaluar bé un original i poder operar-hi les darreres pinzellades).
Tanta pulsió grafòmana, quin sentit té? M’agrada la hipòtesi d’Enric Balaguer: la necessitat de “confessió” i “redempció” per part nostra, la infame turba dels escriptors de diaris. Som una gent, en efecte, que contemplem la vida sota una perpètua peremptorietat sacralitzant. Volem convocar un “espai de transcendència” amb cada petit detall rescatat de la voràgine quotidiana, volem demostrar que es pot viure substituint la metafísica per la prosopopeia, però sobretot volem expiar el pecat irreversible de voler accedir a la literatura prescindint de la ficció.
La Veritat és una gran puta carinyosa. Ens hi acostaríem, perquè és forta la crida del plaer, però també temem ser víctimes de danys innombrables. Hi ha moltes maneres d’accedir a la Veritat, i només una via possible: la porta kafkiana, aquella destinada només a nosaltres -la porta davant la qual romandrem, si cal, tota la vida. No seré jo qui llançarà la primera pedra contra les diferents maneres de festejar la gran meuca. Hi ha escriptors que necessiten barrejar la realitat i la ficció; n’hi ha que alternaran els versos amb la prosa; n’hi ha, encara, que recorreran –davant tanta moda- a la vella cerimònia, i gargotejaran alguns pensaments amb sal i oli i els desaran en una llibreta vella, que llegaran a una posteritat hipotètica.
Ja comprenc que les universitats han de fer el seu joc. Requereixen certeses de manual, taxonomies, llistats alfabètics, notes a peu de pàgina, bibliografies i aptes cum laude. Tot això està molt bé. Si m’apureu, fins i tot em sembla una lliçó de realitat entranyable que aquest grup coratjós de la Universitat d’Alacant –capitanejats per Balaguer- dedique bona cosa del seu esforç a investigar la producció dietarística contemporània. Per una vegada, els filòlegs no fan taxidèrmia i això, per als escriptors vius (rengle on em compte, i on m’agradaria seguir comptant-me), és tot un detall.
Fruit d’un esforç continuat del Departament de Filologia Catalana d’Alacant és aquest meritori volum col•lectiu, Diaris i dietaris, que m’ha convocat ara i ací. S’aprenen coses interessants d’aquesta mena de llibres. Hi ha dades, hi ha reflexions, hi ha fins i tot alguna espurna d’ironia (és recomanable, en aquest sentit, l’article de Philippe Lejeune, una autèntica autoritat no autoritària en el tema). Jo no sabia, per exemple, que a França hi ha ara mateix aproximadament tres milions de persones que duen a terme “alguna pràctica de diari”. Això és –jutgen vostès- el tres per cent de la població activa. Una energia insomne, reservada, febrosenca, hipnòtica: com un gran rés col•lectiu. És una cosa estimulant, i també fa una mica de por. Què escriurà aquesta gent. Probablement, la mateixa mena de banalitats que exciten la pobresa de les biografies comunes. Però un dia un d’aquests diaris, quin dubte hi cap, veurà la llum, i llavors potser serà una peça transcendent, magistral, fora de sèrie. Serà un nou El quadern gris. I llavors la banalitat, el sofriment, l’ocultació hauran pagat la pena. Hauran convocat, de nou, l’íntim misteri del sagrat.
Un dietari, en efecte, és una cosa molt seriosa. És la constatació irrevocable de fins a quin punt totes les vides són la mateixa vida –de fins a quin punt en la nostra absència d’originalitat hi ha el llevat que pot fer crèixer l’autèntica Literatura. A Alacant s’ho han pres seriosament i gasten alguns dinerets del contribuent a fer-hi un pensament global. M’hi sent al•ludit i agraït. I ara em permetran vostès que, dit tot això, torne religiosament al meu quadern.
Caràcters, núm. 41
A cura de J. Borja, J. Espinós, A. Esteve i M.A. Francés
Editorial Denes
Alacant-València, 2007
521 pàgines
És temps de dietaris, diuen. Són moda. No sé si el gran públic se n’ha assabentat, o si és una passera per a la immensa minoria –la que forma el gust, però. És un fet estadístic, això sí, que en els últims anys s’han escrit –s’han publicat- bona cosa de diaris d’escriptors, diaris que ja no han romàs ocults en penombrosos calaixos –com els dels seus avantpassats. Ben al contrari, els quaderns d’ara han tingut el privilegi de poder veure la llum gairebé immediatament després d’haver sigut redactats (i per “immediatament” hem d’entendre en general uns pocs anys després, la distància mínima que permet avaluar bé un original i poder operar-hi les darreres pinzellades).
Tanta pulsió grafòmana, quin sentit té? M’agrada la hipòtesi d’Enric Balaguer: la necessitat de “confessió” i “redempció” per part nostra, la infame turba dels escriptors de diaris. Som una gent, en efecte, que contemplem la vida sota una perpètua peremptorietat sacralitzant. Volem convocar un “espai de transcendència” amb cada petit detall rescatat de la voràgine quotidiana, volem demostrar que es pot viure substituint la metafísica per la prosopopeia, però sobretot volem expiar el pecat irreversible de voler accedir a la literatura prescindint de la ficció.
La Veritat és una gran puta carinyosa. Ens hi acostaríem, perquè és forta la crida del plaer, però també temem ser víctimes de danys innombrables. Hi ha moltes maneres d’accedir a la Veritat, i només una via possible: la porta kafkiana, aquella destinada només a nosaltres -la porta davant la qual romandrem, si cal, tota la vida. No seré jo qui llançarà la primera pedra contra les diferents maneres de festejar la gran meuca. Hi ha escriptors que necessiten barrejar la realitat i la ficció; n’hi ha que alternaran els versos amb la prosa; n’hi ha, encara, que recorreran –davant tanta moda- a la vella cerimònia, i gargotejaran alguns pensaments amb sal i oli i els desaran en una llibreta vella, que llegaran a una posteritat hipotètica.
Ja comprenc que les universitats han de fer el seu joc. Requereixen certeses de manual, taxonomies, llistats alfabètics, notes a peu de pàgina, bibliografies i aptes cum laude. Tot això està molt bé. Si m’apureu, fins i tot em sembla una lliçó de realitat entranyable que aquest grup coratjós de la Universitat d’Alacant –capitanejats per Balaguer- dedique bona cosa del seu esforç a investigar la producció dietarística contemporània. Per una vegada, els filòlegs no fan taxidèrmia i això, per als escriptors vius (rengle on em compte, i on m’agradaria seguir comptant-me), és tot un detall.
