Títol: Tòquio blues
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Pàgines: 302
Què diríem d’una novel•la japonesa que pretenguera ser, alhora, La muntanya màgica i El vigilant en el camp de sègol? Com a mínim, la titlaríem d’ambiciosa. Si a això afegim els Beatles i Jim Morrison de banda sonora el còctel resultant pot ser explosiu, però el ben cert és que Murakami se’n surt –d’alguna endimoniada manera ho fa. Tenim aquest protagonista, Watanabe, que és un transsumpte de Hans Castorp i de Holden Caulfield tot alhora. És ingenu i indecís i necessita les dones tant com Castorp, però també té aquell aire de perdonavides, de pinxo adolescent, de reservat implosiu de Caufield. Com en l’obra mestra de Mann, també ací apareix un peculiar sanatori, on metges i malalts s’indistingeixen en el seu comportament i els seus respectius quadres clínics. Com en el llibre més divulgat de Salinger, igualment, els personatges són adolescents que es passegen amb el teló de fons d’un sistema educatiu que és un pàl•lid reflex de la seua necessitat d’emocions fortes. Al capdavall, tindre vint anys el 1969, fins i tot a Tòquio, devia ser una experiència commovedorament excitant -i la resta pot resumir-se en un vers de Morrison: “People are strage when you are a stranger”.
Els personatges d’aquesta novel•la són estranys, en efecte. Les dones, especialment, tenen totes un aire molt Scott Fitzgerald, amb un matís sartrià. Són éssers autosuficients o desvalguts, forts o dèbils, però sempre implorants. Watanabe bascula permanentment entre el desequilibri entendridor de la Naoko i l’excitant grolleria de Midori, sense desdenyar la raresa intrínseca disfressada de procés de maduració que experimenta per simpatia amb la Hatsumi. Enmig d’aquesta voràgine femenívola, ell roman immers en una serenitat impertorbable, o això ens fa veure. Sembla com si intuïra perfectament que, al final, la lògica autèntica d’aquesta trama no podrà resoldre’s més que amb soledat. Però abans de concloure així, el narrador ens ofereix la rica varietat d’aquests personatges plens de matisos, amb un interior climàticament ric, i això servit amb un vigor dialògic de gran calibre, amb empelts fefaentment cinematogràfics.
Ens consta que aquest llibre es va convertir en un fenomen de masses al Japó. Com tot allò occidental o occidentalitzant, s’ha fet un lloc d’honor en els usos culturals del país del sol naixent. Una altra cosa és esbrinar els motius profunds d’aquesta fascinació que els japonesos experimenten per la nostra cultura. Al capdavall, també Kurosawa, des d’un altre art, pouà en Shakespeare i desembocà en John Sturges. Per a ser la societat més envellida del món, els mites juvenils nipons tenen boníssima salut i Murakami només fa que confirmar-ho. Per a bastir una novel•la de culte, però, no hi ha prou amb presentar uns adolescents en perpètua excitació dialògica i unes relacions sexuals amb una promiscuïtat ostensible. Hi ha d’haver un fons de solidesa narrativa que aquest llibre d’alguna manera té i el plaer de la seua lectura hi és la recompensa més simple.
El Temps, núm. 1.117