Títol: Informe sobre Auschwitz
Autor: Primo Levi
Edicions Ellago, 108 pàgines
Castelló de la Plana, 2005
Els qui tenim una relació sexual amb els llibres sovint no defugim el ménage à deux, à trois o fins i tot (en la deriva de la perversió més obscena) à quatre. Llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres, per pura inconsciència lectora o per una golafreria fora mida. El resultat proporciona estranys companys de llit. Això m’ha passat ara a mi amb l’Informe sobre Auschwitz de Primo Levi. Passava les pàgines d’aquest opusclet amb la mà dreta mentre amb la mà esquerra m’ocupava del Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Desoint el consell evangèlic (que no sàpiga la teua mà dreta, etc.), de sobte ambdós llibres semblaven referir-se a una mateixa cosa, i les amenes reflexions de Vila-Matas sobre la desaparició del subjecte –incarnades successivament pels doctors Pasavento, Ingravallo i Pynchon o Pinchon-, deixaven de constituir un lleuger passatemps postmodern i es convertien en una greu paràbola que sense dubte haguera interessat Primo Levi.
Aquest interrogant que el narrador reitera al llarg de les quatre-centes pàgines de Doctor Pasavento (“D’on ve la seua passió per desaparéixer?”) semblava al•ludir –i era així, en efecte, en virtut de la meua bulímia lectora- a les grans qüestions irresoltes en l’obra del jueu italià. Levi es mortificà tota la vida amb la tortura que els autèntics testimonis moralment autoritzats de la tragèdia hebrea eren els qui van morir als camps, i no els supervivents. La supervivència, en aquest sentit, era una sospita permanent. L’autor de Si això és un home va portar el dilema fins a les últimes conseqüències: el seu suïcidi, al capdavall, era una resposta a un interrogant que durà tota una vida, i un teló forçós en una escena en què ja no era possible representar cap novetat remarcable.
El Rapporto sulla organizzazione igienico-sanitaria del campo di concentramento per ebrei di Monowitz (Auschwitz-Alta Silesia), publicat en català com Informe sobre Auschwitz, és un text de gran interés per a bussejar en la gènesi de l’obra de Primo Levi. En realitat, són unes pàgines escrites entre Levi i el metge Leonardo Debenedetti –company de Monowitz-, a petició de les noves autoritats russes. Les quatre mans, però, no oculten la simplicitat i la claredat estilística, autèntica divisa autorial de Primo Levi. L’horror, així, és presentat en aquest opuscle de la manera més asèptica i científica possible. Això, però, no li lleva ni una mica de càrrega meditadament espaventable, com si l’asèpsia fóra simplement una garantia de probitat testimonial.
De l’estudi crític de Philippe Mesnard, que acompanya el text principal, focalitzar tan sols una paradoxa: Mesnard té interés a desfer el “mite” de la claredat de Levi, en nom de la complexitat de les emocions que convoca. Però la claredat és la cortesia de l’escriptor –com del filòsof- i en canvi la prosa del propi Mesnard, farcida de la supèrbia retòrica i la convexitat sintàctica habitual en la llengua acadèmica francesa, col•locada al costat de la de Levi, estimula una rotunda lliçó de modèstia.
Ja fa més de seixanta anys que es va descobrir la realitat d’Auschwitz. No queda res de Monowitz –simplement un monòlit commemoratiu-, el camp auxiliar on van estar-se Levi i Debenedetti. Però el camp principal, encara intacte, és una icona que recorda que, encara que el subjecte haja desaparegut, el racisme criminal és una temptació que sempre retorna. Només per això ja val la pena llegir Primo Levi.
El Temps, núm. 1.137