Fruit d’un esforç continuat del Departament de Filologia Catalana d’Alacant és aquest meritori volum col•lectiu, Diaris i dietaris, que m’ha convocat ara i ací. S’aprenen coses interessants d’aquesta mena de llibres. Hi ha dades, hi ha reflexions, hi ha fins i tot alguna espurna d’ironia (és recomanable, en aquest sentit, l’article de Philippe Lejeune, una autèntica autoritat no autoritària en el tema). Jo no sabia, per exemple, que a França hi ha ara mateix aproximadament tres milions de persones que duen a terme “alguna pràctica de diari”. Això és –jutgen vostès- el tres per cent de la població activa. Una energia insomne, reservada, febrosenca, hipnòtica: com un gran rés col•lectiu. És una cosa estimulant, i també fa una mica de por. Què escriurà aquesta gent. Probablement, la mateixa mena de banalitats que exciten la pobresa de les biografies comunes. Però un dia un d’aquests diaris, quin dubte hi cap, veurà la llum, i llavors potser serà una peça transcendent, magistral, fora de sèrie. Serà un nou El quadern gris. I llavors la banalitat, el sofriment, l’ocultació hauran pagat la pena. Hauran convocat, de nou, l’íntim misteri del sagrat.
Un dietari, en efecte, és una cosa molt seriosa. És la constatació irrevocable de fins a quin punt totes les vides són la mateixa vida –de fins a quin punt en la nostra absència d’originalitat hi ha el llevat que pot fer crèixer l’autèntica Literatura. A Alacant s’ho han pres seriosament i gasten alguns dinerets del contribuent a fer-hi un pensament global. M’hi sent al•ludit i agraït. I ara em permetran vostès que, dit tot això, torne religiosament al meu quadern.
Caràcters, núm. 41
21/8/07
El dietari infinit
Títol: L’home manuscrit
Autor: Manuel Baixauli
Proa, 2007
211 pàgines
Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel•la i jo un d’assaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques. Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel•ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant d’una tassa de cafè, en un d’aquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què m’havia semblat el seu llibre. Sense ennuegar-me (no saps mai fins on convé dir la veritat a un escriptor) li vaig confessar que aquella novel•la seua, Verso, tenia clarament una doble lectura. L’horitzó de la duplicitat el va posar alerta, però també va despertar en ell l’esquizofrènic sentimental que hi ha en cada un de nosaltres, homes de lletres. Va voler precisions. Li les vaig oferir: la trama detectivesca (o el que fóra: l’he oblidada completament) no tenia cap interés, en canvi el dietari que hi incloïa era de molt bona factura. Vam acabar els cafès, va pagar i vam abandonar el lloc dels fets.
Sis anys després, he vist retornar el Baixauli escriptor amb una narració de gran factura, un dels llibres més interessants fabricats per un literat valencià en els darrers anys. L’home manuscrit, reescrit obsessivament pel seu autor, rebutjat per diferents editorials, s’ha publicat ara en guanyar el premi Mallorca, que és un guardó amb capacitat per a sadollar el compte corrent més exigent. Com no podia ser altrament, aquesta obra densa i perfeccionista és la continuació lògica del dietari inclòs en Verso, i no és estrany que l’autor haja necessitat sis anys per a donar successius passos de rosca a un text ple de matisos, giragonses i emmirallaments sorpresius.
Baixauli hi ha creat un torbador laberint de personatges, un joc de màscares servit amb un eficaç encreuament de discursos. L’homenatge a Josep Palàcios –present també en la literalitat del llibre- és prou evident. De fet, l’esforç en favor de l’originalitat (fins i tot sabent que aquesta, tal com va el món, és ja només un petit mite inofensiu), la perfecció de la prosa i l’univers mental de Baixauli remeten invariablement a Palàcios. Si aquest no ha demostrat mai el menor interès a ocupar una fornícula pròpia en la societat literària contemporània, el seu deixeble no sembla tenir els mateixos escrúpols, i això va en contra de la llegenda però afavoreix notòriament el procès de lectura.
No sé, però llegint el seu nou llibre m’ha fet la sensació que Manuel Baixauli sent un respecte reverencial per la literatura. En un món on ningú no creu en res –especialment els escriptors- la seua fidelitat a la vella noblesa de les paraules té alguna cosa d’entranyable, com la ingenuïtat de creure en els Reis d’Orient no per badoqueria sinó per intrepidesa gnoseològica.
Convertir Sueca en una mena de lloc màgic, amablement surrealista i d’atmosfera kafkiana (traslladant la severa Praga del Castell al contrast anticlimàtic de la ciutat arrossera) no és el menor mèrit d’aquest llibre. Els bons lectors s’hi haurien d’acostar pel motiu més infal•lible en matèria literària: per curiositat. Defraudats o no, tindrien ocasió de comprovar l’honestedat d’un escriptor que té en la paciència la seua millor arma. I un dietari inacabable –empeltat de ficcions- per a distraure-s’hi.
El Temps, núm. 1.210
Autor: Manuel Baixauli
Proa, 2007
211 pàgines
Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel•la i jo un d’assaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques. Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel•ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant d’una tassa de cafè, en un d’aquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què m’havia semblat el seu llibre. Sense ennuegar-me (no saps mai fins on convé dir la veritat a un escriptor) li vaig confessar que aquella novel•la seua, Verso, tenia clarament una doble lectura. L’horitzó de la duplicitat el va posar alerta, però també va despertar en ell l’esquizofrènic sentimental que hi ha en cada un de nosaltres, homes de lletres. Va voler precisions. Li les vaig oferir: la trama detectivesca (o el que fóra: l’he oblidada completament) no tenia cap interés, en canvi el dietari que hi incloïa era de molt bona factura. Vam acabar els cafès, va pagar i vam abandonar el lloc dels fets.
Sis anys després, he vist retornar el Baixauli escriptor amb una narració de gran factura, un dels llibres més interessants fabricats per un literat valencià en els darrers anys. L’home manuscrit, reescrit obsessivament pel seu autor, rebutjat per diferents editorials, s’ha publicat ara en guanyar el premi Mallorca, que és un guardó amb capacitat per a sadollar el compte corrent més exigent. Com no podia ser altrament, aquesta obra densa i perfeccionista és la continuació lògica del dietari inclòs en Verso, i no és estrany que l’autor haja necessitat sis anys per a donar successius passos de rosca a un text ple de matisos, giragonses i emmirallaments sorpresius.
