La gran rutina
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2006
190 pàgines
És curiós, però amb Valentí Puig no saps mai quan fa dietari i quan està fent novel•la. La ficció és la clau, és cert, però convindreu amb mi que la versemblança resulta sempre més atractiva que la veritat. I en tot cas, haurem de fer cas de la seua advertència: “Tal vegada la literatura sigui l'única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”. Qualsevol Puig, però especialment el Puig narrador, em recorda sempre la literatura d’Eugeni d’Ors i no precisament per qüestions estilístiques. Des de La ben plantada –aquell llibre fet a trossos i glosses- que no hi havia a la literatura catalana novel•les com La gran rutina, on una tèbia pàtina de ficcionalitat a penes envernisa un propòsit discursiu i ideològic perfectament calculat. Heus ací, si ho voleu així, una “novel•la de tesi”, si és que aquesta etiqueta no està desprestigiada (la tesi seria que vivim temps de tribulació perquè ens hem allunyat dels valors tradicionals: la mentalitat burgesa, el capitalisme honorable i fins i tot el sentit no altisonant d’una certa èpica). La referència a Josep Pla i les seues novel•les assagístiques (Nocturn de primavera, però especialment El carrer estret) també podria ser pertinent. De tota manera, sospite que Valentí Puig està en ple procés de fugir de l’ona expansiva de la literatura i el mite planians –i qui no-, i no és el meu propòsit ficar-li, amb aquesta excusa, el dit a l’ull.
La gran rutina figura que és un aplec de barcelonins que estiuegen en un vilatge fictici del camp de Tarragona, de nom Viluma. Allí entrecreuen les seues biografies i la teranyina resultant serveix al narrador per a dibuixar un escenari postpolític i postnacional, com el que diuen que representa el Partido de la Ciudadanía (encara que ja voldrien aquests flechas i pelayos tindre algun gram de l’honestedat moral de Valentí Puig).
En realitat, l’autèntic protagonista d’aquesta diguem-li novel•la és la frase. Puig n’és un mestre consagrat. Les seues sentències són sovint aforismes, però també es resolen en giragonses imprevistes, al dictat d’un pensament d’alta volada que no dubta a sacrificar el tòpic a favor d’una exactitud feta de paradoxes. Les frases d’aquest llibre tenen més importància que els personatges, les situacions i l’argument sencer, i això és el que atorga a La gran rutina la qualitat de ser un dels grans llibres publicats en català els darrers anys.
És una prosa, ja ho he suggerit, empeltada d’assagisme, però també amb alguna cosa de teatral, perquè de sobte els personatges es llancen a monòlegs tan intel•ligents i irònics com els que reflexionen sobre les fotografíes dels autors a la contraportada o la solapa dels llibres, o sobre la figura del pare (que ja va protagonitzar, en el seu vessant de realitat, el dietari Bosc endins).
A còpia de sovintejar les troballes verbals, l’estil de Puig només proporciona proteïna pura. Això pot desanimar algun lector gurmet, però en canvi serà un al•licient per als enemics de les adipositats en literatura. Com sempre hi ha peròs, afegiré a benefici d’inventari que la lluita infernal d’aquest autor contra els connectors de vegades el porta, com estrafent o caricaturitzant el seu estil, a un telegrafisme una mica eixut.
Aquesta novel•la comença amb un banquer corrupte i acaba amb un primer pla de la mirada d’una xiqueta xinesa adoptada. Dos fets potser irrellevants però també plens de sentit, com si tot el que s’inscriu entre aquests claudàtors haguera de pertànyer inevitablement al nostre temps.
El Temps, núm. 1.179