Títol: Els taxistes del tsar
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2007
121 pàgines
Tot llegint Bezsonoff, és difícil desempallagar-se de la sensació d’un exotisme difús, perfectament atractiu i amb uns valors literaris fora de tot dubte. Es podria dir que l’encreuament d’identitats que ha fet possible la seua obra ha sepultat l’autor en un mar d’interrogants (“Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?”), però això mateix ha propiciat la fórmula magistral d’una prosa a la vegada exòtica, sorpresiva i llegible. Bezsonoff escriu com ho faria un francès que hagués interioritzat el català i l’haguera filtrat amb un seguit de referents que podrien anar de Rabelais a Tolstoi. El resultat són uns llibres sargits amb frases curtes, sucoses, enriquides quan cal amb sorpresives giragonses metafòriques, i sempre tocades per un alè poètic.
Mai com en el seu darrer llibre, Els taxistes del tsar, el joc d’espills identitaris que constitueix el seu arbre genealògic s’havia exacerbat tant fins constituir-se en el més semblant a una autobiografía –una autobiografia on, concordant amb l’esperit del temps, la vida real està plenament empeltada de ficcions.
Resulta que Bezsonoff tingué un avi rus (Mitrofan, “un nom de criat en les novel•les del comte Tolstoi”), en la vida del qual hi ha més llacunes que fets coneguts. Mort set anys abans del naixement del seu nét i biògraf, Mitrofan és un rus blanc que, com tants d’altres compatriotes, va acabar fent de taxista a la França acollidora –i hi va morir. En homenatge a aquest ancestre que el comunica amb un país i una literatura immensos, Joan Daniel Bezsonoff provarà durant tota la seua vida adulta d’aprendre rus, ni que aquest idioma se li escape d’entre les mans com un peix esmunyedís. Hi ha un propòsit íntim però també literari en aquest projecte: al capdavall, l’autor vol sentir-se rus perquè ha llegit Guerra i pau o ha volgut llegir Guerra i pau perquè se sentia rus. Això ens ha passat a tots amb els gran autors canònics, però a més Bezsonoff pot esgrimir una genealogia i un llinatge incontrovertibles.
Potser sentir-se continuador d’un país inexistent –la Rússia imperial- té plena relació amb el fet d’habitar un altre país esborrat –la Catalunya Nord. Potser ser escriptor català a França és una cosa tan evanescent i estrambòtica com ser-hi taxista rus. Per això el nét entén l’avi, i és possible una comunicació secreta entre tots dos. És el fil que lliga els morts i els vius a través de la literatura.
Mitrofan, a diferència del seu germà Leonid, va acabar integrant-se en la societat francesa. Leonid el va sobreviure vint-i-quatre anys, però mai no va deixar de sentir-se un rus blanc, estranger i apàtrida. Al nét de Mitrofan potser l’embargue una barreja de sentiments, alguns més semblants als de Mitrofan i d’altres més en concomitància amb Leonid. Es pot escriure en una llengua que els teus conciutadans han decidit sebollir en els llimbs més impalpables? Es pot ben bé, és clar, però sempre et consideraràs un exiliat interior, un estranger de tu mateix.
Els taxistes del tsar demostra que tenim un deute amb els nostres ancestres i que d’això se’n beneficiaran els nostres lectors. Ells han de veure dessagnar-se la memòria de l’escriptor oberta en canal i llavors certificaran que la màgia de la literatura existeix. Però la sang hi era verdadera.
El Temps, núm. 1.227