Baixauli hi ha creat un torbador laberint de personatges, un joc de màscares servit amb un eficaç encreuament de discursos. L’homenatge a Josep Palàcios –present també en la literalitat del llibre- és prou evident. De fet, l’esforç en favor de l’originalitat (fins i tot sabent que aquesta, tal com va el món, és ja només un petit mite inofensiu), la perfecció de la prosa i l’univers mental de Baixauli remeten invariablement a Palàcios. Si aquest no ha demostrat mai el menor interès a ocupar una fornícula pròpia en la societat literària contemporània, el seu deixeble no sembla tenir els mateixos escrúpols, i això va en contra de la llegenda però afavoreix notòriament el procès de lectura.
No sé, però llegint el seu nou llibre m’ha fet la sensació que Manuel Baixauli sent un respecte reverencial per la literatura. En un món on ningú no creu en res –especialment els escriptors- la seua fidelitat a la vella noblesa de les paraules té alguna cosa d’entranyable, com la ingenuïtat de creure en els Reis d’Orient no per badoqueria sinó per intrepidesa gnoseològica.
Convertir Sueca en una mena de lloc màgic, amablement surrealista i d’atmosfera kafkiana (traslladant la severa Praga del Castell al contrast anticlimàtic de la ciutat arrossera) no és el menor mèrit d’aquest llibre. Els bons lectors s’hi haurien d’acostar pel motiu més infal•lible en matèria literària: per curiositat. Defraudats o no, tindrien ocasió de comprovar l’honestedat d’un escriptor que té en la paciència la seua millor arma. I un dietari inacabable –empeltat de ficcions- per a distraure-s’hi.
El Temps, núm. 1.210
3/7/07
La biografia de la ciutat
Títol: Istanbul. Ciutat i records
Autor: Orhan Pamuk
Bromera, 2007
Traducció de Carles Miró i Emma Piqué
431 pàgines
He pensat sovint que unes memòries no són res més –no poden ser res més- que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada d’un xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que l’envolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls. El dolor d’aquesta constatació i el suc agredolç que se’n destil•la és la tinta apropiada per a la literatura, i un escriptor amb talent pot certament arribar-hi a cims d’altura més que discreta.
Orhan Pamuk va nàixer a Istanbul i hi ha passat la vida, fins que les amenaces de l’integrisme l’han obligat –potser temporalment- a l’exili. La concessió del premi Nobel ha concentrat un feix de llum sobre la seua figura, i això ha fet que desgraciats de tot pèl i ploma s’hi hagen sentit atrets com un mosquer ple de soroll i fúria. No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència d’aquest darrer és sempre inapel•lable. En el cas d’Istanbul (aquestes peculiars memòries subtitulades Ciutat i records) m’ha semblat reconéixer un exercici literari d’una honestedat certa, la d’un escriptor que viu entre dos continents i lluita contradictòriament per a què la seua ciutat s’amare de valors occidentals mentre que la desaparició irreversible de les empremtes del passat oriental l’omplin de melancolia.
El hüzün (una paraula d’arrel àrab i que en turc actual significa “melangia”), connatural a Istanbul, intersecciona només parcialment amb la tristesse de Montaigne –mitigada i salvaguardada pel racionalisme- o, més modernament, amb aquesta commiseració que Lévis-Strauss atribueix a la mirada que els occidentals projecten sobre les zones degradades del Tercer Món. A Istanbul conviu l’antic esplendor otomà amb la sensació que l’occidentalisme és un projecte inconclús –potser impossible de concloure. Pamuk ha crescut contemplant com cremaven els antics palaus otomans a la vora del Bòsfor, i com desapareixien del carrer les sis o set llengües que convivien cent anys abans que ell nasquera (minoritzats el grec o l’armeni, ara només s’hi parla turc). Aquesta ciutat bellíssima, decadent i cosmopolita podria haver-se convertit en una urbs irreversiblement moderna, però no ha estat així. La constatació d’aquest fracàs només pot ajudar a segregar l’elegia.
En realitat, el que pretenia Pamuk amb aquest llibre és crear una petita enciclopèdia d’Istanbul, seguint el model de la del seu admirat Resat Ekrem Coçu. La disposició textual –alternança de text i fotos- així ho revela. Les fotos són indistintament de la ciutat i del propi Pamuk, ja que la biografia de l’infant que fou es confon expressament amb la de la ciutat que també fou. Al final, l’elegia té un propòsit positiu, i no paralitzant, perquè és el canemàs, amb una dignitat ferotge, de l’únic projecte plausible de vida. “La infelicitat és odiar la ciutat i odiar-se a un mateix”. O, dit d’una altra manera: “Si la ciutat ens sembla bonica i màgica, així ha de ser la nostra vida”.
Fet i fet, el hüzün ens proveeix dels anticossos necessaris per a no sucumbir al pas del temps, que és l’única heroïcitat finalment possible. Col•locades paral•lelament amb les imatges dels palaus destruïts pel foc, les fotografies del Pamuk infant semblen voler testimoniar que cap vida dotada de memòria és una vida inútil. Totes les fotografíes de xiquets s’assemblen invariablement les unes a les altres. Siga en la seua estupefacció muda, en la felicitat desmanyotada o en alguna mena de torbació inadvertida. Només les imatges del desarrelament, la misèria o la por poden trencar aquesta màgia. No és el cas de Pamuk. Ell és d’Istanbul. Istanbul és d’ell. I el temps –el gran enemic comú dels homes i de les ciutats- no pot obrar-hi cap malvat sortilegi.
El Temps, núm. 1.203
Autor: Orhan Pamuk
Bromera, 2007
Traducció de Carles Miró i Emma Piqué
431 pàgines
He pensat sovint que unes memòries no són res més –no poden ser res més- que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada d’un xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que l’envolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls. El dolor d’aquesta constatació i el suc agredolç que se’n destil•la és la tinta apropiada per a la literatura, i un escriptor amb talent pot certament arribar-hi a cims d’altura més que discreta.
Orhan Pamuk va nàixer a Istanbul i hi ha passat la vida, fins que les amenaces de l’integrisme l’han obligat –potser temporalment- a l’exili. La concessió del premi Nobel ha concentrat un feix de llum sobre la seua figura, i això ha fet que desgraciats de tot pèl i ploma s’hi hagen sentit atrets com un mosquer ple de soroll i fúria. No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència d’aquest darrer és sempre inapel•lable. En el cas d’Istanbul (aquestes peculiars memòries subtitulades Ciutat i records) m’ha semblat reconéixer un exercici literari d’una honestedat certa, la d’un escriptor que viu entre dos continents i lluita contradictòriament per a què la seua ciutat s’amare de valors occidentals mentre que la desaparició irreversible de les empremtes del passat oriental l’omplin de melancolia.
El hüzün (una paraula d’arrel àrab i que en turc actual significa “melangia”), connatural a Istanbul, intersecciona només parcialment amb la tristesse de Montaigne –mitigada i salvaguardada pel racionalisme- o, més modernament, amb aquesta commiseració que Lévis-Strauss atribueix a la mirada que els occidentals projecten sobre les zones degradades del Tercer Món. A Istanbul conviu l’antic esplendor otomà amb la sensació que l’occidentalisme és un projecte inconclús –potser impossible de concloure. Pamuk ha crescut contemplant com cremaven els antics palaus otomans a la vora del Bòsfor, i com desapareixien del carrer les sis o set llengües que convivien cent anys abans que ell nasquera (minoritzats el grec o l’armeni, ara només s’hi parla turc). Aquesta ciutat bellíssima, decadent i cosmopolita podria haver-se convertit en una urbs irreversiblement moderna, però no ha estat així. La constatació d’aquest fracàs només pot ajudar a segregar l’elegia.
En realitat, el que pretenia Pamuk amb aquest llibre és crear una petita enciclopèdia d’Istanbul, seguint el model de la del seu admirat Resat Ekrem Coçu. La disposició textual –alternança de text i fotos- així ho revela. Les fotos són indistintament de la ciutat i del propi Pamuk, ja que la biografia de l’infant que fou es confon expressament amb la de la ciutat que també fou. Al final, l’elegia té un propòsit positiu, i no paralitzant, perquè és el canemàs, amb una dignitat ferotge, de l’únic projecte plausible de vida. “La infelicitat és odiar la ciutat i odiar-se a un mateix”. O, dit d’una altra manera: “Si la ciutat ens sembla bonica i màgica, així ha de ser la nostra vida”.
Fet i fet, el hüzün ens proveeix dels anticossos necessaris per a no sucumbir al pas del temps, que és l’única heroïcitat finalment possible. Col•locades paral•lelament amb les imatges dels palaus destruïts pel foc, les fotografies del Pamuk infant semblen voler testimoniar que cap vida dotada de memòria és una vida inútil. Totes les fotografíes de xiquets s’assemblen invariablement les unes a les altres. Siga en la seua estupefacció muda, en la felicitat desmanyotada o en alguna mena de torbació inadvertida. Només les imatges del desarrelament, la misèria o la por poden trencar aquesta màgia. No és el cas de Pamuk. Ell és d’Istanbul. Istanbul és d’ell. I el temps –el gran enemic comú dels homes i de les ciutats- no pot obrar-hi cap malvat sortilegi.
El Temps, núm. 1.203
28/6/07
La mirada burgesa
Títol: Anna Édes
Autor: Dezsö Kosztolányi
Editorial Proa
Barcelona, 2006
Traducció d’Eloi Castelló
281 pàgines
Amb la literatura hongaresa hem descobert un fragment especialment deliciós de la cultura burgesa, aquest món que va haver de suportar l’escomesa de dues guerres mundials i la tabula rasa imposada per la ferotgia estalinista. Sándor Marái primer, i ara Dezsö Kosztolányi, traduït amb bon ofici per Eloi Castelló, un professional que sabia el que es duia entre mans i a qui sense dubte enyorarem vastament.
És incommensurable la perícia d’aquests narradors burgesos. La manera de contar, per exemple, com Jancsi, el fadrí cràpula que seduirà Anna Édes, s’interessa per primera vegada per la criadeta. No n’ha mostrat el menor interès des que és a casa dels seus oncles; fins i tot, les primeres setmanes, en confon el nom amb el d’una altra minyona. Un dia, però, el narrador deixa caure astutament que Anna planxava, “indiferent, amb les cuixes una mica separades”, per a després afegir, com qui no vol la cosa: “El vestidet de quadres estava adherit al seu cos. Als peus, no hi portava sabates”.
No sembla l’escena adient per al descobriment eròtic de la xicota, però els camins del desig són inescrutables. Jancsi s’hi fixa. Res fa pensar que ho ha fet, però n’està tocat. Especialment els peus descalços semblen ser un motor prospectiu per a la seua imaginació. Immediatament després que els seus oncles se’n vagen de vacances, aquests peus reclamaran a Jancsi el seu delme.
El tòpic de la criada i el senyoret ha donat prou de joc en la cultura europea (sempre a partir d’un estricte empirisme). Després hi ha aquella mena d’homes que, com ens recorda el narrador d’aquest llibre, ensumen la humiliació i la submissió en les seues víctimes, “que sovint els agrada més que no pas la mateixa bellesa”. Una altra cosa és fins a quin punt la seducció brutal i l’oblit immediat a què la sotmet Jancsi poden explicar la posterior reacció d’Anna, l’espiral de violència en què s’enfangarà insospitadament l’acció. Difícil de capir en una narració tensa, austera, cenyida als fets, sense la més mínima coartada psicològica. L’autor d’aquestes pàgines sembla voler recordar-nos que les motivacions humanes són enervantment previsibles però poden convertir-se, alhora, en absolutament inexplicables.
Una història climàtica, fet i fet, basculant tothora en la dialèctica amos-criats, homes-dones, burgesos-comunistes o ciutadans-pagesos. Només un personatge, el doctor Moviszter, sembla mantindre’s al marge d’aquestes dicotomies: “No era un d’ells, ni un dels altres, perquè tampoc no era ni burgès ni comunista, ni membre de cap partit, però sí que era membre d’aquella comunitat humana que engloba tothom al món, totes les ànimes, qui viu i qui va viure, vius i morts”. Moviszter serà l’únic que, al final, es col•locarà de part d’Anna. Serà l’únic que demostrarà un mínim d’empatia per la minyona, que serà capaç de veure-la com una persona, amb unes miques de dignitat i d’humanitat.
Inoblidables la subtilesa, el detallisme, la minuciositat d’aquesta narració (en un mot: la lentitud). Som davant de la literatura d’un altre món. Un d’aquests llibres que ens fan pensar la cultura com un oceà del qual pots eixir transformat, íntimament modificat, d’alguna manera més pur.
El Temps, núm. 1.200
Autor: Dezsö Kosztolányi
Editorial Proa
Barcelona, 2006
Traducció d’Eloi Castelló
281 pàgines
Amb la literatura hongaresa hem descobert un fragment especialment deliciós de la cultura burgesa, aquest món que va haver de suportar l’escomesa de dues guerres mundials i la tabula rasa imposada per la ferotgia estalinista. Sándor Marái primer, i ara Dezsö Kosztolányi, traduït amb bon ofici per Eloi Castelló, un professional que sabia el que es duia entre mans i a qui sense dubte enyorarem vastament.
És incommensurable la perícia d’aquests narradors burgesos. La manera de contar, per exemple, com Jancsi, el fadrí cràpula que seduirà Anna Édes, s’interessa per primera vegada per la criadeta. No n’ha mostrat el menor interès des que és a casa dels seus oncles; fins i tot, les primeres setmanes, en confon el nom amb el d’una altra minyona. Un dia, però, el narrador deixa caure astutament que Anna planxava, “indiferent, amb les cuixes una mica separades”, per a després afegir, com qui no vol la cosa: “El vestidet de quadres estava adherit al seu cos. Als peus, no hi portava sabates”.
No sembla l’escena adient per al descobriment eròtic de la xicota, però els camins del desig són inescrutables. Jancsi s’hi fixa. Res fa pensar que ho ha fet, però n’està tocat. Especialment els peus descalços semblen ser un motor prospectiu per a la seua imaginació. Immediatament després que els seus oncles se’n vagen de vacances, aquests peus reclamaran a Jancsi el seu delme.
El tòpic de la criada i el senyoret ha donat prou de joc en la cultura europea (sempre a partir d’un estricte empirisme). Després hi ha aquella mena d’homes que, com ens recorda el narrador d’aquest llibre, ensumen la humiliació i la submissió en les seues víctimes, “que sovint els agrada més que no pas la mateixa bellesa”. Una altra cosa és fins a quin punt la seducció brutal i l’oblit immediat a què la sotmet Jancsi poden explicar la posterior reacció d’Anna, l’espiral de violència en què s’enfangarà insospitadament l’acció. Difícil de capir en una narració tensa, austera, cenyida als fets, sense la més mínima coartada psicològica. L’autor d’aquestes pàgines sembla voler recordar-nos que les motivacions humanes són enervantment previsibles però poden convertir-se, alhora, en absolutament inexplicables.
Una història climàtica, fet i fet, basculant tothora en la dialèctica amos-criats, homes-dones, burgesos-comunistes o ciutadans-pagesos. Només un personatge, el doctor Moviszter, sembla mantindre’s al marge d’aquestes dicotomies: “No era un d’ells, ni un dels altres, perquè tampoc no era ni burgès ni comunista, ni membre de cap partit, però sí que era membre d’aquella comunitat humana que engloba tothom al món, totes les ànimes, qui viu i qui va viure, vius i morts”. Moviszter serà l’únic que, al final, es col•locarà de part d’Anna. Serà l’únic que demostrarà un mínim d’empatia per la minyona, que serà capaç de veure-la com una persona, amb unes miques de dignitat i d’humanitat.
Inoblidables la subtilesa, el detallisme, la minuciositat d’aquesta narració (en un mot: la lentitud). Som davant de la literatura d’un altre món. Un d’aquests llibres que ens fan pensar la cultura com un oceà del qual pots eixir transformat, íntimament modificat, d’alguna manera més pur.
El Temps, núm. 1.200
3/4/07
El crepuscle del gran ideòleg
Títol: El retorn de Voltaire
Autor: Martí Domínguez
Edicions Destino, 2007
231 pàgines
Continuant amb el seu programa de divulgació de les grans figures de la cultura europea, Martí Domínguez ha mamprés El retorn de Voltaire amb el mateix propòsit didàctic que el féu acostar-se primer a Buffon i després a Goethe. Dir-ne “novel•la” seria potser excessiu, de no ser perquè el terme és en si un calaix de sastre i sempre ens quedarà el recurs d’un complement oportunament esclaridor. “Novel•la d’idees”, en efecte, em sembla una etiqueta molt més adequada, perquè el que hi basteix l’autor és una mena de teatre –una successió d’escenes dialogades- que obliga els personatges a despullar-se ideològicament, a servir-nos nu i lluent el seu pensament com ho haurien fet en un d’aquells salons prerevolucionaris a què Martí –i jo mateix- haguera estat encantat d’assistir.
El que no cal buscar en El retorn de Voltaire és una narració “històrica” convencional, d’acord amb la moda dels darrers anys. No crec que això interesse massa l’autor. Naturalment, no ha fet un assaig –és a dir, una obra purament especulativa-, i per això s’ha preocupat de vestir amb versemblança els seus personatges. L’essencial, però, no és el decorat, ni l’articulació dels fets. L’essencial és la discussió d’idees. L’essencial, també en un primer pla, és l’estil: un lèxic ric, un cromatisme vivaç, una frase feliç i molsuda. Domínguez escriu com qui dibuixa, i això es nota en una prosa feta d’addicions, d’acumulació d’adjectius com si es tractara de successives capes de colors.
L’excusa de tot plegat és l’últim viatge que Voltaire realitza a París, al febrer del 1778, després del llarg exili a Ferney. Al final de la seua vida, el gran escriptor desitja tastar alguna engruna més de la glòria del passat, i l’ocasió li la proporcionarà l’estrena de l’obra teatral Irene. Mentre espera aquest moment, mantindrà diferents encontres (Franklin, Diderot, Houdon). Aquestes col•lisions dialògiques les aprofita Martí Domínguez per a posar en el tub d’assaig estilístic les obsessions del Voltaire crepuscular. Entre aquestes, n’hi ha una de ben curiosa: la por a morir sent qualificat d’ateu i, per tant, sense dret a una sepultura cristiana.
La cosa té la seua gràcia, perquè ens ha arribat, de l’autor de les Cartes filosòfiques, una sòlida fama de menjacapellans. En realitat, el Voltaire del 78, a un pas de la tomba, només desitja un nínxol homologat en un cementeri catòlic. És una idea que l’arriba a obsedir. Al capdavall, fins i tot Montesquieu es va confessar abans de morir. Voltaire hi temptejà una solució de compromís, però no tingué sort. Els seus intents de declarar-se en pau amb l’Església –i per escrit- foren contemplats amb suspicàcia pels sequaços de Crist. Com ens recorda Domínguez, la seua tomba seria profanada diverses vegades i el seu esquelet acabaria amb el temps soterrat en calç viva als afores de París, acomplint-s’hi així la seua més penosa temença.
Dèsset anys abans de la mort del gran home, un conegut seu, el baró Paul Thiry d’Holbach, havia publicat el deliciós pamflet Le Christianisme devoilée, ou examen des principes et des effets de la religion chrétienne (El cristianisme sense vels, PUV). Holbach, que sabia el pa que s’hi donava, publicà inicialment el llibre sota pseudònim, i aprofità per plantar-hi algunes veritats adustes. Una d’elles degué agradar el propi Voltaire: “Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones il•lustrades són sempre amigues del repòs”.
Voltaire, finalment, només volia reposar en pau –i en glòria. Però París –i el món- es preparaven per al gran trasbals. I això era també cosa seua.
El Temps, núm. 1.190
Autor: Martí Domínguez
Edicions Destino, 2007
231 pàgines
Continuant amb el seu programa de divulgació de les grans figures de la cultura europea, Martí Domínguez ha mamprés El retorn de Voltaire amb el mateix propòsit didàctic que el féu acostar-se primer a Buffon i després a Goethe. Dir-ne “novel•la” seria potser excessiu, de no ser perquè el terme és en si un calaix de sastre i sempre ens quedarà el recurs d’un complement oportunament esclaridor. “Novel•la d’idees”, en efecte, em sembla una etiqueta molt més adequada, perquè el que hi basteix l’autor és una mena de teatre –una successió d’escenes dialogades- que obliga els personatges a despullar-se ideològicament, a servir-nos nu i lluent el seu pensament com ho haurien fet en un d’aquells salons prerevolucionaris a què Martí –i jo mateix- haguera estat encantat d’assistir.
El que no cal buscar en El retorn de Voltaire és una narració “històrica” convencional, d’acord amb la moda dels darrers anys. No crec que això interesse massa l’autor. Naturalment, no ha fet un assaig –és a dir, una obra purament especulativa-, i per això s’ha preocupat de vestir amb versemblança els seus personatges. L’essencial, però, no és el decorat, ni l’articulació dels fets. L’essencial és la discussió d’idees. L’essencial, també en un primer pla, és l’estil: un lèxic ric, un cromatisme vivaç, una frase feliç i molsuda. Domínguez escriu com qui dibuixa, i això es nota en una prosa feta d’addicions, d’acumulació d’adjectius com si es tractara de successives capes de colors.
L’excusa de tot plegat és l’últim viatge que Voltaire realitza a París, al febrer del 1778, després del llarg exili a Ferney. Al final de la seua vida, el gran escriptor desitja tastar alguna engruna més de la glòria del passat, i l’ocasió li la proporcionarà l’estrena de l’obra teatral Irene. Mentre espera aquest moment, mantindrà diferents encontres (Franklin, Diderot, Houdon). Aquestes col•lisions dialògiques les aprofita Martí Domínguez per a posar en el tub d’assaig estilístic les obsessions del Voltaire crepuscular. Entre aquestes, n’hi ha una de ben curiosa: la por a morir sent qualificat d’ateu i, per tant, sense dret a una sepultura cristiana.
La cosa té la seua gràcia, perquè ens ha arribat, de l’autor de les Cartes filosòfiques, una sòlida fama de menjacapellans. En realitat, el Voltaire del 78, a un pas de la tomba, només desitja un nínxol homologat en un cementeri catòlic. És una idea que l’arriba a obsedir. Al capdavall, fins i tot Montesquieu es va confessar abans de morir. Voltaire hi temptejà una solució de compromís, però no tingué sort. Els seus intents de declarar-se en pau amb l’Església –i per escrit- foren contemplats amb suspicàcia pels sequaços de Crist. Com ens recorda Domínguez, la seua tomba seria profanada diverses vegades i el seu esquelet acabaria amb el temps soterrat en calç viva als afores de París, acomplint-s’hi així la seua més penosa temença.
Dèsset anys abans de la mort del gran home, un conegut seu, el baró Paul Thiry d’Holbach, havia publicat el deliciós pamflet Le Christianisme devoilée, ou examen des principes et des effets de la religion chrétienne (El cristianisme sense vels, PUV). Holbach, que sabia el pa que s’hi donava, publicà inicialment el llibre sota pseudònim, i aprofità per plantar-hi algunes veritats adustes. Una d’elles degué agradar el propi Voltaire: “Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones il•lustrades són sempre amigues del repòs”.
Voltaire, finalment, només volia reposar en pau –i en glòria. Però París –i el món- es preparaven per al gran trasbals. I això era també cosa seua.
El Temps, núm. 1.190
13/2/07
L'home al centre del món
Títol: Assaigs, llibre primer.
Autor: Michel de Montaigne
Enciclopèdia Catalana
Barcelona, 2006
Traducció de Vicent Alonso
543 pàgines
A Schönbrunn, l’imponent palau de caça dels emperadors del vell imperi austríac, es poden visitar els apartaments privats de Francesc Josep i Sisi, amb els objectes i els elements decoratius conservats amb una fidelitat extrema. Allí hi ha la bàscula personal d’aquella anorèctica insuportable que fou Elisabeth de Baviera, o el vell camastre de ferro que Francesc Josep preferia al llit de matrimoni (i on va morir). Tanmateix, el que més mirades iròniques suscita entre el públic –així ho he comprovat personalment- és allò de què més orgullós estava l’emperador: un petit quarto de bany d’estil britànic, amb wàter personal provist de desguàs a l’exterior. En l’imperi dels orinals, la cosa degué tindre el seu mèrit. Davant per davant d’aquest element d’intimitat irrevocable, el visitant se sent confortat per compartir avui un estil de vida perfectament parangonable al més noble del passat, somriu amb autosuficiència i ix al carrer sentint-se un autèntic emperador.
Crec que aquesta anècdota haguera agradat Montaigne. Al capdavall, el vell perigordià es vantava que res humà li podia ser alié, i tota la seua obra s’hi basa. Supose que és per això que llegir els Assaigs, cinc segles després de la seua concepció, continua sent un exercici d’una amenitat insospitada, que em recorda invariablement aquell marxamo que Joan Fuster va encunyar per a referir-se al gènere de què fou digníssim continuador: “tebeos per a intel•lectuals”. Les historietes de Montaigne, en efecte, resulten sempre instructives i entretingudes, ni que de vegades hages de travessar una petita selva de citacions llatines i gregues que l’autor utilitza com a argument d’una autoritat dissuasiva: “Només cite els altres per expressar-me millor”. Educat en llatí fins als sis anys per un preceptor alemany (això ho conta en Sobre l’educació dels infants), se sentia entre els clàssics com peix dins l’aigua, i el seu premi fou acabar esdevenint-ne un ell mateix.
Precisament la modernitat de Montaigne –i també el seu caràcter de genial precursor- rau en aquest propòsit de no censurar cap faceta humana, apartant-se així de la visió teològica medieval. No veu cap dilema entre cos i esperit, però, en cas d’haver d’escollir, sembla decantar-se per la fisicitat estricta.
Potser feia falta un caràcter desapassionat i racionalista com el seu -“Poques vegades sóc presa d’aquestes violentes passions. Tinc la intel•ligència dura, per naturalesa, i cada dia l’encroste i l’enfortisc amb la reflexió” (Sobre la tristesa)- per a dur a terme un projecte que li va dur mitja vida. Redactava els assajos en la soledat del seu castell i les millors cites les reservava per a gravar-les a les bigues de fusta del sostre, inaugurant també, literalment, el sentit lapidari que prendria el gènere. A un home així, quan afirma que “Jo mateix sóc la matèria del meu llibre” cal prendre-se’l amb tota la seriositat del món.
Vicent Alonso, el poeta i professor de Godella, ha posat punticomes a la desbocada sintaxi de Montaigne, i ha dut a terme una meticulosa recerca de les versions catalanes de les cites dels seus estimats Ciceró, Sèneca, Horaci, Plató o Virgili, mercès i alhora en homenatge al treball d’un segle de la Fundació Bernat Metge. El resultat és un edifici que mereix ser visitat complet, fins i tot el quarto de bany. N’eixirem, no en dubteu, sentint-nos emperadors del món.
El Temps, núm. 1.183
Autor: Michel de Montaigne
Enciclopèdia Catalana
Barcelona, 2006
Traducció de Vicent Alonso
543 pàgines
A Schönbrunn, l’imponent palau de caça dels emperadors del vell imperi austríac, es poden visitar els apartaments privats de Francesc Josep i Sisi, amb els objectes i els elements decoratius conservats amb una fidelitat extrema. Allí hi ha la bàscula personal d’aquella anorèctica insuportable que fou Elisabeth de Baviera, o el vell camastre de ferro que Francesc Josep preferia al llit de matrimoni (i on va morir). Tanmateix, el que més mirades iròniques suscita entre el públic –així ho he comprovat personalment- és allò de què més orgullós estava l’emperador: un petit quarto de bany d’estil britànic, amb wàter personal provist de desguàs a l’exterior. En l’imperi dels orinals, la cosa degué tindre el seu mèrit. Davant per davant d’aquest element d’intimitat irrevocable, el visitant se sent confortat per compartir avui un estil de vida perfectament parangonable al més noble del passat, somriu amb autosuficiència i ix al carrer sentint-se un autèntic emperador.
Crec que aquesta anècdota haguera agradat Montaigne. Al capdavall, el vell perigordià es vantava que res humà li podia ser alié, i tota la seua obra s’hi basa. Supose que és per això que llegir els Assaigs, cinc segles després de la seua concepció, continua sent un exercici d’una amenitat insospitada, que em recorda invariablement aquell marxamo que Joan Fuster va encunyar per a referir-se al gènere de què fou digníssim continuador: “tebeos per a intel•lectuals”. Les historietes de Montaigne, en efecte, resulten sempre instructives i entretingudes, ni que de vegades hages de travessar una petita selva de citacions llatines i gregues que l’autor utilitza com a argument d’una autoritat dissuasiva: “Només cite els altres per expressar-me millor”. Educat en llatí fins als sis anys per un preceptor alemany (això ho conta en Sobre l’educació dels infants), se sentia entre els clàssics com peix dins l’aigua, i el seu premi fou acabar esdevenint-ne un ell mateix.
Precisament la modernitat de Montaigne –i també el seu caràcter de genial precursor- rau en aquest propòsit de no censurar cap faceta humana, apartant-se així de la visió teològica medieval. No veu cap dilema entre cos i esperit, però, en cas d’haver d’escollir, sembla decantar-se per la fisicitat estricta.
Potser feia falta un caràcter desapassionat i racionalista com el seu -“Poques vegades sóc presa d’aquestes violentes passions. Tinc la intel•ligència dura, per naturalesa, i cada dia l’encroste i l’enfortisc amb la reflexió” (Sobre la tristesa)- per a dur a terme un projecte que li va dur mitja vida. Redactava els assajos en la soledat del seu castell i les millors cites les reservava per a gravar-les a les bigues de fusta del sostre, inaugurant també, literalment, el sentit lapidari que prendria el gènere. A un home així, quan afirma que “Jo mateix sóc la matèria del meu llibre” cal prendre-se’l amb tota la seriositat del món.
Vicent Alonso, el poeta i professor de Godella, ha posat punticomes a la desbocada sintaxi de Montaigne, i ha dut a terme una meticulosa recerca de les versions catalanes de les cites dels seus estimats Ciceró, Sèneca, Horaci, Plató o Virgili, mercès i alhora en homenatge al treball d’un segle de la Fundació Bernat Metge. El resultat és un edifici que mereix ser visitat complet, fins i tot el quarto de bany. N’eixirem, no en dubteu, sentint-nos emperadors del món.
El Temps, núm. 1.183
16/1/07
Una novel·la del nostre temps
La gran rutina
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2006
190 pàgines
És curiós, però amb Valentí Puig no saps mai quan fa dietari i quan està fent novel•la. La ficció és la clau, és cert, però convindreu amb mi que la versemblança resulta sempre més atractiva que la veritat. I en tot cas, haurem de fer cas de la seua advertència: “Tal vegada la literatura sigui l'única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”. Qualsevol Puig, però especialment el Puig narrador, em recorda sempre la literatura d’Eugeni d’Ors i no precisament per qüestions estilístiques. Des de La ben plantada –aquell llibre fet a trossos i glosses- que no hi havia a la literatura catalana novel•les com La gran rutina, on una tèbia pàtina de ficcionalitat a penes envernisa un propòsit discursiu i ideològic perfectament calculat. Heus ací, si ho voleu així, una “novel•la de tesi”, si és que aquesta etiqueta no està desprestigiada (la tesi seria que vivim temps de tribulació perquè ens hem allunyat dels valors tradicionals: la mentalitat burgesa, el capitalisme honorable i fins i tot el sentit no altisonant d’una certa èpica). La referència a Josep Pla i les seues novel•les assagístiques (Nocturn de primavera, però especialment El carrer estret) també podria ser pertinent. De tota manera, sospite que Valentí Puig està en ple procés de fugir de l’ona expansiva de la literatura i el mite planians –i qui no-, i no és el meu propòsit ficar-li, amb aquesta excusa, el dit a l’ull.
La gran rutina figura que és un aplec de barcelonins que estiuegen en un vilatge fictici del camp de Tarragona, de nom Viluma. Allí entrecreuen les seues biografies i la teranyina resultant serveix al narrador per a dibuixar un escenari postpolític i postnacional, com el que diuen que representa el Partido de la Ciudadanía (encara que ja voldrien aquests flechas i pelayos tindre algun gram de l’honestedat moral de Valentí Puig).
En realitat, l’autèntic protagonista d’aquesta diguem-li novel•la és la frase. Puig n’és un mestre consagrat. Les seues sentències són sovint aforismes, però també es resolen en giragonses imprevistes, al dictat d’un pensament d’alta volada que no dubta a sacrificar el tòpic a favor d’una exactitud feta de paradoxes. Les frases d’aquest llibre tenen més importància que els personatges, les situacions i l’argument sencer, i això és el que atorga a La gran rutina la qualitat de ser un dels grans llibres publicats en català els darrers anys.
És una prosa, ja ho he suggerit, empeltada d’assagisme, però també amb alguna cosa de teatral, perquè de sobte els personatges es llancen a monòlegs tan intel•ligents i irònics com els que reflexionen sobre les fotografíes dels autors a la contraportada o la solapa dels llibres, o sobre la figura del pare (que ja va protagonitzar, en el seu vessant de realitat, el dietari Bosc endins).
A còpia de sovintejar les troballes verbals, l’estil de Puig només proporciona proteïna pura. Això pot desanimar algun lector gurmet, però en canvi serà un al•licient per als enemics de les adipositats en literatura. Com sempre hi ha peròs, afegiré a benefici d’inventari que la lluita infernal d’aquest autor contra els connectors de vegades el porta, com estrafent o caricaturitzant el seu estil, a un telegrafisme una mica eixut.
Aquesta novel•la comença amb un banquer corrupte i acaba amb un primer pla de la mirada d’una xiqueta xinesa adoptada. Dos fets potser irrellevants però també plens de sentit, com si tot el que s’inscriu entre aquests claudàtors haguera de pertànyer inevitablement al nostre temps.
El Temps, núm. 1.179
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2006
190 pàgines
És curiós, però amb Valentí Puig no saps mai quan fa dietari i quan està fent novel•la. La ficció és la clau, és cert, però convindreu amb mi que la versemblança resulta sempre més atractiva que la veritat. I en tot cas, haurem de fer cas de la seua advertència: “Tal vegada la literatura sigui l'única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”. Qualsevol Puig, però especialment el Puig narrador, em recorda sempre la literatura d’Eugeni d’Ors i no precisament per qüestions estilístiques. Des de La ben plantada –aquell llibre fet a trossos i glosses- que no hi havia a la literatura catalana novel•les com La gran rutina, on una tèbia pàtina de ficcionalitat a penes envernisa un propòsit discursiu i ideològic perfectament calculat. Heus ací, si ho voleu així, una “novel•la de tesi”, si és que aquesta etiqueta no està desprestigiada (la tesi seria que vivim temps de tribulació perquè ens hem allunyat dels valors tradicionals: la mentalitat burgesa, el capitalisme honorable i fins i tot el sentit no altisonant d’una certa èpica). La referència a Josep Pla i les seues novel•les assagístiques (Nocturn de primavera, però especialment El carrer estret) també podria ser pertinent. De tota manera, sospite que Valentí Puig està en ple procés de fugir de l’ona expansiva de la literatura i el mite planians –i qui no-, i no és el meu propòsit ficar-li, amb aquesta excusa, el dit a l’ull.
La gran rutina figura que és un aplec de barcelonins que estiuegen en un vilatge fictici del camp de Tarragona, de nom Viluma. Allí entrecreuen les seues biografies i la teranyina resultant serveix al narrador per a dibuixar un escenari postpolític i postnacional, com el que diuen que representa el Partido de la Ciudadanía (encara que ja voldrien aquests flechas i pelayos tindre algun gram de l’honestedat moral de Valentí Puig).
En realitat, l’autèntic protagonista d’aquesta diguem-li novel•la és la frase. Puig n’és un mestre consagrat. Les seues sentències són sovint aforismes, però també es resolen en giragonses imprevistes, al dictat d’un pensament d’alta volada que no dubta a sacrificar el tòpic a favor d’una exactitud feta de paradoxes. Les frases d’aquest llibre tenen més importància que els personatges, les situacions i l’argument sencer, i això és el que atorga a La gran rutina la qualitat de ser un dels grans llibres publicats en català els darrers anys.
És una prosa, ja ho he suggerit, empeltada d’assagisme, però també amb alguna cosa de teatral, perquè de sobte els personatges es llancen a monòlegs tan intel•ligents i irònics com els que reflexionen sobre les fotografíes dels autors a la contraportada o la solapa dels llibres, o sobre la figura del pare (que ja va protagonitzar, en el seu vessant de realitat, el dietari Bosc endins).
A còpia de sovintejar les troballes verbals, l’estil de Puig només proporciona proteïna pura. Això pot desanimar algun lector gurmet, però en canvi serà un al•licient per als enemics de les adipositats en literatura. Com sempre hi ha peròs, afegiré a benefici d’inventari que la lluita infernal d’aquest autor contra els connectors de vegades el porta, com estrafent o caricaturitzant el seu estil, a un telegrafisme una mica eixut.
Aquesta novel•la comença amb un banquer corrupte i acaba amb un primer pla de la mirada d’una xiqueta xinesa adoptada. Dos fets potser irrellevants però també plens de sentit, com si tot el que s’inscriu entre aquests claudàtors haguera de pertànyer inevitablement al nostre temps.
El Temps, núm. 1.179